Cultura 11/06/2021

Luis García Berlanga de la A a la Z

De 'austrohongarès' a 'Saza': abecedari dels conceptes clau de l'univers berlanguià per celebrar el centenari del director

8 min
Luis García Berlanga (València, 12 de juny de 1921 - Madrid, 13 de novembre de 2010)
Dossier Centenari Berlanga Desplega
1.
Luis García Berlanga de la A a la Z
2.
"El rebuig a Berlanga venia sempre dels mateixos: imbècils, cretins i necis"
3.
«Molts catalans es van emprenyar amb mi perquè vaig fer 'La escopeta nacional'»
4.
Un còmic berlanguià: l'homenatge de Manel Fontdevila
Disponible en:

BarcelonaLuis García Berlanga és infinit, però per algun lloc s'ha de començar. Aquest abecedari berlanguià vol ser una aproximació a l'univers del director valencià més important de la història, un mestre del cinema que aquest dissabte hauria complert cent anys.

A de 'austrohongarès'

Dues coses uneixen totes les pel·lícules de Berlanga: la seva firma i que en algun moment hi apareix la paraula austrohongarès. En els primers films era inconscient i després una superstició. Revisar la filmografia de Berlanga és també jugar a identificar el moment austrohongarès. ¿El més original? A la fira de Todos a la cárcel hi ha una caseta del Front d'Alliberament Austrohongarès.

B de 'berlanguià'

El 2008 José Luis Borau va reivindicar en el seu discurs d'ingrés a la RAE l'entrada del terme berlanguiano. L'any passat el seu desig es va fer realitat i la paraula ja figura al diccionari de la RAE. Berlanga no és, per cert, el primer director espanyol institucionalitzat pel diccionari: el 2010 la Reial Acadèmia espanyola va acceptar buñueliano.

Concha Velasco i Luis García-Berlanga al rodatge de 'París-Tombuctú'

C de 'censura'

Berlanga presumia de ser “el director de cinema més censurat”. No exagerava: els censors van prohibir rodar guions seus escrits amb Rafael Azcona i José Luis Sampedro i van retallar una part important d'El verdugo. El guió de La vaquilla va haver de dormir en un calaix 30 anys i el de Los jueves, milagro el va haver d'escriure amb un censor al costat. Berlanga, de fet, va voler incloure'l als títols de crèdit.

D de 'doblatge'

El so directe estava prohibit als rodatges de Berlanga, que preferia doblar els diàlegs a posteriori. Era un elecció pràctica que feia més fàcil orquestrar els seus plans seqüència però també un recurs per acabar de donar forma al guió a la sala de muntatge, de vegades reinventant completament les seqüències.

E de 'erotisme'

Erotòman confés, Berlanga menyspreava la pornografia però sentia una passió fetitxista pel cos femení i l'imaginari sado. Amb Beatriz de Moura va crear el premi de literatura eròtica La Sonrisa Vertical i va tenir un programa d'entrevistes sobre erotisme a RNE per on van passar Jaime Gil de Biedma i Camilo José Cela. El 2018 es va subhastar la seva biblioteca eròtica: prop de 3.000 volums.

Luis García-Berlanga

F de Filmoteca

El 1977 Berlanga es va convertir en president de la Filmoteca Espanyola, aleshores Filmoteca Nacional. Abans que Pilar Miró l'acomiadés el 1983 va tenir temps de salvar de la demolició el cinema Doré –la seu actual–, conservar íntegres els arxius del No-Do i propiciar que la delegació catalana s'independitzés per convertir-se en l'actual Filmoteca de Catalunya.

G de Guerra

Un Berlanga adolescent va rebre l'esclat de la Guerra Civil com una bona notícia: li permetia abandonar les classes i dedicar-se a la vida còmoda de senyoret. Les vacances es van acabar quan es va incorporar a files per combatre a la Batalla de Terol, això sí, destinat a la farmaciola de la seva companyia. Més dura va ser la seva participació en la División Azul, on es va allistar per salvar el pare de la presó i per impressionar la seva enamorada de l'època.

Berlanga amb la División Azul

H de Hollywood

Durant la promoció de Plácido a Los Angeles amb motiu de la nominació a l'Oscar, Berlanga va conèixer tòtems de Hollywood com King Vidor, William Wyler, Josef von Sternberg, Frank Capra, Fred Zinnemann o Billy Wilder, que van confessar-li la seva admiració. Després diria que va ser el cim de la seva carrera.

Una festa a Hollywood amb, d'esquerra a dreta, Alfredo Matas, Josef von Sternberg, Fred Zinnemann, Amparo Soler Leal, Rouben Mamoulian i Luis García Berlanga

I de Isbert

Pepe Isbert i Berlanga no van començar amb bon peu, ja que Isbert va liderar un petit motí contra Berlanga al rodatge de ¡Bienvenido, Mister Marshall! Però director i actor van acabar formant una de les millors societats del cinema espanyol, sobretot a la magistral El verdugo. Berlanga va dir que era el millor actor que havia conegut, un “animal cinematogràfic”.

Manuel Morán, Pepe Isbert i Alberto Romea a '¡Bienvenido, Mister Marshall!'

J de Juan Antonio Bardem

“Ens deien les Dues Palmeres perquè érem l'únic que hi havia al desert del cinema espanyol”, escrivia Berlanga a l'obituari de Juan Antonio Bardem. L'un era de casa bona i apolític, l'altre militant comunista i d'orígens humils, però es van fer amics a l'Escuela de Cine i van debutar codirigint Esa pareja feliz. Havien de dirigir plegats ¡Bienvenido, Mister Marshall!, però els seus camins es va separar entre rumors de desavinences i rivalitats.

K de Kaka de Luxe

¿Berlanga a la Movida madrilenya? Sí, però a través del seu fill, Carlos Berlanga, fundador de Kaka de Luxe i Alaska y Dinarama, un talent incontestable del pop espanyol dels anys 80 i 90. La seva mort el 2002 per problemes hepàtics derivats del consum de drogues va ser un dels cops més durs de la vida de Berlanga.

El músic i pintor Carlos Berlanga

L de Leguineche

Un dels grans personatges de l'univers berlanguià és el marquès de Leguineche, l'aristòcrata decrèpit i arruïnat de La escopeta nacional que col·leccionava el pèl púbic de les seves amants i a qui interpretava un Luis Escobar descobert com a actor de cinema gràcies a Berlanga. Leguineche i la seva decadent família són el fil conductor de la Trilogía Nacional.

Luis Escobar com a Marqués de Leguineche a 'La escopeta nacional'

M de 'misogínia'

La relació de Berlanga amb les dones va ser, com a mínim, complicada. Ell es disculpava per la poca rellevància que tenien al seu cinema i deia que la seva misogínia venia de “considerar la dona com un ésser biològicament superior”. El 2017, però, la directora Josefina Molina va defensar els seus retrats femenins a Misoginia y feminismo en el cine de Berlanga, el seu discurs d'ingrés a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.

N de 'Trilogía nacional'

La escopeta nacional no estava pensada com a primera entrega de cap sèrie, però l'èxit a la taquilla va propiciar una segona i tercera part estirant el fil de la nissaga dels Leguineche. L'humor negre de Berlanga es posa aquí al servei del retrat més àcid possible de les classes dirigents i l'ecosistema endogàmic dels poderosos, tant del franquisme tardà com de la jove democràcia.

Berlanga entre Josep Sazatornil i la guionista Isabel Mulà durant el rodatge de 'La escopeta nacional'

O de Oscar

Berlanga va a estar, com aquell qui diu, a punt de guanyar el primer Oscar català el 1962 quan l'Acadèmia va nominar com a millor film estranger Plácido, filmada principalment a Manresa. Se'l va endur Com en un mirall d'Ingmar Bergman, que ja l'havia guanyat l'any anterior amb La font de la donzella, però Berlanga s'ho va passar molt bé a la cerimònia.

Luis García Berlanga, Jayne Mansfield, Alfredo Matas i Amparo Soler Leal durant la campanya de 'Plácido' als Oscars

P de 'pla seqüència'

L'element més distintiu de l'estil de direcció de Berlanga, que no utilitzava el pla seqüència per exhibir-se sinó per capturar el caos de la vida en tota la seva esplendor, en preses llargues i sense talls. No es tracta de posar la càmera i deixar fer els actors, sinó de coreografiar amb precisió els moviments de repartiment i equip tècnic per orquestrar plans que són veritables prodigis.

Seqüència de 'Todos a la carcel'

Q de 'Quixot'

Però no el Quixot de Miguel de Cervantes, sinó l'adaptació al cinema de Georg W. Pabst del 1933, la primera versió sonora del clàssic literari. Berlanga va veure la pel·lícula amb catorze anys i va saber que de gran volia ser director de cinema.

R de Rafael Azcona

El gran soci de Berlanga. Azcona va escriure per a Berlanga deu pel·lícules, un curt i un pilot d'una sèrie que mai es va emetre (Se vende un tranvia). Azcona va aportar el seu humor negre i desencantat –però també tendresa– a obres mestres com El verdugo, Plácido i La vaquilla. “Rafael Azcona ha sigut l'home més important de la meva vida”, va dir el director.

El guionista Rafael Azcona

S de 'secundaris'

Que en el cinema de Berlanga no hi ha actor petit no és una frase feta sinó una realitat. Pocs directors han defensat tant la idea del protagonisme coral. Ell posava en valor la feina dels actors de repartiment i els atribuïa “més de la meitat del mèrit en l'èxit de les pel·lícules”.

T de 'Tamaño natural'

Les protestes feministes a Itàlia i França contra l'estrena de Tamaño natural interpretaven com un al·legat sexista la història del dentista que encarrega una nina amb forma de dona i se'n va a viure amb ella. Posteriorment, el film s'ha reivindicat des del feminisme com un estudi sobre la cosificació de la dona i la soledat esclavitzant del desig masculí que imposen les societats repressores.

Luis García Berlanga amb la nina amb què es va rodar 'Tamaño natural'

U de 'universalitat'

Fa de mal dir, però el talent de Berlanga no està reconegut fora d'Espanya al mateix nivell que l'altre mestre del cinema espanyol, Luis Buñuel. Pedro Almodóvar té una teoria: “És menys conegut perquè el seu cinema és molt verborreic i els personatges parlen molt i es trepitgen els uns als altres. I quan tens cinc o sis persones parlant alhora, això és impossible de subtitular bé”.

V de 'El verdugo'

L'origen de l'obra mestra de Berlanga va ser un cas real: l'execució de Pilar Prades, l'última dona condemnada a mort per garrot vil a Espanya, en què va caldre emborratxar i gairebé arrossegar al botxí perquè fes la seva feina. El verdugo transcendeix l'al·legat contra la pena capital per expressar de manera brillant la indefensió de l'individu davant el sistema social.

Seqüència d''El verdugo'

X de Caixa 1.034

El 2008 Berlanga va dipositar a la Caixa de les Lletres de l'Institut Cervantes un contingut que s'havia de revelar en el seu centenari. Es va especular si seria un guió inèdit o qualsevol broma de les seves: ¿llenceria fina?, ¿pèl púbic? Dijous es va saber que, efectivament, era el guió inèdit de ¡Viva Rusia!, quarta entrega de la Trilogía Nacional que no es va rodar per la mort de Luis Escobar.

Y de Goya

Berlanga va ser un dels principals impulsors de l'Acadèmia del Cinema Espanyol, que es va fundar el 1987. El 1994 Todos a la cárcel va ser la triomfadora dels Goya. Va guanyar els premis a millor pel·lícula, direcció i so. “Semblava un homenatge i un comiat, com dient «Li donem aquests premis però marxi, sisplau»”, va dir després.

Mónica Randall i Josep Sazatornil a 'La escopeta nacional'

Z de Saza

Després de 25 anys de carrera –i un petit paper a El verdugo–, Josep Sazatornil va tocar el cel amb el seu mític paper a La escopeta nacional: Jaume Canivell, venedor de porters automàtics que es declara “apolític total, de dretes, com el meu pare” i organitza una cacera per encolomar intèrfons a un ministre franquista. Saza repetiria amb Berlanga en un paper similar a Todos a la cárcel.

Dossier Centenari Berlanga
Vés a l’ÍNDEX
stats