Arantxa Marenyà va estudiar traducció i interpretació i treballava de professora d’anglès a secundària, però fa anys que s'ha format en comunicació no violenta, una disciplina que proposa un enfocament empàtic per gestionar conflictes i millorar les relacions. Ara es dedica a fer formació sobre aquest mètode que es basa en parlar des de les necessitats i no des de la crítica i que, segons diu, podria aconseguir que el món fos més amable.

A Charlie Pee, una de les còmiques més destacades de la seva generació, coneguda pels seus espectacles en viu i per la seva col·laboració amb el programa La resistencia, li agrada fer riure la gent, però el que més li agrada és fer-se riure a si mateixa. Això, diu, l'ajuda a digerir millor les experiències difícils. Parlem amb ella sobre la connexió entre el riure i la felicitat i com les persones que ens fan riure des d'un escenari també busquen aquesta alegria a través de les rialles dels altres.

Carme Forcadell i Lluís (Xerta, 1955) va presidir l’Assemblea Nacional Catalana, del 2012 al 2015, i el Parlament de Catalunya, del 2015 al 2018. Entrevistar al cap dels anys algú que ha ocupat càrrecs rellevants en una etapa tan convulsa del país permet revisar, amb més llibertat i perspectiva, aventures col·lectives i vivències personals, com els 39 mesos que va passar a la presó. Forcadell no perdona els qui la van menystenir ni els qui la van empresonar, no viatja a Espanya i no descarta, si es donen les circumstàncies d’unitat i determinació, tornar algun dia a la primera línia.

Arnau Pericàs (2005), Martí Salvia (2005) i Luana Rocha (2005), són tres estudiants de tercer del grau de comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu i Fabra que actualment triomfen amb el seu videopòdcast Guarres!, un programa en què parlen setmanalment sobre sexe sense pèls a la llengua, sense filtres i sense por, d'una manera atrevida i provocadora.

L'actor Barry Keoghan, conegut per pel·lícules com Saltburn o la més recent Peaky Blinders: l'home immortal, ha denunciat l'assetjament que ha patit a les xarxes socials i que s'ha centrat principalment a criticar la seva aparença física. En una entrevista concedida a la revista nord-americana Entertainment Weekly, ha detallat que aquesta campanya d'odi ha alterat la seva vida i la seva manera de comportar-se. "Ha fet que em tanqui en mi mateix, que no vulgui anar enlloc, que no vulgui sortir", diu.

La vida de Sepp Kuss (1994) va canviar radicalment l'1 de setembre del 2019. Feia un parell d'anys que havia arribat a Europa procedent dels Estats Units i ja s'estava fent un nom en el ciclisme. Aquell dia va córrer la seva millor cursa. Era la novena etapa de la Vuelta a Espanya i el final estava marcat als Cortals d'Encamp, a Andorra, on ell residia. A la meta l'esperava una persona que el marcaria per sempre, Noemí Ferré, l'amor de la seva vida. Ella va anar a veure el final d'etapa amb uns amics, ja que també és ciclista i una apassionada d'aquest esport. Ell, en canvi, estava serrant les dents per arribar al final. A l'acabar la cursa, la Noemí va conèixer el Sepp perquè tenien un amic en comú. Aquest va ser el primer i penúltim pas, perquè després d'acabar la Vuelta el nord-americà li va escriure per quedar. Des de llavors, no s'han separat i Kuss s'ha convertit en un català més, fins al punt d'haver canviat l'àrida Colorado, la seva terra natal, pels boscos del Pirineu, on espera acumular èxits en la Volta a Catalunya que és a punt de començar.

Enrique Tomás Ruiz (Badalona, 1966) té la parola del botiguer de barri i el discurs de l’emprenedor d’èxit acostumat a fer conferències per explicar model de negoci i filosofia de vida. Quatre xifres per entendre el fenomen: ven 3.000 pernils cada dia i disposa de 179 punts de venda en 11 països diferents. A la seva empresa, que l’any passat va facturar més de 300 milions d’euros, hi treballen 1.700 persones. S’acaba de separar de la seva dona, s’ha comprat un segon avió privat i prepara una gran festa pels seus 60 anys. Ah, i avisa que està decidit a viure’n 100.

Hi ha dues històries a la pel·lícula Sin conexión, protagonitzada per Will Arnett i Laura Dern i dirigida per Bradley Cooper, que s'estrena aquest divendres 20 de febrer. La primera és la història que explica: l’Alex (interpretat per Will Arnett) és un pare de família casat amb la Tess (Laura Dern), una excampiona de voleibol frustrada, que estan a punt de divorciar-se. Per casualitat, ell entra en el món de la comèdia stand-up i hi troba una inesperada via d’expressió emocional. L’altra història parla de tres amics a la vida real que exploren les seves experiències compartides i les seves debilitats i les traslladen a la pantalla. Cooper i Arnett són amics íntims des de fa un quart de segle, i Dern i Cooper des de fa una dècada. Tots tres estan a la dècada dels cinquanta, tenen fills i divorcis al darrere. La seva complicitat, les seves bromes internes –fins i tot les partides de jocs de taula– es reflecteixen en el film.

Lluís Llach tenia 27 anys quan va ser el protagonista del primer gran acte polític a Catalunya després de la mort de Franco: els seus mítics concerts del 15, 16 i 17 de gener del 1976, al Palau d’Esports de Barcelona. Mig segle després, Llach –amb 77 anys– és el segon convidat de la sèrie d’entrevistes 2 x 100: dues persones que parlen i 100 lectors i subscriptors de l’ARA, de públic. En aquesta conversa hi trobareu un Lluís Llach que compara els concerts de gener del 1976 amb l’1 d’octubre del 2017, que explica per què es va enfadar amb Serrat i que admet que potser sí que ell mateix ja s’ha convertit en l’avi Siset.

En el seu dia va ser impossible que Juan Carlos Unzué pogués estar present a la festa de l'ARA en la qual se li va entregar simbòlicament el sisè premi Carles Capdevila per la seva labor en la visibilització de l'esclerosi lateral amiotròfica, la temuda ELA, una malaltia que l'exjugador i exentrenador navarrès, que ara té 58 anys, pateix des de fa més de cinc anys. Tot i que va enviar un missatge emotiu i reivindicatiu d'agraïment, finalment li vam poder entregar el premi en persona en el marc d'una entrevista en la qual revisa la seva lluita per aconseguir la millora en l'atenció i la cura de les persones malaltes com ell i també la seva vida esportiva i, sobretot, la seva mirada sobre la vida i els valors per fer-hi front. Unzué, a qui la malaltia ja l'ha obligat a deixar les seves col·laboracions de comentarista esportiu, ha fet servir la seva fama per ajudar a posar en el tauler polític el tema de les cures i el gran cost que suposa aquesta malaltia tan dependent, cosa que ha ajudat a fer que s'aprovés una llei que precisament assegura el suport econòmic als casos més greus, agilitza els tràmits i assegura una millor formació per al personal sanitari. Ens va rebre pocs dies abans de Nadal al seu pis als afores de Barcelona. Acompanyat en tot moment de la seva dona, amb qui comparteix la vida des que eren molt joves, i d'una família que està a punt d'ampliar-se amb un net. A casa dels Unzué hi ha moltes dificultats, però també molt bon humor i molta generositat. L'exporter explicava amb il·lusió com seria el viatge en cotxe cap a Pamplona per passar les festes de Nadal amb una àmplia família capitanejada per la seva mare, Camino. Unzué ens ho va posar molt fàcil: és exactament com era. Precís, generós, lluitador. I té un sentit comú que et deixa mut de paraules inútils.

La porta de l’habitació de l’hotel Bowery de Nova York, on tindrà lloc la nostra entrevista, està només un dit oberta, falcada pel baldó. Mentre esperem el nostre torn, pel foradet s’escapa un concert de rialles i els flaixos de la càmera del Los Angeles Times que té a Kate Hudson i Hugh Jackman segrestats per a una sessió de fotos. Quan finalment s’obre la porta, la parella, sense deixar de riure, ve a trobar-nos genuïnament encuriosida per la nostra arribada i disposada a saber tots els detalls.

Clàudia Soriano (Esplugues. 1997) sempre ha estat una apassionada de l'espai i els planetes i ha acabat dedicant-se a estudiar sobre uns dels més llunyans: els exoplanetes. En aquest moment ho fa des de Southampton, al Regne Unit, on està fent el postdoctorat, tot i que té clar que vol tornar a Catalunya per seguir investigant i apropar aquestes galàxies tan llunyanes al nostre món.

Mònica Planas (Barcelona, 1975) és la primera convidada de la sèrie d’entrevistes 2 x CENT que estrenem a l’ARA. Una conversa, dues persones que parlen i, de públic, cent lectors i subscriptors del diari. L’escenari serà sempre el mateix: la sala d’assaig de l’Orfeó Català, al Palau de la Música Catalana. Planas és periodista, ha treballat a El matí de Catalunya Ràdio, a l’Aquest any, 100 de TV3, al Problemes domèstics i va subdirigir El món a RAC1, amb Xavier Bosch. El 2007 va començar a escriure crítica televisiva a Mundo Deportivo i des del 2010 els seus articles, pensats, precisos i esmolats, són cada dia una de les peces més llegides i comentades de l’ARA.

Acaba d'estrenar la pel·lícula Mi amiga Eva, de Cesc Gay, on és la protagonista absoluta. Aviat la tindrem a Amazon Prime en un blockbuster titulat Zeta. Ha rodat una sèrie al Pirineu amb els germans Cabezudo, Matar a un oso... Nora Navas és ja una actriuassa, una dona a qui sempre li ha agradat arriscar, que té molt bon olfacte per detectar bons projectes, que aposta per coses noves, però que ha dit moltes vegades que no. En aquesta dècada ha fet poc teatre, però en la passada va convertir-se en una actriu imprescindible per a molts directors, com Oriol Broggi i Carlota Subirós. Li agradaria acabar sent una actriu lorquiana i ja li ha arribat el moment de tirar endavant els seus projectes. Té un gran record del seu pas per Buenos Aires i va ser capaç de rebutjar una vida a Hollywood, a Los Angeles, on s'hauria pogut establir després de Pa negre.

Aquest dimecres Joan Carles I ha trencat el seu silenci en una entrevista al programa Secrets d’histoire de France 3. Vint-i-cinc minuts que fingien ser una ocasió única però que, a l’hora de la veritat, no han servit ni per acostar-se remotament als temes importants dels quals hauria de parlar el personatge. Un frau de conversa. La titulen Les confidències d’un rei caigut en desgràcia, però de confidències cap. I de desgràcies, menys. Tot molt tocat i posat però, per seguir la tradició, és una farsa feta a mida del monarca.

"Barcelona és la dotzena ciutat més hot del planeta". Aquest va ser el titular que la periodista Adaia Teruel (Barcelona, 1978) va llegir estirada al llit des del mòbil un vespre de l'any 2022. Una afirmació que la va portar a iniciar un treball de camp per la capital catalana en clubs d'intercanvi de parelles, trobades fetitxistes, manifestacions de treballadores sexuals i altres experiències de testimonis que transiten pel sexe lluny de les vivències de la majoria. Una investigació que ha recollit al llibre Sexo en mi ciudad (Libros del K.O.), un recopilatori de cròniques i testimonis sobre una Barcelona sovint desconeguda per a molts barcelonins.

Coneixem l’Unai Canela gràcies, sobretot, a El viatge de l’Unai, un dels documentals més exitosos del Sense ficció, que va dirigir el seu pare, el prestigiós fotògraf de National Geogràfic Andoni Canela. És un film que ha esdevingut generacional, narrat per l’Unai quan tenia nou anys i que amb els seus pares i la seva germana va fer la volta al món seguint la feina de l’Andoni. Doncs l’Unai ha crescut i l’hem vist créixer a través del cinema, com a protagonista del celebrat film Boyhood, de Richard Linklater. S’ha convertit ell mateix en director de cinema i de documentals. Va fer un documental durant la pandèmia –Entre montañas– un sobre felins del món també amb el seu pare i fa poc ha presentat el seu propi film, Sol a Groenlàndia. Abans de l’estiu, va ser a l’Amazònia fent de càmera per a un documental sobre els ocells. Als vint anys, s’ha convertit en un professional de l’audiovisual amb gran projecció. Un jove prodigi. Queda lluny, i alhora proper, El viatge de l’Unai.

Joan Carles I publicarà les seves memòries a França el 5 de novembre. Aquest dimecres, una setmana abans, el rei emèrit ha deixat clar que el seu objectiu no és altre que rehabilitar la seva figura després de cinc anys d'exili a Abu Dhabi. El setmanari Le Point ha avançat alguns dels fragments del llibre, en el qual l'antic monarca defensa la democràcia com la seva "herència" a Espanya, i en una entrevista a Le Figaro ell mateix afirma que aquest va ser l'objectiu de Franco quan li va donar l'accés al tron: "Per què mentir si va ser ell qui em va convertir en rei i, en realitat, ho va fer per crear un règim més obert?" Coincidint amb aquesta promoció, Joan Carles I aterra aquest dimecres a Espanya.

Maya Rudolph és un pes pesant de la comèdia americana i actualment desplega els seus recursos a la sèrie Loot, de la qual Apple TV+ acaba d'estrenar la tercera temporada i on interpreta una dona de mitjana edat que, arran d'una separació, rep més diners dels que pot gestionar. Parlem amb ella sobre aquest projecte i també de l'impacte de l'actual clima polític als Estats Units sobre els comediants, sobretot els que són obertament hostils amb Trump.

El Víctor Rodríguez forma part de la primera promoció de l'escola de campaners de la Vall d'en Bas, una iniciativa única que va començar el 2023 i que vol ajudar a preservar i recuperar el patrimoni vinculat a les campanes, ja que els campaners han anat desapareixent i, amb ells, el coneixement del llenguatge i de les tècniques tradicionals de tocar. Rodríguez, tot i ser jove –té 38 anys–, mostra una passió i un coneixement d'aquest món que no semblen propis de la seva generació, però ell assegura que l'interès per les campanes no és una qüestió de gent gran. "A l'escola de campaners érem un grup ben divers, gent de tot el país, d'edats diferents, però que teníem en comú la nostra passió i les ganes d'aprendre", explica. Tot el coneixement que ha adquirit al llarg de tot el curs de campaner l'aplica ara al seu poble, la Garriga, on ha netejat i revitalitzat el campanar i compta amb el suport popular.