Quan Pedro Sánchez va treure la pols al lema “No a la guerra” sabia perfectament el que feia. La confusió que ha provocat en el PP és tal que la millor resposta que se’ls va acudir als spin doctors de Feijóo a la sessió de dimecres va ser: “No a la guerra i no a vostè”.

El president espanyol, Pedro Sánchez, s'ha convertit en una de les veus més crítiques amb Donald Trump en el tauler internacional, fins al punt que l'inquilí de la Casa Blanca l'ha amenaçat amb represàlies comercials per no haver donat el vistiplau a l'ús de les bases de Rota i Morón per atacar l'Iran. Aquesta amenaça, al seu torn, ha obligat la UE a sortir en suport de Madrid, ja que els socis actuen com un bloc comercial i no es pot castigar cap membre per separat. Però aquest dimecres ha passat una cosa encara més important, i és que el president francès, Emmanuel Macron, ha trucat a Sánchez per traslladar-li el seu suport. Això l'endemà que Macron digués, un cop més, que considera que l'atac dels Estats Units i Israel a l'Iran és il·legal.

Tothom més gran de 35 anys recorda el que va ser el “No a la guerra” del 2003 i el 2004. Per a molts nens d’aleshores, avui adults fets i drets, va constituir l’entrada en l’educació per la pau i un motiu més d’al·lèrgia a la dreta espanyola i de complicitat amb l’esquerra espanyola, elements tots dos tan propis del tronc central del pensament polític de molts catalans, fins que el Procés, primer, i ara els populismes d’extrema dreta han redibuixat el mapa de fronteres mentals.

Pedro Sánchez sol jugar a l'atac quan veu una oportunitat clara d'avançar. I el xoc diplomàtic amb els Estats Units de Donald Trump representa per a ell una finestra d'oportunitat immillorable per situar el debat en els termes que més li convenen. En el món hi ha dos grans blocs: els militaristes/autoritaris (Trump, Netanyahu, Putin, etc.), i els demòcrates i partidaris de la via diplomàtica (que ell lidera ara mateix, almenys dins de la UE). En un país com Espanya, amb un fons antimilitarista i antiamericà molt important (una herència directa del franquisme), i que els anys 2003 i 2004 es va mobilitzar contra la guerra de l'Iraq en un procés que acabaria amb el desallotjament del PP del poder, és jugar una carta guanyadora.

L’any 1990, en un Iraq colpejat per les sancions de l’ONU, la Lamia, una nena de nou anys que viu entre aiguamolls, rep l’encàrrec de fer un pastís per a la celebració escolar de l’aniversari del líder suprem de la nació, Saddam Hussein. Davant l’escassetat d’aliments, la nena, acompanyada de l'àvia, viatja a la ciutat a la recerca d’ingredients. Aquesta premissa argumental permet a Hasan Hadi, director iraquià format a Nova York, convertir El pastís dels president en un drama social de manual; és a dir, una col·lecció d’episodis entre funestos i directament sòrdids que il·lustren una realitat marcada pel fanatisme militarista i per una profunda crisi moral.

Gertrude Bell va morir sola al llit, a Bagdad, el juliol del 1926. Quan la donzella va anar a despertar-la, va trobar a la tauleta de nit un pot de somnífers. Bell tenia 57 anys i no gaires esperances en el futur, tot i que acabava d'inaugurar el Museu Arqueològic de Bagdad. En aquell moment potser tenia la sensació que havia estat foragitada per la història, estava desubicada, i havia perdut part del poder. Havia estat una reina del desert sense corona, però aleshores ja no se la tenia gaire en compte. "Si l’hagués de definir d’alguna manera, la descriuria com una beduïna anglesa. Els beduïns són persones molt conservadores que busquen la llibertat i sempre estan en moviment", assegura Olivier Guez (Estrasburg, 1974). El periodista i escriptor francès, autor del llibre Mesopotamia (Tusquets), s’endinsa en la vida d’aquesta britànica rica, aventurera, arqueòloga, poliglota, escaladora i espia que va voler, sempre seguint els interessos de l’Imperi Britànic, decidir i dibuixar el futur d’una regió mítica i convulsa.

Babilònia, Nínive, Bagdad, Ur, Mesopotàmia, la mort d’Alexandre el Gran, el desert d’Aràbia, els àrabs dels aiguamolls, els rius Tigris i Eufrates, el jardí de l’Edèn, les ciutats santes del xiisme... Tot plegat fa que un viatge per l’Iraq sigui avui com un viatge en el temps, un viatge que ens transporta als inicis de la història, quan es fundaven les primeres ciutats, quan es construïen els majestuosos zigurats i els murs de Babilònia, quan naixia l’escriptura cuneïforme i, posats en terreny bíblic, quan Adam i Eva vivien lliurement al Jardí de l’Edèn.

Les manifestacions del 2003 contra la Guerra de l’Iraq van ser multitudinàries i nombroses a tot el món. La de Barcelona va ser tan sonada que un parell de generacions no oblidaran mai aquell “No a la guerra!” que va tronar als carrers i omplia de pancartes els balcons. A tal punt que l’expresident Bush pare va dir allò que la política exterior dels Estats Units no la decidirien els manifestants de Barcelona.

Cinc membres de la Guàrdia Revolucionària de l'Iran, la poderosa branca de l'exèrcit iranià, han mort aquest dissabte en un atac amb míssils d'Israel contra un edifici residencial de Damasc, la capital de Síria. L'Iran ha acusat Israel d'estar-hi al darrere i ho han confirmat a Reuters fonts de l'aliança en favor del govern sirià de Baixar Al-Assad, de la qual l'Iran forma part. En un primer moment s'havia parlat de quatre militars israelians morts i una cinquena víctima mortal sense identificar, però aquesta tarda l'Iran ha informat de la mort d'un altre membre del cos d'elit del seu exèrcit que estava ferit.

L'Imperi Otomà va caure durant el segle XIX en una decadència accelerada. No podia competir amb les industrialitzades potències occidentals ni podia reprimir els corrents nacionalistes al seu interior. Va perdre el flanc sud (Egipte i els ports mediterranis) i el flanc nord (els Balcans). Era un imperi incapaç de sostenir-se per ell mateix. Un desastre.

L'Iran ha atacat amb míssils el Pakistan, l'endemà d'un altre atac aeri a l'Iraq, uns moviments que han aixecat fortes denúncies dels dos països i que incrementen la por que el conflicte al Pròxim Orient pugui escalar fins a posar-se fora de control. Des que va començar la guerra a Gaza, el 7 d'octubre, l'Iran ha utilitzat les seves milícies afins contra Israel i els seus aliats. Però dimarts va dir que havia atacat amb míssils el Kurdistan iraquià en resposta als atacs terroristes dins de les seves fronteres. Aquests últims moviments de l'Iran estan elevant la tensió en una regió on ara el conflicte ha afectat almenys cinc nacions.

Centenars d'iraquians han assaltat i han calat foc a l'ambaixada de Suècia a Bagdad dijous a la matinada, en la protesta fins ara més violenta contra les crides a cremar l'Alcorà al país escandinau. Aquest dijous n'hi havia una altra de convocada, justament davant l'ambaixada iraquiana a Estocolm, que és el que ha provocat els aldarulls de matinada. Ha estat la gota que ha fet vessar el got i que ha posat en perill les relacions diplomàtiques i econòmiques entre els dos països.

El moviment inspirat en Abdullah Öcalan a Rojava (nord-est de Síria) protagonitza una experiència única al Pròxim Orient que defensa un model confederal d'autonomies kurdes per damunt dels estats, els drets de la dona, l'ecologisme i una economia de base cooperativa. I ho fa contra dos estats poderosos –Turquia i Síria– i també contra els fanàtics de l'Estat Islàmic, als quals ha combatut amb el suport dels Estats Units. En parlem amb Sozdar Derik (Rojava, 1979), membre de la comandància general de la guerrilla de la Unitat Kurda de Protecció de les Dones (YPJ) i la Unitat Kurda de Protecció Popular (YPG), que ha visitat Barcelona convidada per la Fira Literal.

“Com cada dia després d'esmorzar, el meu oncle anava a obrir la perruqueria quan tres homes emmascarats armats amb kalàixnikovs el van cosir a trets i el van deixar malferit”, explica a l'ARA Mohamed Dafer, un enginyer de telecomunicacions de Bagdad de 34 anys. Els fets van tenir lloc el maig del 2006, tres anys després de la invasió de l’Iraq liderada pels EUA i en el moment àlgid de la lluita sectària entre sunnites i xiïtes. Tot i que cap facció va reivindicar l'atac, tot apunta a algun grup extremista sunnita vinculat a Al-Qaida. “Havien anunciat que els pentinats occidentals eren pecat, però el seu objectiu real era escampar la por entre el veïnat, ja que els perruquers són persones conegudes”, assenyala el Mohamed. “Era un moment de tanta violència que a l'hospital no hi havia llits disponibles. Després d'esperar onze hores, el meu oncle va morir i el vam traslladar al cementiri de Najaf per enterrar-lo”, explica. Muafak Miteb tenia vint-i-pocs anys i deixava una vídua i tres fills orfes.

A l’entrada del Museu Nacional Iraquià, el xivarri i les corredisses de desenes d’estudiants de primària i secundària contrasten amb la seriositat dels guardaespatlles amb intercomunicadors a l’orella que vetllen per la seguretat d’una comitiva de l’OTAN. La confluència dels dos grups crea una atmosfera estranya: mentre molts adolescents són aliens al 20è aniversari de la invasió liderada pels Estats Units i representen el futur del país, el seguici de diplomàtics i militars remeten a l’ocupació i la posterior col·laboració internacional en la lluita contra l’Estat Islàmic.  

Entre les altíssimes parets de marbre d’una gran estança presidida per dues làmpares majestuoses, les rialles de sis nois que fumen a prop d’un enorme finestral ressonen amb força. “Fa uns anys la nostra presència en aquest lloc hauria estat inimaginable. Estaríem tots detinguts”, explica l’Abbas, un jove bagdadí de 30 anys mudat amb americana i camisa, mentre els seus companys de feina assenteixen amb el cap.

"Aquella imatge em perseguirà tota la vida, però ho tornaria a fer. Era necessari que el món visualitzés el rebuig de tot un poble a l’ocupació nord-americana", explica a l'ARA Muntazer al-Zaidi, que el 2008 li va llançar una sabata al llavors president dels Estats Units, George W. Bush. El periodista va poder executar un dels pitjors insults en el món àrab després d’haver-ho concebut tres anys abans. "El 2005 vaig tenir la idea i, fins i tot, vaig preparar un vídeo com a testament perquè ni l’Iran ni Al-Qaida s’apropiessin de la meva figura", recorda Al-Zaidi, que en aquell moment treballava per a la televisió Al-Baghdadia. 

Després de fer-se la foto de les Açores amb el president espanyol José María Aznar i el primer ministre britànic Toni Blair, l’estatunidenc George W. Bush ordenava la nit del 19 al 20 de març del 2003 envair l’Iraq per enderrocar el règim de Saddam Hussein. Sis setmanes més tard es plantava en un portaavions per proclamar “Missió complerta” i el final de les operacions de combat. Però aquella invasió, il·legal segons el dret internacional i sense el suport del Consell de Seguretat de l’ONU, va desencadenar una guerra asimètrica que va durar vuit anys i va deixar un país fallit. Més enllà de l’Iraq, les repercussions van ser globals: sense ningú que li pogués fer ombra, Washington havia imposat la llei del més fort. 

En un estat dividit i fallit com l'Iraq, el clergue xiïta Muqtada al-Sadr és l'única figura amb un poder real i inqüestionable dins el país. Símbol de la resistència davant la invasió nord-americana i fill d'un aiatol·là assassinat per Saddam Hussein, Al-Sadr és una figura clau i molt poderosa. Té desenes de milers de seguidors que el veneren i l'admiren com un líder religiós i polític infal·lible. La seva milícia, Saraya al-Salam (Brigades de la Pau), és una de les més importants de l'Iraq, i el seu partit, el moviment sadrista, té més escons que ningú al Parlament. Però els seus esforços per formar un govern, després de més de deu mesos de negociacions, no han fructificat.

Dues dècades després de la invasió decretada pel llavors president dels Estats Units George Bush, i dos anys després de la retirada de les seves últimes tropes nord-americanes, l'Iraq sembla incapaç d'assolir estabilitat. El clergue Muqtada al-Sadr, líder del partit més votat en les eleccions de l'any passat, ha anunciat aquest dilluns la seva retirada de la política al no haver pogut formar govern després de deu mesos de negociacions. En un esclat d'ira, els seus seguidors han assaltat el palau presidencial i el palau del govern, fet que ha provocat que el govern interí hagi declarat el toc de queda i hagi desplegat l'exèrcit en previsió de nous xocs violents.