El 1952 la revista anglesa Sight & Sound va demanar a 85 crítics d’arreu del món les seves 10 pel·lícules favorites de la història del cinema. 63 van respondre a la crida i amb les llistes que van enviar es va confeccionar un primer cànon possible de la història del cinema, liderat amb 25 vots per El lladre de bicicletes de Vittorio De Sica. L’enquesta de Sight & Sound, repetida i expandida cada deu anys, ha demostrat el poder de les llistes per crear opinió, promoure el debat i celebrar l’excel·lència en el cinema. Amb aquesta mateixa vocació, l’ARA ha preguntat a 200 experts quines són les millors pel·lícules catalanes del segle XXI. L’objectiu és celebrar el cinema català dels últims 25 anys, però, sobretot, pensar i debatre el nostre cinema amb esperit lúdic i crític.

Què és una pel·lícula en català? Intuïtivament diríem que una pel·lícula parlada en català. Però en una realitat cada vegada més diglòssica i marcada pel fenomen migratori, què passa quan el cinema pren una mirada naturalista per copsar el mosaic de llengües i cultures que conviuen en les nostres societats? Es pot continuar parlant en singular de la llengua d’una pel·lícula? Un exemple interessant d’aquesta situació és Molt lluny, el magnífic debut com a director de Gerard Oms, una història d’inspiració autobiogràfica sobre un aficionat de l’Espanyol que, després d’acompanyar l’equip en un desplaçament als Països Baixos, decideix no tornar a Catalunya i quedar-se a viure Utrecht, on no coneix ningú ni parla la llengua local.

Dilluns a la nit, TV3 i el Canal 33 es contraprogramaven amb dues propostes documentals. Per una banda, s’estrenava la segona temporada de La gran il·lusió, la sèrie documental sobre la història del cinema català. La primera temporada, dirigida per Àlex Gorina i Esteve Riambau, es va estrenar el gener del 2019. Per sort, el lema del programa no enganya: és un “relat intermitent”. En aquesta nova etapa, els dos primers entrevistats que apareixien malauradament ja són morts. L’actriu Marisa Paredes i el director Josep Maria Forn van morir el 2024 i el 2021, respectivament. La sèrie la devien tenir amagada en algun calaix des de feia temps i potser l’han recuperada per alguna emergència. El programa s’esforça per mantenir la poètica visual dels seus inicis, màgica i treballada, i continua sent un molt bon format tant a nivell visual com de contingut. El guió prioritza sempre el context social i polític per subratllar que el cinema català no és un bolet aliè a l’entorn, i, quan convé, sap connectar el passat amb el present. Té un esperit divulgatiu però en cap cas cau en un relat enciclopèdic tediós ni funciona per simple inèrcia cronològica. La nova temporada arrenca als anys seixanta, en plena dictadura. La locució de l’actor Francesc Orella ens fa de guia pel país, en una mena de road movie que ens ensenya Catalunya com un espai de rodatges internacionals. La sèrie recupera, amb encert, fragments de pel·lícules i imatges d’arxiu magnífiques i, sobretot, destaca figures rellevants del cinema català. La gran il·lusió és més que un programa: és un corpus teòric que val la pena ordenar i immortalitzar.

Qui era Josefina Güell? Potser és bona idea que ella mateixa es presenti: “Hola, em dic Josefina Güell Saumell. Vaig néixer a Barcelona el 9 d’abril de 1925. El meu pare era ebenista i no li anava malament, però el 1936, quan va esclatar la Guerra Civil, va haver de deixar-ho tot per anar al front. La meva mare es va quedar sola amb tres criatures: el Joan, l’Enric i jo. La pobra ho va passar molt malament i, a causa d’això, ens va posar interns en una escola a Tiana.

Arran del seu curtmetratge Beef (2019), que protagonitzava una cantant de trap, la directora Ingride Santos (Barcelona, 1983) va entrar en contacte amb l’escena freestyle i va quedar totalment fascinada per l’energia i la puresa d’aquestes competicions de rap en què joves s’enfronten armats de versos improvisats sobre una base de hip-hop: “Són batalles autogestionades on s’ajunten entre 200 i 300 persones el cap de setmana, una cosa molt efímera que no es pot capitalitzar ni gravar, un exercici completament artístic”. Santos va començar a buscar una noia per construir al seu voltant el seu debut en el llargmetratge i no va trigar a descobrir Latifa Drame (24 anys), La Tiniebla per a l’art, una de les joves estrelles d’aquella escena que volia radiografiar. “Només havia baixat a un parell de batalles i ja tenia 300 persones pendents del que deia i celebrant cada punchline i una recopilació a YouTube amb els millors moments”.

Gran collita de nominacions per al cinema català en els Premis EFA del Cinema Europeu, que s'han anunciat aquest dimarts. Sirat, d'Oliver Laxe; Tardes de soledad, d'Albert Serra, i L'Olívia i el terratrèmol invisible, d'Irene Iborra, sumen en total vuit nominacions als guardons que concedirà l'Acadèmia del Cinema Europeu a Berlín el 17 de gener. Es tracta d'un èxit sense precedents en el cinema català: l'any d'Alcarràs, per exemple, la pel·lícula de Carla Simón va estar nominada en només dues categories, millor pel·lícula i guió. En canvi, Sirat suma quatre nominacions: millor pel·lícula, direcció (Oliver Laxe), guió original (Oliver Laxe i Santiago Fillol) i millor actor (Sergi López). L'actor vilanoví ja havia guanyat el premi a millor actor europeu l'any 2000 per Harry, un amic que us estima. Si tornés a endur-se el guardó, s'afegiria al club de dobles guanyadors que formen Mads Mikkelsen, Daniel Auteuil i Toni Servillo.

El Projecte Educatiu del Cicle Gaudí continua creixent amb una missió clara: acostar el cinema català a nois i noies d'entre 12 i 18 anys de les poblacions membres de la xarxa del Cicle Gaudí, fomentant la cultura, la creativitat i l'hàbit de gaudir i aprendre a través del cinema. Més enllà del simple visionat de pel·lícules i de la reflexió i el diàleg sobre qüestions socials, culturals i humanes que travessen les històries que veiem a la pantalla, el projecte convida els joves a descobrir la sala del cinema del seu poble, que en moltes ocasions no han visitat mai.

Amb més de vint-i-cinc anys d'ofici com a cineasta, Cesc Gay (Barcelona, 1967) és un dels directors més fiables del cinema català, un autor amb passió per explicar històries i un sòlid talent per crear personatges i escriure diàlegs. A Mi amiga Eva, que s'estrena aquest divendres, aparca els homes desconcertats que tant li han funcionat en el passat i acompanya una dona (Nora Navas) casada i amb fills en l'aventura més inesperada de la seva vida: reinventar-se amb prop de 50 anys com a dona soltera a la recerca de l'amor. És una de les seves pel·lícules més juganeres, una comèdia agredolça amb rerefons dramàtic que reivindica les segones oportunitats i el romanticisme en temps de Tinder.

Amb el seu anterior curt, Suc de síndria (2019), Irene Moray (Barcelona, 1992) va guanyar tant el Goya com el Gaudí i va estar nominada als Premis del Cinema Europeu, un aval més que suficient per assenyalar-la com a gran promesa del cinema català. Sis anys després, i mentre treballa en el seu primer llarg, Moray estrena al Festival de Locarno un nou curt, Plàncton, que relata el retrobament entre dos amics de la universitat al Cap de Creus. Les emocions reprimides, l'energia alliberadora del sexe i la dimensió sensual de la natura segueixen presents en el cinema de Moray, que aquest cop afegeix un element màgic i poètic a les seves imatges.

La producció de cinema a Catalunya va viure el 2024 un dels millors anys. Aquest seria el resum de l'estudi elaborat per l'Observatori de la Producció Audiovisual (OPA) de la Universitat Pompeu Fabra que ha fet públic aquest dijous l'Acadèmia del Cinema Català, coincidint amb la seva tradicional Festa d'Estiu, que se celebra al vespre a l’edifici de les Tres Xemeneies, futura seu del hub audiovisual Catalunya Media City. Segons l'Informe sobre la producció de cinema a Catalunya 2025, l'any passat es va assolir la xifra rècord de 114 pel·lícules qualificades i es va triplicar el nombre de produccions de pressupost mitjà gràcies a un augment significatiu de la inversió pública.

Fins i tot abans que s'estreni, L'Olívia i el terratrèmol invisible ja és una fita: és el primer llargmetratge català d'animació en stop-motion fet a Barcelona i és el primer film amb aquesta tècnica a Catalunya que dirigeix una dona, la guionista, productora i directora Irene Iborra. La cinta, a més, acaba de celebrar la seva première dins la competició del Festival de Cinema d'Annecy (França), la Meca del cinema d'animació, i té garantida la distribució en cinemes de cara a la tardor.

L’endemà de guanyar el Premi del Jurat del Festival de Canes, Oliver Laxe (París, 1982) va tornar a la seva terra d’elecció, la serra dels Ancares, per projectar Sirat a Navia de Suarna, un poblet de Lugo de menys de 1.000 habitants. Un gest que explica moltes coses d’aquest cineasta gallec forjat entre Galícia, Barcelona i el Marroc que s’expressa durant tota l’entrevista en el català que va aprendre mentre estudiava a la Universitat Pompeu Fabra. Sirat, que s’estrena aquest divendres, és una de les sensacions cinematogràfiques de la temporada.

L'informe de l'administració Trump que justifica la imposició dels aranzels de què parlem tot lo dia inclou el cinema en català, en basc i en gallec en el seu llistat de barreres al comerç. L'informe ha estat elaborat pel departament de Comerç del govern nord-americà i es titula precisament així, Barreres comercials estrangeres, tot i que també es podia haver titulat Memorial de greuges, atès que –com no podia ser altrament– Trump també practica el victimisme i el ploricó, i els practica a la seva paquidèrmica manera. Pel que fa a la qüestió que ens interessa, hi ha un paràgraf en què l'informe en qüestió instil·la aquestes gotes de mata-rates contra la diversitat lingüística: “Cada tres dies que s'exhibeix una pel·lícula d'un país de fora de la UE, se n'ha d'exhibir una altra de la UE, i la ràtio es redueix a cada quatre dies si el cinema inclou una pel·lícula en una llengua oficial d'Espanya diferent de l'espanyol”. En favor dels autors de l'informe, consignem l'ús de la construcció “llengua oficial d'Espanya diferent de l'espanyol” per referir-se al català, a l'eusquera i al gallec, en comptes de “llengua cooficial”, com insisteixen a repetir molts mitjans del nostre voltant.

Des de Les amigues de l'Àgata (2015), els estudis de comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra no han deixat de produir cineastes que debuten amb obres d'autoria col·lectiva sorgides en el context acadèmic com a treballs de final de grau i enllestides en els marges de la indústria de cinema. L'última a afegir-se a aquesta llista –que també inclou títols com Julia Ist, Les perseides, Ojos negros– és L'edat imminent, un drama sobre un adolescent que viu sol amb la seva àvia de 87 anys i que significa el debut cinematogràfic del Col·lectiu Vigília, format per sis alumnes que es reparteixen diverses funcions al film. La pel·lícula arriba al cinema aquest divendres amb l'aval del premi al millor guió d'un film espanyol al Festival de Gijón i la nominació a la millor direcció novella dels Gaudí.

És del tot apropiat que la història de les adaptacions cinematogràfiques de literatura catalana comenci el 1907 amb Terra baixa, del gran pioner del cinema a Catalunya, Fructuós Gelabert. La de Guimerà és l’obra catalana més adaptada pel cinema, i també l'autor més internacional: Cecil B. DeMille (Els 10 manaments) va portar al cinema Maria Rosa el 1916 i Leni Riefenstahl, la cineasta oficial del règim nazi, va adaptar la mateixa Terra baixa en un projecte iniciat el 1934 i enllestit vint anys després. “Per a DeMille i Riefenstahl el referent no era Guimerà sinó una obra intermèdia –apunta Esteve Riambau, historiador i exdirector de la Filmoteca–. En el cas de Riefenstahl, una òpera d’Eugene d’Albert que adaptava Terra baixa, i en el de DeMille, un muntatge teatral de Maria Rosa estrenat a Broadway”.

La novel·la de Narcís Oller L’escanyapobres (1884) va ser una de les lectures obligatòries amb què el director Ibai Abad (Barcelona, 1985) va estudiar la Renaixença a l’escola. "La vaig trobar un pèl farragosa —reconeix, divertit—. Aquell naturalisme literari d’explicar durant vint pàgines com se sega el blat..." Uns anys després, arran de la crisi financera del 2008, Abad es va recordar d’aquella novel·la sobre l’arribada de la Revolució Industrial i els primers banquers a la Catalunya rural, una història de cobdícia i progrés que en el seu cap de cineasta forjat a l’Escac prenia forma de western amb forta càrrega social.

El cinema en català viu un any de resultats excepcionals a la taquilla gràcies a dos films que estan superant les previsions més optimistes: la comèdia Casa en flames i el drama històric El 47. L’ARA n'ha reunit els directors –Dani de la Orden (Barcelona, 1989) i Marcel Barrena (Barcelona, 1981)– per reflexionar sobre l’èxit de les seves pel·lícules. Una conversa distesa entre dos amics que comparteixen referents, sentit de l’humor i l’amor pel cinema amb vocació d'arribar al gran públic.

El cinema en català continua en ratxa. Després del fenomen de Casa en flames, El 47 ha tornat a demostrar el potencial del cinema en versió original catalana amb una magnífica recaptació de més de 240.000 euros durant el seu primer cap de setmana d'exhibició, xifra que encara es podria incrementar quan es comptabilitzin tots els cinemes que la projectaven. En només tres dies han vist la pel·lícula prop de 32.500 espectadors i és la segona millor estrena del cap de setmana i la setena pel·lícula més vista del rànquing. La taquilla del film de Marcel Barrena sobre la lluita obrera al barri de Torre Baró supera de llarg la del primer cap de setmana de Casa en flames, que va fer uns 150.000 euros. De fet, l'estrena d'El 47 és la segona més important d'una pel·lícula en versió original catalana en l'última dècada, superada només pels prop de 420.000 euros amb què va debutar Alcarràs (2022) a la taquilla espanyola.

Mar Coll (Barcelona, 1981), la directora que va posar la primera pedra de la nova onada del cinema català amb la fundacional Tres dies amb la família (2009), presenta la seva tercera pel·lícula aquest dijous al prestigiós Festival de Locarno en competició oficial. Salve Maria és la història d'una escriptora superada per la seva recent maternitat i obsessionada pel cas d'una dona que va ofegar els seus bessons. Lliurement inspirada en la novel·la de Katixa Agirre Les mares no (Amsterdam, 2020), la pel·lícula transmet la desesperació d'una dona (la debutant Laura Weissmahr, magnífica) atrapada en una espiral de culpa i alienació a la qual no gosa posar nom.

És la notícia cultural de l’estiu a Catalunya, el debat de sobretaula i la pregunta repetida a la feina: “Has vist Casa en flames?”. La comèdia de Dani de la Orden ha colonitzat la conversa dels catalans com només ho fan els grans fenòmens de TV3, les sèries de Netflix o la vida sentimental de Gerard Piqué. És lògic: en només sis setmanes Casa en flames ha recaptat 1.411.000 euros i s’ha convertit en la quarta pel·lícula en versió original catalana més taquillera dels últims 25 anys, per davant de títols com Incerta glòria, Bruc i Estiu 1993. I tot apunta que en una setmana podria superar la cinta animada Floquet de neu i situar-se com a tercera pel·lícula del rànquing, per darrere només d’Alcarràs i Pa negre.