Memòria Històrica
Cultura 27/02/2022

Els camps de concentració de Franco a Catalunya: així eren i així s'hi castigava

A Catalunya hi va haver 16 camps, però s'ignora quants homes hi van tancar i quants hi van morir

4 min

Bossòst

juny - agost 1940

Puigcerdà

1939 - 1940

La Seu d’Urgell

1939 - 1940

territori de lleida

Figueres

febrer 1939 - 1942

La Carbonera

Castell de St. Ferran

Tremp

gener 1939 - agost 1940

Només a la ciutat hi havia

3 camps de concentració

amb fins a 15.000 homes

empresonats

Cervera

febrer 1939 - 1942

El Ciment

Universitat

Manresa

febrer - juny 1939

Lleida

abril 1938 - agost 1940

Seu Vella

Seminari Vell

Seminari Nou

Granollers

1939 - juliol 1940

Mollerussa

febrer - juliol 1939

Igualada

febrer - setembre 1939

Barcelona

febrer 1939 - abril 1940

Horta

Reus

gener 1939 - juliol 1942

Convent St. Francesc

Boca de la Mina

Institut Pere Mata

Escola de Treball

Caserna de Cavalleria

Tarragona

gener - juliol 1939

La Punxa

camps franquistes

Entre 1937 i 1947 hi va haver més

de 300 camps de concentració

a Espanya, 16 dels quals en

territori català

batallons de treballadors

A Espanya hi va arribar a haver 139

batallons amb fins a 93.096

homes. A Catalunya n’hi va haver

20 amb un total de 13.594 homes

Bossòst

1940

Puigcerdà

1939 - 1940

La Seu d’Urgell

1939 - 1940

Figueres

1939 - 1942

Tremp

1939 - 1940

Manresa

1939

Cervera

1939 - 1942

Mollerussa

1939

Granollers

1939 - 1940

Lleida

1938 - 1940

Igualada

1939

Barcelona

1939 - 1940

Reus

1939 - 1942

Tarragona

1939

camps franquistes

Entre 1937 i 1947 hi va haver més

de 300 camps de concentració

a Espanya, 16 dels quals en

territori català

Bossòst

1940

Puigcerdà

1939 - 1940

La Seu d’Urgell

1939 - 1940

Figueres

1939 - 1942

Tremp

1939 - 1940

Manresa

1939

Cervera

1939 - 1942

Mollerussa

1939

Granollers

1939 - 1940

Lleida

1938 - 1940

Igualada

1939

Barcelona

1939 - 1940

Reus

1939 - 1942

Tarragona

1939

camps franquistes

Entre 1937 i 1947 hi va haver més

de 300 camps de concentració

a Espanya, 16 dels quals en

territori català

“Les enormes matrius dels camps de concentració havien tingut l’eficàcia de gestar una generació d’homes moralment castrats, de parir una munió de criatures físicament acovardides i disposades a acceptar totes les humiliacions sense un sol crit de protesta”, escriu Francesc Grau i Viader a Rua de Captius (Club Editor), on explica la seva experiència al camp de concentració de Miranda de Ebro.

Han passat 83 anys des del final de la Guerra Civil, però encara hi ha molts buits sobre una repressió que va ser massiva i eficient a l'hora d'inocular la por. "Els camps de concentració franquistes són els grans desconeguts", diu Aram Monfort, investigador del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica i doctor en història de la Universitat Autònoma de Barcelona. Segons les seves investigacions, a Catalunya hi va haver 16 camps de concentració distribuïts en 14 municipis que van funcionar entre 1938 i 1942. A tot l’estat espanyol, a mitjans de març de 1939, i segons la Inspección de Campos de Concentración de Prisioneros, hi havia 430.000 homes tancats en camps de concentració improvisats: des d’esglésies fins a castells, passant per sanatoris i places de braus. La majoria eren soldats del bàndol republicà i ni tan sols estaven condemnats a cap pena, sinó que esperaven una classificació. "El sistema repressiu franquista era pervers, permetia castigar extrajudicialment aquells de qui no es tenien indicis suficients per portar-los als consells de guerra", explica Monfort.

Centres de classificació

El que diferenciava els camps de concentració de les presons o dels centres d’evacuació de presoners era que permetien retenir indefinidament els presoners sense cap prova. Allà se’ls adoctrinava, se'ls classificava i es decidia si se’ls deixava lliures, si se’ls enviava al sistema de treball forçós, a fer la mili a les ordres dels vencedors de la Guerra Civil o, si hi havia proves suficients per obrir-los un procés judicial, a la presó.

No se sap quants homes s'hi van tancar al llarg dels anys. Totes les xifres són molt fragmentades. Ni tan sols es pot saber quants hi van morir. Per exemple, el juliol de 1939 està documentat que a Espanya hi havia 139 batallons de treballadors, amb 93.096 homes i, a Catalunya, 20 batallons amb 13.594 personers. A aquests batallons hi enviaven els qui es consideraven desafectes lleus a fer treball esclau. Però aquestes dades deixen entreveure tan sols una part de la fotografia: és un moment concret (juliol de 1939) i faltaria saber quants van ser alliberats, quants van ser enviats als batallons disciplinaris (la mili) –es té la dada del 25 de juny de 1940, 7.046– i quants van ser tancats a la presó. Aquests darrers van ser molts: el desembre del 1940, al conjunt de l’Estat hi havia 280.000 persones tancades a les presons. Tenint en compte que el juliol de 1936 la capacitat de les presons era d’entre 14.000 i 15.000 persones, les condicions devien ser terribles.

Mà d'obra esclava

Els homes tancats als camps de concentració eren molt útils al règim com a mà d’obra esclava i feien tota mena de feines: des de recuperar ferralla fins a desenrunar, passant per desactivar armament republicà, reconstruir infraestructures, esglésies, casernes, carreteres, ponts, vies de tren, reconstruir ports... Les condicions en què vivien eren duríssimes. Sobrevivien dies sencers amb un tros de pa i aigua, dormien a terra amb una manta (o sense) i sovint, als camps, ni tan sols hi havia latrines. Eren homes que molt sovint havien anat a parar al camp després de tres anys al front, venien ja amb les forces delmades i desnodrits, per la qual cosa les malalties s’escampaven ràpidament.

Ni hi ha registres amb els noms dels qui hi van entrar ni tampoc dels qui hi van morir i on van ser enterrats. "Hi ha poca documentació. A més, molts dels camps es van obrir en un context de guerra, per la qual cosa a vegades la informació tampoc és del tot acurada", explica Monfort, que ha consultat els arxius militars del Bruc, Àvila i Guadalajara. Hi havia pallisses i maltractaments, perquè els oficials podien fer el que volien: era un context alegal però a la vegada perfectament regulat.

Hi va haver camps, segons Monfort, a Figueres, Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Bossòst i Tremp. Aquests servien per controlar els exiliats que tornaven a Catalunya. Els camps de Manresa i Granollers servien d’enllaç entre la Catalunya interior i el sud del país. Els camps d'Horta (a Barcelona), Igualada, Cervera, Mollerussa i Lleida estaven en llocs estratègics per on passava la carretera que unia Barcelona i Madrid. Tarragona i Reus eren lloc de pas cap a l’Aragó i València.

Sense aigua ni menjar ni latrines

Lleida és un punt i a part. Hi havia tres camps: la Seu Vella, el Seminari Vell i el Seminari Nou. A més, van començar a funcionar el 1938, segons Gerard Pamplona, que fa el doctorat a la Universitat Pompeu Fabra i acaba de publicar El passat fosc del turó. El camp de concentració franquista del Castell de Lleida (1938-1940) (Pagès Editors). L’abril de 1938 les tropes franquistes van ocupar la ciutat. El riu Segre va ser durant nou mesos la línia de front. "Des de la primavera de 1938 fins a l'estiu de 1940, la Seu Vella va convertir-se en un dels camps de concentració més importants de Catalunya, però a Lleida hi ha poca consciència d'aquests fets, enlloc és visible aquest capítol de la història", assegura Pamplona.

La Seu Vella el 1930.

En aquell moment, la Seu Vella es coneixia amb el nom de Castillo Principal, tenia una posició privilegiada sobre la ciutat i unes defenses notables. No s'ha trobat encara gaire documentació del període i Pamplona ha intentat esbrinar les condicions de vida a partir dels testimonis orals. "El nombre de presoners que hi va haver de manera permanent al Castell entre 1938 i 1940 podia oscil·lar entre quatre mil i set mil persones", diu Pamplona. Segons els testimonis recollits per Pamplona, els presoners no disposaven ni de mantes ni de llits i ni tan sols tenien latrines. "Vaig patir més a la postguerra que durant la guerra. Pel fet que patia gana –moltíssima!–, fred, molta misèria, polls, moltes garrotades i estava privat de llibertat", explica Carles Ticó al llibre de Pamplona.

La dieta, sobretot els darrers mesos de funcionament del camp, es fonamentava en sardines en conserva que servien com a únic aliment durant les vint-i-quatre hores del dia, segons Pamplona. Molts van poder sobreviure gràcies al menjar que els portaven els familiars. Per beure, hi havia un únic canó d'aigua i Pamplona està segur que n'hi va haver que no van aconseguir sobreviure i que van ser enterrats a la fossa del cementiri, però el seu nom no consta enlloc.

Un memorial controvertit

Entre la ciutadania de Lleida no hi ha acord sobre com recordar el camp de concentració. La Plataforma Memorial Seu Vella va recollir 1.400 firmes per fer un monòlit o una escultura al mateix Turó de la Seu Vella. El conjunt monumental vol ser candidat a Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, però la plataforma també vol que es recordi aquest episodi històric: "Molta gent desconeix que hi va haver un camp de concentració i volem un monòlit o una escultura al mateix recinte que expliqui el que va passar, amb una placa no n'hi ha prou", diu la portaveu de la plataforma, Magda Ballester. En canvi, l'Associació d'Amics de la Seu Vella vol una placa i que, en tot cas, l'edifici de l’antiga Capitania d’Infanteria de Gardeny, abandonat des de fa anys i que van ajudar a edificar els homes tancats a la Seu Vella, es converteixi en un memorial de la Guerra Civil i la repressió franquista. "La Seu Vella té més de 800 anys d'història i ha tingut molts episodis tràgics, com la Guerra de Successió o la Guerra del Francès, on també va morir molta gent. Si haguéssim de fer monuments per cada moment bèl·lic, l'espai s'ompliria d'aquest tipus de recordatoris", assegura Joan-Ramon González, president de l'Associació d'Amics de la Seu Vella de Lleida.

stats