La mort de la mare de l’escriptor francès Emmanuel Carrère havia de desembocar en un llibre. La inevitable rememoració del passat que comporta la mort d’un progenitor va ser la palanca que el va impulsar, un cop digerit el material altament sensible, a escriure la mescla de crònica i autobiografia familiar que és Kolkhoz. Un llibre ple de parents sorprenents –Carrère té una cosina que és presidenta de Geòrgia!– i que ell mateix seria com una mena de cosí germà d’Una novel·la russa i de Limónov, dos dels cims de la producció de Carrère. Amb una traducció de Ferran Ràfols Gesa que sona de meravella, Kolkhoz reprèn la temàtica russa i fins i tot fa sortir alguns dels personatges d’aquells llibres, però juga en un altre terreny, el de la història familiar lligada a la història del segle XX: ¿pot la descripció d’una habitació privada explicar un canvi històric? Al país de Georges Duby, la resposta és “i tant”, i Carrère ens ho demostra amb escreix.

"Puc tornar a viure amb tu els anys que no vam compartir?", es demana el narrador de Relíquia, tercer llibre que Pol Guasch (Tarragona, 1997) publica a Anagrama. Per primera vegada en la seva trajectòria, narrador i autor coincideixen, i és el mateix Pol qui planteja aquesta pregunta, adreçada al seu pare. Relíquia comença amb l'impacte del seu suïcidi, el 13 de gener del 2013, quan només tenia 44 anys, i a partir d'aquí és el fill qui prova de comprendre una acció que va marcar un abans i un després en la seva família. És la primera vegada que l'autor de Napalm al cor (Anagrama, 2021) i Ofert a les mans, el paradís crema (Anagrama, 2024) aborda públicament un assumpte privat tan complex i delicat, però se'n surt gràcies al poder transformador que a vegades té la bona literatura.

"Si pregunteu al ChatGPT que defineixi l’obra i l’estil de Carlota Gurt, us dirà: «El seu estil es caracteritza per una prosa precisa, però al mateix temps intimista, que convida a la reflexió sobre els sentiments, la solitud i la recerca de sentit en la vida quotidiana». Després de llegir Els erms, confirmareu que, per sort per a ella i per als seus lectors, la prosa de Gurt és molt més que això", assegura Sergi Pàmies, un dels set membres del jurat de l'onzè premi Llibres Anagrama –dotat amb 12.000 euros–, que ha escollit la novel·la de Gurt entre els 66 originals que s'hi han presentat. Mita Casacuberta la defineix com un "tour de force narratiu contra els erms del món actual, o com una bona ficció pot imposar-se a la realitat". I quan està a punt de desenvolupar la seva interpretació, sona l'alarma de Protecció Civil per l'avís de pluges torrencials i Casacuberta i tots els assistents a la roda de premsa han de córrer a silenciar els mòbils.

Si fa anys ens lamentàvem de l’absència gairebé absoluta de llibres que parlessin d’assumptes exclusivament femenins com ara la maternitat, la menstruació, el dol perinatal o la menopausa, ara, com qui diu, podem queixar-nos de tot el contrari, perquè allà on miris hi ha una dotzena que en parla. Dic això per provocar, evidentment, perquè “feminitzar” la literatura era absolutament necessari.

Vesteix un jersei tan gris com els seus cabells mentre parla amb calma, com si el que està a punt de dir fos una qüestió de vida o mort. Juan Tallón (Vilardevós, 1975) acaba de publicar Mil cosas (Anagrama), una novel·la esgarrifosa a causa de la gran quantitat de realitat que conté. Si en altres llibres de l'autor hi abunden la metaliteratura i la derrota, en el cas de Mil cosas –protagonitzada per una parella amb un fill que no pot conciliar feina i vida familiar– es tracta d'una derrota col·lectiva.

Kiko Amat (Sant Boi de Llobregat, 1971) porta més de cent tatuatges i, mentre parla, es recol·loca el bigoti i les arracades. La repetició constant de moviments –diu–, com les bromes i paraules que es repeteixen en els seus llibres, i les pel·lícules que revisiona una vegada i una altra, li agrada i sempre li ha anat bé. Parla contra la "cultura sèria" al pòdcast Pop y Muerte, va publicar al febrer el seu darrer llibre, Dick o la tristeza del sexo (Anagrama), i aquest novembre serà un dels representants de la literatura de Barcelona a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara.

Natalia Castro Picón (Menorca, 1989), professora de cultura espanyola i contemporània a Princeton, ha guanyat el 53è premi Anagrama d'assaig amb La fiesta del fin del mundo. El llibre fa una lectura esperançadora del passat més recent de l'estat espanyol. Castro analitza les dues grans crisis dels últims temps: la crisi econòmica del 2008 i la pandèmia del 2020 i tots els focs que hi ha hagut entremig: el declivi de la democràcia, la crisi ecològica, el ressorgiment del feixisme, el racisme, la guerra contra les dones... Castro Picón analitza les lectures apocalíptiques que s'han fet des de la literatura, els mitjans de comunicació, el cinema, la música, les arts escèniques i el còmic i es pregunta de què parlem quan parlem de la fi del món.

La popularitat de Mariana Enriquez (Buenos Aires, 1973) no ha deixat de créixer durant l'última dècada arreu del món. Aquesta setmana desenes de lectors de l'autora argentina s'han quedat fora de la nova llibreria La Central de Consell de Cent, on presentava la reedició de la novel·la Cómo desaparecer completamente. Publicada el 2004 i recuperada ara a Anagrama, s'endinsa en la vida d'un adolescent, el Matías, que s'obsessiona amb la idea de fugir de Buenos Aires, en part perquè té un germà gran vivint a Barcelona. La troballa d'un paquet de cocaïna podria ser el cop de sort que estava esperant.

El filòsof i novel·lista Arià Paco (Igualada, 1993) ha trobat en la ficció el medi per explorar les relacions de la seva generació. Després de rebre el premi Roc Boronat el 2022 per Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam), l'escriptor ha estat guardonat enguany amb el 10è Llibres Anagrama per la seva tercera novel·la, Teoria del joc, que ressegueix com un mil·lènnial català viu i pensa –i sobrepensa– la culpa i el desig.

Encara que ho sembli, aquest títol no té res a veure amb un servidor, sinó amb una persona amb aquest cognom –el de la mare, en aquest cas–, que el quídam no té l’honor de conèixer: Esther García Llovet. N’hi ha una pila, de llovets, i més encara de llobets, que és com s’hauria d’escriure. La noia que porta aquest nom escrivia per compte propi, si es pot dir així; cap editor no li havia mai demanat que escrigués un llibre amb la idea de fer negoci o amb la voluntat d’atorgar-li un premi, que en castellà n’hi ha menys que en català, encara que la població que parla aquella llengua és molt més vasta.

Potser perquè viu a cent metres del Colosseu, sempre infestat de turistes, el periodista i escriptor Marco d'Eramo (Roma, 1947) ha acabat dedicant-li un assaig. El selfie del mundo (Anagrama; traduït al castellà per Xavier González Rovira) s'endinsa en "la indústria més important del nostre temps", en paraules de l'autor. "Fa només dos segles ningú no podia preveure que dedicaríem tants diners i tant de temps a viatjar", explica. Segons Marco d'Eramo, que ha visitat recentment el CCCB, el turisme va ser possible gràcies a dues revolucions: "La primera, la revolució tecnològica dels transports. El primer que va dedicar un llibre a l'experiència de viatjar en creuer va ser Mark Twain. The innocents abroad [Els innocents a l'estranger] (1867-1869) val molt la pena". La segona revolució té a veure amb les conquestes socials a conseqüència de la lluita de classes: "Si els transports van permetre desplaçar-se físicament, el temps lliure retribuït i, més endavant, el sistema de pensions van fer possible que el turisme s'anés democratitzant. És important no oblidar que el turisme va ser fruit d'una lluita política. Si al principi només les elits es podien permetre luxes com el grand tour, el turisme es va anar expandint cap a capes cada vegada més àmplies de la societat, fins a arribar a l'actual turisme low cost".

Una de les primeres coses que vaig aprendre a fer quan era una adolescent i, per fi, els meus pares em van posar un ordinador gruixut sobre l’escriptori de l’habitació, va ser buscar quin conjunt de tres tecles havia de clicar per tal que se’m tanquessin de cop els programes que estava utilitzant. Així, quan sentia els passos de la mare atansant-se a la meva porta, amb un moviment ràpid de canell podia fer desaparèixer ràpidament aquell blog que tenia quan no se’m deixava tenir blogs, o aquella aplicació de missatges per on xatejava quan no se’m deixava xatejar.

Dues de les preguntes que li solen fer al poeta Mario Obrero són: com pot ser que només tinguis 21 anys (i sis llibres publicats) i per què un noi de Getafe parla tan bé gallec i català. Per a la primera no té resposta —"ho haurien de preguntar a la meva mare", diu— però per a la segona sí: "Vaig constatar un buit que tenia com a madrileny i espanyol. No hi ha cap problema si em menjo una paella o una ensaïmada o uns pebrots de Padrón, però arribar a dir «bon dia» o «bos días» semblava que fos una heretgia. Venint d'un context tan monolingüe, vaig descobrir que tinc mazo acento i això curiosament també em va acostar a les altres llengües. Igual que Virginia Woolf reivindicava fa segles l’habitació pròpia, doncs em va interessar la llengua pròpia perquè em permetia participar en una identitat que no està gens allunyada de mi. Al cap i a la fi, vaig estudiar en una escola pública que es diu Concepción Arenal, una feminista gallega, i el poble del costat de Getafe es diu Parla", explica a Barcelona, on ha presentat el poemari Tiempos mágicos (La Bella Varsovia) al Festival de Poesia.

L'autora nord-americana Kay Hymowitz va escriure l'assaig Manning up l'any 2011, on descriu una nova etapa vital, la preadultesa, un període flotant entre l'adolescència i l'edat adulta, que ella vincula a l'educació prolongada, la dificultat d'accés a crèdit, l'ajornament per formar una família i la cultura del lleure digital. Hymowitz descriu com aquest nou fenomen ha impactat més negativament en els homes, ja que les dones tenim un rellotge biològic més clar, que ens avisa quan ja va sent hora que la preadultesa s'acabi. No s'ha d'oblidar que l'accés a una feina ben remunerada o a un habitatge propi s'han convertit en empreses dignes de Frodo Saquet i la Comunitat de l'Anell. Hymowitz sosté llavors que és fàcil que, sense un guió vital clar, molts homes joves quedin atrapats en una cultura d'"home-criatura": gaudeixen dels privilegis de la maduresa (sexe, consum, llibertat de moviments) però eviten les obligacions (economia pròpia, família, cures).

L'editorial Anagrama ha emès un comunicat aquest dimecres anunciant que extingeix el contracte d'edició per a la publicació i la distribució del llibre El odio, on l'escriptor Luisgé Martín recull les cartes que va intercanviar amb José Bretón en les quals confessa l'assassinat dels seus dos fills. Uns fets que no havia reconegut fins ara i pels quals compleix condemna a presó. D'aquesta manera, l'editorial hi renuncia definitivament i no publicarà el llibre, que ha causat una forta polèmica després que el cas arribés als jutjats.

1) No recordo que s'hagi parlat tant d'un llibre sense que s'hagués publicat i distribuït i, per tant, sense que hagués pogut ser llegit encara pels seus lectors potencials. Almenys a Espanya. El llibre en qüestió es titula El odio i el seu autor és l'escriptor Luisgé Martín (Madrid, 1962), que té diverses novel·les editades. D'aquest títol en vam sentir a parlar quan els mitjans de comunicació van fer públic, la setmana passada, que una jutgessa n'havia suspès la difusió per suposada intromissió en el dret a l'honor, la intimitat i la pròpia imatge de la mare dels nens assassinats pel seu pare fa més d'una dècada. Els serveis jurídics de la mateixa empresa editora, alhora, serien els que acordarien respectar o no la decisió dels jutges. En una paraula, la seva difusió era il·legal. Uns dies després, un jutjat de Barcelona estudiava si paralitzava la publicació d'El odio. En el moment en què escric aquest article, encara no se sap si El odio serà distribuït o no i, per tant, si podrà ser llegit. L'últim que hem sabut és que l'editorial n'ha suspès "indefinidament" la publicació.

L'editorial Anagrama mantindrà en suspens de manera indefinida la publicació del llibre El odio, en què l'autor Luisgé Martín recull les cartes que va intercanviar amb José Bretón, en les quals li confessa l'assassinat dels seus dos fills, pel qual compleix condemna a la presó. L'endemà de la data en què estava previst que el llibre sortís a la venda, l'editorial defensa la seva decisió com "un exercici de prudència" malgrat que el jutge havia descartat aturar-lo. De fet, el jutjat ha rebutjat la petició de la Fiscalia de Menors, partidària que el llibre no vegi la llum per evitar el risc "greu i imminent d’intromissió il·legítima en el dret a l’honor" i la intimitat dels infants.

La Fiscalia de Menors de Barcelona ha recorregut contra la decisió del jutjat de primera instància que dilluns va denegar que es paralitzés cautelarment la distribució del llibre El odio, de Luisgé Martín, en el qual José Bretón confessa l’assassinat dels seus dos fills el 2011 i revela intimitats de la mare de les criatures, Ruth Ortiz. Arran dels assassinats, Ortiz va liderar la lluita judicial per tipificar la violència vicària (la que colpeja els fills per fer mal a les mares) com un tipus de violència masclista.

En un comunicat, l’editorial Anagrama, llegim al nostre diari, “defensa el seu dret a publicar el llibre El odio, en el qual José Bretón confessa l'assassinat dels seus dos fills”. Ho fa després que la mare dels nens aconseguís aturar la difusió de llibre. "Reafirmem el nostre compromís amb la responsabilitat editorial i la llibertat d'expressió, sabent que ambdues han de conviure; i en aquest sentit, entenem que la literatura pot i ha d'abordar aquests temes sense deixar de costat la complexitat que representen", han escrit.

Anagrama defensa el seu "dret" a publicar el llibre El odio, en el qual José Bretón confessa l'assassinat dels seus dos fills. En un comunicat difós aquest divendres, després que aquesta setmana hagi suspès la sortida de l'obra escrita per Lusigé Martín que també va provocar advertències de la Fiscalia, l'editorial admet la "sensibilitat" que pot provocar el contingut del llibre, però apel·la al dret constitucional a la "creació literària" i afegeix: "Reafirmem el nostre compromís amb la responsabilitat editorial i la llibertat d'expressió, sabent que ambdues han de conviure; i en aquest sentit, entenem que la literatura pot i ha d'abordar aquests temes sense deixar de costat la complexitat que representen".