<![CDATA[Ara.cat - TV]]> 10 <![CDATA[La comèdia de culte que et fa preguntar-te si la vida és com 'El show de Truman']]>

Quan es va estrenar gairebé d'amagatotis a Prime Video ara fa tres anys, El jurado es va convertir en la comèdia del moment. Amb un format de fals documental, mostrava la interacció entre els diversos membres d'un jurat popular. La clau de volta que va fer que es convertís en un fenomen va ser la barreja de realitat i ficció: el protagonista, Ronald Gladden, era una persona real que creia que realment estava formant part d'un jurat popular. La veritat era que tot era fals i que els seus companys de jurat eren actors, una premissa que recorda a la pel·lícula d'El show de Truman. Després d'aquella experiència, el mateix equip ha confeccionat una segona entrega amb un escenari totalment diferent. El jurado: retiro corporativo arriba aquest divendres a Prime Video amb tres episodis. Els dos següents s'estrenaran el 27 de març i els dos últims el 3 d'abril.

]]> <![CDATA['Bola de Drac' fa 40 anys i ho celebra amb nova temporada i nou videojoc]]>

Aquest dijous se celebraven els 40 anys de la primera emissió de Bola de drac, la sèrie televisiva que va marcar tota una generació de catalans quan es va poder veure per TV3. Després de 8 anys sense publicar nous capítols i després de diverses negociacions, la franquícia ha donat llum verda a una nova temporada, Dragon Ball Super: La Patrulla Galàctica, creada per Toyotaro, deixeble d'Akira Toriyama, autor original de la història del nen mico i mort el 2024 a causa d'un vessament cerebral. En aquesta nova edició veurem com el Goku i el Vegeta s'uneixen a la patrulla galàctica amb l'objectiu de derrotar l'antagonista Moro.

]]> <![CDATA[TVE liquida 'Cuánto, cuánto, cuánto' d'Eva Soriano després de només dos programes]]>

Un concurs basat en endevinar mesures exactes no va poder predir que la seva existència es quantificaria en tan sols dos episodis. RTVE ha decidit cancel·lar el xou Cuánto, cuánto, cuánto, presentat per Eva Soriano i Aníbal Gómez, davant d'uns resultats d'audiència que no han satisfet expectatives. El 5,6% de quota de pantalla obtingut aquesta setmana, per a un espai que pretenia liderar les nits del dissabte, ha provocat la suspensió de les filmacions després de només dos intents. El seu debut va ser prometedor, amb un 10,6% de share, però cal tenir en compte que aleshores es beneficiava d'anar immediatament després d'un partit de la selecció espanyola de futbol que va arribar al 32% i, per tant, li va deixar una bona porció d'espectadors per arrossegament.

]]> <![CDATA[Els vuit rivals del Barça a la primera fase de la Champions]]>

El Barça ja coneix la primera part del camí per arribar a la somiada final de la Champions que es jugarà el 30 de maig al Puskás Aréna de Budapest (Hongria). L'equip de Hansi Flick, que va caure a l'edició del curs passat en una semifinal de traumàtic desenllaç davant de l'Inter de Milà, començarà la màxima competició continental a mitjans de setembre amb un partit fora de Barcelona per la indisponibilitat del Camp Nou i de Montjuïc.

]]> <![CDATA[Invisibles]]>

Us ha passat que heu trobat a faltar coses imaginàries? La protagonista d’un llibre que us va agradar molt o la família d’una sèrie televisiva que us va tenir enganxats durant setmanes? Tots aquells personatges, llocs i situacions que heu arribat a fer vostres i sentiments que han travessat el paper o la pantalla fins a esdevenir propis? Realitat i fantasia conviuen dins la nostra ment per ajudar-nos a sobreviure. De la mateixa manera, arribats al final, ens deixen un petit buit que pot retornar en forma de nostàlgia com si de debò haguéssim perdut un amic, una feina trepidant o una casa on van succeir moltes coses. Aquest temps de ficció imprescindible transcorre en paral·lel al temps de la nostra existència real i un repercuteix sobre l’altre.

]]> <![CDATA[El mal gust d''Al rojo vivo']]>

Divendres l’espai de debat Al rojo vivo arrencava amb una posada en escena que provocava estupefacció. Mitjançant la realitat augmentada havien transportat al mateix programa la destrucció de la guerra. En el tràveling inicial la càmera ens mostrava el plató habitual cobert de runa, d’edificis esfondrats per les bombes i, al fons, la taula de la tertúlia amb els col·laboradors. S’erigien sans i estalvis enmig d’aquell paisatge desolador. Havien deixat un parell d’edificis mig sencers perquè visualment es relacionessin amb l’arquitectura pròpia d’Israel i Palestina, per assegurar-se una catàstrofe més equidistant. En absència d’Antonio García Ferreras, la presentadora Inés G. Caballo informava, enmig d’aquell escenari terrible, que el temps corria en contra dels palestins després de l’ultimàtum d’Israel.

]]> <![CDATA[Què se n’ha fet de les 'top models'?]]>

Naomi, Linda, Cindy i Christy. Per a unes quantes generacions no cal afegir el cognom d’aquestes quatre grans protagonistes per saber de qui estem parlant. Campbell, Evangelista, Crawford i Turlington. Quatre de les més grans top models dels anys noranta, un rol que ara s’ha reconvertit en el de les influencers. Però d’aquí quaranta anys serà difícil que el gran públic recordi el nom de les estrelles de TikTok. Les supermodels han esdevingut icones internacionals eternes, per bé i per mal. Símbol de la societat dels noranta i, alhora, màximes representants de la pressió estètica sobre les dones. Diverses generacions vam créixer sota la tirania d’uns cànons de bellesa femenins que havien de ser el model utòpic al qual aspirar i assemblar-nos. Dones generadores de somnis i frustracions.

]]> <![CDATA[Una història de superació al Telenotícies]]>

Als anys 90 i primera dècada dels 2000 la televisió nord-americana estava farcida d’històries d’homes i dones que s’havien aprimat prop d’un centenar de quilos. Passaven d’una obesitat mòrbida que els tenia al límit de la mort a experimentar el zenit de la felicitat lluint cossos esculturals i córrer maratons senceres. Eren venudes gairebé com un miracle en què una força de voluntat titànica canviava el destí d’una persona. En un país com els Estats Units, on l’obesitat és un dels principals problemes de salut de la població, aquests casos es pretenien utilitzar com a exemple. En els esports d’Antena 3, aquest tipus de notícies també han sigut molt habituals per propagar les virtuts de l’exercici, tot i que, igual que a la tele dels Estats Units, hi ha un element morbós en la comparativa dels cossos clarament connectat amb la grassofòbia.

]]> <![CDATA[Un cop de puny històric a la BBC]]> Molts anys abans que Will Smith clavés la plantofada a Chris Rock per haver fet broma sobre el pentinat de la seva dona a la gala dels Oscars, ja hi va haver un home que va decidir agredir un presentador en directe per venjar l’honor de la seva esposa. Va passar a la BBC, durant l’emissió de That was the week that was, un late show satíric dels dissabtes a la nit presentat per David Frost. Entre els guionistes hi havia John Cleese i Graham Chapman dels Monty Python i l’escriptor Roald Dahl. El programa comptava amb diversos col·laboradors: dibuixants, comentaristes polítics i actors que improvisaven esquetxos a petició del públic. Cada programa arrencava amb unes cançons que resumien amb sarcasme l’actualitat de la setmana i carregant contra tot i tothom.

]]> <![CDATA[Combat de famosos ocurrents]]> Antena 3 ha estrenat Family feud, un concurs d’èxit internacional i de difícil pronunciació per a l’audiència autòctona. Significa disputa familiar i la dinàmica del joc és més òbvia i senzilla que la fonètica del títol. El programa congrega dos equips de cinc persones, en aquest cas famoses, per crear més expectativa al voltant del format. Per començar, Antena 3 ha reunit diferents equips de programes de la cadena i en la primera edició, per exemple, van enfrontar les estrelles del Tu cara me suena contra les de Mask Singer. La presentadora, Núria Roca, fa preguntes sobre aspectes quotidians als participants famosos i aquests han d’endevinar quines són les respostes majoritàries que han donat (presumptament) un centenar d’enquestats. Per exemple, pregunten “Què faries si la teva parella ronca?”, “Per quin motiu et posaries una màscara?”, “Quin menjar posaries al cos de la teva parella per fer jocs sexuals?” o “Digues llocs incòmodes per fer l’amor”. Els equips rivalitzen per endevinar quines són les respostes més habituals dels enquestats. En el cas de la primera pregunta, per exemple, la resposta era “Fer sorolls amb la boca”. Com més nombrosa sigui estadísticament la resposta més punts rep l’equip que l’encerta. L’equip que guanya dona el botí econòmic aconseguit a una bona causa.

]]> <![CDATA[De pel·lícula]]> “Papa, t’has de fer de Filmin”. M’ho va dir seriosament, tot i saber que no soc gaire de canals de pagament. “Bé que pagues per veure com perd el Barça”, em comenta amb la sornegueria habitual. I té raó, el molt podrit. El que passa és que, fins no fa gaire, amb la subscripció a Netflix i els documentals de la BBC ja en tenia de sobres. Total, es tractava de distreure el cap una horeta abans d’anar al llit i llegir una estona. Sí, ja sé que podria engegar la televisió normal com s’ha fet tota la vida, però fa temps que vaig arribar a la conclusió que com més canals hi trobo, més merdós n’és el contingut.

]]> <![CDATA[5 films per educar en el respecte pel medi ambient]]>

Coincidint amb la celebració del Dia del Medi Ambient, el 5 de juny, des de Netflix ens proposen veure en família 5 títols que ens ajuden a recordar la importància de cuidar els diversos ecosistemes del nostre planeta i de protegir el medi ambient. Aquest cap de setmana, doncs, pot ser un moment perfecte per descobrir en família aquesta selecció de títols que ens conviden a reflexionar, respectar i gaudir del nostre planeta i la seva extraordinària fauna i natura. Uns visionats que podem complementar amb altres accions quotidianes que contribueixin a millorar el nostre entorn i a assumir actituds personals més respectuoses amb el medi ambient.

]]> <![CDATA[20 anys explicant els perquès]]>

Per què hi ha una guerra a Síria? Què diu la llei de l’eutanàsia? Per què hi ha una pandèmia mundial? Què vol dir ser una persona refugiada? Per què celebrem el Dia de la Dona? Aquests són alguns dels temes que l’InfoK ha tractat els últims mesos, notícies d’actualitat que s’expliquen majoritàriament per a un públic entre els 8 i 12 anys, als quals se’ls ofereix tot el rigor, el context i un llenguatge entenedor. "Tenim en consideració els nens i les nenes i els parlem de tu a tu, com a persones que simplement tenen menys informació perquè han arribat més tard a aquest món. No els simplifiquem el llenguatge, sinó que definim paraules complexes perquè les incorporin al seu vocabulari”, explica Laia Servera, exdirectora i presentadora de l’InfoK i membre de l’equip des de l’inici. Una de les característiques del programa, i la que segurament el fa tan singular, és la capacitat que té d'explicar el perquè del que passa al món, amb un to optimista, i aconseguir despertar el debat entre els més menuts, la curiositat i el seu esperit crític. "Expliquem el que passa per entendre-ho nosaltres, que som adults. Ens agraden molt els «per què...?» i anar una mica més enllà. Segurament per això connectem tan bé amb el públic infantil", afegeix Servera.

]]> <![CDATA[L'atracció de la indecència]]> Milers de nens i milers d'adolescents estan enganxats a La isla de las tentaciones, el reality show de Telecinco. Més d'un, després de veure'n algun episodi, ha arribat a la conclusió que l'espècie humana està acabada. El programa és tot un fenomen d'audiència. Sí, també a Catalunya. I sense gaires manies de classe social i nivell cultural.

]]> <![CDATA[Anestesiats]]> Ho notes quan obres un diari qualsevol i t’adones que són les mateixes notícies d’ahir i d’abans-d’ahir, quan les primeres cinc pàgines parlen de la pitjor classe de política, la que amplifica declaracions mentideres, conspiracions i enveges. Ho notes quan poses la ràdio al matí, encara amb l’esperança de sentir alguna cosa que t’alegri el dia i et tregui una mica el fred fins que no notis la calefacció del cotxe i sents les mateixes pontificacions dels mateixos tertulians, aquesta colla de supermenschen capaços de parlar sobre pandèmies o la mort de John Lennon o l’absentisme escolar o la desforestació de l’Amazones, però incapaços de reconèixer ni una sola vegada que no tenen ni idea del tema i callar una estona.

]]> <![CDATA[Del llibre a la pantalla: 7 propostes plenes de màgia i aventures]]>

Netflix ens

]]> <![CDATA[Les audiències del futbol pateixen la sotragada del coronavirus]]>

Tot i que el covid-19 ens ha enviat a casa moltes més hores de les que hi solíem passar, no tot el consum televisiu s’ha vist beneficiat de la mateixa manera. Hi ha un gènere que ho està patint especialment: els esports. Als Estats Units, per exemple, es registren descensos d’audiència superiors al 50% en algunes disciplines. I a França MediaPro ha sacsejat el panorama forçant una negociació a la baixa del preu dels drets esportius i deixant congelat un pagament que ha afectat notablement la salut financera dels clubs. En el cas del Regne Unit, el director de BT Sport, responsable de canals esportius de pagament, suggeria ja a l’agost que el coronavirus comportaria una caiguda de l’import dels drets esportius, “ja que els espectadors tenen menys diners a la butxaca”.

]]> <![CDATA[Fotografiar-se dins la banyera de Hitler]]> “Vaig conèixer la meva mare com una borratxa inepta. Una histèrica. Una dona a qui li resultava un drama fins i tot agafar un tren”. Ho diu Antony Penrose, el fill de Lee Miller, una dona que va tenir moltes vides que ara podeu veure recollides en el documental de la BBC Capturing Lee Miller (Movistar+ l’ha traduït com a Lee Miller: Musa y corresponsal de guerra ). Miller va començar com a model, posant per als fotògrafs nord-americans més famosos de l’època. Va viatjar a París, on va explorar la fotografia al costat de Man Ray, i va ser amiga de Picasso i de Jean Cocteau, a qui va inspirar algunes de les seves obres. Quan va començar la Segona Guerra Mundial, la va cobrir per a Vogue fent uns reportatges que no només van marcar una època per a la revista sinó també per al fotoperiodisme. Va retratar els cossos dels alts càrrecs de la Gestapo que es van suïcidar al final de la guerra, va anar a Dachau a fer un dels primers reportatges que mostrarien al món els horrors de l’Holocaust i va entrar a casa de Hitler, a Munic. La imatge de Lee Miller rentant-se a la banyera del Führer es convertiria en un dels retrats més famosos de la història de la fotografia. Les mateixes botes militars plenes de fang que el matí s’havien passejat pel camp d’extermini, hores més tard embrutaven el terra del lavabo del genocida, que s’havia suïcidat aquell mateix dia. Però, sorprenentment, el fill de Lee Miller tot això no ho va saber fins anys després que morís la seva mare. La fotògrafa, corresponsal, model, artista surrealista i musa tancaria en capses de cartró tot el seu passat al tornar de la guerra i s’abandonaria als seus traumes, pors, addiccions i records. Fins que el seu fill va trobar el material de la seva mare a les golfes i va reconstruir-ne la biografia per descobrir-la. El llibre ha inspirat una pel·lícula (on Kate Winslet farà de Lee Miller) i aquest documental. “La seva mort em va afectar molt poc. No vaig plorar per ella fins que vaig començar a escriure la seva biografia”, diu Penrose, el fill. El relat s’estructura cronològicament amb la virtut que hi ha una quantitat ingent d’imatges que documenten la vida de Lee Miller des de la infantesa, perquè el seu pare també era aficionat a la fotografia. Moltes d’aquestes imatges no han de ser observades com una simple il·lustració del documental sinó que cal estar-hi atents per entendre també què ens volen dir d’una manera més subliminar. La relació amb el seu pare quan ella es posava davant l’objectiu, la mirada que delaten alguns retrats, l’estat d’ànim que demostra segons el context...

]]> <![CDATA[TV3 preveu emetre els partits de Lliga de l'Espanyol, el Girona i el Sabadell]]>

L'agònic canal Esport3 comença a veure un tímid horitzó. Els partits de Lliga de la Segona Divisió A de futbol podrien començar a veure's aviat al canal públic, ja que TV3 ultima la compra dels seus drets esportius. Ho ha avançat el director de la televisió, Vicent Sanchis, a la comissió de control parlamentari de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Això voldria dir tenir accés als partits que juguen tres equips catalans en aquesta categoria: l'Espanyol, el Girona i el Sabadell.

]]> <![CDATA[La masculinitat de Bertín i Albert Rivera]]> Divendres a la nit, a Telecinco, Bertín Osborne tornava a entrevistar per enèsima vegada Albert Rivera. Els rodolins inicials per glossar la figura del convidat fan vergonya aliena, per l’infantilisme dels versos i perquè Osborne es mostra rendit als encants personals i ideològics de Rivera.

]]>