30 de setembre de 2005. El Parlament aprova l’Estatut d’Autonomia de Catalunya després que socialistes i convergents aconseguissin segellar un pacte in extremis sobre el finançament i la laïcitat en l’educació pública. La votació tira endavant amb un suport pràcticament unànime, 120 diputats de 135: CiU, PSC, Esquerra i ICV hi voten a favor, i només el PP se'n desmarca. Començava aleshores el periple de l’Estatut fora de Catalunya: primer al Congrés i després cap a la taula del Tribunal Constitucional que, l’any 2010, va tombar-ne un total de 14 articles i va reinterpretar-ne una vintena més. 20 anys després, quines parts no s'han desenvolupat de l'Estatut (retallat)?

L'exconseller d'Economia i Hisenda Antoni Castells (Barcelona, 1950) visita l'ARA després que el PSC i Esquerra pactessin impulsar un nou model de finançament singular per a Catalunya en l'acord d'investidura de Salvador Illa. Castells formava part del govern quan el 2005 el Parlament va aprovar una proposta de reforma de l'Estatut que apostava per un "concert econòmic solidari", una fórmula que no va prosperar però que, quasi vint anys més tard, ha inspirat l'entesa entre republicans i socialistes. Castells també va participar en la negociació de l'últim model finançament autonòmic amb l'Estat en nom de l'executiu de Montilla.

Fa un parell d’anys, les primeres sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya afermant l’obligatorietat d’oferir el 25% de les classes en castellà van certificar el final formal del sistema d’immersió a l’escola catalana, que havia rebut un cop fatal amb la sentència del TC sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia. El final substantiu, en molts centres del país, s’havia anat covant ja des d’alguns anys abans, quan el sistema d’immersió va començar el seu retrocés pràctic. Resumint, la immersió fou una història d’èxit durant un parell de dècades, des del seu inici, impulsat per famílies de l’àrea metropolitana de Barcelona que volien ensenyament en català per als seus fills. I ha decaigut en les dues darreres dècades per motius variats.

Bona part de les discussions sobre l'Estatut de Catalunya (EAC) van girar al voltant del reconeixement de Catalunya com a nació. Ara, aquest concepte s'ha tornat a colar en les negociacions per la investidura de Pedro Sánchez, tot i que no com a element principal de les converses. En el projecte d'Estatut aprovat al Parlament el 30 de setembre de 2005 amb 120 vots a favor de 135 afirmava de manera solemne en el seu article primer que "Catalunya és una nació". Al final, després d'una àrdua negociació amb el PSOE, es va optar per una solució descafeïnada, però que semblava òptima per passar el filtre del TC. La menció de Catalunya com a "nació" es va treure de l'articulat (única part amb valor normatiu) i es va traslladar al preàmbul amb una fórmula que més que afirmativa era una mera descripció: "El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària." Problema resolt? Doncs no.

El Partit Popular i Ciutadans no participaran en la commemoració del 40è aniversari de l'Estatut perquè el lema de la celebració fa referència a la identitat nacional del País Valencià. En concret, la llegenda escollida per a l'aniversari és 40 anys fent país. La decisió de les dues formacions se suma a la negativa de Vox, formació que ja havia anunciat el seu posicionament contrari atès que rebutja l'estat autonòmic i, per tant, considera que no hi ha "res a celebrar".

El 12 de novembre del 1976 és una data marcada en vermell en la lluita feminista. Aquell dia centenars de dones es van plantar davant del Palau de Justícia de Barcelona sota el crit de “Jo també soc adúltera” per protestar contra una ordre judicial que obligava María Ángeles Muñoz a entregar la seva filla de sis anys als avis paterns. La decisió del jutge es basava en l’article 449 del Codi Civil que condemnava el delicte d’adulteri, però de manera desigual: mentre que als homes només se’ls podia sancionar en cas de mantenir les relacions extramatrimonials dins el domicili familiar, a la dona se la podia condemnar amb fins a sis anys de presó per qualsevol infidelitat. 

Quina és la pròxima data en el calendari polític català? Ara mateix, de data, cap. De cita, sí: la reunió de la taula de diàleg entre els governs català i espanyol. Per a quan? Per a la segona quinzena de juliol. Amb quines expectatives? Baixes.

Deu anys després de la sentència del Tribunal Constitucional que va retallar l'Estatut del 2006, els diagnòstics d'aquell episodi històric continuen sent divergents. Des del PSOE i el PSC aquest diumenge es va insistir que el camí de la negociació és l'únic viable, obviant que precisament l'Estatut és un exemple de fracàs d'aquell camí. Per la seva banda, el president de la Generalitat, Quim Torra, va subratllar que la sentència demostra la "inutilitat" de qualsevol diàleg que tingui com a límit la Constitució.

La manifestació en resposta a la sentència de l’Estatut del 10 de juliol va aplegar més d’un milió de persones tot i haver-se tancat només dos dies abans. Òmnium, que era qui la convocava, volia una marxa com més transversal millor amb el president José Montilla al capdavant, però el PSC defensava que l’encapçalés rere una gran senyera i no sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. Un lema que CDC i ERC havien consensuat un any abans. Les dues grans formacions sobiranistes es van reunir unes quantes vegades la primavera del 2009 amb la voluntat d’explorar una resposta a la sentència. La primera trobada va tenir Pere Aragonès i Alfons López Tena, conseller nacional de CDC, com a protagonistes. “L’objectiu era començar a pensar què es podia fer”, explica l’ara vicepresident del Govern. Després David Minoves va agafar el relleu d’Aragonès en les converses amb Tena, enviat per David Madí, cap de campanya de CDC.

S’ha dit sovint que la sentència contra l’Estatut del 2006 va ser el tret de sortida del moviment independentista. Amb el pas dels anys, he arribat a la conclusió que va ser just el contrari: el nou Estatut va ser l’excusa que van utilitzar els poders de l’Estat per justificar una frenada en sec d’un procés de reforma que amenaçava de prendre formes federalitzants i corregir tres segles d’inèrcia centralitzadora.

“El grau de crispació que ha envoltat el recurs sobre la constitucionalitat del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya ha estat sens dubte excessiu”. La presidenta del Tribunal Constitucional (TC) en el moment de la sentència, María Emilia Casas Baamonde, s’acomiadava així el juny del 2011 després de set anys en el càrrec, tres més dels que li pertocaven per llei. De tendència progressista, va assumir les regnes de l’alt tribunal just després de l’aterratge de José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa amb la promesa d’un nou Estatut per a Catalunya. Va deixar-lo mig any abans que l’expresident socialista convoqués eleccions anticipades. En una entrevista a fons a El País el 2013 reconeixia que l’Estatut li va fer perdre la son. El PP ja la va intentar recusar el 2006 perquè el seu marit, també jurista, va fer un informe sobre l’Estatut. Al no aconseguir-ho, se li va llançar a la jugular vinculant-la amb Herri Batasuna perquè la mare d’un dirigent abertzale va cuidar de petit el seu marit.

Deu anys després convé que totes les parts facin un balanç honest. Seria un gest de maduresa democràtica que els representants de totes les sensibilitats polítiques fossin capaços d’admetre un diagnòstic compartit sobre els fets sense les trampes de l’autojustificació. Seria aleshores quan Espanya i Catalunya podrien avançar en la història, que sempre s’ha imposat en bucle i amb violència, cap on els seus ciutadans decidissin, sense trampes, miratges ni xantatges de les pròpies files ni de les alienes.

La sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional només va declarar nuls 14 articles de l’Estatut referendat per la ciutadania de Catalunya l’any 2006, però va reinterpretar peces clau del text estatutari i va posar les bases que han permès a l’Estat centralitzar competències a través de la legislació bàsica. El resultat d’aquella resolució, més enllà de la revolta política que va generar -molts hi situen l’embrió del Procés-, ha sigut un Estatut retallat respecte al que va aprovar el Congrés de Diputats i que a hores d’ara no s’ha desenvolupat en bona part de les seves previsions per part de la Generalitat ni el govern espanyol.

Com tots els episodis històrics complexos, el Procés té una prehistòria anomenada Estatut de Catalunya. Avui fa deu anys que el Tribunal Constitucional (TC) va fer pública la sentència en què declarava inconstitucionals alguns preceptes de la norma catalana i, sobretot, imposava una lectura jurídica determinada de tot el text.

President del govern espanyol entre el 2004 i el 2011, José Luís Rodriguez Zapatero (Valladolid, 1960) va encarar tots els tabús d’Espanya. Des de l’Estatut de Catalunya fins a la memòria històrica, el matrimoni homosexual, la retirada d’Iraq i la fi d’ETA.

Es compleixen deu anys de la sentència més transcendent del nostre Tribunal Constitucional. La que va jutjar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 i va anul·lar alguns dels seus articles. Possiblement també és la més transcendent de tota la nostra història constitucional.

El secretari general del PSOE i president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha assegurat aquest diumenge a Vitòria que el seu executiu "complirà" l'Estatut d'Autonomia basc, aprovat el 1979 però que encara no s'ha desenvolupat íntegrament. A més, ha anunciat que treballarà per al "diàleg" entre els territoris de l'Estat, davant les "travetes i bronques" que protagonitzen els que se situen als "extrems". Sánchez ha fet les declaracions a la capital basca en la presentació de les llistes del PSE-EE a les eleccions del 5 d'abril, en què la candidatura socialista serà encapçalada per Idoia Mendia.