La Generalitat ha acordat aquest dilluns activar el decret de teletreball per minimitzar la mobilitat i reforçar totes les línies de bus interurbà durant el dia davant les incidències que registra la xarxa de Rodalies a Catalunya. Les mesures s'han acordat en una nova reunió de seguiment del Govern, coincidint amb dues noves aturades a la xarxa durant el matí a causa d'incidències informàtiques. Però molts treballadors, de nou, s'han quedat sense poder arribar a la feina o arribant-hi tard. Qui paga aquesta factura?

És possible que la seguiu a les xarxes ( @congafas_ a Instagram), on, amb sentit de l'humor, il·lustracions i missatges punyents, Laura Camps de Agorreta (Barcelona, 1984) defensa els drets de la classe treballadora. També parla de criança, de l'esgotament físic i mental de les mares, de la falta d'ajudes i de la no-conciliació. Aquesta activista digital i consultora en comunicació publica ara l'assaig No nos da la vida (Bruguera 2025), on reflexiona sobre el mal dels nostres dies: la falta de temps i la relació entre la feina i la vida.

Si fes jornada completa, en Mirko hauria de treballar set hores i mitja, però ja fa sis anys que en fa cinc i mitja. Durant aquest temps s’ha acollit a una reducció de jornada per poder compaginar la feina i la criança dels tres fills que té amb la seva dona. A més, en tenen dos, un cadascú, amb parelles anteriors. Així que, en total, hi ha dies o setmanes que en són cinc, de fills. Fa més de vint-i-cinc anys que viuen a Barcelona, però no hi tenen família extensa; ell és alemany i ella ve de Veneçuela i, per tant, s’han hagut d’organitzar molt, durant aquests anys. 

Va ser per culpa de la microeconometria, que volia estudiar a la Universitat Pompeu Fabra, que Antonio Di Paolo (Pescara, 1981) va acabar a Barcelona el 2004. A Bolonya havia après passivament castellà dels estudiants d’intercanvi que no parlaven italià i va tenir clar que a ell no li passaria el mateix amb el català. Va fer tot el possible per aprendre'l ràpid: va apuntar-se a les assignatures impartides en català i es va llançar a la "pràctica" fins a poder respondre els exàmens en català. Després van venir les classes que impartia com a investigador predoctoral a la Universitat Autònoma i, per tant, una immersió total en català.

La durada de la carrera laboral té un impacte directe en la prestació per jubilació que una persona rep un cop deixa de treballar i, de retruc, en el fet que es vegi abocada a posposar o endarrerir la sortida de l'etapa laboral durant més anys. De fet, per poder-se jubilar cal haver cotitzat un mínim d'anys, a més de tenir l'edat legal per ser pensionista. Però hi ha tot un seguit de condicionants que dificulten aquest camí, sobretot entre els joves actuals. Un d'ells és el fet d'entrar més tard al mercat laboral, com constata un estudi de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (Ivie) i la Fundació BBVA.

Comptar amb un psicòleg o una psicòloga que ens pugui orientar professionalment ja està a l’abast de qualsevol empresa o persona ocupada, gràcies a Projecta’t, un programa subvencionat pel Consorci de la Formació Contínua de Catalunya i el Ministeri de Treball (SEPE). Ens ho explica Susana Villafaina, coordinadora del departament de Projectes de Desenvolupament del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC).

Es va posar arracades de perles, de perles falses. I va trepitjar per primera vegada el barri més exclusiu de París. Era el setembre del 2012 i la sociòloga Alizée Delpierre, que feia temps que investigava la relació entre les grans fortunes i els seus criats, va decidir que era imprescindible veure-ho i viure-ho de primera mà. Per això va treballar de nanny en cases de superrics. El resultat de la investigació és Servir a los ricos (Editorial Península). 

El govern espanyol, necessitat de gestos que dissimulin el desdibuixament creixent de la socialdemocràcia, ha apostat per la reducció de la jornada laboral, amb el rebuig de la patronal i de les dretes, que sempre veuen massa concessions a les classes populars. Dues hores i mitja menys de treball setmanal no dona per grans esglais. De fet, ara mateix ja hi ha uns quants sectors que estan per sota de les quaranta hores: educació (34,5), administració pública (35,9) i finances i assegurances (37,2). Per què no els altres?

Dilluns 28 d'abril, la gran apagada. Dimarts 29 d'abril, les inevitables seqüeles del greu incident. Dijous 1 de maig, festiu. Divendres 2 de maig, moltes institucions educatives i no educatives fent pont. La veritat és que no és gaire habitual que passi tot això tan seguit. En tot cas, les circumstàncies conviden a pensar en la manera com està canviant la nostra percepció del treball i, de retruc, la de l'oci. És probable que si a un català dels segles XVII o XVIII li haguessin preguntat "Vostè, què és?", la resposta hauria estat associada al seu estament (militar, eclesiàstic, nobiliari, etc.) o bé a la pertinença a un determinat gremi, que fins al final de l'Ancien Régime era la principal forma d'associació civil entre persones. També és raonable pensar que més endavant, al XIX, l'interpel·lat ja no hauria fet referència a l'estament o al gremi sinó que s'hauria autoubicat entre els industrials/propietaris, els menestrals o els obrers. És igualment probable que, fins fa poc més d'una generació, a la resposta s'hi afegís el nom de l'empresa per a la qual un treballava: "Jo soc treballador de Fecsa" (o de La Caixa, o del que sigui). Avui, quan parlo amb algun exestudiant i li pregunto què fa, tant si té una activitat fixa i remunerada com si no em respon sovint amb una fórmula que implica una –diguem-ne– identitat desiderativa: "Vull anar a fer un segon màster a Londres", "Estic provant de canviar de departament dins de l'empresa", "M'agradaria aprendre francès", etc. Hi ha la convicció que la feina ja no serà una activitat associada a la seva identitat personal, perquè en tindrà unes quantes al llarg de la vida. Com va subratllar el professor Carlos Obeso, amb qui vaig col·laborar en l'Enquesta Europea de Valors fa uns anys, la feina és cada cop més un simple mecanisme de remuneració, no un tret profund del nostre jo, com passava abans. La identitat desiderativa dins de l'àmbit laboral apunta a l'assumpció plena d'un món canviant, cosa que no significa per força inestable o fins i tot insegur. L'enorme mobilitat laboral dels Estats Units, per exemple, està associada, amb totes les excepcions que calguin, a índexs d'atur baixos en comparació amb els europeus. 

Al llarg de la seva vida professional, Arianne Rovira (Barcelona, 1966) ha passat per diverses multinacionals i ha format part de les direccions de departaments de màrqueting, vendes i direcció general. Tot el que ha après de la seva experiència en el món de l'empresa ho ha bolcat al llibre Jefes mediocres (Libros de Cabecera), on dona les claus per identificar un mal cap i posar solució a la insatisfacció laboral.

Ben mirat, tenir sentiment de culpa com a pare no és tan dolent com pot semblar. Vol dir que reflexiones sobre el que fas i deixes de fer, i avalues les teves accions i omissions. La gent que no té sentiment de culpa amb la paternitat dubto molt que siguin els pares perfectes, sinó que simplement no fan aquest exercici d’autoavaluació. Per menfotisme o per supervivència, no ho sé.

Dels trenta-tres menús de Nadal de la meva vida, n’hi ha un que recordo amb tota mena de detalls. El 25 de desembre del 2014 per dinar vaig menjar una pizza congelada de pernil i una llauna de pinya en almívar. M’havia quedat a Barcelona –a 100 quilòmetres de distància del caliu familiar– per anar a treballar. Era el primer Nadal que passaria a la feina. Llavors feia d’acomodadora en un teatre i, tot i que estava acostumada a treballar els caps de setmana, era la primera vegada que experimentava FOMO nadalenc, que és molt més intens que qualsevol altre, perquè et fa sentir digne de protagonitzar una novel·la de Charles Dickens. 

Tot i que no calia que La Ludwig Band cantessin a la Manela “no vull currar per vostè, / però la pela és la pela / i alguna cosa hem de fer”, aquesta és sens dubte una de les millors evidències de com s’està transformant la nostra relació amb la feina. Aquesta era del posttreball barreja la precarietat reflectida a Nomadland, el desgast de les velles formes homenatjades per Ken Loach i el canvi postpandèmic de prioritats amb l’anomenada “gran dimissió” de treballadors que s’estimaven més renunciar a antigues feines massa exigents. Òbviament, sempre es fa difícil generalitzar, però sembla evident que el treball ja no dignifica o, en altres paraules, que ha perdut bona part del seu pes definidor i identitari.

Un dels missatges més potents de la campanya de Trump ha estat aquell que clama contra els mals de la immigració: no només ens prenen la feina, sinó que fins i tot es mengen les nostres mascotes. Però, per absurd que soni, aquest discurs no és exclusiu de l'excèntric president americà. L’hem sentit molt més a prop, amb Vox o Aliança Catalana. Tots ells han captat la idea que, quan a una societat s’estén la desconfiança, la gent se sent atreta caps a líders forts que identifiquen un enemic amb cara i ulls. I, si té la pell d’un altre color, encara és més fàcil assenyalar-lo. La immigració s’ha convertit en el blanc perfecte de totes les frustracions. Però, realment els immigrants ens prenen la feina o hi ha alguna cosa més que cal entendre?

"Controlador, mentider, antipàtic i incoherent". Aquestes són les quatre paraules amb les quals la Mercè, nom fictici perquè prefereix mantenir l'anonimat, defineix el seu cap actual. Treballa en una editorial a Barcelona i assegura que l'ambient a l'oficina és insostenible, tot i que ella i els seus companys "aguanten" perquè la feina els agrada i no estan mal pagats. "El nostre jefe perd sovint els nervis i canvia de plans constantment. Recordo que un cap de setmana em va trucar per dir-me que havia d'entregar-li una ressenya molt urgent i vaig haver de marxar de la casa rural on era amb la família perquè no tenia internet. Vaig passar tot el dissabte treballant i quan li vaig enviar no em va contestar. El dilluns em va dir que al final no calia, que s'havia oblidat d'avisar-me", explica.

Els primers cops que vaig gestar, no vaig entendre bé què significava. Els dos primers embarassos van estar marcats per la feina a l'hospital com a resident de psiquiatria. Vaig fer guàrdies de 24 hores fins que vaig parir. Una llàstima i una bestiesa. En el tercer embaràs sí que vaig descansar els últims mesos i em va sorprendre la lentitud i el cansament que em van envair. Eren unes sensacions que no havia notat en els embarassos anteriors.

Remedios Zafra va néixer a un petit poble de Còrdova on la majoria de persones treballaven al camp. El seu pare, de fet, mai va anar a l’escola. I la mare ja treballava amb nou anys. Ella va estudiar antropologia, es va doctorar en belles arts i avui és investigadora del CSIC. Als seus assajos reflexiona sobre el concepte vida-feina.

Hi ha reflexions aparentment banals que ens porten de cap i formen part de la nostra quotidianitat. A la batalla diària del què em poso que es lliura quan s’obre l’armari farcit de roba, ara s’hi suma una nova variable: què em poso per anar a treballar a l’estiu? Necessito la corbata? Aquesta peça és massa escotada? Peu tapat o descobert? Són qüestions que haurien de ser més fàcils de resoldre durant una temporada en què es treuen capes de roba, els teixits s’alleugeren i els codis estètics es relaxen, com si cada dia fos casual Friday –algunes empreses permeten vestir indumentària informal als seus treballadors els divendres.

Amb les vacances és quan ens plantegem si té sentit tanta dedicació laboral durant l’any. ¿És vida això que tenim?, ens preguntem. ¿Què és més important, la feina o el temps per a nosaltres, per als amics i la família? Ens podríem organitzar millor? La pressió social per al triomf professional, l’afany de guanyar diners –que sovint després no tenim temps per gastar–, la tecnologia que ens permet dur sempre la feina al damunt, la precarietat laboral que obliga a molts a fer més hores que un rellotge, la por a perdre el lloc de treball, la condició d’autònom autoexplotat... Fa temps que el treball ha reconquerit espai i temps en les nostres vides.

És mare soltera i treballa a la recepció d'un hotel de Lloret de Mar. L'estiu és el mes més fort de feina i no pot fer vacances. Ni ara, que el seu fill té onze anys, ni des que se li va acabar el permís de maternitat quan el Pol tenia quatre mesos. Per tant, ni ella ni el seu fill saben què és anar de viatge a l'estiu, fer una escapada a la muntanya o desconnectar quatre dies a la platja. La Meritxell (nom fictici perquè prefereix mantenir l'anonimat), però, trampeja com pot aquestes onze setmanes sense escola i, malgrat tot, es considera afortunada perquè té xarxa, família i amics que l'han ajudat a tirar endavant; no només els estius sinó tot l'any. La monoparentalitat l'ha obligat a espavilar-se per poder tenir cura del seu fill, complir els torns i horaris a la feina i procurar que el nen estigui tan bé com sigui possible. L'estiu és un repte més. "Tenim sort que vivim en un lloc de platja i sempre hi ha algú que es pot endur el Pol", explica amb resignació.