1. Per sort, fa sol. Un bon cel blau ajuda a asserenar les ànimes tristes. Potser no les consola, però en un matí de funeral, i encara més en un enterrament d’hivern, s’agraeix que no hi hagi pluja, ni boires, ni inclemències afegides que t’arrosseguin a la pèrfida nostàlgia. Rere un altar laic, amb els boscos de Collserola de teló de fons, els amics parlen primer. Són la colla, a prova d’aquesta bomba que és el pas del temps. S’havien conegut a l’escola i havien continuat veient-se, amb agenda i ganes, fins una setmana abans, quan encara s’havien entaulat tots junts al millor restaurant de Bellaterra. Expliquen anècdotes d’àpats, de cigars, de cigalons de rom i de viatges a Colòmbia que ens fan reviure com si hi haguéssim estat. Sona Lluís Llach i apareixen els sis germans –tres nois i tres noies– a l’escenari. Seixanta-tres anys són massa pocs, per morir-se, però són molts de convivència, per conèixer el teu germà millor que ningú, en cada època de la vida. Els seus records es gronxen entre l’humor i l’enyor que acaben d’estrenar i que els fa tant mal com unes sabates noves. Et diuen com era de malparit, de petit, i els assistents que l’han conegut de gran, en la bonhomia professional, riuen. Et confessen que ells estan atònits de veure com els mitjans de comunicació li han fet lloances en les notícies sobre la seva mort. I en obituaris de diari encara més. Intuïen que era a bo, a la feina, però no tant o no tan reconegut. S’abracen tots sis, en una elegant dansa de germanor, i sonen més notes de Lluís Llach mentre, a la pantalla, passen fotografies espigolades, d’aquí i d’allà, de moments esparsos de felicitat. “No sabia que fos tan guapo”, em diu una cosina que tenia asseguda al costat. Obrim un debat estèril en veu baixa, que s’acaba de cop i volta. Tot d’una a l’oratori es congria el silenci més espès. Rere l’altar laic de la cerimònia hi ha les dues úniques persones de la sala que no li deien pel nom. Ells li deien “papa”. Els dos fills, el gran i la petita, parlen agafats de la mà. No arriben a la trentena i se’ls acumulen els moments, a pinzellades, amb la necessitat de compartir-los. Excursions, rialles, aquella manera tan seva de contemplar el mar des de Menorca, o de cuinar paelles picants per a molta gent. I, per damunt de tot, l’amor per la mare, la història construïda a Sabadell per tots dos. L’emoció arriba a les últimes files, la dels amics, coneguts i companys de feina. Se sent algú que somica, un altre es moca discretament i, quan s’endevina una llàgrima, s’agraeix una mà a l’espatlla vingui d’on vingui. Cada frase dita pel fill explota, com una granada de mà, al cor d’algú. No totes peten al mateix moment. Els sentiments, moltes vegades, esclaten quan menys t’ho esperes. A vegades el detonant és una paraula, un record, una emoció sobrevinguda que ha fet drecera. La vídua no parla. La mare tampoc. Massa pena. No és llei de vida, acomiadar un fill. I sona Boig per tu, l’himne que ens hem fet nostre per a cada mostra d’amor. Quina sort que hagi fet sol. I quina llàstima no haver tastat la teva paella de gambes.

Hi ha companys de feina que només entrar per la porta transmeten la confiança que passi el que passi ells no fallaran per entomar el que vingui. Són gent endreçada, amb les prioritats clares, una actitud positiva i un sentit de la responsabilitat que es manifesta a cada encàrrec, sense voler donar lliçons a ningú. I així, a base de discreció i de feina ben feta, es guanyen l’estima general.

En només dos anys la Marta (és un nom fictici per estalviar-li converses incòmodes amb les seves amigues) haurà acumulat nou casaments i dos comiats de soltera. Com que al seu cercle ja li feien broma, finalment va calcular quants diners es va gastar el 2022 entre casoris i despeses derivades: la suma vorejava els 1.500 euros. Rebre una invitació a un casament –a la qual es poden sumar unes quantes més– pot ser un condicionant de cara a plantejar les vacances d'estiu i un forat prou important en el pressupost anual del convidat en el context d'inflació actual. El comptador per a aquest any comença des de zero i de moment la Marta ja s'ha gastat 300 euros en un cap de setmana a la Costa Brava per al comiat de soltera d'una amiga: "A vegades he dit que sí a coses que no m'agradaven o que em semblaven massa cares per no ser una aixafaguitarres".

L’arribada de la primavera es viu amb emoció. Ho dic ara, que travesso els Alps des del cel. La setmana passada, uns amics van provar d’anar a esquiar i es van trobar la neu desfeta, massa tova. Els organitzadors del festival de literatura on m’han convidat, en un cim remot on es parla romanx, a l’est de Suïssa, m’ho han advertit: la neu ja no hi és. Però resulta que hores abans d’enlairar-me hi ha hagut una darrera nevada i ara desitjo trobar-me la vall empolsimada, imaginar Katherine Mansfield curant-se de tuberculosi en algun d’aquests xalets encastats a la muntanya, entre avets i teulades verticals, morint de fred en un hivern implacable.

Fa uns dies va morir un bon amic. I m'he quedat congelada a l'hora d'escriure la columna d'aquesta setmana. Ja és casualitat que, de fet, la meva idea original era escriure sobre el bloqueig de l'escriptor i la xarxa neuronal per defecte, que és la xarxa que s’activa quan la ment divaga, i també quan estem bloquejats davant de la resolució d'un problema. La va descobrir per casualitat l'investigador Marcus Raichle als anys noranta. Va observar que els subjectes del seu estudi, en el descans entre activitats, en realitat no “desconnectaven” el cervell, sinó que aquest continuava igual d'actiu que quan estaven focalitzats en la tasca. La hipòtesi és que, quan ens sentim sobrecarregats a l'afrontar un problema, el millor que podem fer és descansar o fer activitats diferents, per permetre que aquesta xarxa inconscient o difosa s'activi i treballi per trobar solucions creatives, o no tan evidents, als reptes que afrontem (es calcula que, al llarg del dia, passem entre un 30-50% del temps de vigília pensant en coses que no tenen relació amb la tasca que portem a terme).

Anava a escriure sobre Gerard Piqué, però el periodista Lu Martín, sempre un pas endavant dels altres, va plantejar al programa Què t’hi jugues una idea que em va fer ballar el cap. Els futbolistes històrics del millor Barça de la història (2008-12) han pogut tenir un comiat amb majúscules sobre la gespa del Camp Nou. Xavi, Iniesta, Puyol... i l’últim Piqué. Messi no l’ha tingut, com tampoc Valdés perquè no el va voler. Però hi ha un nom sempre de perfil baix i sempre protagonista que no va poder gaudir de l’adeu que es mereixia: Pedro Rodríguez, Pedrito.

Fa més de 40 anys que va deixar el seu petit poble mallorquí i va aterrar a l'Hospital Clínic de Barcelona, des d'on ha aconseguit el reconeixement internacional per perseguir i assolir una fita que, fa pocs anys, era inimaginable: operar els pacients sense obrir-los. Sense bisturí i sense incisions, fent servir cavitats naturals del cos humà com el melic. El doctor Antonio de Lacy (1957) és un referent mundial de la cirurgia digestiva mínimament invasiva, i aquest divendres s'ha acomiadat de la que ha estat casa seva pràcticament tota la seva vida. Ho ha fet entre els aplaudiments (i desenes d'anècdotes) de centenars de companys, pacients i personalitats del sector sanitari, entre els quals el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, que no han volgut perdre's l'homenatge a qui anomenen "el Messi dels cirurgians".

Barack Obama ha posat fi a la seva presidència amb el mateix discurs d’esperança que el va portar fins a la Casa Blanca ara fa vuit anys. El primer president afroamericà de la història dels Estats Units –que traspassarà el poder al republicà Donald Trump el 20 de gener– va demanar als seus conciutadans, en el seu discurs de comiat dimarts, que defensin la democràcia, perquè només així el país, ara dividit, aconseguirà “una unió perfecte”.

Penúltim adéu del cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach. Després d'onze anys i mig al capdavant de la diòcesi, Sistach ha celebrat aquesta tarda una missa d'acció de gràcies a la basílica de la Sagrada Família de comiat com a cardenal arquebisbe. Fins al 26 de desembre, serà Sistach l'administrador apostòlic de l'arquebisbat de Barcelona i a partir d'aleshores el substituirà l'actual bisbe de la diòcesi de Calahorra i La Calzada-Logronyo, Juan José Omella. Les últimes misses de Lluís Martínez Sistach seran la del Gall, del 24 de desembre, i la de Nadal, del 25.

Joana Ortega s'ha acomiadat aquest dilluns del càrrec de vicepresidenta del Govern amb un tuit que reivindica el 9-N com esdeveniment clau de la seva feina a l'executiu. "2.344.828 de gràcies. Ha estat un honor servir el meu país. Aquest país que decidirà lliurement el que vulgui ser", ha expressat a Twitter.

El Barça ha organitzat per a aquest dimecres, 3 de juny, a les 13.30 hores a l’Auditori 1899 un acte institucional de comiat a Xavi Hernández com a jugador del Barça. A l'acte hi haurà el mateix Xavi, el president Josep Maria Bartomeu, una

Trenta faltes d'ortografia en un missatge de Facebook de 19 línies escasses en una nota escrita per la màxima representant de cultura de la capital del País Valencià. Mayrén Beneyto, regidora Cultura de València i presidenta del Palau de la Música, volia acomiadar-se de la política en una nota adreçada als ciutadans, d'acord amb els plans de l'alcaldessa, Rita Barberá, de prescindir de tots els seus col·laboradors més grans de 65 anys per rejovenir el seu equip de cara a les eleccions municipals del 24 de maig.