Cupido ha passat a la història com un déu-infant amb ales: seductor, trapasser i malèvol, dispara fletxes emmetzinades que tenen el poder de despertar el desig i l'amor a qui les rebi, fins que ell mateix és ferit per la seva pròpia arma i enfolleix per la jove Psique. "A Cupido se'l coneix també amb el nom d'Eros, i l'amor que representa té una doble connotació, la de la dolçor i la de l'amargor: desitgem allò que no podem atrapar, el que apareix i desapareix, igual que un ocell que creua el cel volant", explica l'escriptora i editora Elisabet Riera (Barcelona, 1973), que acaba de publicar un dels llibres més singulars d'aquesta tardor, Els alats (Males Herbes / Siruela, 2025), on ressegueix com s'han representat, durant segles d'història cultural, aus, àngels, déus, monstres i altres criatures voladores.

Quan les vacances s’acaben i la rutina comença a fer-se present, sovint apareix aquella sensació amarga de comiat. Però hi ha qui ha trobat una manera diferent d’allargar l’estiu: aixecar la vista i deixar-se sorprendre per les aus que travessen el cel. El que abans semblava un hobby reservat a ornitòlegs amb llibretes i prismàtics, pot ser una activitat de lleure accessible per a tots els públics. I els últims dies d’agost i l’inici de setembre són ideals per endinsar-se en aquest món.

Un avió de la companyia Iberia que cobria la ruta entre Madrid i París va haver d'aterrar d'emergència diumenge a la tarda a l'aeroport Adolfo Suárez Madrid-Barajas arran de l'impacte d'un ocell de grans dimensions pocs minuts després de l'enlairament. Tant els passatgers com la tripulació del vol IB579 van resultar il·lesos, segons han confirmat fonts de la companyia i del control aeri.

Com a mamífers, no ens estranya que sovint s’estableixin paral·lelismes entre els humans i certes espècies, o que sovint recorrem a les similituds d’alguns dels comportaments dels primats amb els nostres. Però potser ens sorprendrà més pensar en el fet que ens assemblem molt més a les aus del que creiem, i com el comportament d’alguns exemplars poden ser un reflex de les nostres actituds. És la tesi que sosté l’ornitòleg Noah Strycker, un dels més grans experts del món en ocells que, a banda de mostrar-nos el seu dia a dia d’una manera fascinant i captivadora, ha aprofitat els seus anys d’estudi per fixar-se en tot allò que els ocells ens diuen dels humans.

La persecució, a tres-cents quilòmetres per hora, d’un falcó pelegrí a un colom per caçar-lo; els nius que fan els teixidors mascles abans de trobar parella; les concentracions de flamencs al Delta de l’Ebre; o el cant a la llum de la lluna d’un duc als secans de Lleida. Observar què fan els ocells i escoltar-ne el cant permet fondre’s i viure el present. Una sensació efímera i plena que, tal com demostren diversos estudis científics, aporta beneficis físics i mentals en aquells que ho practiquen de forma habitual. Es creu que la biofília –aquesta connexió i afinitat innata de l’ésser humà amb animals i plantes, que ha coexistit durant milers d’anys– i la biodiversitat que ens envolta són clau per entendre per què l’observació d’ocells esdevé, pels humans, una medicina natural. Som part de la natura, malgrat que el dia a dia de la societat actual ens empeny a allunyar-nos dels nostres veritables orígens.

En Saüc, d’infantil 5, s’afanya a afegir-se al grup. És el responsable de classe d’observar els ocells aquesta setmana. En una sala amb un gran finestral es troba amb companys d’altres cursos, entre els quals l’Aleix, de segon; l’Aïnara, de tercer; o en David, de sisè. Junts aprenen a esperar rere el vidre i a permetre que passin coses per conèixer les aus que viuen a prop seu o estan de pas a la zona. Fa dotze anys que l’escola de Sant Esteve de Guialbes, a Vilademuls, va engegar aquest projecte, a petició de tres pares naturalistes i ocellaires. Només hi estan deu minuts, de dilluns a divendres, just després de deixar les motxilles a les aules, però aquesta activitat, que s’entrellaça amb altres en què les aus també en són protagonistes, els dona eines per anar i volar per la vida.

L’arribada al segle XVI dels colons holandesos a l’illa de Maurici, a l’Àfrica Oriental, va ser la sentència de mort del dodo, una mena de colom gegant que mai havia tingut cap contacte amb depredadors. I al segle XIX, en tan sols un any, un gat domèstic va posar fi a tota la població d’un petit ocell nocturn, l’acantisita de l’illa de Stephens, a Nova Zelanda. Però l’extinció d’aus va començar molt abans, quan els humans van iniciar la seva expansió pel planeta, ara fa 130.000 anys. Des de llavors, almenys 610 espècies d’ocells han desaparegut, segons un estudi pioner liderat per la Universitat de Birmingham, al Regne Unit, i el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF).

Si tens ganes d’estar en contacte amb la natura i t’enamora l’ornitologia segur que ho tens marcat al calendari: del 20 al 22 de setembre se celebra el Delta Birding Festival (DBF). Coincidint amb l’època de migració de moltes espècies d’ocells, a MónNatura Delta de l’Ebre, situat entre la llacuna de la Tancada i la barra del Trabucador del Parc Natural del Delta de l’Ebre, es troben ornitòlegs professionals i aficionats, fotògrafs de natura, naturalistes, famílies aficionades al turisme de natura i gent que es vol apropar a la natura a través dels ocells. “És l’esdeveniment anual on ens trobem la majoria d’aficionats als ocells i la natura en general”, assegura Francesc Kirchner, director del DBF.

Parlem de fòbies i pràcticament tothom en té una: les aranyes, les serps, les rates, les olives (!!) o les plomes. Tinc una amiga que passeja per la ciutat atemorida perquè els coloms cada cop se’ns acosten més i és incapaç de no deixar anar un xiscle quan una de les aus passa arran dels seus cabells.

Fa 66 milions d’anys, un asteroide va impactar brutalment contra el golf de Mèxic. La catàstrofe va provocar l’extinció de tres quartes parts de les espècies que habitaven la Terra —aviat és dit—, entre les quals hi havia dinosaures com ara el Tyrannosaurus rex. Però alguns dinosaures voladors dotats de plomes van sobreviure i van acabar esdevenint les 10.000 espècies d’aus existents avui dia, des dels colibrís, fins als còndors, passant pels lloros i els mussols.

Potser a la majoria de gent els voltors els semblen vagament repulsius; uns personatges com els de l’il·lustrador Edward Gorey, amagats entre arbres pelats i a l’aguait que es mori alguna cosa. Però per als investigadors que estudien alguna de les 23 espècies de l’actual consorci de voltors, aquests ocells tenen una intel·ligència desbordant nascuda de la seva singular ocupació.

La idea d’un pollastre escapçat corrent d’una banda a l’altra, inspirada en una història real, pot fer la impressió que aquest ocell no té gran cosa al cap. Però Sonja Hillemacher, investigadora del comportament animal a la Universitat de Bonn, sempre ha sabut que els pollastres no són només una font descerebrada d’ales i nuggets per menjar. “Són molt més intel·ligents del que ens pensem”, afirma.

Un estudi publicat fa poc ha conclòs que l’agricultura intensiva és la principal causa de la desaparició de molts ocells a Europa –de la pèrdua de gairebé el 60% dels ocells en els darrers quaranta anys a les zones agrícoles–. L’estudi també esmenta, com a causes secundàries, la urbanització i la pujada de les temperatures, però és molt significatiu que la principal causa, de molt, sigui com mengem: l’agricultura intensiva. És a dir, els monocultius (sistemes de producció agrícola-ramadera amb un ús molt intensiu de productes químics).

Ocells com el pardal, l'estornell, la perdiu, la guatlla, el corriol o el torlit són cada vegada més difícils de veure a Catalunya i és en gran mesura a causa de l'acció humana. Fins ara se sabia que els ocells són un grup d'animals molt sensibles als canvis del medi i que això n'afectava la població. Però quines eren les causes? Segons l'estudi publicat a la revista PNAS –liderat per la Universitat de Montpeller i amb participació del Centre d'Investigació Ecològica i Aplicacions Forestals (Creaf) i l'Institut Català d'Ornitologia (ICO)–, l'agricultura intensiva és la causa principal del descens de la població d'ocells a tot Europa, sobretot a la zona occidental.

Hi ha cerveses industrials, artesanes, ecològiques i fins i tot ètiques i sostenibles. I a partir d’ara hi ha també una cervesa que salva nius. Es tracta d’Urpa, una beguda elaborada a Menàrguens (Noguera) amb l’ordi d’una finca de Sant Martí de Maldà (Urgell) on va niar l’arpella cendrosa, una espècie d’au vulnerable i protegida. 

Fa poc més de 50 anys Pau Casals va interpretar davant l’assembla de les Nacions Unides i amb un solo de violoncel El cant dels ocells, una cançó popular catalana que es va convertir, d’aquesta manera, en tot un símbol mundial de pau i llibertat. Ara, cinquanta-un anys més tard d’aquella efemèride, un grup de recerca del Max Plank Intitute de Tübingen encapçalat pel neurocientífic Emil Stobbe, juntament amb col·laboradors d’altres centres de recerca alemanys, ha demostrat que la piuladissa dels ocells redueix l’ansietat i afecta positivament l’estat d’ànim de les persones, unes condicions emocionals que, tot i que potser no es relacionen directament amb la pau i la llibertat, sens dubte les afecten, ja que influencien en la salut mental.

Menjar nous no és fàcil si ets un ocell. Sovint la closca és massa dura i complicada de trencar, per això, una opció és agafar la nou amb el bec, volar ben amunt i, de cop, deixar-la anar sobre l'asfalt d'una carretera perquè un cotxe l'aixafi i faciliti la feina. Així ho fa un tipus de cornella (una au de la família dels còrvids) que viu al Japó. La mateixa inventiva demostra una parenta seva, la cornella de Nova Caledònia, capaç d'empescar-se un palet que fa servir per furgar la terra i fer sortir els insectes que després es menjarà. Un tipus de bernat pescaire endèmic als Estats Units fa servir pa com a esquer perquè els peixos s'acostin a la superfície i cruspir-se'ls. Tot plegat són exemples d'altes capacitats d'innovar d'algunes espècies d'aus, que es contraposen amb d'altres amb nivells cognitius molt més limitats, com les perdius o els faisans.

Aquests dies de tanta calor em desperto d’hora. Sovint poc després de les sis del matí. Surto al balcó buscant una mica d’aire fresc. El cafè amb llet en una mà i una novel·la a l’altra. M’assec i, abans que pugui obrir el llibre per la pàgina on el vaig deixar ahir a la nit, em quedo embadalida per l’espectacle –visual i sonor– que es produeix davant dels meus ulls.

Cada matí, a l’alba, centenars de gralles emprenen el vol quasi simultàniament des del lloc on s’ajacen per anar a buscar menjar. És un espectacle imponent. Des del punt de vista etològic, aquest comportament els confereix un mecanisme de defensa col·lectiu davant la presència de possibles depredadors que estiguin a l’aguait. Tanmateix, com decideixen quan han d’iniciar el vol? Segons la gran diversitat de comportaments que s’han estudiat en el món animal en general, en principi hi hauria tres alternatives possibles: segueixen un líder del grup, i quan ell o ella emprèn el vol totes les altres la segueixen; es tracta d’un mecanisme automàtic que es desencadena instintivament quan es produeix un canvi determinat en l’entorn, com per exemple quan els primers rajos de sol les il·luminen, o bé es posen d’acord d’alguna manera sobre quin és el millor moment per enlairar-se.

“La natura ens dona la platja i el riu. Els artistes posen la música. La màgia la crearem entre tots”. És el lema del festival Norai, que ha organitzat aquest cap de setmana el càmping Nàutic Almata, situat al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. En total, han estat 36 hores de concerts en tres escenaris diferents, i amb més d’un miler de persones, segons els impulsors. La festa, que és el primer any que s'ha celebrat, ha posat en alerta els ecologistes, que adverteixen que “l’afluència de gent” i les “grans quantitats de soroll” perjudicaran les espècies protegides que estan en plena època de nidificació. “És inacceptable i completament incompatible la celebració d’un esdeveniment de tals magnituds en ple parc natural i a tocar de la reserva integral de les Llaunes”, denuncia un dels portaveus de la Iaeden, Raúl Domínguez.