Em feia por veure La voz de Hind. Sabia que la pel·lícula es basa en les gravacions d’una nena palestina de 5 anys a la Franja de Gaza, atrapada en un cotxe amb els cadàvers dels seus familiars, parlant amb els treballadors que intentaven rescatar-la. Sabia que la nena –Hind Rajab– també va acabar morint. I sabia que la pel·lícula és de Kaouther Ben Hania, la directora tunisiana que ha inventat maneres de barrejar documental i cinema de ficció que fan impossible deixar de mirar el seu treball.

Demi Moore és l'estrella de la sàtira de terror corporal La sustancia, una de les pel·lícules més sagnants i audaces mai nominada als Oscars. A la pantalla, Moore, de seixanta-dos anys, es dissol i muta de maneres esgarrifoses, i ho fa despullada i en primers plans extrems. I no podria estar-ne més satisfeta. "El paper requeria lluitar amb la meva pròpia inseguretat i ego –explica l'actriu–. Em demanaven que compartís coses que no necessàriament volia que la gent veiés".

Els trasllats solen ser caòtics per a tothom, també per a Jared Leto. Així ho va explicar en una entrevista amb James Corden el 2021, en la qual va confessar que en el trasllat que havia fet feia tres anys havia perdut de vista l'Oscar que va guanyar el 2014 pel seu paper a la pel·lícula Dallas buyers club. Des de llavors havia donat per extraviada l'estatueta i inclús havia insinuat que podria haver estat víctima d'un robatori. Després de sis anys amb el guardó desaparegut, l'artista ha anunciat al seu perfil d'Instagram que l'ha recuperat, malgrat que no ha revelat com ha aconseguit que torni a estar entre les seves mans.

Will Smith ha parlat per primera vegada sobre l'incident dels Oscars en un vídeo que ha compartit aquest divendres a través de les xarxes socials. L'actor, que ja va emetre un comunicat disculpant-se després de la gala en què va bufetejar Chris Rock, s'ha assegut davant una càmera i ha explicat, entre altres coses, que no es va disculpar amb Chris Rock durant el seu discurs d'agraïment per l'Oscar perquè estava "commocionat" i ho veia tot borrós. "He intentat contactar amb el Chris i el missatge que m'han fet arribar és que ell no està preparat per parlar, que quan ho estigui ja em dirà alguna cosa ell", ha dit.

L'actriu nord-americana Olympia Dukakis va morir dissabte a Nova York als 89 anys. La notícia la va difondre el germà de l'actriu, el també actor Apollo Dukakis, a les xarxes socials: "La meva estimada germana ha mort aquest matí. Després de passar molts mesos amb la salut malmesa, descansa en pau amb el seu marit Louis", ha escrit. Dukakis tenia una llarga carrera com a actriu però es va fer molt popular sobretot després de guanyar un Oscar com a millor actriu de repartiment a Encís de lluna. Va ser el 1988 i aleshores l'actriu tenia 56 anys.

Avui fa exactament trenta anys que es va estrenar als Estats Units El silenci dels anyells. La pel·lícula de Jonathan Demme és un thriller epifànic que sense saber-ho va inaugurar una dècada prodigiosa del gènere. Els films de terror psicològic, de psicòpata, d’investigació criminal van conèixer a partir d’aquesta obra una nova era. És un film eternament influent i llargament imitat. Abans del 1991 ja era molt coneguda la novel·la de Thomas Harris publicada el 1988. I encara abans, Michael Mann havia dirigit Hunter, també inspirant-se amb material literari de Harris i amb el personatge d’Hannibal Lecter a la pantalla. Més enllà de la categoria de thriller, el film es pot emmarcar també dins d’aquella categoria apòcrifa coneguda com a “pel·lícules a les quals sempre et quedes”. Resulta físicament molt complicat desenganxar-te’n quan te la trobes per casualitat en una emissora i no és poc habitual pensar en buscar-la de tant en tant. La seva història és curiosa.

Si una lliçó ens deixa el 2020 és que no ens hem de refiar de les dates d'estrena de les pel·lícules. Fins que no s'acabi la pandèmia, és arriscat assegurar al cent per cent quan i com s'estrenarà una pel·lícula. Tanmateix, després d'endarrerir un any les premières, molts títols ja no es poden permetre més retards: més que un altre any de sequera, el més probable és que el 2021 sigui any d'abundància, amb una possible tardor de col·lapse i saturació de grans estrenes que ja els anirà bé a unes sales necessitades de títols que facin sortir de casa els espectadors.

S'acaba un any que marcarà un punt d'inflexió en la manera com veiem les pel·lícules i fins i tot en el tipus de pel·lícules que veiem. Cinemes que no havien tancat ni durant la Guerra Civil van haver d'abaixar la persiana durant mesos sense saber quan podrien reobrir. La pandèmia ens va obligar a imaginar un món sense cinemes ni rodatges però també a reconèixer la capacitat del sector per resistir-s'hi i reinventar-se.

La indústria del cinema veu amb escepticisme els canvis als Oscars que l’Acadèmia de Hollywood va anunciar dimecres. Cineastes, acadèmics i periodistes han criticat amb duresa les mesures que es volen introduir a partir de la pròxima edició: la creació d’una nova categoria per premiar pel·lícules populars i la retallada a tres hores de la cerimònia a canvi de fer el lliurament d’alguns dels Oscars de segona fila durant les pauses publicitàries.

El dia que va guanyar l’Oscar, Alicia Vikander havia esmorzat panqueques. Els que dominen tots els matisos de la nutrició calòrica asseguren que engreixen molt però a ella no li va importar gens ni mica. Ja s’havia emprovat el fastuós vestit groc –desafiant tota superstició– de Louis Vuitton i li anava com un guant o sigui que va tirar pel dret i es va permetre un capritx que suposadament desafiava la seva estilitzada figura. Poques hores després va quedar clar que l’elegància permet passar per alt tots els excessos, també els irrisoris com aquest, i que de les supersticions val més enfotre-se’n amb la boca ben oberta. L’Oscar a la millor actriu de repartiment per 'La noia danesa' era la culminació a un any de bojos, el 2015, en què a més a més del film de Tom Hopper va estrenar 'Operació U.N.C.L.E.' i 'Ex machina' i va rodar 'Jason Bourne', 'La llum entre els oceans' i 'Tulip fever'. Quedaven ja enrere els tres films del 2014: 'Testament de joventut', 'Son of a gun' i 'El setè fill'. Des del seu debut en el llargmetratge l’any 2009 a la seva Suècia natal porta rodades setze pel·lícules. Setze pel·lícules en set anys! Feu la prova del cotó fluix: escriviu “Al” al cercador de l’IMDb i no caldrà que continueu: automàticament us apareixerà el seu nom.

Anava descalça aquell migdia quan va entrar l’estilista a la seva habitació d’hotel. Bé, més que una habitació era una suite. La seva mare ocupava l’altra ala i en realitat estava d’allò més tranquil·la. Bastant més que ella. El vestit groc al damunt del llit, arriscat però preciós, faria de marc perfecte per a la seva pell morena, un físic si més no sorprenent tenint en compte que és sueca. Com que és una persona disciplinada –ha sigut ballarina–, aquell dia el tenia especialment controlat. Ha fet tot el que havia de fer, encara que fos enmig de rodatges, i promocions. Tenia ganes de seure al menjador de casa i prendre una arengada fumada i un gotet d’Aquavit del més fort. Però no volia pensar en allò. Volia deixar la ment en blanc. Si obria la porta als pensaments apareixien Kate Winslet, Jennifer Jason Leigh, totes les nominades, vaja, una darrere l’altra. Per sort aquest any no hi havia Meryl Streep: el cangueli ja seria total. La idea era no esperar res de res. Ella podia aconseguir mantenir-se en aquest punt de neutralitat, en el seu punt mitjà. Respirar fondo, tancar els ulls i gaudir de la nit, de l’espectacle, de ser allà. Tot d’una esclata la bombolla quan sent el seu nom: Alicia Vikander. Es tapa la cara amb la mà, abraça la seva mare, s’aixeca, crec que en Michael li fa un petó, puja les escales, no hi sent, no hi veu, està emocionada. Acaba de guanyar l’Oscar a la millor actriu de repartiment i per això és aquí, per això i per la seva meteòrica i valuosa carrera. Els orígens de la nostra protagonista ens van situar a Suècia, i tot seguit vam pensar en Estocolm, també en grans actrius sueques i en magnífics escriptors. Tot junt i alguna sorpresa més és el 'Rar' que presentem avui.

L'Acadèmia espanyola del Cinema ha fet públic el nom de les tres pel·lícules preseleccionades per representar Espanya en la lluita per l'Oscar: '10.000 Km' (Carlos Marques-Marcet), 'El niño' (Daniel Monzón) i 'Vivir es fácil con los ojos cerrados' (David Trueba).

'Quince años y un día', de Gracia Querejeta, serà la pel·lícula que representarà Espanya als Oscars, després de superar 'Alacrán enamorado', de Santiago A. Zannou; 'La gran familia española', de Daniel Sánchez Arévalo, i 'Caníbal', de Manuel Martín Cuenca. La pel·lícula parla de la relació d'una mare amb el seu fill adolescent i problemàtic i de la decisiva aparició de l'avi –un exmilitar dur i exigent– per mirar de portar-lo pel bon camí.