"En aquesta nova etapa no pensem que sigui convenient un govern d'unitat catalana. Hem de consolidar les institucions i acostumar el país a la presidència de la Generalitat, però ha arribat el moment de governar". Probablement no imaginava que ho faria durant 23 anys consecutius, però l'endemà de les eleccions del 1980, un triomfant Jordi Pujol ja començava a visualitzar que la seva principal missió hauria de ser la creació de la Catalunya autonòmica. Enguany fa 46 anys des que Pujol va ser investit president i es dona la curiosa circumstància que ja fa tants anys que no governa com els que es va passar al capdavant de la Generalitat.

"La proposta de proposició de llei orgànica per la qual s'estableix l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i es deroga la llei orgànica 4/1979, del 18 de desembre, de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya ha estat aprovada per 120 vots a favor i 15 vots en contra."

"Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%". Amb aquesta frase, Pasqual Maragall va sacsejar la política catalana fa exactament vint anys en una intervenció seva com a president de la Generalitat des del Parlament. Era el 24 de febrer del 2005 i s'estava celebrant un ple monogràfic arran de l'esfondrament al Carmel de Barcelona després d'un accident en la construcció del túnel de la línia 5 del metro, que va provocar una crisi política al país. Després d'un episodi de tensió i acusacions de falta de respecte entre el president i el cap de l'oposició, llavors Artur Mas, va esclatar acusant CiU de corrupció en les adjudicacions d'obres públiques. Com va condicionar el tauler polític i com es va viure des de la cambra?

El Govern va aprovar el 10 de desembre passat la creació dels Premis millors Olis d’Oliva Verge Extra Catalunya i només tres dies després va organitzar una gala a la Fatarella per reconèixer la tasca dels productors catalans. L'executiu feia l'anunci ni un mes després de la polèmica per la presència del president, Salvador Illa, en una fira de l'oli de Jaén a Sabadell el 17 de novembre. L'independentisme el va acusar de "promoure els competidors" dels productors catalans i va qualificar la visita d'Illa de "lamentable".

Cada any, des del 2011, any del centenari de la mort, es representa a la casa de l'escriptor, al barri barceloní de Sant Gervasi, l’obra teatral Maragall a casa, un monòleg firmat per Josep M. Jaumà a partir de textos del poeta. És ell qui parla, qui ens explica la seva vida –tretze fills i una mort prematura– i la seva obra, tan indestriables. Poesia i periodisme: un emotiu compendi ideal per penetrar en la intimitat de l’escriptor de "la paraula viva", l’intel·lectual modernista, veu de la consciència del catalanisme d'ordre, home de diàleg dins de la convulsa societat del seu temps –quan la lluita de classes no era un concepte teòric, sinó una realitat sagnant al carrer– i de diàleg també amb Espanya –la de la crisi del 1898.

No feia ni dues setmanes que el govern de Pere Aragonès havia pres possessió i Salvador Illa ja havia rumiat quina seria la seva estratègia com a cap de l’oposició per intentar arribar a governar Catalunya al més aviat possible. Al Palau Requesens, a un parell de minuts a peu del Palau de la Generalitat, presentava un govern alternatiu per visualitzar l’oposició al govern –llavors de coalició amb Junts– que encapçalaven els republicans. Nomenant consellers a l’ombra –un equip de quinze diputats socialistes que es van repartir les carteres de l’executiu paral·lel–, Illa volia visualitzar com governaria el PSC la Generalitat si tingués l’oportunitat de fer-ho.

Continuem al replà, esperant si la política puja o baixa l’escala. De moment, demà passat el president Salvador Illa anirà a Madrid a ser rebut en audiència pel rei Felip de Borbó, i els altaveus difondran missatges d’alleugeriment i faran veure que ha tornat la normalitat. Hi ha massa ferides obertes encara entre l’Estat i una part nombrosa de Catalunya (hi ha un president a l’exili sense amnistia) per admetre que una visita al rei del president de Catalunya tanca res. La foto de l’encaixada serà la que vendrà Pedro Sánchez per dir allò que diu que s’ha recuperat la convivència. Per al públic espanyol, la ficció potser funciona; a Catalunya esperem fets i no fotos: amnistia i finançament. I si el PSC no vol acabar definitivament convertit en un apèndix regional del PSOE, seria bo que empenyés pels fets.

L’elecció de Salvador Illa com a president de la Generalitat el converteix en el 133è, i fa alhora que Aragonès sigui el setè expresident viu. La setmana passada Pere Aragonès va anunciar la creació de la seva oficina d’expresident, que instal·larà en un edifici annex al Palau de Pedralbes de Barcelona, titularitat de la Generalitat. Tots els expresidents que mantenen oficina la tenen a Barcelona, excepte Quim Torra.

El 16 de març del 2024, amb les eleccions acabades de convocar, Salvador Illa pujava a l’escenari del Palau de Congressos de Catalunya entre els aplaudiments de dirigents socialistes històrics, càrrecs actuals i joves promeses del partit. En aquell congrés, tot estava preparat per projectar una imatge presidencial del líder del PSC, que va saludar el públic amb el braç alçat mentre, darrere seu, apareixia una senyera amb el missatge "President!" En el discurs de proclamació com a candidat per al 12-M, Illa va voler dirigir-se a tots els catalans: "Ciutadans i ciutadanes de Catalunya: avui vull expressar-vos el meu compromís per fer realitat un nou futur i obrir una nova etapa d’esperança". Amb aquestes paraules evocava l’històric "Ciutadans, ja soc aquí" de l’expresident Josep Tarradellas, figura a qui continuaria reivindicant en campanya (des de Cervelló, poble natal del republicà) i a qui va tornar a homenatjar en el seu discurs d’investidura pel seu esforç d’unir el catalanisme polític.

Aquest 2024 es compleixen 50 anys de la fundació dels dos partits polítics més dominadors de la política catalana recent. Tots dos han evolucionat i han patit alts i baixos, però són un exemple de continuïtat històrica. Parlo de les dues convergències: Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Convergència Socialista de Catalunya (CSC), fundades el 1974, en vida del general Franco, i per tant en la clandestinitat, sense saber que estaven condemnades a repartir-se el poder electoral en una Catalunya democràtica i autònoma que encara estava per fer.

Quina és la raó principal de la profunda crisi de confiança en la política? Des del meu punt de vista, la manca de veritat. O si es vol, l’abús del recurs a la mentida. Fins i tot més que una suposada mala gestió de l’interès públic. Hi ha massa càlcul en el discurs polític, tant si és benintencionat com si és cínic. I si sempre ja s’havia dit que abans s’atrapa a un mentider que a un coix, amb el paper de les Xarxes Socials, es pot dir que ja no cal atrapar-les, les mentides, sinó que ens venen a l’encontre totes soles. 

Pasqual Maragall va anunciar que es donava de baixa del PSC (que estripava el carnet del partit, d'acord amb la frase que solen fer servir els mitjans) l'octubre de 2007, un dia abans de fer públic, també –en una visita al pavelló de Neurologia de l'Hospital Sant Pau–, que patia Alzheimer: no van faltar veus que van voler relacionar, barroerament, les dues notícies. Qui havia estat l'alcalde dels Jocs Olímpics i el president del nou Estatut, però, no abandonava el seu partit de tota la vida perquè estigués malalt, sinó perquè l'havien decebut. El van decebre Zapatero (a qui Maragall havia donat suport quan ningú més ho feia) i Montilla, pactant amb Artur Mas contra ell. Maragall va trobar la manera d'escenificar la seva opinió sobre aquestes maniobres comprant a la llibreria Blanquerna de Madrid, en presència de Montilla, la novel·la de Leonardo Sciascia Els apunyaladors. Un any abans que es donés de baixa del PSC, ja ho havia fet la seva esposa, Diana Garrigosa, un referent per a Pasqual Maragall en tots els àmbits. Garrigosa va morir l'any 2020.

Fa setmanes que intento consolar-me, però no és consol el que vull. Soc conscient que vivim en l’era de la frivolitat i la desmesura. Escenifiquem molt, transformem poc.

Sergi Sabrià ha decidit plegar arran dels cartells contra els Maragall i l’estructura B d’Esquerra dedicada a fer contracampanyes. “No marxo perquè sigui culpable de res. És la millor aportació que puc fer a un projecte col·lectiu que s’està esberlant”, ha exposat aquest dijous en una compareixença a la seu del partit, visiblement emocionat i acompanyat per dirigents de màxim nivell que l’han acomiadat amb un llarg aplaudiment, com la vicepresidenta, Laura Vilagrà; la consellera Natàlia Mas, el mateix Ernest Maragall o la secretària general adjunta, Marta Vilalta.

“Fora Alzheimer de l’Ajuntament”, deia el cartell. I feia referència a Ernest Maragall, alcaldable per Barcelona, que és germà de Pasqual Maragall, que fou alcalde de la ciutat, i que pateix aquesta malaltia. Quan el vaig veure no m’hi vaig entretenir gaire. No en vaig fer cap article, precisament perquè era un atac massa gruixut i cruel, com aquells dibuixos de jueus per part dels nazis, en què se’ls pintava com a rates. Un atac així –vaig pensar– era poc intel·ligent, el producte d’un tarat, perquè era massa estripat. Ara sabem –pels periodistes de l’ARA– que és fals. El va fer algú d’Esquerra per, justament, moure a la indignació. I és lògic que posés “fora l’Alzheimer de l’Ajuntament”, perquè posar “fora els vells de l’Ajuntament” no hauria indignat ningú. Fent servir la malaltia, en canvi (una malaltia que afecta el germà de l'Ernest i que tothom associa a la vellesa), qui no havia de sentir-se compassiu i remogut?

Com li pot passar a algú pel cap que sigui una bona idea penjar cartells com els de l’Alzheimer i els germans Pasqual i Ernest Maragall? Imaginem algú pensant-ho i proposant-ho: "el que farem serà posar uns cartells, no gaires, atribuint al nostre candidat la mateixa penosa malaltia del seu germà per despertar l’adhesió indignada cap a ell i augmentar-ne la intenció de vot, perquè la gent deduirà que una barbaritat de tan mal gust només pot provenir dels nostres adversaris electorals, que hauran de sortir a dir «jo no he sigut»".

Els líders transversals són aquells que aconsegueixen, en algun moment, superar les fronteres del seu espai polític i són capaços d’aconseguir adhesions de gent molt diversa. Es tracta de persones a les quals, malgrat les possibles diferències ideològiques, ningú els qüestiona l’autoritat. Mirant l’històric de resultats a la Generalitat he fixat el llindar dels 50 escons com a fita. I només tres candidats han obtingut aquesta xifra: Jordi Pujol (en cinc ocasions), Pasqual Maragall (1999) i Artur Mas (2010 i 2012). Per tant, es pot afirmar que Artur Mas és el darrer líder transversal (més quan va tenir 62 escons que quan va baixar a 50) que ha tingut Catalunya.

Hi va haver una època a Catalunya que el president del país sempre era Jordi Pujol i el del Barça Josep Lluís Núñez. Com que tot té data de caducitat, a la Generalitat el canvi va arribar després de les eleccions del 2003. Se sabia que Pujol hauria de cedir el testimoni perquè va renunciar a presentar-se a la reelecció i, malgrat tot, el moment va agafar a molts amb el peu canviat. En aquella època –com ara– els Mossos d’Esquadra ja s’ocupaven de la seguretat del president, tot i que encara eren un cos en desenvolupament. I, esclar, com que de president només n’hi havia hagut un durant 23 anys ningú havia previst que caldria adaptar-se al nou escenari. Així que s’aproximava la data d’investidura de Pasqual Maragall i el més que probable futur president continuava sense escorta. Fins que es va decidir actuar: dos agents de paisà van agafar un cotxe i es van desplaçar a casa del candidat. Van preferir esperar a l’interior del vehicle sense que ningú avisés Maragall. Al cap d’una estona el van veure sortir del portal, amb la seva dona i el seu germà, i es van apropar ràpidament cap a ells. Ho devien fer tan ràpid que els Maragall es van espantar i es van tirar ràpidament enrere, com si estiguessin a punt de ser assaltats, ignorant que aquelles dues persones serien les que protegirien el seu domicili a partir d'aquell precís moment.

Aquests dies alguns hem rememorat el pacte del Tinell (PSC-ERC-IC) i, encara que el pas del temps desdibuixa la intensitat de les eufòries i dels dolors, els fets polítics són relatats segons conveniència dels protagonistes i jo no puc, ni vull, mostrar-me neutral. L’absència per malaltia del president Maragall sobrevolava tots els actes, però les seves paraules tenen avui més sentit que mai.

Quan vaig començar a informar de política, Ernest Maragall era el germaníssim de l’alcalde que havia conduït Barcelona fins a l’Olimp i l’única alternativa possible al regnat de Jordi Pujol. Per això, anys després, li van treure allò del tete. No concedia gaire entrevistes i tenia fama de viure a la sala de màquines de la Casa Gran, dispensant un tracte aspre i sense contemplacions amb els que li portaven la contrària. Semblava saber com s’exercia el poder, i s’ocupava personalment dels detalls: el diumenge al matí en què es van obrir al públic els nous parcs dins els interiors de les illes de l’Eixample, vam coincidir seient de costat en un banc, ell comprovant l’èxit de l’anar i venir de gent i jo vigilant la canalla.