“Abans volia canviar el món. Ara soc conscient que no puc fer-ho. El que sí que puc fer, almenys, és ajudar una petita porció d’aquest món insalvable”, explica Quinny Martínez Hernández (Colòmbia, 1979), poeta, activista i directora de la FILMIG, la Fira Itinerant del Llibre Migrant, que celebra la tercera edició del 13 al 18 d’abril a Barcelona en diverses seus, com el Centre Cívic Casinet d’Hostafrancs –on s’ubica el recinte firal– o les biblioteques Gabriel García Márquez i Sant Pau-Santa Creu. Totes les activitats de la cita, que inclouen des de col·loquis a projeccions de pel·lícules o un concert de cloenda, són gratuïtes. L’equip mai s’ha plantejat cobrar entrada, perquè segueixen els principis de l’economia social i solidària.

El milió d'euros del primer premi Aena de Narrativa Hispanoamericana ha estat, finalment, per al llibre de relats torbadors i distòpics El buen mal, de l'autora argentina Samanta Schweblin, publicat per Seix Barral. El guardó, més ben dotat que el Nobel de literatura i que iguala el premi Planeta, ha estat la cirereta d'una gala tant fastuosa com extravagant celebrada al Museu Marítim de Barcelona amb cinc performances en directe basades en cada llibre finalista i amb la majoria d'assistents vestits "amb elegància relaxada", segons exigia la invitació.

Sabem que hi ha viatges que travessen geografies i viatges que travessen consciències. En l’un, la mirada fixa el destí; en l’altre, més profund i silenciós, el pensament evidencia el desenllaç del món, un món fosc i ocult que es va revelant a cada passa. Extinció és una immersió a l’univers bernhardià, en un paratge profund on la lucidesa i el vertigen es confonen. Quan Thomas Bernhard (Heerlen, Holanda, 1931 - Àustria, 1989) publica Extinció. Un enfonsament l'any 1986 ha portat la seva escriptura fins al límit. És la seva última novel·la, la més extensa, la més radicalment tancada i asfixiant, com una cambra sense finestres on l’aire s’ha anat consumint lentament. Que avui la puguem llegir en català és mèrit de la traducció de Clara Formosa Plans, i de l’aposta de Quid Pro Quo Edicions per autors exigents que enriqueixen el nostre esperit.

La novel·la Casada i callada (Empúries) va descobrir fa tres anys la veu potent d'Emma Zafón (Llucena, 1987), una escriptora amb múscul narratiu i mirada pròpia. Després d'aquella novel·la, nominada al premi Òmnium, Zafón ha tornat a les llibreries amb una nova història que fa de mirall de les ferides del patriarcat. A La mare (Empúries), Zafón imagina tres germans adults –en Roberto, la Lorena i l'Àlex– d'una família de Borriol que veuen com el seu dia a dia canvia quan la mare, sobre la qual recauen totes les cures domèstiques, es trenca els braços i algú l'ha de cuidar.

El País Basc "rural i poligoner" de la dècada dels 90 ressuscita a Pleibac, segona novel·la de Miren Amuriza (Berriz, 1990) que ha traduït al català, per a Club Editor, Pau Joan Hernàndez amb gràcia i ofici, als quals ha sumat la vocació lingüística transgressora de l'original. El llibre explica la història d'amistat i traïció entre dues adolescents, la Jone i la Polly, que creixen al mateix municipi biscaí en què l'autora va seguir la tradició familiar de cantar versos improvisats en basc. Anys després de consagrar-se com a bertsolari i de publicar diversos poemaris, Amuriza va provar sort amb la prosa a Basa (Elkar, 2019; en castellà a Consonni), i ara repeteix l'experiència amb una novel·la que passa avall com una cervesa ben fresca sortint de festa amb els col·legues.

Quan has llegit un autor amb admiració acabes estimant-lo, i és per això que per a molts lectors i lectores de Julian Barnes serà difícil començar a llegir Comiats (Angle Editorial) sense sentir un pessic al cor. Abans de començar-lo ja sabem que aquest és l’últim llibre que llegirem de l'autor. Així ho ha explicitat ell, tant al títol com en les entrevistes que li han fet. Barnes té vuitanta anys, està malalt i no vol deixar un llibre a mitges, així que, amb una serenitat no exempta d’ironia, va decidir que aquest era el punt final a la seva carrera literària.

L'escriptor, dramaturg i poeta Gonçalo M. Tavares (Luanda, Angola, 1970), celebrat per la crítica i els lectors com una de les grans plomes de la literatura portuguesa i europea, ha guanyat el Premi Formentor de les Lletres. El jurat destaca que al llarg dels últims vint-i-cinc anys "ha aixecat una obra literària de personalitat poderosa, originalitat enlluernadora i vigorosa imaginació" que inclou més d'una quarantena de títols.

El premi literari 7lletres enceta una nova etapa, amb un canvi de nom que vol reforçar-ne la identitat i l’ambició cultural. La 21a edició, presentada al castell de Concabella, adopta oficialment la denominació de 7lletres. Premi Manuel de Pedrolo de Narrativa Breu, una decisió que explicita el vincle amb l’escriptor de l’Aranyó i projecta el guardó amb més força dins el sistema literari català.

Amb un cansament ja immens i bascós envers el tema, llegeixo que aquests dies el senyor Juanma Bajo Ulloa –un director de cinema que temps enllà m’hipnotitzava (amb catorze anys vaig anar tres vegades al cine Fantasio a veure Alas de mariposa) però que després vaig abandonar del tot– va pel món ploriquejant i dient que si no ets una dona o no segueixes certes consignes woke ho tens molt pelut al món del cinema. No he vist l’entrevista ni la veuré: parlo, doncs, d’oïda. Uns quants han sortit a refutar les afirmacions d’Ulloa amb dades, en especial Javier Zurro: en resum, podríem dir que, en les subvencions, hi ha uns puntets extres (molt pocs) si alguns dels càrrecs principals està ocupat per una dona. Això és una mesura que existeix per corregir el biaix històric i ominós que ha patit el cinema fet per dones. Tanmateix, ens diu Zurro, que malgrat la petitíssima ajuda que tenen les dones, el 2023 només el 36,5% dels projectes que van aconseguir una ajuda tenien direcció exclusivament femenina, i el 2022, un 37,8%; el mateix passa amb les pel·lícules en les quals inverteix RTVE: entre el 2020 i el 2023 un 63,7% tenien direcció masculina. És a dir, que contínuament sentim la cançoneta enfadosa dels pobres homes que són deixats de banda, mentre les dades constaten que els homes continuen sent majoria en la indústria.

El cap de setmana passat tres de les cinc pel·lícules més taquilleres van ser adaptacions literàries: la de Cims borrascosos (que ha fet una recaptació d'1,82 milions d'euros a l'Estat), la de Hamnet (565.000 euros) i la de L'assistenta (467.000 euros). A Netflix, la plataforma d'estríming amb més subscriptors, la llista de sèries de parla anglesa més vistes globalment en la setmana del 9 al 15 de febrer també inclou diverses versions de llibres: Els Bridgerton, L'advocat del Lincoln i Ell i ella. Aquesta setmana dues de les estrenes destacades són, precisament, adaptacions literàries: el thriller eròtic 56 días i l'última temporada de Como agua para chocolate, versió de la novel·la de la mexicana Laura Esquivel que en el seu moment també va ser traslladada a la pantalla gran. Les adaptacions literàries no són una novetat en el cinema o la televisió, però poques vegades han sigut tan omnipresents fins al punt que cal preguntar-se on han quedat les idees noves o originals.

Des de fa tretze anys, Marisol Schulz (Ciutat de Mèxic, 1957) capitaneja la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (FIL), que fa uns mesos va rebre Barcelona com a convidada d'honor. Schulz ha rebut aquest dimecres la Medalla d'Or al Mèrit Cultural que li ha atorgat l'Ajuntament de Barcelona. L'han acompanyat, en aquest viatge que descriu com a "molt especial", la seva parella, la filla i els dos nets, que es mouen amb una llibertat envejable per l'hotel on s'allotgen. "Els he portat a tots aquí perquè és la primera vegada que rebo un honor com aquest", assegura, disposada a fer memòria i recordar el seu passat com a editora –va dirigir Alfaguara Mèxic durant gairebé una dècada– i les arrels familiars valencianes.

Fa més de cinquanta anys que l'escriptor neerlandès Cees Nooteboom (1933-2026) trobava la pau i la inspiració creativa a l'illa de Menorca. "És el lloc on he escrit bona part dels meus llibres i poemes", reconeixia fa sis anys, quan va rebre el premi Formentor per la seva prolífica i apreciada obra, des de la seva casa a Amsterdam. En aquells moments, Nooteboom, que acabava de fer 87 anys, no va poder viatjar a l'illa veïna a la seva per recollir el guardó per motius de salut, però encara va tenir forces per recordar els orígens d'una obsessió per escriure que es va materialitzar en una cinquantena llarga de llibres que el van convertir en una de les figures literàries de Països Baixos més reconegudes internacionalment. En la seva bibliografia hi ha, com a mínim, tres títols disponibles en català, La història següent (2004), Perdut el paradís (2006) i Desviació a Santiago (2010), tots tres publicats per Bromera.

El 12 d'agost del 2022, Salman Rushdie (Bombai, 1947) va estar a punt de morir per culpa de les diverses ganivetades que el jove Hadi Matar li va clavar a la cara, al tors i a les extremitats. L'autor va explicar l'atac, que el va deixar cec d'un ull i sense mobilitat a la mà esquerra, a Cuchillo (Penguin Random House, 2025), un "relat de terror i supervivència" que va esperonar el novel·lista a tornar al seu món preferit, el de la ficció. El resultat, La penúltima hora (Penguin, 2026), acaba d'arribar a les llibreries amb la gran expectació que provoca cada novetat de l'escriptor.

L’altre dia vaig anar a un institut on els alumnes de segon de batxillerat havien llegit Biografia del foc. Aquest llibre no és segurament el més indicat per a batxillers, perquè alguns contes tenen una temàtica que els queda potser massa lluny i, en general, té un punt de complexitat que, veient com està el nivell de comprensió lectora, fa que es pugui sospitar que no els serà fàcil. Tanmateix, aquestes xerrades a centres de secundària sempre són interessants, sobretot perquè t’adones que se sorprenen que els escriptors siguem persones normals. I part de la feina és aquesta: aconseguir que els adolescents no ens considerin una mena de rates de biblioteca reprimits i antiquats que no escrivim sobre la vida sinó sobre abstraccions intel·lectuals buides. També en aquesta ocasió va ser interessant la xerrada, en especial quan va sortir el tema del sexe.

Quan li van dir que El jardí adormit (Univers/Espasa) encaixava perfectament entre les novel·les de healing fiction (ficció curativa), Carla Gracia Mercadé (Barcelona, 1980) no sabia gaire de què li estaven parlant. "Vaig escriure el llibre que jo necessitava, un refugi on entrava quan les coses anaven malament", explica l'escriptora. Evocadora i plena de bellesa, la cinquena novel·la de Gracia és la història d'una dona que viu amb el pilot automàtic i un dol latent fins que marxa a l'Empordà per despertar un jardí adormit. L'Iris trobarà en les plantes una llar i una pau de valors incalculables, però per arribar-hi abans haurà de decidir qui vol ser.

"Un fill és com el mar. Lluu davant les cases, i una veu en els seus ulls el matí, el migdia, el capvespre tèrbol i la nit, calenta, violeta i encristal·lada com un vas de vi". Així comença l'emotiu i delicat monòleg que la mare d'Andreu Crous, protagonista d'Haceldama, recita al cronista que recull la seva humil i dissortada vida un cop ja ha mort a conseqüència de l'atemptat ferroviari que ha perpetrat el seu fill. És un dels episodis més impressionants i també dels més controvertits de la segona novel·la de Blai Bonet (Santanyí,1926 - Cala Figuera, 1997), publicada a Aymà el 1959 i ara reeditada, dues dècades després de la versió d'Ensiola (2005), per Club Editor restablint el text original, sense passar per la censura, sobretot editorial, dels correctors de l'època.

Amb Mr. Potter –traduïda al català per Carme Geronès–, l’escriptora Jamaica Kincaid (Antigua, Carib, 1949) construeix una novel·la poderosa, una peça de prosa tallant que fa de la mancança –d'afecte, de paraula, de reconeixement– el seu motor creatiu. El llibre es presenta com el retrat d’un home en aparença irrellevant, Roderick Potter, un taxista analfabet d’Antigua, i alhora com una dissecció impecable de les estructures colonials, patriarcals i afectives que fan possible aquesta irrellevància. Kincaid no rescata el seu personatge: el mira de cara, amb una lucidesa que incomoda.

Enamorat de la cultura lisboeta, Edu Castro (Vigo, 1966) ja fa un any i mig que es perd pels carrers de Lisboa i passeja pels parcs, on s’asseu a llegir algun dels llibres que l’han acompanyat al llarg de la seva trajectòria: El Quixot, Història de la filosofia occidental, Ulisses o L’home sense atributs. L’exentrenador del Barça i actual tècnic del Benfica és un àvid lector i està aprofitant la seva aventura a Portugal per conèixer més a fons la literatura de José Saramago i d’António Lobo Antunes. “La sortida del Barça mai és planejada, però estic aprofitant el temps al Benfica. No era un objectiu que tingués fixat, però un cop arriba fa il·lusió”, explica a l’ARA.

Cada dia em fastiguegen més els tòpics i convencions que infesten les ficcions de tota mena, siguin escrites o audiovisuals: aquell cotxe que en un moment de nervis no arrenca (però que arrencarà a l’últim segon); aquella conversa entre dos que ja està acabada, però que en el moment que un se’n va i agafa el mànec de la porta, revifa: l’altre el crida pel nom i llavors li diu alguna cosa transcendental; els embarassos, el primer senyal dels quals és massa sovint un vòmit, mentre que en la vida real els vòmits tenen una prevalença de només el 50% o 60%, però, esclar, fer que una dona vomiti és visualment més interessant que un diàleg; de la mateixa manera els parts de ficció són la gran enganyifa: trencar aigües és cinematogràficament més suggeridor, encara que a la vida real només una de cada deu dones trenqui aigües en el moment de començar el part; per no parlar del que ve després: aquests parts exprés que ben poques parteres han conegut. També els personatges són tòpics, és a dir, estereotipats: l’altre dia vaig veure Goodbye June, per a gran decepció meva, i els papers de les tres filles eren repeticions, refregits: la filla al·lucinada amb la meditació i els rotllos herbacioespirituals, la filla capitalista i pija que no para de treballar, la mare de família entregada i una mica desastre. Entenc, esclar, que de vegades, per qüestions d’economia narrativa, convé certa simplificació a l’hora d’explicar una història, i els tòpics, convencions i estereotips són això: simplificacions que ens ho faciliten i escurcen el procés, però em fa l’efecte que ens estem passant de la ratlla. Aquest excés de simplificació comporta un salt important: les ficcions deixen de representar la realitat i ja només es representen a si mateixes. Amb l’adveniment de la IA, tot això només empitjora.