L’any 2023, Tunísia es va convertir en un maldecap per als polítics europeus, sobretot per al govern italià d'extrema dreta de Giorgia Meloni. Aquell any unes 140.000 persones van salpar de les platges tunisianes rumb a Europa, i un 70% hi van poder arribar. Les xifres contrastaven amb les del seu veí, Algèria. Amb una població quasi quatre vegades superior, el mateix 2023 es va registrar la sortida de poc més de 2.200 persones. Dos anys després, els papers s’han invertit, a l’anomenada ruta del Mediterrani central: Tunísia ha segellat gairebé del tot les seves platges, mentre que a Algèria s’ha disparat la sortida de pasteres.  

Israel no ha esperat ni 24 hores després de bombardejar la capital de Qatar per atacar la capital del Iemen. Els seus avions han llançat un atac contra el ministeri de Defensa iemenita a Sanà aquest dimecres i contra altres àrees residencials de la ciutat, com a represàlia per l'atac amb drons que els houthis van llançar a l'aeroport internacional Ramon, al sud d'Israel. Almenys 35 persones han mort i 131 més han quedat ferides en l'onada d'atacs a Sanà i a la regió d'Al-Jawf, segons dades del ministeri de Salut del Iemen.

La ciutat de Gafsa, situada a la línia imaginària que delimita el sud de Tunísia amb el nord, és considerada el gran nus de comunicacions que articula aquests dos espais geogràfics tan dispars. La ciutat és també una parada obligatòria després de nou hores de tren des de la capital, Tunis, per penetrar en aquesta zona del país; el cos mereix una treva.

El règim de Kaïs Saïed ha anat un pas més enllà en la seva campanya de criminalitzar la solidaritat envers refugiats i migrants, alhora que col·labora de manera més estreta amb la UE en el control dels fluxos migratoris. La setmana passada les autoritats van arrestar Abdallah Saïd, responsable d’una ONG establerta al sud de Tunísia que es dedica a ajudar migrants, i que després d'un interrogatori va passar a disposició d’un Tribunal Antiterrorista. La seva detenció és l’última d’una onada de repressió d’activistes i associacions humanitàries especialitzades en la mateixa labor que va començar al maig.

Les autoritats tunisianes van arrestar dilluns Ayachi Zammel, un dels pocs aspirants presidencials que havien passat el filtre de la Junta Electoral. La notícia no va causar sorpresa a Tunis. Zammel és l’últim d’un total de nou aspirants a les eleccions presidencials del 6 d’octubre que han estat condemnats o arrestats durant les últimes setmanes. És evident que el president, Kaïs Saïed, que es va atorgar poders absoluts després d’un “autocop” el 2021, no vol cap rival de pes als pròxims comicis. Ara bé, per aconseguir-ho ha hagut de forçar la màquina i ha provocat un conflicte institucional que ha erosionat la seva malmesa legitimitat.

La boxejadora algeriana Imane Khelif, guanyadora d'una medalla d’or als Jocs Olímpics de París, ha interposat una denúncia a la justícia francesa per “ciberassetjament agreujat” contra diverses personalitats, entre les quals l’expresident dels EUA Donald Trump, el multimilionari propietari de Tesla Elon Musk i la cèlebre escriptora J.K. Rowling, autora de la nissaga de Harry Potter. Khelif va ser objecte d’una campanya d’odi impulsada sobretot per personatges d’extrema dreta, que van qüestionar el seu dret de competir en la categoria femenina de boxa, i fins i tot la seva condició de dona i amb la qual va néixer. 

L'atac de Hamàs del passat 7 d'octubre no només va agafar per sorpresa l'exèrcit i els serveis d'intel·ligència israelians, sinó també tota la casta dirigent del món àrab. Durant dècades, els carrers àrabs han denunciat que els seus respectius governs no fessin més per donar suport a la causa palestina, més enllà de les paraules. Amb l'esclat de la Primavera Àrab va semblar que la causa palestina passava a un segon pla, però la salvatge guerra de Gaza ha modificat aquesta equació: ha tornat a posar el tema damunt la taula i ha eixamplat el fossar entre els règims àrabs i la seva ciutadania. Un fossar que es pot eixamplar encara més a partir de demà, quan comença el ramadà, el mes sagrat dels musulmans.

Las cuatro hijas planteja dos interrogants com a punt de partida. El primer, com avança la directora Kaouther Ben Hania en el pròleg d’aquest documental nominat a l’Oscar, té a veure amb les protagonistes del film, les quatre filles d’una dona tunisiana anomenada Olfa i els seus dilemes i conflictes vivint en el Magrib del segle XXI. El segon interrogant aborda la complicada qüestió de la representació d’un trauma que ja no és individual sinó col·lectiu i íntim: el d’una família sencera trasbalsada per la desgràcia quan les dues filles grans desapareixen “devorades pel llop”, és a dir, reclutades pel Daeix. Dues inquietuds, explicar la història de l’Olfa i de les noies, d’una banda, i fer-ho d’una manera respectuosa amb el seu dolor, de l'altra, conflueixen, doncs, en una proposta exigent però fascinant que aspira a fer justícia a la complexitat de les seves experiències.

Mentre el 16 de juliol passat una delegació europea formada per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i els primers ministres dels Països Baixos, Mark Rutte, i d'Itàlia, Giorgia Meloni, signaven un acord de col·laboració a Tunísia per a la gestió migratòria, centenars de migrants i refugiats lluitaven per sobreviure sense aigua ni menjar en una franja de diversos quilòmetres de desert entre les fronteres líbia i tunisiana. Allà els havien deportat les forces de seguretat tunisianes a principis de juliol, i encara hi queden unes 200 persones en unes condicions inhumanes.

“Desig, desig i més desig. Al cap i a la fi, d’això va la literatura”, diu la professora de poesia àrab en la presentació del curs a la Sorbona on coincideixen l’Ahmed i la Farah, els dos enamorats d’Una historia de amor y deseo, segon film de Leyla Bouzid. Tan a prop i tan lluny, l’Ahmed ha crescut als suburbis parisencs, en un entorn hostil a certes sensibilitats, mentre que la Farah acaba d’arribar de Tunísia i és una jove voluptuosa desbordant d’energia. La seva història ens parla, com moltes històries d’iniciació amorosa, de dos contraris que aprenen a estimar-se més enllà dels prejudicis inicials, però la pel·lícula de Bouzid no només se circumscriu a l’àmbit d’aquest tipus de relats, proposant una revisió des de pressupostos sociopolítics com ara la classe o el gènere, sinó que també sacseja, amb elegància, els fonaments de la representació tradicional del fenomen amorós.

Del procés d'aprovació d'una nova Constitució apadrinada pel president tunisià, Kaïs Saïed, n'ha sortit un país més agrament dividit que abans. Per bé que el 94,6% dels sufragis emesos aquest dilluns va donar suport al projecte de Carta Magna (i un 5,4% va votar que no), segons dades de la junta electoral, només un 27,5% de la ciutadania va acudir a les urnes, la qual cosa esborralla la legitimitat del nou ordre polític. La xifra s'explica pel fet que la majoria dels partits de l'oposició van fer una crida al boicot en considerar que el procés polític que ha gestat la nova llei fonamental deriva d'un “cop d'estat”. A més, denuncien que el text, fruit de la voluntat unilateral del president, servirà per codificar el seu govern autocràtic, ja que concentra quasi tots els poders de l'Estat a les seves mans.

Els col·legis electorals de Tunísia van registrar aquest dilluns una afluència moderada en el referéndum sobre la nova Constitució patrocinada pel president, Kaïs Saïed. Amb la majoria l'oposició havent optat per boicotejar la consulta, l'aprovació de la nova Carta Magna està garantida. Per això, l'interès de la jornada es centrava en la xifra de participació, que servirà per mesurar la popularitat de Saïd. Tot just fa any, el president va atorgar-se plens poders amenaçant així l'únic experiment democràtic sorgit de les Primaveres Àrabs. D'acord amb les dades de la Junta Electoral, van acudar a les urnes el 27,5% del cens.

"Abans era més bonica. Ara, una meitat de mi se n'ha anat amb el meu fill", repeteix Souad mentre ensenya les fotos del seu fill. Després de la revolució tunisiana, el 14 de març del 2011, Badreddine Mselmi va agafar juntament amb altres joves un vaixell rumb a Europa. Fa deu anys que va deixar d’enviar missatges a la seva mare, quan va arribar a la frontera Itàlia-França: "El meu fill ha arribat, però no sabem on és. L’he buscat sense parar tots aquests anys". Souad ha viatjat a Itàlia amb Imed Soltani, de l'organització Terre Pour Tous, per saber què ha passat amb el seu fill, reclamar la veritat juntament amb altres mares i demanar responsabilitats pels fills desapareguts.

Més d'onze anys després de l'eclosió de les anomenades Primaveres Àrabs a Tunísia, es tornen a sentir crits reclamant democràcia a la cèntrica avinguda Bourguiba de la capital del país. “Llibertats! L'estat policial ja va morir!”, han corejat en recents protestes diversos milers de persones convocades pel Front de Salvació Nacional, una plataforma que agrupa diversos partits i associacions de la societat civil opositors al president Kaïs Saïed. La mobilització té lloc deu mesos després que Saïed s'atorgués poders absoluts i quatre setmanes abans del referèndum per ratificar una nova Constitució feta a mida del president.

La guerra d’Ucraïna ha trasbalsat tota l’economia mundial, però els que més ho pateixen són els països que ja s’enfrontaven a una situació delicada abans. Aquest és el cas de Tunísia, un país que importava més del 50% del seu consum de cereals d’Ucraïna i Rússia, i que veu com el seu deute extern augmenta de forma desbocada per la inflació als mercats internacionals de matèries primeres. I no ajuda el fet que estigui immers en un conflicte polític creixent per la determinació del president Kaïs Saïed d’imposar un nou sistema polític sense comptar amb l’oposició.  

Dos mesos i mig després que el president de Tunísia, Kaïs Saïed, s'atorgués poders absoluts fent una lectura molt dubtosa de la Constitució, aquest dilluns s'ha presentat per fi un nou executiu amb el seu segell exclusiu. La primera ministra serà Najla Bouden Romdhane, una geòloga que havia exercit com a alt càrrec al ministeri d'Universitats. El seu nomenament és tota una fita històrica, ja que no només és la primera dona a ocupar aquest càrrec a Tunísia, sinó a tot el món àrab. Bouden presidirà un gabinet format per 24 ministres (16 homes i 8 dones) amb un perfil marcadament tecnocràtic.

El president de Tunísia, Kaïs Saïed, sembla gaudir tant exercint un poder absolut que li costa desprendre-se'n. Dilluns, quan es complia el termini d'un mes que ell mateix havia fixat, Saïed va decidir prolongar les "mesures excepcionals", decretades per ell mateix a partir d'una interpretació molt forçada d'un article de la Constitució pensat per a casos de "perill imminent" per a la seguretat nacional. Entre les mesures adoptades, figura la congelació del Parlament i l'assumpció de plens poders executius després d'haver substituït el primer ministre, Hichem Mechichi.

Sovint la percepció que té el mateix país de la seva situació no s'ajusta a la dels observadors estrangers. Però poques vegades la fractura entre les dues visions és tan grossa com la que ha existit aquesta última dècada postrevolucionària a Tunísia. Mentre cancelleries i periodistes estrangers elogiaven la transició a la democràcia de Tunísia "com l'única història d'èxit de les Primaveres Àrabs", el malestar anava creixent al país magribí, submergit en la incompetència, la precarietat i la paràlisi. Fins que el seu president, Kaïs Saïed, va decidir diumenge passat clavar un cop de puny al tauler polític i canviar les regles del joc saltant-se la Constitució, assumint tot el poder executiu i fent viure a la jove democràcia tunisiana les seves hores més greus.

A mesura que van passant les hores i es van posicionant els diversos actors nacionals i internacionals, cada cop és més clar que el president tunisià Kaïs Saïed és el guanyador de la crisi constitucional que ell mateix va provocar diumenge a la nit. Saïed, un polític inclassificable elegit el 2019, va sacsejar el panorama polític del país a l'assumir tots els poders, destituir el primer ministre i congelar l'activitat del Parlament durant 30 dies en una forçada interpretació de l'article 80 de la Constitució. Aquesta provisió permet al president adoptar “mesures excepcionals” en cas d'un risc imminent per a la seguretat del país.

El cop d'autoritat del president de Tunísia, Kaïs Saïed, que ha cessat el primer ministre i ha bloquejat el Parlament, torna a posar en perill la transició democràtica en un país que ha mantingut elevades tensions polítiques malgrat els consensos amb què va dibuixar el seu camí després de la Primavera Àrab, que va culminar amb una Constitució de grans acords el 2014, quan la polarització creixia. L'investigador del centre d'afers internacionals de Barcelona, el Cidob, Eduard Soler respon a algunes de les incògnites que s'obren a partir d'aquesta crisi, d'on ve i cap on pot anar, tot i que observa que "el fet encara és massa recent per poder interpretar-lo".