'Hamnet', l'adaptació de la novel·la que faria plorar Shakespeare

L'adaptació del llibre de Maggie O'Farrell arrenca amb la protagonista arraulida al bell mig del bosc, contemplada des d'un pla zenital que remarca com encaixa de manera orgànica en la natura, com un nadó al ventre de la mare. La pel·lícula de Chloé Zhao es desvia així de l'inici de la novel·la per subratllar-ne, tanmateix, el seu element singular: la centralitat i la identitat autònoma de la protagonista, l'Agnes, que fins ben avançada la narració no esdevé l'esposa de William Shakespeare. El film marca des del principi com l'Agnes respon a un model de feminitat heterodoxa, però idealitzada en els darrers anys: la dona que no s'ajusta a les convencions socials ni intel·lectuals per connectar amb unes formes d'experiència i coneixement vinculades amb l'entorn natural.

Zhao aparca, per tant, el punt de vista d'en Hamnet, el fill petit de la parella protagonista que dona nom a la història, la subjectivitat del qual no cobra protagonisme fins a la clau de volta dramàtica, tot un repte que la directora resol de forma més que convincent. L'exitosa novel·la d'O'Farrell submergeix el lector en el món de l'Agnes des de la sensorialitat. Zhao opta per una ambientació d'un preciosisme sobri que defuig l'encarcarament acadèmic. Però que, en comparació, resulta un pèl plana. La seva decisió més interessant consisteix en filmar frontalment moltes escenes interiors, de manera que recorden el punt de vista de l'audiència teatral. Així, quan l'habitació del fill queda buida, es genera una continuïtat amb l'escenari en què el pare posa en escena Hamlet, i cobra sentit la idea de trànsit amb què es visualitza el traspàs del nen. Tot el tram final, el de la representació teatral, cobra una ineludible força catàrtica, gràcies també a l'immens talent de Jessie Buckley, l'actriu que millor encarna el rol de dona "normal" al cinema contemporani.