En una de les seves estades a Cotlliure, Henri Matisse va pintar un paisatge de petites dimensions, La Moulade. Amb la característica fúria colorista del fauvisme, la pintura està formada per un conjunt de taques de colors vius: vermell, verd, blau, groc. Les línies són totalment secundàries. La Moulade només fa 28,6 x 35,7 centímetres, però per a un altre dels fauvistes, André Derain, aquest quadre és com "dinamita". Ho recorda Aurélie Verdier, conservadora en cap de les Col·leccions Modernes del Museu Nacional d’Art Modern - Centre Pompidou i també comissària de l'exposició del CaixaForum de Barcelona Chez Matisse. El llegat d'una nova pintura, que obre les portes aquest divendres.

Les primeres passes d'una filla, l'emoció del dia de Reis, el viatge de noces a les Canàries, una visita familiar a Montserrat o, fins i tot, un part salvatge. Des de fa un segle, la febre per enregistrar moments memorables de la vida quotidiana ha crescut exponencialment. L'evolució de la tecnologia, des de les primeres càmeres portàtils amb pel·lícula de 16 mil·límetres del 1923 —era la càmera que feia servir Mandronita Andreu, la filla del doctor Andreu— fins a l'expansió dels telèfons intel·ligents amb càmera a finals dels 2000, passant per formats icònics com el Super8 i el VHS, ha facilitat l'accessibilitat del mitjà i ha expandit les possibilitats del cinema domèstic. Una exposició al CaixaForum de Barcelona reivindica tot aquest llegat audiovisual no professional, que durant anys s'ha menyspreat, com un patrimoni amb un valor sociològic, històric i estètic incalculable. Encara més, fins i tot conviden els visitants a conservar el seu material domèstic i a portar-lo als arxius i museus més propers, com a material valuós no només per a la família sinó per a la societat. La història actual s'està escrivint amb les càmeres dels nostres mòbils.

Era el maig del 1991 i el Palau Nacional, ubicat a la falda de Montjuïc, s'estava remodelant per convertir-se en la seu definitiva del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Era un moment de transició i de caos. En un magatzem hi havia un armari metàl·lic que contenia una joia: el portapau de Sixena, una peça d'orfebreria gòtica única que data del 1400. Era una peça petita, d'uns deu centímetres, feta de materials preciosos que, sense que ningú se n'adonés, va desaparèixer.

"Volem que les persones que ens visitin en surtin convertides en agents de canvi, que tinguin ganes de fer petits gestos per construir un futur millor i més sostenible". Amb aquestes paraules defineix Mireia Domingo, directora del CaixaForum, la intenció de l'exposició Som Natura que obre les portes aquest dijous, 18 de setembre, i que inaugura la temporada del museu. Es tracta d'una experiència immersiva que combina art, ciència i tecnologia per submergir els visitants en la bellesa i la fragilitat del món natural i que vol llançar un crit d'alerta sobre els grans perills que amenacen el planeta per conscienciar-nos i aconseguir que actuem per aturar-los.

La fotògrafa neerlandesa Rineke Dijkstra (Sittard, Països Baixos,1959) va tenir un accés excepcional a La ronda de nit, la pintura més famosa de Rembrandt i una de les seves obres mestres. El quadre està exposat a la galeria d'honor del Rijksmuseum, a Amsterdam, i per encàrrec del museu Dijkstra va poder filmar a la mateixa galeria com catorze grups de persones de diferents generacions se'l miraven i el comentaven. El seu afany no era filmar el quadre, sinó els espectadors. La feina va durar sis dies, i el resultat és una videoinstal·lació amb el mateix títol del quadre. La va comprar la Fundació La Caixa, i ara es pot veure en una exposició al CaixaForum de Barcelona fins al 26 d'octubre.

En aquesta nova temporada, la Fundació La Caixa s'ha proposat "analitzar la realitat des de perspectives molt diverses", tal com afirma la directora d'exposicions de l'àrea d'exposicions, col·lecció i CaixaForum+, Isabel Salgado. A tall d'exemple, la primera de les propostes d'aquesta tardor és fruit del diàleg entre la ciència i l'art, que sovint es troba en les exposicions del CaixaForum. Es tracta de Som natura, una experiència audiovisual immersiva produïda per Oasis Immersive Studios i National Geographic. "Ofereix una mirada poderosa i contemporània sobre la biodiversitat a la Terra. És una exposició que s'ha estrenat a Montreal amb motiu de la cimera del G-20 i arriba per primera vegada a Europa amb el CaixaForum", diu Salgado. El recorregut està dividit en tres espais immersius que aborden la força de la regeneració de la natura, la consciència que els humans en formen part i la resiliència de la natura. "També és una exposició que recorda fins a quin punt l'art pot ser una eina poderosa en la civilització i que reconeix molt bé aquesta idea del missatge optimista necessitat de l'art i de l'univers sobre què treballem", explica Salgado.

Si poguessis anar a sopar amb qualsevol artista —viu o mort—, a qui escolliries? El director del Museu del Prado, Miguel Falomir, no s'ho pensa ni tres segons: "Triaria Rubens, clarament. No m'agraden els pintors maleïts. Ell va ser un home feliç, es va casar dues vegades i ho va fer enamorat. Era culte, gaudia de l'art i vivia amb aquesta alegria que traspuen les seves pintures". Precisament la nova exposició del CaixaForum de Barcelona, titulada Rubens i els artistes del Barroc flamenc, captura aquesta "manera d'estar a la vida i al món" del pintor flamenc. Cortesà i diplomàtic, Peter Paul Rubens (Siegen, 1577 - Anvers, 1640) va deixar obres fonamentals per a la història de l'art. Algunes, com La Immaculada Concepció (1628-1629) i El judici de Paris (1638) es poden veure al CaixaForum fins al 21 de setembre, en una mostra que consta d'una seixantena de peces procedents de les col·leccions del Prado, una quinzena de les quals han estat restaurades per a l'ocasió.

Hi ha feines carregades de responsabilitat però que també són un privilegi. Alicia Peral, conservadora del Museu del Prado, defineix així la seva tasca com a correu de la institució, és a dir, com una de les persones encarregades d'acompanyar les obres d'art en els trasllats i d'assegurar-se que arriben a lloc sense cap canvi. Sobre ella ha recaigut l'encàrrec de garantir que El judici de Paris, de Rubens, arribava al CaixaForum de Barcelona exactament igual que va sortir del Prado i que el quadre s'instal·lava al museu amb les condicions necessàries per assegurar-ne la bona conservació. Ha estat un trasllat de cinc dies de feina que ha implicat dos camions de grans dimensions, els ulls afilats de la conservadora i una porta del CaixaForum que s'ha hagut de serrar perquè l'obra pogués entrar directament a la sala on s'exhibirà del 29 de maig al 21 de setembre, dins de l'exposició Rubens i els artistes del barroc flamenc.

La història d'Alícia al país de les meravelles va començar com un conte oral que el diaca Charles Dodgson (1832-1898) s'inventava per distreure les germanes Alice, Edith i Lorina Liddell mentre "lliscaven ben pausadament" Tàmesi avall una "tarda daurada" del juliol del 1862. Aquella història que la petita Alícia, als 10 anys, va demanar al seu amic que l'hi escrivís per recordar-la, sota l'àlies de Lewis Carroll, es va convertir el 1865 en un fenomen extraordinari, i des de llavors no s'ha deixat d'imprimir. L'Alícia, la Reina de Cors, el Gat de Cheshire i el Conill Blanc han perviscut a l'imaginari col·lectiu gràcies a versions en 170 llengües (en català va ser traduïda el 1927 per Josep Carner, amb il·lustracions de Lola Anglada), adaptacions al cinema, pintures, relectures, espectacles i manifestos.

Les grans exposicions de CaixaForum de Barcelona es caracteritzen per l'afany d'arribar a tots els públics i, al mateix temps, ser un estímul perquè els visitants reflexionin sobre el món d'avui des de les perspectives més diverses. El diàleg entre l'art i la ciència ha sigut sovint un puntal de les mostres, i en la pròxima temporada els responsables de la Fundació La Caixa volen anar més enllà. "Quan presentem una exposició, volem que tot el que hi ha dins connecti. No només parlem d’art, sinó que en aquesta temporada 2024-2025 també parlem de societat, història, fantasia, literatura, cinema, disseny...", afirma Isabel Salgado, directora de l’àrea d’exposicions, col·lecció i CaixaForum+ de la Fundació La Caixa. Per al nou director general adjunt de la Fundació La Caixa, Joan Ramon Fuertes, es tracta de recuperar l’esperit interactiu del lema inaugural del CosmoCaixa de fa vint anys, "Prohibit no tocar".

La plataforma CaixaForum+, especialitzada en continguts de caràcter cultural i científic, és un pou de documentals i programes que poc tenen a veure amb el que trobem a la resta de plataformes audiovisuals més comercials. Un exemple del que hi podeu trobar (de manera gratuïta) és Una altra col·lecció. Els marcs del Museu del Prado, un documental basat en un itinerari expositiu que ofereix una altra manera de mirar les obres d’art. A través de Gemma García, responsable de la col·lecció de marcs del Museu del Prado, descobrim el procés per renovar el marc del quadre Sant Jeroni meditant, de Paolo Veronese, del segle XVI. Es busca un nou marc, de la mateixa època i que encaixi amb l’obra. Aquesta operació concreta portarà l’espectador a endinsar-se en la part dels grans museus que no veiem mai: la dels equips que hi treballen diàriament, i mostrarà els diferents experts que participen de tot el procés. Historiadors, restauradors, documentalistes, especialistes en ebenisteria, estudiosos dels pigments... El documental, de només mitja hora de durada, va més enllà del cas concret per explicar altres operacions de renovació dels marcs i, fins i tot, la història que s’amaga darrere dels marcs. La televisió permet fer-ho d’una manera més subtil i acurada. El pla detall ens dirigeix la mirada a aspectes molt concrets i gairebé imperceptibles. El context reposat de les sales de treball també aporta una atmosfera relaxada en què les converses entre professionals, amb voluntat de divulgació, ens descobreixen històries i anècdotes de la història de l’art. Els marcs del museu del Prado ens mostra com el marc, més enllà de limitar l’espai de creació, pot modificar la manera de percebre una obra. Ho comprovem a través de l’exemple d’un quadre tan senzill com Agnus Dei de Zurbarán. El resultat i fins i tot el missatge de la pintura del xai és molt diferent amb un marc robust daurat que amb un de negre i auster. També veiem les dinàmiques internes d’un gran museu, com s’inventaria i documenta l’obra i tot allò que s’hi vincula. Ens oblidem del museu com un espai estàtic d’observació per entendre’l com un lloc de treball, estudi i construcció de coneixement. Passem a entendre l’obra d’art com una peça que va més enllà de l’autor que el signa, i que es converteix en un espai de trobada entre múltiples disciplines: fusters, dauradors, mecenes..., on conflueixen sensibilitats, tècniques, corrents culturals i estils.

Fa uns anys, la bústia de suggeriments de la Fundació La Caixa va rebre aquest missatge: “Hola, soc José Luis García-Berlanga. Tinc un arxiu immens del meu pare i no sé què fer-ne”. Aquell correu va posar en marxa una sèrie de negociacions i treballs museogràfics que han culminat en l’exposició Interior Berlanga, que després d'estrenar-se a València al febrer s’inaugura aquest dimarts al CaixaForum Barcelona, on es podrà visitar fins al 20 d’abril del 2025. Comissariada per Sol Carnicero i Bernardo Sánchez Salas, la mostra recorre l’univers creatiu i personal de Luis García-Berlanga (València, 1921 – Madrid, 2010) a través de més de 300 peces extretes dels arxius personals del cineasta, 70 caixes que inclouen prop de 27.000 documents.

Un paisatge potser és el sinònim d'una experiència estètica memorable. També pot ser un respir dels rigors de la vida a les ciutats. O una amenaça, perquè una de les funcions primordials de l'arquitectura és protegir-nos de la intempèrie. I per als artistes ha sigut una font inesgotable d'inspiració, com es pot veure a partir d'aquest dimecres i fins a l'1 de setembre en l'exposició del CaixaForum de Barcelona Horitzó i límit. Visions del paisatge. Es tracta d'una nova versió, reformulada i més àmplia, de la mostra que va passar abans per València i Madrid. "Aquesta és l'exposició final, la gran exposició", afirma Nimfa Bisbe, directora de la col·lecció d'art contemporani de La Caixa i comissària de l'exposició juntament amb la investigadora Arola Valls.

Aquest cap de setmana Dua Lipa ha tornat a escollir la capital catalana per passar el cap de setmana i també per rodar el seu pròxim videoclip per a l'àlbum Radical optimism, que sortirà a la venda el 3 de maig. Tot i el secretisme que ha volgut mantenir sobre les localitzacions del videoclip, sota els ulls dels més avesats a la ciutat no han passat desapercebuts els restaurants, museus i piscines olímpiques triats per la cantant d'èxit. L'albanesa ho va deixar brodat al seu barnús: Barcelona i Dua Lipa s'estimen.

En el vídeo Natura morta (2008) de l'artista libanès Akram Zaatari, un home assegut davant una taula prepara uns explosius. Al darrere, un de jove prepara menjar i unes bosses amb roba. De fons se sent la crida del muetzí. Zaatari va fer aquesta obra en un poble del sud del Líban que va servir de base per a la resistència palestina als anys 60 i que és a pocs quilòmetres de les Granges de Shebaa, ocupades per Israel. Aquesta obra és una de les que es poden veure a partir d'aquest dimecres dins la nova exposició del CaixaForum de Barcelona, Des de la frontera. I el present fa que agafi encara més rellevància.

S’ha d’anar molt amb compte amb el poder de les imatges. L’Afrodita de Cnidos, de Praxíteles, va ser la primera escultura d’aquesta deessa de mides naturals. I d’aquesta imatge d'una dona nua que fa el gest de cobrir-se el pubis, avui coneguda per còpies posteriors, es va dir que tenia la capacitat de fer embogir els homes. La història explica que un jove va aconseguir quedar-se tancat en el temple on es trobava l’escultura per fer l’amor amb ella, i segles després encara eren visibles els rastres de la seva ejaculació a la cuixa de l'escultura. I l’endemà es va llançar per un penya-segat. Una d’aquestes còpies es pot veure fins al 16 de juny dins la nova exposició del CaixaForum de Barcelona, Venerades i temudes. El poder femení en l’art i les creences, fruit de l’aliança de la Fundació La Caixa amb el Museu Britànic.

Els actors i els espies tenen en comú que per fer la seva feina han de canviar d'identitat, s'han de fer passar per una altra persona. "Hi ha una connexió interna molt profunda entre els dos mons", afirma Alexandra Midal, la comissària juntament amb Matthieu Orléan de Top secret. Cinema i espionatge, l'exposició amb què el CaixaForum de Barcelona s'endinsa a partir d'aquest divendres fins al 17 de març en el fenomen del cinema d'espies. Crida l'atenció l'obra que rep els visitants: una imponent làmpada de vidre de Murano de l'artista Cerith Wyn Evans, les llums de la qual, curiosament, fan pampallugues. Està avariada? No. Com en una història d'espies, llança un missatge en codi Morse, en aquest cas un text del filòsof francès Georges Bataille.

La inspiració en la natura i les formes orgàniques ha sigut un recurs perquè els artistes representin els temes més colpidors de forma encara més punyent. A les acaballes dels anys 20 l’escultor Alberto Giacometti va fer una sèrie d’escultures de dones que semblen un insecte o un crustaci, una de les quals, Degollada, és la víctima d’un crim masclista. Aquesta figura terrible –on es barregen un ventre i unes cames humans, unes potes d’insecte i unes fulles– es pot veure a partir d’avui i fins al 14 de gener a l’inici de la nova exposició del CaixaForum de Barcelona, titulada Art i natura. Un segle de biomorfisme.

La diversitat temàtica i les aliances de la Fundació La Caixa amb grans museus internacionals marcaran les grans exposicions de la temporada 2023-2024 del CaixaForum de Barcelona.

El lluitador iranià Gholamreza Takhti (1930-1968) es pot comparar amb Maradona per com el veneren al seu país. És un esportista molt estimat perquè va ser campió del món, per la seva humilitat i, sobretot, perquè va donar a veu a la gent corrent del seu país. Per això l'artista Khosrow Hassanzadeh li va fer una vitrina amb aires pop com la que s'acostuma a dedicar als màrtirs de guerra iranians. Ara aquesta vitrina és una de les peces més destacades de la nova exposició del CaixaForum de Barcelona, La imatge humana. Art, identitats i simbolisme, fruit de l'acord de l'Obra Social de La Caixa amb el Museu Britànic, i que es pot visitar fins al 22 d'octubre.