La Xina va sacsejar el món el 2010 quan va imposar un embargament a les exportacions de metalls de terres rares essencials al Japó. Els executius japonesos van aparèixer espantats a la televisió per informar que s'estaven quedant sense matèries primeres fonamentals.

La primera fase va servir per aconseguir asseure's a la mateixa taula i pactar els indults als presos polítics. La segona fase de què parlen ERC i el PSOE comença amb una llei d'amnistia, l'acord per al traspàs progressiu de Rodalies i la condonació del 20% de l'endeutament català amb l'Estat. És sabut que el diable s'amaga en la lletra petita, i a hores d'ara no coneixem l'articulat de la llei d'amnistia, però la firma d'un acord és un avenç polític pel qual ningú no hauria posat la mà al foc tan sols fa uns mesos. És un pas innegable, la voluntat de portar el conflicte polític entre Catalunya i Espanya a una taula de negociació i no als jutjats, el reconeixement del xoc de legitimitats (parlamentària i popular versus institucional i constitucional), el diàleg com a instrument polític fonamental i el principi de suficiència financera per abordar les competències de la Generalitat.

És tan evident que Junts ha canviat d’estratègia com que ERC ha variat el to. Les debilitats mútues obliguen. Encara resulta més obvi el gir del PSOE, que ha passat de demonitzar Puigdemont a explorar-hi un pacte, i de negar durant dècades –i només fa quatre dies– l’ús del català al Congrés a promoure’l i defensar-lo com si fos la cosa més normal del món.

El concepte d'«et mato perquè ets meva», aplicat al feminicidi i la violència sexual, té també la seva expressió al camp de la geopolítica bèl·lica amb el cas de la guerra d'Ucraïna. En el pensament i la cultura profunda del president Putin, envair Ucraïna es justifica perquè considera aquest país com una cosa pròpia, una extensió de Rússia, que ha vist amenaçada per forces internes i externes. Totes les guerres són inadmissibles i injustificades, sigui quina sigui la seva naturalesa i gènesi, i la d'Ucraïna no n'és una excepció, per la qual cosa no hi ha cap disculpa respecte al desencadenament d'aquesta guerra. Hi ha tot un argumentari per part del Kremlin per justificar el que va qualificar com a “operació especial”. Es dona la paradoxa que moltes de les arrels del conflicte són certes, i no li falten raons a Putin per estar enutjat amb l'OTAN i amb la política ucraïnesa des de finals del 2013, però la llista de greuges, que són reals majoritàriament, mai no s'hauria d'haver traduït en una guerra d'ocupació, que és la manera més estúpida d'afrontar els problemes al causar-ne un de més intensitat que les mateixes arrels. La resposta brutal desdibuixa la naturalesa del conflicte i els seus fonaments.

Els resultats de les passades eleccions han obert unes extraordinàries oportunitats de cara al futur de l’actual societat espanyola. Les més que probables negociacions entre les esquerres de tot l’estat i els independentismes catalans i bascos per a la constitució del govern poden pintar aquest futur d’un color molt rosat però també molt negre. No em toca pas participar-hi, ni crec pas que sigui fàcil, però sovint rebo preguntes de gent propera, i per això m’he atrevit a fer algunes consideracions al respecte. Les enfoco cap a tres àrees que sembla que poden ser les que més es poden debatre en la negociació: el grau de benestar socioeconòmic personal i de creixement econòmic, amb l’evolució de la desigualtat; l’augment o la reducció de la llibertat personal per la convivència pacífica, junt amb un nivell superior de sobirania política, i, a molta més distància, el model polític republicà o monàrquic. 

No podem viure permanentment emprenyats, escopint-nos les culpes a la cara, buscant traïdors sota les pedres. La injustícia no se la combat només amb ràbia. Així no se salva la llengua ni s’avança políticament. La gent fuig del mal rotllo. El que ens paralitza no és tant la desunió o la fragmentació com el pessimisme i la mala llet autodestructiva. Qui s’apuntaria a un club on tothom parla malament de tothom? Una Catalunya així és molt poc atractiva. Mediocritat moral.

1. Moral. Parlem molt de diàleg. Té bona reputació. L’home és un ésser relacional: la moral comença per tenir en compte l’existència dels altres. I se suposa que si dos parlen, la gent s’entén. Forma part de les bases de la mateixa idea d’humanitat. Per això desorienta tant la ruptura que fa el terrorisme suïcida del principi antropològic, aquell que diu que com a mínim hi ha una cosa en comú: que tu no vols morir i jo tampoc.

Si una llei ha patit un camí tortuós ha sigut la llei d'habitatge estatal. La normativa no només va arribar amb 12 mesos de retard al Congrés de Diputats, fruit de l'estira-i-arronsa entre els dos socis de la coalició, PSOE i Unides Podem, sinó que, un cop aterrada a la cambra baixa espanyola, el govern de Pedro Sánchez la va salvar in extremis després d'un acord amb ERC. L'executiu espanyol va entomar el compromís de revisar el text per garantir les competències de les comunitats autònomes, una demanda dels republicans, però també d'altres socis de la investidura com el PNB i EH Bildu, que si bé acceptaven avalar la tramitació, avisaven que això no es traduïa en un suport final al projecte.

Després de cinc mesos de pausa, les negociacions per ressuscitar l’acord nuclear amb l’Iran del 2015 es reprenen aquest dilluns a Viena. El pacte, signat entre Teheran i les sis grans potències (el que es coneix com a P5+1: els Estats Units, la Xina, Rússia, França i la Gran Bretanya, que són els cinc membres permanents del Consell de Seguretat, més Alemanya), garantia que l’Iran sotmetia a control internacional el seu programa nuclear de manera que no s’utilitzés per desenvolupar armament, a canvi de sortir de l’ostracisme econòmic a què l’havien sotmès les sancions internacionals.

Que ERC no hagi presentat cap esmena a la totalitat als pressupostos estatals permetrà que es puguin tramitar, i és un primer pas per a l'entesa amb el PSOE en una qüestió clau: aconseguir blindar una quota de presència del català a les plataformes digitals de continguts audiovisuals. Republicans i socialistes han acordat aprovar conjuntament la nova llei de l'audiovisual i protegir-hi les llengües cooficials, tot i que per ara no s'ha concretat cap percentatge.

Els dietaris tot just publicats de Michel Barnier, el negociador en cap de la Unió Europea (UE) per al divorci del Brexit, sostenen, en termes generals, que l'equip negociador britànic que entre 2017 i 2019 anava a les reunions en què es discutien els termes de la separació, estava molt mal preparat. Ras i curt, Barnier afirma que a l'altra part li faltava una idea clara del que tenia entre mans. El resultat per a Londres no ha sigut gaire engrescador. No es podia esperar gaire més tenint un primer ministre que mai no para atenció als detalls.

Tant si es tracta de famílies que debaten on anar de vacances com de presidents que discuteixen un acord de pau, la negociació és una part fonamental i sovint incompresa de les nostres vides, i el resultat natural del conflicte. Gestionar aquest conflicte pot definir la diferència entre la guerra i la pau, la prosperitat i l’estancament. La majoria de nosaltres som adversos al risc i a la negociació. Aquesta aversió s’accentua estranyament quan es tracta de guanyar alguna cosa. Grècia i Macedònia del Nord van trigar 25 anys a arribar a un acord sobre el nom del país per aquesta raó. Essencialment, no estem disposats a invertir tanta voluntat política en guanyar alguna cosa positiva com en evitar una cosa negativa -pèrdua de territori, orgull, recursos-. Ara que els negociadors de tot Espanya s’acosten a un període de converses crucials sobre els seus futurs acords legals, val la pena analitzar alguns principis d’una bona negociació i com podríem evitar els errors del passat.

Els canvis de mentalitat són lentíssims: acostumen a tenir un abast transgeneracional. Les idees muten amb més rapidesa però també triguen anys. La mentalitat és el sistema operatiu; les idees, una part del software. Les modes, en canvi, són cosa de mesos, i els argumentaris, de setmanes. I després hi ha això del Twitter, tan volàtil: qüestió de minuts i, amb una mica de sort, d'hores. L'episodi dels indults als presos polítics catalans s'hauria d'avaluar també des d'aquesta perspectiva. Avui dia sembla que les ocurrències sorgides a les xarxes socials, o les entrevistes periodístiques fetes amb l'única intenció d'obtenir un titular prou primari per tenir ressò a les esmentades xarxes, ja comencen a declinar. Allí les coses no arriben ni tan sols a la categoria de moda, que és un fenomen amb un recorregut una mica més llarg. En relació al tema genèric Catalunya-Espanya, és a dir, més enllà de la qüestió concreta dels indults, la transformació de mentalitat de ben segur que no la veurem. En canvi, és possible aspirar raonablement a presenciar una mutació important d'argumentaris en les properes setmanes. Tot indica que pot ser així, però mai no s’han de descartar contingències que precipitin els esdeveniments en una altra direcció.

Cada generació té el dret –i potser l’obligació– d’intentar aconseguir allò en què ha fracassat l’anterior. En canvi, no sé si cada generació també té el dret –o està condemnada– a cometre els mateixos errors i patir els mateixos fracassos. Perquè, dit amb tota la franquesa i el dolor, aquesta és la sensació que tinc quan es tornen a posar les esperances en allò que, ni en les circumstàncies històriques i polítiques més favorables, mai no ha donat el resultat promès.

Les negociacions per formar govern continuen encallades malgrat les pressions d'ERC a Junts per accelerar l'acord. Aquest dissabte va vèncer el termini que, en una entrevista a l'ARA, el candidat a la investidura, Pere Aragonès, va posar abans que ERC plantegés "vies alternatives" a Junts, com ara la d'un govern en solitari. Recordem que qui va posar aquesta possibilitat sobre la taula va ser el secretari general de Junts, Jordi Sànchez, i no pas els republicans. Però el cas és que ERC, malgrat posar dates límit en un intent de desencallar la negociació, tampoc s'atreveix a jugar aquesta carta amb claredat.

Hauria estat apropiat que després del 14-F, atesa l’assignació de diputats, el segon partit de l’espai pro independència hagués investit el candidat del primer partit, i quedés fora del govern. És cosa postulada ja fa tres mesos, ben abans de les eleccions. La raó arrela en la investidura fallida del 30 de gener de 2018, que certificà –amb la posterior decisió de no anar a eleccions per clarificar el panorama– que la legislatura seria dominada per la batalla per l’hegemonia dins de l’espai pro independència, en un context de repressió, presó i exili. I res no indica que ara un govern de coalició entre els dos grans partits catalans s'hagi d'escapar d’aquesta dinàmica.