Les crides a posicionar-se sobre la guerra a Gaza arriben al Festival Internacional de Cinema de Venècia a les portes de la seva inauguració. A través del col·lectiu Venice4Palestine, centenars de professionals del sector han impulsat una carta oberta en què demanen que el certamen condemni el que qualifiquen de genocidi i obri espais de visibilització durant la Mostra, que se celebra del 27 d’agost al 6 de setembre. La carta ha sumat més de 1.500 signatures, entre les quals les de directors com Ken Loach, Marco Bellocchio, Alice Rohrwacher, Céline Sciamma i Abel Ferrara.

Enguany s’ha commemorat el 150 aniversari del naixement de l'assagista anglès Gilbert K. Chesterton (1874-1936), per bé que aquí lamentablement s’ha celebrat ben poc, vista la relació que havia tingut amb la intel·lectualitat catalana. Chesterton, el gran mestre de la paradoxa, té sentències tan bones com aquesta, de molt abans que nosaltres descobríssim que vivim en temps, més que líquids, liquats: “La tolerància és la virtut dels que no tenen conviccions”. Per pensar-hi, oi? 

Amb El viejo roble, una altra radiografia precisa de les formes de depauperació de la classe obrera, Ken Loach tanca la trilogia de pel·lícules ambientades al nord d'Anglaterra que també conformen Jo, Daniel Blake (2016) i Sorry we missed you (2019). Aquest cop Loach se centra en l'abandonament d'un barri d'antics miners de Durnham, alguns dels quals es tornen receptius a la xenofòbia davant d'aquesta deixadesa institucional. Loach i el seu guionista habitual, Paul Laverty, primer volen entendre i escolten les raons dels obrers que esgrimeixen un discurs ultra. I després dibuixen un escenari de convivència obligada d'aquests ciutadans amb un grup de refugiats sirians per apuntar com es poden traçar nous vincles de suport mutu.

Després de la seva estrena mundial a Canes, el Festival de Locarno acull el nou i en principi últim llargmetratge de Ken Loach, The Old Oak. El cineasta de 87 anys no perd l'ànim combatiu ni la bona predisposició, però ja no té la mateixa esma. Així que en les trobades amb la premsa comparteix esforços amb el seu guionista habitual, Paul Laverty.

"Estava enamorada de Robert Redford, amb qui vam fer quatre pel·lícules. Però no li agradaven els petons. Sempre estava de mal humor i em pensava que era culpa meva", ha explicat Jane Fonda aquest divendres en una xerrada al Festival de Canes per compartir experiències de la seva vida i professió. L'actriu, de 85 anys, ha assistit al certamen per presentar la restauració de Dotzes homes sense pietat (Sydney Lumet, 1957), que va protagonitzar el seu pare, Henry Fonda. I ha parlat també d'altres companys de feina. "Oh, Alain Delon, l'ésser humà més bell del món, amb qui vaig rodar la meva primera pel·lícula europea, Les felins (René Clément, 1964), a ell sí que li agradava besar. Amb Lee Marvin vaig tenir una experiència meravellosa en un western a reivindicar, Cat Ballou (Elliot Silverstein, 1965). Treballàvem moltes hores i em va dir que no ho havíem de tolerar. Perquè si ens feien això a nosaltres, les estrelles, imagina't com explotarien els treballadors. Quina lliçó d'en Marvin, un embriac fabulós! Si ets una estrella, has de tenir cura de la gent treballadora!"

Extres i actors professionals (Icíar Bollaín, Rosana Pastor... entre d’altres) tenien la mateixa consideració per al director de Terra i llibertat (1995), el britànic Ken Loach. Però a l’inici del que van ser dos mesos d’intens rodatge, als primers els donaven un entrepà i fruita i als altres un dinar com Déu mana. Fins que els professionals es van plantar. “Quina contradicció: estem fent una pel·lícula que reivindica la igualtat! Si no rebem tots el mateix tracte amb el menjar, anem a la vaga”, van argumentar.

Fa 25 anys, el britànic Ken Loach va rodar a Mirambell (Terol) algunes de les escenes de Terra i llibertat, que es va estrenar l’abril del 1995. El film, com va explicar aleshores el cineasta, narrava "la història d’una gran esperança, la d’una societat on la terra fos un be comú". La seva estrena va impactar força en una societat que encara parlava poc de la Guerra Civil i, en una sala plena de gom a gom, un dels assistents li va dir al cineasta britànic: "Gràcies per tornar-nos la nostra història".

En el seu últim treball, Sorry we missed you, Ken Loach retrata la situació dels transportistes que treballen com a falsos autònoms per a multinacionals del comerç electrònic, sotmesos a una forma de neoesclavisme digital que els aboca a jornades maratonianes sense la mínima protecció laboral. La pel·lícula, que dijous va arribar als cinemes, és una de les més amargues i desoladores del director anglès, que als 83 anys i després de moltes batalles perdudes sembla haver-se donat per vençut. Però el cara a cara amb Loach, amb qui l’ARA va parlar a Sant Sebastià durant el festival de la ciutat, revela el contrari: un lluitador incombustible amb les idees clares i ganes de defensar-les. “¿Qui diu que aquestes empreses han vingut per quedar-se? -explica-. El seu model és insostenible per moltes raons, principalment perquè els conductors que transporten els paquets fan servir combustibles fòssils i això acabarà col·lapsant el sistema econòmic. Necessitem un govern que fiscalitzi les empreses de comerç electrònic posant nous impostos per poder posar fi als falsos autònoms i reconstruir els centres de la ciutats. La situació actual no es pot prolongar, perquè el model d’Amazon no només destrueix les persones, sinó també el planeta”.

'TERMINATOR: DESTINO OSCURO'

Sonoritat contra les màquines

Si a Terminator (1984) Linda Hamilton donava vida a Sarah Connor, com a reinterpretació de la Verge Maria –mare del messies que encapçala la rebel·lió contra el domini de la tecnologia–, i a Terminator 2: El dia del judici final (1991) era una dona de ferro, militaritzada fins a les dents, a Destino oscuro, sisena entrega de la saga però plantejada en realitat com si fos la tercera, el seu personatge és objecte d’un nou gir copernicà amb què es pretén redefinir el rol dels personatges femenins... Continueu llegint.

]]>

Ken Loach arriba a la roda de premsa i rebutja el sofà que se li ha assignat per atendre els periodistes, asseguts a les cadires davant seu. Li proposen una altra cadira -diferent de la dels altres-, que també rebutja. Finalment s’asseu a la mateixa de qui té al davant. Aquest gest inicial, que reivindica l’horitzontalitat, travessa la vida i l’obra d’un director que ha dedicat la vida a narrar històries de les persones precàries, fent una crítica radical i alhora subtil del capitalisme i les seves conseqüències en la gent treballadora.

]]>

El primer ministre belga, Charles Michel, no vol que el cineasta britànic Ken Loach sigui investit doctor 'honoris causa' per la Universitat Lliure de Brussel·les, una de les més prestigioses del país. Michel argumenta que Loach és antisemita.

]]>

Des del seu trasllat a la seu del Raval el 2012, la Filmoteca de Catalunya no havia perdut múscul en la seva capacitat d'atreure públic a les sales. Cada balanç d'espectadors era una constatació de l'èxit del model de programació impulsat per Esteve Riambau, director del centre. Però aquest divendres, en el balanç anual de la Filmoteca, la xifra d'assistència ha mostrat per primera vegada un descens important.

]]>

El director de cinema Ken Loach ha fet un contundent discurs contra el govern de Theresa May a la cerimònia de lliurament dels premis Bafta, en què el seu últim film, 'I, Daniel Blake', ha estat guardonat com a millor pel·lícula.

]]> Sleaford Mods són el grup que ha aconseguit que molts aficionats a la música britànics (i no britànics) recuperessin la fe en els artistes compromesos amb el seu temps. Les seves cançons parlen de la realitat que els envolta (el futur i present negre per a les classes populars, el sistema empantanat, el corró neoliberalista...) i sonen a la realitat que els envolta. Són creïbles. Són veritat.

]]>

Dones rebels al Festival Protesta

41 curtmetratges i 6 llargmetratges formen el gruix de la programació del Festival Protesta de Vic, que enguany gira al voltant de les lluites pels drets de les dones. A més, s'oferirà en preestrena a tot l’Estat 'Yo, Daniel Blake', de Ken Loach, guardonada amb la Palma d’Or a Canes.

]]>

Un grup de directors europeus que inclou Pedro Almodóvar, Stephen Daldry, Mike Leigh, Ken Loach, Aki Kaurismäki, Agnieszka Holland, Béla Tarr, Bertrand Tavernier i Wim Wenders entre d'altres, ha fet una carta a les autoritats russes expressant la seva preocupació pel destí del director ucraïnès Oleg Sentsov.

]]> Ken Loach ha presentat aquest dijous a Canes 'Jimmy's Hall', una pel·lícula que manté la tònica habitual centrada en la crítica social. El film se centra centra en personatges irlandesos "de classe treballadora, que són grans personatges tot i que el cinema prefereixi les víctimes i els criminals", ha afirmat Loach.

]]> Ken Loach, director de cinema conegut pel seus films de marcat caràcter social, es va personar ahir al jutjat londinenc on està detingut Julian Assange, segons informa el diari The Guardian. Loach, juntament amb el també director i periodista australià John Pilger i l'activista britànica Jemima Khan, van arribar al jutjat amb la intenció de lliurar els diners necessaris per a l'alliberament de l'editor en cap de WikiLeaks. La fiança, però, va ser desestimada i Assange haurà de romandre sota arrest policial fins al 14 de desembre.

]]>