La victòria a les eleccions municipals de Nova York de Zohran Mamdani, un candidat musulmà de 34 anys que es defineix com a "socialista", una paraula tabú als Estats Units, suposa un autèntic terratrèmol polític per a aquest país de conseqüències que encara és aviat per calibrar. D'una banda, representa una victòria de l'ala més radical i inconformista del Partit Demòcrata contra l'establishment liberal novaiorquès que sempre l'havia dominat. Aquesta elecció, com la d'Alexandria Ocasio-Cortez com a diputada a la Cambra de Representants en el seu dia, aprofundeix en la polarització política nord-americana, un escenari en què Donald Trump ja ha demostrat que es mou amb comoditat.

El senador demòcrata Cory Booker ha batut aquest dimarts un curiós rècord als EUA: el del discurs més llarg de la història del Senat. Aquest legislador per Nova Jersey ha estat 25 hores seguides parlant a la cambra sense seure ni anar al lavabo, cosa que li hauria fet perdre el torn de paraula. La llarga intervenció de Booker no era un exercici de filibusterisme parlamentari per ajornar l'aprovació d'alguna llei, sinó una acció de denúncia de les polítiques de Donald Trump. "Les amenaces que planen sobre el poble i la democràcia nord-americans són greus i urgents, i tots hem de fer més per combatre-les", justificava després de completar la seva gesta.

1. ¿Un suposat ultraliberal que basa la seva política econòmica en implementar mesures ultraproteccionistes, fixant aranzels a tort i a dret? ¿Un suposat aïllacionista que enfronta el seu país a mig món i vol remenar les cireres en tots els conflictes existents? ¿Un suposat ultraconservador que ha portat una vida de bohemi faldiller, que és al·lèrgic a la religió i que no té cap respecte per les tradicions institucionals dels Estats Units? ¿Un suposat multimilionari que es passa el dia pidolant a multimilionaris de debò per obtenir fons destinats a la seva campanya? ¿Un suposat ultrapatriota que no vol pagar impostos? ¿Un suposat obsés de la seguretat que fonamenta la seva acció política en imprudents cops de volant, decisions erràtiques i agendes caòtiques? ¿Un suposat defensor de les arrels europees dels Estats Units que no vol saber res dels seus avantpassats alemanys? ¿Un suposat representant de les classes populars que viu envoltat de luxes? ¿Un suposat antisistema que ha basat totes i cadascuna de les decisions que l'han portat a ser on és en saber endinsar-se al mateix cor del sistema? Etcètera, etcètera, etcètera. "Ex contradictione quodlibet" és una expressió escolàstica que al·ludeix a una regla lògica derivada. Si fa no fa vol dir que partint d'una contradicció es pot arribar a qualsevol afirmació, per estranya que sigui. L'expressió, encunyada en algun remot scriptorium monacal quan es provava de deglutir Aristòtil, té ara una actualitat extraordinària, com acabem de veure. En efecte: a partir de contradiccions, qualsevol cosa, inclosa la més absurda que puguem arribar a imaginar. 

Springsteen ha perdut, i també han perdut els altres assistents d’honor al concert de Barcelona l’any passat: Barack Obama, Michelle Obama (amb pandereta inclosa), Steven Spielberg, Tom Hanks. Els convidats d’aquell espectacle coronat per les banderes catalana i americana, i que ens agrada tenir aquí perquè vol dir que som al costat correcte de la història, van perdre contra un Trump maleducat i visceral que potser tenia raó en alguna cosa. Això podem donar-ho com a científicament cert: la victòria esclafant de Trump el fa com a mínim sospitós de tenir raó en alguna cosa. Mentre ens alegrem de no estar tan dividits com els americans, ni estar tan bojos, ni ser tan primaris, a Europa creix l’extrema dreta per totes bandes, i és en el nostre continent on aquesta deriva ha estat històricament més perillosa. A menys, esclar, que estiguem exagerant. A menys que no ens trobem davant de cap llavor de cap feixisme. A menys, vull dir, que tinguin raó en alguna cosa.

Les recents eleccions als Estats Units marquen el que els alemanys anomenen un Zeitenwende: un punt d'inflexió. Els votants estan assenyalant clarament que volen un canvi, i que prefereixen una segona administració de Donald Trump a un altre govern provisional que presideixi un règim que rebutgen.

El resultat de les eleccions presidencials als Estats Units és més una derrota dels demòcrates que un triomf de Donald Trump. Els demòcrates no han perdut perquè el president Joe Biden es mantingués en la cursa massa temps ni perquè Kamala Harris no estigués prou qualificada per al càrrec, sinó perquè fa temps que estan perdent la classe treballadora i no han sabut recuperar-la.

Avui la transgressió és de dretes. Ho és molt més que la d’una esquerra que es mostra envellida i desconnectada de bona part de la ciutadania, inclosa la d’ingressos mitjans i baixos.

Un dels elements centrals del relat entorn de la candidatura de Kamala Harris és que pot arribar a convertir-se en la primera presidenta negra dels Estats Units. La imatge suposaria trencar un sostre de vidre doble, per la seva condició de dona i afroamericana, en un context en què el sentiment antifeminista ha crescut en els últims anys, dins i fora del país. "Mira, no estaven llestos perquè una dona negra s'assegués a la part de davant del bus. No estaven llestos perquè les dones votessin. Així que sí, ara és l'hora que una dona negra lideri els Estats Units", assegura Rolanda Hollis, diputada del Congrés estatal d'Alabama.

Les eleccions presidencials nord-americanes d'aquest any han tingut els seus girs, però cap ha estat més gran que la decisió del president Joe Biden d'abandonar. Amb la retirada de la seva candidatura, el full de ruta per a una victòria demòcrata al novembre –amb la vicepresidenta Kamala Harris al capdavant– s'ha tornat a dibuixar. Quan les eleccions eren entre Biden i Trump, els votants creien que ja coneixien els dos candidats. Ara, mentre que les opinions dels votants sobre Trump ja estan formades, la carrera per definir Harris està en marxa. Ha començat amb força.

Carlota García Encina és investigadora principal de l'àrea dels Estats Units i Relacions Transatlàntiques del Real Instituto Elcano, i professora de Relacions Internacionals. Va ser seleccionada pel Departament d'Estat per treballar en el Programa de Seguretat Nacional de l'Institut sobre conflicte Global i Cooperació de la Universitat de Califòrnia- San Diego.

"Necessito que tu i el Mike vingueu a casa", va dir el president Biden dissabte al vespre.

Joe Biden va tirar la tovallola aquest diumenge. Durant setmanes ha lluitat per fer oblidar la seva intervenció al debat de finals de juny de la CNN, però les enquestes i la pressió dels seus correligionaris i donants han estat més fortes que l'experimentat polític. Biden ha ungit la seva vicepresidenta, Kamala Harris, però la decisió de qui serà el candidat demòcrata per intentar derrotar Donald Trump el 4 de novembre no li correspon a ell. Menys de quatre mesos abans de les eleccions presidencials, els Estats Units s'endinsen en un territori inexplorat –l'últim cop que un president es va retirar de la cursa per la reelecció va ser Lyndon B. Johnson el 1968 en plena onada de protestes contra la Guerra del Vietnam–, marcat també per l'intent d'assassinat de Donald Trump i amb un Partit Demòcrata immers en un procés complicat i políticament volàtil. Què ha de passar les pròximes setmanes i mesos? Anem a pams.

El 8 de juliol James Carville, el cap de campanya del president Bill Clinton el 1992 –l’home que va popularitzar l’eslògan “És l’economia, estúpid”–, va iniciar el seu article al New York Times amb una frase lapidària: “Recordeu les meves paraules: Joe Biden sortirà de la cursa presidencial del 2024”. Aquesta premonició punyent, que llavors semblava impossible –especialment perquè tres dies abans Biden havia dit en una entrevista que només faria un pas el costat si li demanava “Déu totpoderós”– s'ha complert aquest diumenge.

Vaig ser una fan primerenca i entusiasta de Kamala Harris quan es va presentar per primera vegada a la presidència. Tenia una història personal inspiradora i un currículum impressionant. Havia estat senadora i fiscal general. Havia advocat per reduir la reincidència i altres mesures de reforma de la justícia penal, i havia demostrat que podia ser dura al Senat, on la seva manera d'interrogar va ser qualificada de "fiscalitzadora". Semblava audaç i capaç i una bona candidata a un càrrec nacional.

Quan l'equip del president Joe Biden va demanar fer el primer debat electoral gairebé quatre mesos abans de les eleccions ho feia pensant que, si el seu candidat no se n'acabava de sortir o patia algun petit lapsus, encara tindrien temps per reconduir la seva imatge. Dijous a la nit, però, el que es van trobar va ser un Biden fràgil, amb la veu afònica, que tartamudejava i li costava rebatre Donald Trump. Ara aquests quatre mesos que els Demòcrates veien com un coixí d'aire s'han convertit en un pou asfixiant del qual no saben com sortir. Quatre mesos és un interval de temps molt curt, tant per refer la imatge de Biden com per buscar un nou candidat i rellançar-lo.

El Partit Republicà dels Estats Units es va fundar el 1854 en contra de l'expansió de l'esclavitud. Avui els seus governadors prohibeixen que s'expliqui la història racista del país a les escoles. El partit d'Abraham Lincoln s'ha convertit en el partit de Donald Trump –i de personatges com Marjorie Taylor Greene, la congressista defensora de la teoria conspirativa de Q-Anon–. Fins a la radicalitat actual, la metamorfosi del gran vell partit dels Estats Units (GOP), que va començar molt abans de Trump, ha estat lenta però constant. El magnat novaiorquès li ha acabat de donar forma. Ara és, per damunt de tot, el partit de Trump: populista, demagog, antiimmigrant, anti-LGTBI, aïllacionista en política exterior i econòmicament proteccionista.

La victòria aclaparadora de Donald Trump a Iowa aplana el camí cap a unes eleccions presidencials als Estats Units, el 5 de novembre, que seran un déjà-vu del 2020: Donald Trump contra Joe Biden. O més aviat un second round que podria donar a Trump l'oportunitat de rescabalar-se d'aquella derrota.

Invocant l'esperit dels fundadors de la nació americana, des del comtat de Montgomery, prop del Valley Forge, un dels quarters generals de George Washington durant la Guerra de la Independència contra Anglaterra, Joe Biden, de 81 anys, ha advertit als votants aquest divendres que en les eleccions del 5 de novembre vinent està en joc el futur de la democràcia estatunidenca. "La democràcia està a les urnes. Avui som aquí per respondre a la pregunta més important: ¿la democràcia continua sent la causa sagrada dels Estats Units?", ha dit amb un to molt més enèrgic i segur que en altres intervencions, al mateix temps que ha assegurat que els republicans han "abandonat la nostra democràcia".

Els interessos polítics del president Joe Biden estan al bell mig del conflicte entre Israel i Hamàs, especialment perquè a mesura que passa el temps la invasió militar de Gaza suscita crítiques més àmplies als Estats Units pel que fa a la mort, la destrucció i l'èxode de la població palestina del sector nord de la Franja, encara que les crítiques no han incidit en la posició de Biden d'una manera significativa.