Andalusia és la comunitat autònoma més poblada, l'autonomia que reparteix més escons a les eleccions espanyoles i també la regió que acull la federació socialista més nombrosa. És el feu històric del PSOE, que va governar la comunitat ininterrompudament fins al 2019, quan el PP de Juanma Moreno Bonilla va conquerir el palau de San Telmo. Dues legislatures més tard, la perspectiva del PSOE a les eleccions ja convocades pel 17 de maig no és recuperar el govern, al contrari: les enquestes donen per segura la victòria de Moreno Bonilla i sembla que el dubte està en si manté la majoria absoluta o si depèn de Vox. És en aquest context que la ministra i vicepresidenta primera, María Jesús Montero, fa el salt a Andalusia com a candidata socialista, amb unes perspectives a la baixa, a mínims històrics. I és amb aquest horitzó que aquest dijous l'expresident Felipe González ha compartit escenari a Sevilla amb Juanma Moreno Bonilla, en una conversa moderada per la periodista Susanna Griso i organitzada per la Fundació Cajasol amb el títol: "Cayetana de Alba, una duquessa política".

Aquests dies hem entrat en una nova fase del cicle electoral en curs. Es tracta d’una de les finestres que s’obren entre les diverses cites a les urnes, un període que les institucions i els partits aprofiten per fer actes commemoratius i/o de propaganda. Entre resultat i resultat dels comicis autonòmics estem tenint festes i iniciatives de tota mena. Hem tingut l’acte en què s’ha celebrat que la Constitució del 78 hagi aconseguit situar-se com la de més llarga vigència –47 anys– superant la del 1876. I en paral·lel estem veient en totes les seves versions les maniobres d'escalfament de motors per part de les formacions polítiques, tant pel que fa al curt termini –les eleccions de Castella i Lleó, el proper 15 de març–, com pel que fa a la preparació de les generals.

Carmen Calvo parlant amb José María Aznar. Felipe González i Miquel Roca. O la reina saludant Cayetana Álvarez de Toledo. Són imatges que només es poden veure en celebracions com les d'aquest dimarts al Congrés dels Diputats, on totes les institucions de l'Estat es troben per commemorar alguna efemèride. La d'aquest dimarts era especial, ja que Senat i Congrés s'han constituït conjuntament per reivindicar que la Constitució del 1978 és la més longeva de la història d'Espanya. No han faltat les paraules de lloança per part de la presidenta del Congrés, Francina Armengol, que ha fet una crida a "honrar" la carta magna i "no abaixar la guàrdia" per fer-la efectiva, mentre que el rei Felip VI ha assegurat que el camí ha sigut "brillant" i que ho seguirà sent "si el seguim escrivint junts". Ara bé, només les assistències a l'acte ja apunten que aquest camí "junts" té molts matisos.

Anar a parar l'orella a un col·loqui protagonitzat per Felipe González a l’Ateneu de Madrid és anar a sentir una de les veus més crítiques ara mateix amb el sanchisme –més enllà de PP i Vox–. A l’expresident espanyol no li agrada res del que fa actualment Pedro Sánchez, a qui retreu no articular un projecte que pugui acceptar la "majoria de la ciutadania" espanyola amb els seus pactes amb l’esquerra abertzale i l’independentisme. González s'ha assegut aquest dimarts a la butaca amb l'ànim de tornar totes les pilotes que li han llançat els periodistes Esther Palomera, Pedro García Cuartango i Lucia Méndez. Ho ha fet amb ironia, però amb un missatge de fons punyent contra el que representa l'aliança plurinacional que ha fet el PSOE aquesta legislatura. Fins al punt que ha confessat que, si ara hi hagués eleccions, votaria en blanc i també que veu paral·lelismes entre el lideratge de Pedro Sánchez i Donald Trump, amb qui precisament la Moncloa busca ara la confrontació.

Alberto Núñez Feijóo i José María Aznar han hagut d'aparèixer junts en un acte de la fundació Faes, que presideix aquest últim, per intentar unificar davant de l’opinió pública els seus missatges sobre la massacre de Gaza i sobre la malèvola estratègia del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, per disfressar de discurs solidari el que a parer seu només pretén tapar els casos de corrupció dels socialistes. Què més voldria Pedro Sánchez que poder eliminar les investigacions judicials que l'assetgen i la seva repercussió social. No és tan fàcil. Ara bé, el cert és que ha aconseguit obrir un front de debat públic susceptible de donar-li oxigen.

1. Alfonso Armada, general de l’exèrcit espanyol, va ser condemnat a 26 anys, vuit mesos i un dia de reclusió major per ser, juntament amb Milans del Bosch, el cap de l’intent del cop d’estat militar del febrer del 1981. Només set anys després, i gairebé com a regal de Nadal, el consell de ministres del PSOE indultava Armada. El president d’aquell govern no era cap altre que Felipe González. Els que volien revertir la democràcia a Espanya, els que pretenien estroncar la Transició per tornar a les maneres franquistes dels últims quaranta anys, van ser indultats per un govern socialista que no en tenia cap necessitat. Potser allà ja vam tenir un indici de quin peu calçava, el personatge.

L’amnistia porta gresca. Mentre que Catalunya l’acull amb desconfiança –queden molts caps per lligar–, a Madrid aflora el ressentiment. Deixo de banda la cridòria de ritual de l’espanyolisme indignat, i em quedo amb la fira de les vanitats representada per Feijóo i l’inefable Felipe González.

Abans que es fes pública la sentència, Felipe González ja s'ha encarregat de qualificar-la de "porqueria", "corrupció política" i "barrabassada". I amb tota solemnitat ha anunciat que no votarà el PSOE si Pedro Sánchez és el candidat ni mentre estigui liderat per algú que hagi participat en l'amnistia. Aquest és l'últim episodi d'un distanciament que ja ve de lluny, que comença, de fet, a l'època de Zapatero. El seu drama és que tampoc pot arrimar-se al PP, el partit al qual avui sens dubte és més pròxim, sense perdre ja el poc crèdit que manté i trair la seva biografia.

L’altre dia, un votant del PP de tota la vida (i quan dic de tota la vida, vull dir de tota la vida del partit, des del 1977, quan el partit fundat per sis exministres de Franco es deia AP i va treure cent mil vots i un diputat a Catalunya) em deia: “Quan jo era jove, el Felipe era el dimoni per a mi. Ara, en canvi, cada vegada que parla hi estic d’acord al 100%”. Doncs no hi ha cap més pregunta, senyoria.

Conceptualment, les amnisties es concedeixen per corregir els abusos de poder que ha comès l'estat. Això respon la pregunta que es feia Felipe González, que va ser el primer a reaccionar (amb agror, per variar) a la sentència del Constitucional favorable a la llei d'amnistia, en nom de tots els patriotes de la bona Espanya: “Com és possible demanar perdó a uns delinqüents?”, es demanava.

Que l'amnistia al Procés no agrada a Felipe González no és una novetat. Ara bé, a poques hores perquè es fes pública la sentència del Tribunal Constitucional que avala la llei, l'expresident socialista ha elevat el to i ha carregat contra la ponència que signa la vicepresidenta de l'òrgan, la progressista Inmaculada Montalbán, i que n'avala la constitucionalitat: "La ponent que ha fet aquesta porqueria no sap de què va. Fins al minut abans, espero que siguin capaços de reaccionar", ha dit González en una entrevista a Onda Cero. "Com podem demanar perdó a uns delinqüents?", s'ha preguntat sobre la llei per esborrar la persecució judicial al Procés.

El que va ser cap de gabinet dels expresidents socialistes Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero, José Enrique Serrano, ha mort aquest dimarts als 75 anys. Des del PSOE han reconegut Serrano com "un servidor a Espanya i un socialista compromès amb els valors més profunds d'aquest partit". "Aquest país sempre estarà en deute amb José Enrique Serrano", han indicat a xarxes socials, tal com recull Europa Press. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha assegurat que era una persona "irrepetible".

Aquesta setmana, dues de les emissions d’El hormiguero s’han convertit en els programes més vistos del dia a Espanya. Dimarts, amb Miguel Ángel Revilla, va aconseguir més de 2.200.000 espectadors. I l’endemà, dimecres, Felipe González va superar la xifra, amb més de 2.300.000. Costa d’entendre aquests resultats tenint en compte que la verborrea dels dos protagonistes es fa insuportable. I més en un format hipotèticament familiar. Els dos convidats s’han convertit en visitants habituals per la seva capacitat de rebentar els audímetres sense cap esforç. Hi ha un fet inquietant en la manera com tots dos es comuniquen en aquest programa: quan parlen miren al públic de la grada més que no pas a Pablo Motos. Fan un discurs que és més propi d’un míting o una declamació pública que no pas d’una conversa. 

Explica l’ex número 2 del PP María Dolores de Cospedal que l’expresident Felipe González accepta la proposta d’impartir una conferència en el marc del seu curs sobre lideratge polític perquè, actualment, hi ha “escassetat de lideratges”. L'introdueix recordant una cita seva: “Hi ha líders que tenen principis, però no idees; d’altres que tenen idees, però no principis; i no són pocs els que no tenen ni principis ni idees. Hauríem d’identificar els que tenen principis i idees”. Al llarg de la conversa que mantenen els dos exdirigents –una del PP, l’altre del PSOE– no apareixerà cap nom que reuneixi les dues virtuts, sinó que González prefereix parlar dels “esbojarrats” [disparatados]. Quan l’expresident espanyol teoritza que un líder és aquell que té un projecte amb el qual es compromet “de manera no mercenària”, hom imagina que està a punt de començar una tarda de crítiques ferotges a Pedro Sánchez –en anteriors ocasions González ha qüestionat un exercici del poder “mercenari” per part de l’actual cap de l’executiu de l’Estat.

El traspàs de mitjans i diners de l’Estat a les autonomies sempre ha generat controvèrsia política, malgrat la seva previsió constitucional i estatutària. PSOE i PP s’han tirat, tradicionalment, els plats pel cap per qui donava més, sobretot, a Catalunya i al País Basc. Ara mateix la crítica dels populars i de l’extrema dreta de Vox al govern de Pedro Sánchez és que es plega als desitjos independentistes. Tot i això, tots els presidents espanyols han avalat transferències autonòmiques, sobretot els de les primeres dècades de democràcia, en què es desenvolupava la Constitució i l’Estatut. I els que més, són dos expresidents crítics amb Sánchez i la seva política d’aliances: el primer del rànquing, Felipe González (PSOE) i el segon, José María Aznar (PP).

Després de molt temps de silenci, Jordi Pujol recupera la paraula. Passat l’envit independentista, ha considerat que era hora de dir la seva opinió. Primer, va insinuar que va ser un gran error dissoldre Convergència, i dijous va fer un pas més: “Ara es pot dir que no serem independents, perquè s’ha vist en l'últim temps que això de la independència és molt difícil”. Enmig del soroll dels moments àlgids del Procés, sabia que el missatge no es podria entendre. Ara, en la perplexitat de la ressaca, és un moment oportú per recordar un principi elemental de la política: sempre que es va més enllà de les pròpies forces s’acaba malament. És la diferència entre la bona i la mala política. Entre captar els moments d’oportunitat per avançar i apostar per una fantasia fins a quedar-se atrapat en la frustració. Pujol va sortir del poder amb la seva imatge molt tocada, ha fet una llarga travessa pel desert i se sent alliberat de dir allò que sap que molts dels seus encara no són capaços de dir. Ha assenyalat una via. En la desorientació de Junts –en manifest desdibuixament–, algú aprofitarà per entrar-hi?

En un moment en què l’autoritarisme postdemocràtic pren cos alarmantment a tot Europa, i Trump l’ha normalitzat ja als Estats Units, no és rar veure mitjans de comunicació que evolucionen cap aquest espai. Tanmateix, hi ha casos que a més d'inquietants resulten sorprenents. Per exemple, el d’un diari digital, The Objective, convertit en refugi del vell PSOE, amb Felipe González en primera línia, des que l’exdirector d'El País Antonio Caño va assumir el càrrec de president del consell editorial, amb significativa participació de Juan Luis Cebrián. El poder absorbeix, el poder té el perill de fer perdre el món de vista (i per això molts acaben malament), el poder fa sentir-se imprescindible, el poder fa creure que els altres estan en deute amb tu i no al revés, el poder vicia... i als que han arribat molt amunt els costa creure que el món pugui funcionar sense ells i tenen tendència a pensar que tot va pel pedregar en la seva absència. La nostàlgia del poder perdut genera un ressentiment que porta cap a una dinàmica negativa: tot va fatal, el país s’enfonsa, l’enemic és arreu, fins a fer possible allò que semblava impossible: la conversió a l'autoritarisme postdemocràtic de gent que havien sigut referents polítics i intel·lectuals de la democràcia.

Felipe González va perdre el poder a causa de la corrupció del seu govern, sota la gota malaia d'aquell "Váyase, señor González" que Aznar repetia obsessivament. Aznar va arribar a la Moncloa com a paladí contra la corrupció, i per donar exemple va fer fora del càrrec qui aleshores era el president de les Balears, Gabriel Cañellas, a fi de deixar clar que Aznar era implacable amb els que ficaven la mà a la caixa (Cañellas era efectivament corrupte, però també era un president acabat de reelegir pels votants, cosa que ja indicava la peculiar manera aznariana d'entendre la democràcia).

Ok Diario pretén esprémer al màxim el filó que ha trobat en les gravacions a Joan Carles I que va fer al seu dia la vedet i amant del monarca Bárbara Rey. La nova tongada de fragments se centra en la crisi al PSOE de Felipe González, que va acabar amb la derrota electoral en els comicis del 1996. "En lloc de professionals han posat durant molts anys xoriços", li diu el rei emèrit (en l'època de les gravacions rei en actiu) a la seva amant. No devia faltar gaire per a les eleccions perquè la vedet li demana qui creu ell que guanyarà: "El PP, però no per majoria absoluta", respon Joan Carles, que afegeix que no entén com els ciutadans han continuat votant el PSOE durant anys. "S'han passat de la ratlla", insisteix en referència als casos de corrupció que carregaven els socialistes a la motxilla, com el cas Filesa de finançament il·legal, el cas del germà d'Alfonso Guerra, el cas Roldán o els GAL.

S’ha convertit en un clàssic que els expresidents espanyols Mariano Rajoy i Felipe González coincideixin en una de les taules rodones del Foro La Toja, un esdeveniment que cada any reuneix importants figures polítiques i econòmiques de l’Estat i d’Europa amb una clara inclinació cap a la dreta –la directora és Carmen Martínez Castro, secretària d’estat de Comunicació amb Mariano Rajoy–, però que dissimula convidant algun ministre.