La inspecció de Treball que es va fer a l'Institut de l'Ebre al febrer ha confirmat tot l'entramat irregular que el centre havia creat a través d'una empresa privada i que afecta les pràctiques formatives dels alumnes. Tal com va avançar el diari ARA, els estudiants feien treballs de manteniment dins el mateix Institut de l'Ebre, però cobraven el sou a través de l'empresa Ebresoft com si estiguessin fent les pràctiques en aquesta companyia, que ni tan sols coneixien. Per totes aquestes irregularitats, aquest organisme reclama a l'institut que pagui 8.876 euros a la Seguretat Social, segons han informat a través d'un comunicat els sindicats CGT i la Intersindical. Aquests diners corresponen a les quotes que l'institut hauria d'haver pagat a la Seguretat Social per tenir els alumnes treballant al centre.

Venien des de Colòmbia a Catalunya amb la promesa de treballar amb un contracte de pràctiques de només quatre hores i un sou justet, de 500 euros. Però a l'arribar a Tarragona res del poc que els havien promès es complia. El problema és que el deute amb l'organització criminal que els havia portat fins a aquesta situació era una realitat, i havien de treballar entre dotze i quinze hores diàries, de dilluns a diumenge, en establiments de restauració. A més, lluny de la idea per la qual havien travessat l'Atlàntic, les 46 persones que ha alliberat la Guàrdia Civil i la Policia Nacional havien de malviure amuntegades en quatre pisos en què se les vigilava amb càmeres de seguretat.

El departament d'Educació ha encarregat una "auditoria detallada" dels comptes de l'Institut de l'Ebre de Tortosa a la intervenció general, arran del cas de presumptes irregularitats en els contractes de pràctiques avançades per l'ARA. Un cop tancat l'expedient informatiu que han elaborat els serveis territorials d'Educació a l'Ebre, els serveis centrals de la conselleria han decidit ampliar la investigació dels fets amb dues vies. En primer lloc, han encarregat a la intervenció general la realització d'una auditoria i, en segon lloc, han elevat a la inspecció de serveis una informació reservada, la qual podria acabar amb l'aplicació de mesures disciplinàries segons el resultat de la investigació.

Alguns dormien als passadissos dels supermercats i altres als soterranis, controlats per algun membre de la xarxa criminal que els havia captat. Estaven sotmesos a situacions d'esclavitud: passaven el dia sencer al supermercat, de dilluns a diumenge, des que obrien l'establiment fins que el tancaven. La majoria de les víctimes no cobraven per treballar jornades en què complien els tres torns del dia ni per fer una feina que, habitualment, farien quatre o cinc persones. Altres treballadors dels comerços en situació regular tampoc no van alertar dels fets, que es repetien en una quinzena de supermercats del Maresme i de Barcelona. A partir d'un cas, els Mossos d'Esquadra han desmantellat una xarxa que captava i explotava majoritàriament homes d'origen pakistanès i han alliberat quinze persones: quatre víctimes de tràfic humà i onze d'explotació laboral. En total, la policia ha detingut sis persones, entre les quals el màxim responsable de l'organització –ara en presó preventiva–, que era l'encarregat de captar les víctimes al Pakistan per portar-les a Catalunya i explotar-les.

Els alumnes d'FP que van ser seleccionats per l'Institut de l'Ebre per fer les pràctiques al mateix centre on estudiaven, en lloc de fer-les en una empresa privada, patien una sèrie de problemes que acabaven posant en risc el seu aprenentatge. Segons el testimoni d'aquests adolescents, alguns professors eren incapaços de separar la formació acadèmica de la laboral i això els suposava un greuge molt perillós. En alguna ocasió, fins i tot, havien demanat a un alumne que, en horari escolar, sortís de classe per solucionar un problema informàtic. "Recordo que era una classe que m'interessava molt perquè explicaven com configurar el login d'una aplicació. Però em van venir a buscar i em van fer sortir de l'aula perquè se'ls hi havien caducat uns certificats digitals d'un ordinador de l'àrea de direcció i ho havia d'arreglar", explica en Dídac Montero, un estudiant que va estar quatre anys en aquesta situació.

“Al principi era un caramel. Els alumnes se sentien afortunats de treballar per al mateix institut. Eren joves i no havien cobrat mai un sou”, explica un professor de l'Institut de l'Ebre, a Tortosa. A mesura que avançava el curs, però, s'adonaven que allò era una trampa. “Patien problemes mentals, nervis i pressions del centre. Alguns han acabat abandonant els estudis per culpa de les pràctiques”, lamenta. Aquesta situació, que almenys fa quinze anys que es produeix i que afecta estudiants menors d'edat, es va anar tornant insostenible i aquesta tardor dues persones van dir prou. Van presentar una denúncia a Inspecció de Treball, a la Bústia Ètica de la Generalitat i també a l'Oficina Antifrau. Els denunciants són dos testimonis protegits, però n'hi ha un que accedeix a parlar amb l'ARA amb noms i cognoms per explicar el calvari que han patit alguns dels estudiants de l'institut més gran del sud de Catalunya. “Tots van acabar cremats”, diu Sergi Tur.

Entre 1939 i 1941, més de 2.000 presos republicans van ser explotats com a mà d'obra esclava per construir una carretera en ple Pirineu navarrès. Amb el pic i la pala, i amb hiverns en què les temperatures baixaven dels 0 graus, dormint en tendes de campanya i edificis abandonats, van construir 17 quilòmetres de via entre Igal-Vidángoz-Roncal. "Les jornades eren extenuants, el fred intensíssim, i treballaven encara que plogués entre el fang, sense la roba ni el calçat adequats ni prou menjar", explica Balen Esteban, fill de Juan Manuel Esteban, que va ser un dels presos que va treballar a la carretera. Tres presos van ser executats perquè es van intentar escapar i nou van morir a l'hospital per malaltia i accidents. Podrien ser molts més. Més de 84 anys després, els familiars de tots aquests presos, que ja han mort, han interposat una querella, la primera d'aquesta mena a l'estat espanyol.

La Guàrdia Civil de Tarragona ha alliberat un home que, des de fa un any, vivia en un petit magatzem dins d'una hípica de Santa Oliva (Baix Penedès) i en unes condicions deplorables. Els propietaris de l'establiment, que han estat detinguts i posats en llibertat a l'espera de judici, s'aprofitaven de la seva condició de persona irregular, ja que la víctima era d'origen peruà, per explotar-lo laboralment.

I si resulta que la nostra societat ha deixat de ser capitalista? I si les transformacions tecnològiques i climàtiques ens han abocat a una organització social diferent –més injusta i nociva– que el capitalisme neoliberal? Aquesta idea, d’una lucidesa provocativa, és la que ens brinda McKenzie Wark en el seu assaig El capitalisme ha mort. I és també el primer que em va venir al cap després que una dona morís en un call center de la multinacional Konecta, a Madrid, i l’empresa mantingués la resta de treballadors despatxant trucades al costat del cadàver. “Servicio de atención al cliente de Iberdrola, ¿en qué puedo ayudarle?”

Ressaca de Primer de Maig, caldrà convenir que si formalment encara treballem vuit hores al dia és com a conseqüència directa de la vaga de La Canadenca del 1919 –la mare de totes les vagues en la memòria proscrita, però mai no vençuda, dels subalterns del país–. Una conseqüència directa però no pas lineal, caldrà afegir. Estroncada pel pistolerisme primer, després per les sobreexplotacions del franquisme i, després, per una llista de vicissituds, d’avenços parcials i retrocessos sencers, que seria infinita. Fins a cada nova volta de cargol de la demolició que vivim. Caldrà escriure formalment perquè en cada contracte formal així s’indica, malgrat que el teletreball, el ritme 7/24 i les càrregues de feina vagin per sectors precaritzats i per treballs a escarada –en un país de riders, riggers i kellys–. Fins i tot caldrà matisar l’encara perquè les darreres setmanes han estat massa devastadores en relació amb les notícies sobre una sobreexplotació laboral despietada en molts angles cecs de l’economia. I no parlo de les obres al Mundial de la sinistralitat laboral de Qatar que ja hem oblidat, ni dels sistemes de patrocini que sobreexploten vilment els migrants a l’Aràbia Saudita on es juguen tantes Supercopes espanyoles, ni de les mines de coltan dels nostres mòbils al Congo ni de les factories xineses de Shenzen. Parlo del ben a prop i de l’aquí mateix, al bell mig de l’antiga Rosa de Foc que fa molt que ja no és cap ciutat dels prodigis.

Sense documentació ni contracte, treballant cada dia de la setmana, sense descans, en restaurants de menjar ràpid i sobrevivint dins d'aquests locals, confinats sense ventilació i envoltats de material perillós. Aquest era el calvari de les vint persones que vivien en condicions de "semiesclavitud", segons la Policia Nacional, en sis locals de menjar ràpid, de l'estil kebab, de cinc municipis de Barcelona: Mollet del Vallès, Martorelles, Parets del Vallès, Mataró i Torelló. La policia espanyola ha informat aquest dimarts de l'alliberament de les vint víctimes de presumpta explotació laboral i de la detenció de quatre persones, entre les quals el propietari d'aquests establiments, per un delicte contra el dret dels treballadors i contra el dret dels ciutadans estrangers.

Ell és un noi pakistanès que va viatjar a Espanya buscant una vida millor. És cuiner titulat i va pensar que a Madrid podria trobar feina en algun restaurant de menjar pakistanès. És jove, no arriba a la trentena d'edat, i no té família aquí. A Madrid no va tenir sort. A través de diversos amics del seu país d'origen va contactar amb una persona que li va prometre aquella oportunitat que feia temps que esperava: una feina de cuiner en un bon restaurant de Barcelona. Res més lluny de la realitat. Va arribar al barri del Raval de la capital catalana i el que havia de ser un bon restaurant era un soterrani insalubre. Li van agafar el telèfon mòbil i el passaport i el van tancar amb clau. "Es van aprofitar de la seva vulnerabilitat", explica Josep Forca, sergent responsable del grup de tràfic i explotació de persones de la unitat d'investigació de la Guàrdia Urbana de Barcelona.

La policia espanyola ha detingut un empresari hoteler i l'encarregat de l'establiment per explotar laboralment un treballador en un hotel de Sant Pere Pescador, a l'Alt Empordà. La víctima era un estranger que vivia compartint habitació en un espai reduït que també era el magatzem de manteniment i la bugaderia. El treballador feia jornades laborals d'entre 10 i 12 hores sense descans i havia d'estar disponible les 24 hores del dia per a les necessitats dels clients. A més, segons fonts policials, l'hoteler li donava tres dies lliures cada dues setmanes, però, en realitat, dos dels tres dies els ocupava netejant el domicili de l'empresari a Barcelona. A l'estiu, a més, havia d'anar a Eivissa a netejar un altre habitatge.

Qualsevol petita cosa pot ser el detonant. La pressió a l’ull de poll de les sabates de taló abans d’ensenyar l’últim pis del dia per a l’agència immobiliària. La música de fons al despatx del coordinador general, el gest que fa amb els llavis, torçant lleugerament la galta, abans d’escridassar algú fins a fer-lo plorar. El to de la directora advertint de la poca participació després d’una reunió interminable. L’acudit estúpid del cap de personal a qui tothom riu les gràcies. L’obligació de ser simpàtica a les convivències amb l’equip de màrqueting, participant de jocs socials insuportables en un ambient de seducció insípida. Un detall minúscul, impossible de sostenir, produeix un terratrèmol. És la gota que fa vessar el vas. Estem parlant de persones humanes, amb un contracte laboral, una feina, una rutina, un sou a final de mes, una seguretat, que un dia decideixen canviar de rumb el timó. Per un petit detall, total, no n’hi hauria per tant, decideixen renunciar a la feina. I quit (ho deixo). Des de principis de tardor, el nombre de persones que han renunciat als seus llocs de treball als Estats Units és del tres per cent i va en augment. Uns quatre milions de persones. Aquesta gent ha pres una determinació, ha donat un cop de puny a la taula, ha obert en canal, amb un martell, i un cop sec, una frontera, que separa l’abans i el després a la seva vida. Com la cançó d’en Raimon: Diguem no! 

Des de les set del matí fins a les nou del matí de l'endemà. Aquest era l'horari que un empresari de Biscaia obligava a fer als seus treballadors de manera "ocasional". Un total de 26 hores que el responsable definia com una "marató" i que els empleats van acabar denunciant voluntàriament a la Policia Nacional de Bilbao, segons ha explicat la Delegació del govern espanyol al País Basc aquest dimecres.

Si veuen una oferta laboral en què els garanteixen que a mitjà termini cobraran sis xifres a l’any i que a sobre treballaran per una de les empreses més importants del món segurament pensaran que és la feina somiada. Ara bé, ¿què farien si això els suposés treballar 105 hores la setmana? Perquè no ho hagin de comptabilitzar: són 15 hores al dia de dilluns a diumenge o més de 17 hores si es fa un dia de descans. Aquest esclavatge és el que han denunciat els analistes de primer any del banc d’inversió nord-americà més important del món, Goldman Sachs. I ells mateixos han estat els encarregats de fer aflorar el seu particular malson en una enquesta d’onze pàgines feta a 13 analistes júnior del departament de banca d’inversió i que s’ha difós per Twitter.

Els jutjats d'instrucció de Barcelona investiguen dos casos de tràfic de persones en què les víctimes són menors d'edat immigrants que estaven obligats a cometre delictes. El servei especialitzat en estrangeria de la Fiscalia de Barcelona participa en les dues investigacions, que estan obertes, contra xarxes que havien portat els menors a la capital catalana per fer-los delinquir. En un cas utilitzaven les víctimes per cometre robatoris i en l'altre els feien vendre droga al carrer. No és el primer cop que existeix una investigació de tràfic de menors per explotar-los criminalment a Barcelona, ja que l'any passat es va dictar una sentència condemnatòria contra una banda de Bòsnia, detinguda el 2016, que utilitzava menors per robar al metro.

La Weny ha tornat al consolat d’Etiòpia a Beirut i tampoc l’han atès. Com cada dia, una munió de treballadores domèstiques etíops s’amunteguen a les portes de l’edifici diplomàtic, on demanen ser repatriades. La crisi econòmica que ofega els libanesos ha portat a una cosa insòlita al país: prescindir dels serveis de les treballadores domèstiques perquè no hi ha diners per mantenir-les.

Milions de nens al món estan en risc de caure en el treball infantil a causa de la crisi econòmica generada pel tancament i confinament que ha forçat la pandèmia del covid-19, ja que la resposta de moltes famílies pobres als moments de necessitat és fer treballar els fills. N'alerta aquest divendres l'Unicef en un informe publicat amb motiu del Dia Mundial contra el Treball Infantil, avui, 12 de juny.

Les pantalles o càmeres de mòbils i ordinadors d’empreses com Apple, Samsung, Sony o Lenovo poden estar fabricades per desenes de milers de treballadors de la minoria uigur obligats a produir en règim de semiesclavitud a la Xina.