El 2025 ha estat un any carregat de bons videojocs, però aquest 2026 ja apunta maneres si fem un cop d’ull al que sabem que està per venir. Algunes dates ja estan confirmades; d’altres han patit retards i ara es preveuen per als mesos vinents. També hi ha títols anunciats amb molt poca informació publicada, però tenen en comú que tots ells han generat molta expectació en milions de jugadors d’arreu del planeta. Repassem quins són els videojocs més esperats d’aquest any.

En una escena de Thunderbolts* el Guardià Roig (David Harbour) fantasieja en veu alta amb la idea que algun dia es facin figuretes del grup d’antiherois que acaba de formar. Però la seva filla, l’espia i assassina amb mala consciència Yelena Belova (Florence Pugh), el fa callar: “Jo no soc una eina de màrqueting!” El diàleg resumeix la tensió habitual entre l’estratègia corporativa de Marvel i l’esforç d’alguns dels seus creadors perquè les pel·lícules de l’estudi tinguin ànima i personalitat. La bona notícia de Thunderbolts* és que, a diferència d’alguns dels últims productes de l’estudi, no sembla dirigida per una IA: Jake Schreier (Un amic per a Frank) no té un currículum per tirar coets, però aconsegueix dotar de consistència i trempera l’aventura d’aquests antiherois de segona i malvats reformats, una narrativa de superació i redempció que el cinema de superherois ha espremut de valent en els últims anys de la mà de James Gunn i els seus Guardians de la Galàxia o l’Esquadró Suïcida.

Imaginem una persona que té en Capitán América: Brave New World el seu primer contacte amb l’univers Marvel. Entra net al cinema sense saber que aquesta és la pel·lícula número 35 de l’UCM, en plena fase 5, la quarta entrega de la saga del Capità Amèrica, la continuació de la minisèrie Falcon i el Soldat de l'Hivern i una obra abans de la qual, per acabar de situar-te a lloc, va bé haver vist totes les de The Avengers, Hulk i potser fins i tot Black Panther. Bufa! Vols dir que un espectador neòfit entendrà res si puja a aquest tren en marxa? Per espantar la sensació d'"Ai, mare meva, on soc?", Capitán America: Brave New World ofereix poqueta cosa, però amb bons ulls (tot i que la pel·lícula és en general lletjota) sempre se'n pot treure algun profit: una trameta de thriller polític conspiranoic sobre el perill d’un president dels Estats Units colèric, un Harrison Ford que actua una mica xino-xano però que no deixa de ser Harrison Ford, un Anthony Mackie que realment es creu el seu paper d'heroi i de vegades sembla tenir carisma i tot, un parell de seqüències d’acció que insinuen aquell “sentit de la meravella” que abans era marca de la casa…

Una de les meves expressions preferides de l’argot audiovisual és jump the shark (sí, “saltar el tauró”, tal com sona), una referència a una escena particularment lamentable de la sèrie Viviendo a tope que ha passat a definir el moment en què una obra creativa decau irremeiablement. Potser pel fet que el primer film ja resultava una aberració sorgida en el moment de màxima saturació del cinema superheroic, la franquícia de Venom va arribar a aquest punt de manera prematura, amb una segona entrega que abraçava el registre bufonesc que tradicionalment quedava reservat pels episodis terminals d’una saga (pensem, per exemple, en Superman IV), tot i que en les ments dels seus responsables segurament el referent era el desvergonyiment canallesc de Deadpool.

“Snikt”. Aquestes cinc lletres han representat des de fa mig segle el so amb què les urpes metàl·liques surten de les mans de Lobezno i és l’únic que milions de lectors necessiten per identificar el personatge, un dels pocs de la història del còmic amb onomatopeia pròpia. Aquest dimarts es compleixen 50 anys de l’arribada als quioscos nord-americans de The Incredible Hulk #181, la primera història del personatge –tot i que els lectors ja n’havien tingut un tastet a l’última vinyeta de The Incredible Hulk #180–. No va ser un debut gaire esperançador: seguint ordres de l’exèrcit canadenc, Lobezno interrompia una lluita entre Hulk i el Wendigo i acabava noquejat pel monstre verd sense haver-li fet ni una esgarrinxada. Res feia intuir que aquell paio amb urpes d’adamantium (el metall irrompible de l’univers Marvel) i uniforme groc llampant es convertiria en un dels personatges més emblemàtics del còmic, segurament l’última gran icona cultural sorgida de Marvel i l’única que pot rivalitzar en popularitat amb Spiderman. Tant que el seu retorn a la pantalla amb Deadpool & Lobezno acaba de convertir-se en la millor estrena de l’any.

Quan X-Men es va estrenar l’any 2000, el cinema de superherois encara no existia. S’havien fet –i amb molt d’èxit– pel·lícules de Superman i de Batman –i d'altres menys rellevants–, però eren pel·lícules de Batman i de Superman, amb regles pròpies i un món estanc. El cinema superheroic com a gènere modern i hegemònic del Hollywood del segle XXI neix, en realitat, amb la pel·lícula de Bryan Singer sobre els X-Men, que va trobar l’equilibri just entre la identitat dels còmics que adaptava i els codis del blockbuster digital de l’era post-Matrix. L’impacte d'X-Men a l’estudi que la produïa, 20th Century Fox, es va traduir en prop d’una vintena de títols superheroics al llarg dels vint anys següents, la majoria emmarcats en la franquícia mutant. Però amb la venda de Fox a Disney el 2019 aquestes històries van ser reabsorbides per Marvel, digerides i transformades en elements essencials; és a dir, propietats intel·lectuals amb un alt valor de mercat.

La pel·lícula Madame Web està rebent unes crítiques terribles i alguns mitjans la consideren la pitjor de Marvel. Però això no sembla afectar la seva protagonista, Dakota Johnson, que està promocionant la pel·lícula sense fer gaire cas de les cotilles que solen imposar els equips de publicistes que acompanyen el feixuc procés de donar a conèixer un nou projecte audiovisual. La filla de Melanie Griffith i Don Johnson, coneguda pel seu sentit de l'humor, no té cap problema per compartir amb els periodistes anècdotes vergonyoses de la seva carrera professional, que va començar quan tenia només 10 anys i va aparèixer a Crazy in Alabama, la primera pel·lícula del seu padrastre Antonio Banderas com a director.

L'actriu Dakota Johnson va fer una broma al Saturday night live de fa un parell de setmanes sobre la seva nova pel·lícula, que s'estrena aquest dimecres: “Es diu Madame Web, està dins de l'univers Marvel i també hi surt Sydney Sweeney. És com si una intel·ligència artificial generés la pel·lícula favorita del teu nòvio”. Un cop vista la pel·lícula, l'acudit és més graciós perquè resulta que és veritat: Madame Web, que ha dirigit la realitzadora amb currículum televisiu S.J. Clarkson, sembla generada per un algoritme i està plena de decisions absurdes que potser tenien sentit en un informe de projeccions d'ingressos però no en la pàgina d'un guió cinematogràfic. És possible que no sigui la pitjor pel·lícula de superherois –una competició cada vegada més renyida–, però sí que marca una fita pel que fa a l'absurd essencial del projecte. I no és que a partir d'una idea sense cap ni peus no pugui sortir una pel·lícula decent, entretinguda o fins i tot brillant, però no és el cas. Madame Web és un despropòsit sense alegria, sèrie B sense esperit lúdic; sobretot, un símptoma de l'esclerosi del gènere superheroic, que cinc anys després de l'èxit d'Endgame sembla abocat al col·lapse.

El 2019, Capitana Marvel, que introduïa al cinema un personatge menor del panteó de l’editorial Marvel, va recaptar més de 1.000 milions d’euros a la taquilla mundial, i es va convertir en el millor debut d’un personatge de l’estudi després del fenomen Black Panther. Quatre anys després, les projeccions de la seva seqüela, The Marvels, que s’estrena aquest dijous, apunten a una taquilla mundial del primer cap de setmana de 130 milions, una tercera part del que va fer Capitana Marvel. Seria una sorpresa si al final de la seva trajectòria comercial recapta 500 milions. En qualsevol cas, serà del tot insuficient per cobrir un pressupost (256 milions) que s’ha disparat pel rodatge de nombroses escenes addicionals durant la fase de postproducció i que ha convertit The Marvels en la pel·lícula més cara de l’estudi fora de la saga Els Venjadors.

Els meus fills ja no són un parell de criatures. L'Adrià és a punt de llicenciar-se a la universitat; la Júlia, aviat hi anirà. ¿A quina edat es va trencar la complicitat més profunda –sempre a flor de pell– que hi teníem quan eren petits? ¿A quina edat la recuperarem, si és que la recuperem mai? ¿Potser es va trencar quan les crispetes van deixar de ser un menjar festiu i per compartir mentre vèiem una pel·lícula?

L’estrena de Guardianes de la Galaxia el 2014 no només va aportar a l’univers cinematogràfic Marvel una dimensió espacial que ampliava el marc de les històries amb nous escenaris i races alienígenes sinó, sobretot, una lleugeresa pop i un sentit de la comicitat que no feia més que potenciar l’ADN de la mateixa Marvel. Els Guardians, de fet, no eren ben bé superherois sinó una colla de fugitius arreplegats, lladres i assassins redimits com a herois quasi per salvar el coll. I sí, tenien els seus petits traumes (un pare genocida, una abducció alienígena als 8 anys, una família assassinada... La vida és dura, a la Marvel!), però servits amb tants acudits i hits musicals dels 70 i 80 que el drama quedava sempre en segon pla.

Ant-Man, The Wasp i la seva família de genis científics i herois inesperats tornen a introduir-se en el reialme quàntic, ara per aturar una amenaça colossal: un destructor de línies temporals senceres que intenta fugir de la seva presó subatòmica, potser perdent encant durant el procés. En un context d’acció fantàstica a gran escala, amb molta mortaldat i sacrificis, els llampecs d’humor que han caracteritzat els personatges semblen un xic fora de lloc.

Com Jurassic World: Dominion o Cazafantasmas: Més enllà, Black Panther: Wakanda forever és un blockbuster que ha hagut d’afrontar el pas del temps i la mortalitat humana. L’actor que protagonitzava la primera entrega va desaparèixer prematuramentx, però el , però el xou ha de continuar. Alhora que es prepara el relleu i es presenta un nou antagonista anticolonial, s’ha dissenyat el nou film com un homenatge que parteix del dol vers l’heroi caigut. Potser l’execució visual dels moments emotius no està a l’altura: algunes escenes semblen una vulgarització de la poesia hipster que la realitzadora Chloé Zao va incrustar en la narració d’Eternals.

She-Hulk va néixer l'any 1980, en un còmic titulat The savage She-Hulk. Dotada d'una superforça i una explosió sensacional, feia dos metres descalça, amb els peus verds, i encara era més alta amb talons. Tenia uns bíceps com melons, la pell com una oliva de còctel i la cintura d'una model de llenceria. Podria esclafar algú? I tant. She-Hulk és l’últim personatge de Marvel que ha saltat del paper a la pantalla. El personatge verd ha fet el seu debut televisiu a She-Hulk: Abogada Hulka, una comèdia de mitja hora disponible a Disney+. La sèrie està protagonitzada per Tatiana Maslany, l'actriu guanyadora d'un Emmy pel thriller de clons Orphan Black, acostumada a fer papers complicats tant en teatre com en pel·lícules indie. Segons l’actriu, el personatge de She-Hulk és "estranyament el més semblant a la meva pròpia experiència que he fet mai".

L'aliança entre Disney+ i Marvel està generant una allau incessant de sèries de superherois. El risc d'empatx hi és present, però es contraresta amb les ganes de la plataforma de jugar amb els gèneres i sortir del motlle del que s'espera d'una ficció d'acció, com va demostrar amb Wandavision. L'últim exemple d'aquesta tendència és She-Hulk, abogada Hulka, en la qual Marvel es tira de cap a l'humor. I per fer-ho, la sèrie, que s'estrena aquest dimecres, compta amb Tatiana Maslany, que amb Orphan Black ja va donar mostres de la seva versatilitat.

Els Venjadors tornaran a la gran pantalla el 2025 i ho faran per partida doble: el 2 de maig s'estrenarà The Kang dynasty i el 7 de novembre Secret wars. El màxim responsable de Marvel, Kevin Feige, no va donar més detalls d'aquestes dues cintes, que han de continuar l'èxit d'una saga que el 2019 va batre rècords a les sales de cinema: Avengers: Endgame (2019) es va convertir en el segon film més taquiller de la història, només superat per Avatar (2009). Per no dir, Feige tampoc va explicar qui dirigirà les dues pel·lícules. S'haurà de veure si segueixen el patró de les dues últimes de la saga, dirigides per Anthony Russo i Joe Russo, i que són força dramàtiques. A Els Venjadors: Infinity wars, Thanos (Josh Brolin) consumava el seu pla de dur a terme un genocidi còsmic que feia desaparèixer la meitat del superpoblat univers cinematogràfic de Marvel (amb milions de víctimes col·laterals), i Els Venjadors: Endgame comença amb un món entristit i de dol.

Igual que Doctor Strange amb la màgia o Daredevil amb els baixos fons criminals, Thor ha sigut sempre el referent de Marvel pel que fa a mitologia: guerres entre divinitats, incursions en regnes mítics, criatures llegendàries... Seu és el territori de les històries èpiques i grandiloqüents, i així ho va entendre Kenneth Branagh quan el 2011 va portar Thor al cinema, però la falta d'entusiasme per aquell film i la mala rebuda de la seva erràtica seqüela (Thor: El món fosc, del 2013) van obligar Marvel a canviar de pla i reinventar la saga i el personatge. És per això que les pel·lícules de Thor ja no són sinònim d'heroisme èpic sinó de disbauxa i diversió. De fet, Thor: love and thunder, que s'estrena aquest divendres, és la pel·lícula més explícitament còmica –i fins i tot autoparòdica– de l'Univers Cinematogràfic Marvel (UCM).

Va néixer com un esforç de Marvel per tenir un planter de superherois més diversos i ara fa el salt a la petita pantalla, on la inclusió fa temps que és un dels motors de les noves ficcions. Kamala Khan, o el que és el mateix, la superheroïna Ms. Marvel, és una adolescent musulmana i filla d'immigrants pakistanesos que descobreix que té uns poders que desconeixia. Així, la noia passarà d'admirar els herois de Marvel a ser un d'ells. Després d'endinsar-se en les històries més clàssiques del segell de còmics, Disney+ estrena aquest dimecres les aventures d'una de les seves heroïnes més recents, ja que Ms. Marvel va debutar amb el seu propi còmic el 2014.

Fins i tot els lectors de Harry Potter ho saben: amb la màgia negra no s'hi juga. Doctor Strange, el superheroi que s'encarrega dels afers màgics de l'univers Marvel, torna a la càrrega aquest divendres amb Doctor Strange en el multiverso de la locura, segon film en solitari del personatge. El mestre de les arts místiques s'enfronta a una crisi relacionada amb el multivers, el conjunt de dimensions paral·leles que ja vehiculava la trama de Spiderman: sense camí a casa, en què Strange jugava un paper clau. La novetat aquí és la presència cada vegada més inquietant de Wanda Maximoff, l'altra heroïna amb poders màgics de Marvel, que travessa un període particularment fosc que conduirà la pel·lícula a terrenys pròxims al terror... Però sense passar-se: Marvel continua aferrada a la seva fórmula d'èxit, una barreja acció, humor i drama en què l'horror no deixa de ser un ingredient més del còctel. És una de les característiques del cinema superheroic, la seva capacitat de fagocitar gèneres i no deixar-se engolir mai per ells.

A Sony li deu haver costat pair que, tot i que pràcticament va inventar el cinema modern de superherois amb el primer Spiderman de Sam Raimi, fa més d'una dècada que Marvel li passa la mà per la cara amb les seves pel·lícules. Mentre l'Univers Cinematogràfic Marvel es convertia en la franquícia més reeixida del Hollywood contemporani, Sony es veia obligada a avortar la saga del Spiderman d'Andrew Garfield i a cedir les regnes del personatge a Marvel, que l'ha tornat a convertir en el superheroi més popular del planeta amb Spiderman: sin camino a casa.