Una imatge batejada com La càrrega o L'esforç, en què es veu l'escultura de bronze d'una dona carregant a l'esquena totes les seves tasques domèstiques i tres fills, ha fet fortuna a les xarxes. Apareix en desenes de posts a tot arreu –Instagram, Facebook, Bluesky, X i TikTok– i sempre l'atribueixen a Jaume Plensa i la situen a Barcelona, a l'encreuament entre el carrer Princesa i la Via Laietana. El problema és que la imatge és falsa. No només l'escultura no és de Jaume Plensa i no es troba a Barcelona, sinó que no existeix.

Temps era temps que Jaume Plensa lamentava que se l'estimessin més arreu del món que a Barcelona. Encara fa més temps que un jove txec, de cognom Plzenska, va arribar a la localitat noguerenca d'Algerri, se'n va enamorar i s'hi va acabar establint, fins que en algun moment el Plzenska es va acabar convertint en Plensa. Aquest vespre l'artista ha començat el seu discurs d'acceptació de la Medalla d'Or al Mèrit Cultural, el màxim guardó cultural que atorga l'Ajuntament de Barcelona, parlant dels seus orígens. "En aquella època llunyana, els nadons com jo arribaven des de París sobrevolant els Pirineus. Sempre he pensat que la meva aterrada al carrer de la Noguera Pallaresa del barri de Sants, a Barcelona, s'assemblava moltíssim a l'arribada del meu estimat avantpassat de Pilsen a Algerri. Tots dos buscàvem el sud", ha dit Plensa, que ha recordat com les grans escultures que té instal·lades arreu del món, des de Nova York a Tòquio, passant per Londres, Madrid, Chicago, Shanghai, Sao Paulo, Boston, Liverpool, Bonn, Melbourne, Montreal, Taipei i tantes altres ciutats, estan unides per "ponts i vincles invisibles".

El silenci és un dels puntals de l'obra de Jaume Plensa. De paraula, i amb els seus treballs, Plensa demana silenci una vegada i una altra per obrir una porta a la introspecció enmig del soroll de la societat contemporània. Aquesta idea l'expressen encara amb més claredat les escultures de la sèrie Nest [Niu]. Es tracta d'uns caps de dona que encara estan dins el bloc de pedra. En va exposar tres l'any passat a l'església més petita de Venècia, la de San Gallo, i ara n'exposa dues més a la galeria Senda de Barcelona amb el títol de Murmuri, és a dir, una remor suau com la que poden fer un grup de persones resant en veu baixa.

L'escultura Carmela, de Jaume Plensa, continuarà al davant del Palau de la Música fins al 2032. Plensa i l'Ajuntament de Barcelona han acordat una nova cessió temporal de vuit anys de l'obra, que es va instal·lar el 2016. L'única condició que ha posat l'escultor és que es quedi al mateix lloc que ocupa des d'aleshores. "Cedir una obra és un esforç. A mi m'agrada més vendre, perquè gràcies a vendre puc fabricar més obres", ha dit Plensa aquest divendres en un acte celebrat a la Sala Lluís Milet del Palau de la Música. "Jaume Plensa és una persona molt estimada al Palau", ha assegurat Joaquim Uriach, president de la Fundació Orfeó Català Palau de la Música Catalana.

Hi havia certa expectació a les portes de l'impressionant paranimf de la Universitat de Barcelona (UB) pocs minuts abans que s'investissin doctors honoris causa el cineasta Juan Antonio Bayona, els artistes Lita Cabellut i Jaume Plensa i l'actriu i directora Núria Espert, que finalment no ha pogut assistir a l'acte per motius de salut. "Potser és més alegre perquè normalment són químics i físics i avui són artistes", assegurava una dona del públic. La UB ha reconegut amb el títol d'honoris causa altres artistes com Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat i Jordi Savall, però potser no és el més habitual. La Leire i la Sara eren de les poques estudiants que assistien a la solemne cerimònia. Totes dues són grans admiradores de Bayona (Barcelona, 1975). "Ens agrada molt i ja el vam venir a escoltar quan va venir a fer una xerrada l'any passat. És molt proper", diu la Sara.

L'escultor Jaume Plensa és un dels artistes catalans més lletraferits. Sense anar més lluny, la tesi de la gran exposició que la Pedrera li va dedicar l'any passat, titulada Jaume Plensa. Poesia del silenci, estava basada en la influència que la literatura ha tingut en la seva obra, i en com ha fet servir els alfabets de diferents llengües per forjar algunes de les seves escultures. Com va explicar Plensa aleshores, els llegats de nombrosos autors de la història de la literatura com William Blake, Elias Canetti, Charles Baudelaire, William Shakespeare, Dant, Goethe i Vicent Andrés Estellés han sigut un estímul per abordar al llarg de la seva trajectòria temes universals relacionats amb la família, la història, la memòria, la guerra, l’alteritat i el desig. "M'he criat entre textos, entre paraules. Mai no vaig tenir una cultura visual", va explicar l'artista. I ara recomana un altre gran clàssic, en aquest cas de la literatura contemporània: Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez. Plensa l'ha triat per la seva qualitat indiscutible i, sobretot, perquè molt sovint torna a rellegir aquells llibres que el van apassionar quan els va llegir per primera vegada. "García Márquez és un dels grans, és un autor únic, un referent de la literatura llatinoamericana", afirma l'artista.

En un moment clau de Disputa de l'ase, d'Anselm Turmeda, el personatge que encarna el mateix autor cau adormit, i quan es desperta té la capacitat d'entendre el llenguatge dels animals. Ara l'artista Carlos Casas se'n surt amb escreix a l'hora de proposar una altra experiència impactant amb Bestiari, la gran instal·lació audiovisual inspirada en l'obra de Turmeda amb què representa Catalunya dins els eventi collaterali de la 60 Biennal d'Art de Venècia, sota el paraigua de l'Institut Ramon Llull. "Enmig de la voràgine de la Biennal, proposem un oasi, un moment per descansar. I potser en aquest descans, podem introduir unes idees en els visitants que els poden canviar", afirma Casas.

Fa anys, quan Jaume Plensa va instal·lar una escultura pública a Des Moines (Iowa, Estats Units), insistia durant la inauguració que tenia ganes que el públic "interactués" amb la seva obra. En acabat l'acte, una senyora li va preguntar: "Com pot ser que parli tant d'interactuar i hi hagi un cartell que diu «Sisplau, no toqueu»?" Conscient de la contradicció, des de llavors Plensa defensa que els museus haurien de col·locar un rètol diferent a les seves exposicions: "No toqueu, acaricieu". "L'art s'ha d'acariciar com acariciem els fills o l'amant", diu. "De vegades l'art no el sents amb els ulls, necessites una percepció més àmplia, física. Som mediterranis, necessitem contrastar els nostres sentiments amb el tacte", diu. És el que l'artista convida a fer ara amb l'obra que aquest dimecres ha instal·lat al vestíbul de l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona (UB). Es titula Arrels i és una de les seves figures de bronze formades per una malla de lletres i símbols de diferents cultures.

Un cor inflable de 13 metres d'alçada i 150 quilos s'encasta entre les columnes de la majestuosa Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Així s'ha inaugurat aquest dijous la instal·lació El Cor Secret, l'obra que l'escultor Jaume Plensa ha cedit a l'Hospital Clínic i a la UB amb motiu del Dia Mundial del Cor fins al 2 d'octubre. "Hem transformat l’edifici en un gran tòrax i les columnes en costelles, amb el cor a dins, amb la pressió del seu batec", ha descrit l'artista barceloní. Des de l'any 2000, cada 29 de setembre la Federació Mundial del Cor (FMC), l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i la Unesco donen visibilitat a les malalties cardiovasculars, la principal causa de mort a tot el món. L'exposició d'aquesta escultura, que s'ha fet amb el màxim realisme, amb teixits sintètics i pintada a mà seguint les formes i els colors dels models i els tractats d’anatomia, vol posar de manifest la importància de la prevenció i el tractament d’aquestes patologies.

Un dels artistes catalans més internacionals, Jaume Plensa, continua instal·lant obres monumentals arreu del món. Aquest juliol, en el marc de la presidència espanyola del Consell de la Unió Europea, ha inaugurat l'exposició Quelcom sagrat, que ocuparà fins a l'octubre alguns dels espais públics més icònics de la ciutat belga de Mons, com la Grand Place, l'església col·legiata de Santa Waltrude o els jardins de l'Ajuntament. "Els museus són uns espais extraordinaris, però s'han anat convertint en inaccessibles intel·lectualment per a molta gent. Trobo que treure l'art al carrer i intercanviar-lo amb la gent és molt bonic", destaca Plensa en una trucada telefònica amb l'ARA.

Les obres de Jaume Plensa dels últims anys, sobretot les públiques, aixequen passions: els amants del seu art valoren que demani silenci en un món tan convuls com l’actual, i els seus detractors el critiquen perquè vol edulcorar l’espai públic. Després de l'òpera Macbeth al Liceu, rebuda amb diversitat d'opinions, Plensa culmina a la Pedrera la seva ronda de projectes barcelonins dels últims mesos amb una gran exposició titulada Jaume Plensa. Poesia del silenci. El gruix de la mostra inclou prop de cent peces a la sala d'exposicions i n'hi ha una desena més en diferents llocs de l'edifici, com Together, la mà amb el gest de beneir que va exposar a la basílica veneciana de San Giorgio Maggiore coincidint amb la Biennal d’Art de Venècia del 2015; Day night, un poeta estilita que hi ha al terrat, i Flora, un cap blanc instal·lat davant la porta principal de la Pedrera al passeig de Gràcia.

En les darreres setmanes han aparegut, en diversos diaris del país, tres crítiques molt serioses, ben argumentades, sobre tres esdeveniments editorials i culturals recents: una sobre les intervencions de l’artista Jaume Plensa al Liceu (escenografia de Macbeth, de Verdi, al Liceu; exposició d’escultures seves al terrat de la Pedrera); una altra sobre les novel·les de la guanyadora i la finalista de l’últim premi Planeta, i una sobre la novel·la que acaba de publicar el gran hel·lenista Raül Garrigasait, Profecia.

Amb un operatiu amb aires de superproducció ha aparegut aquest dissabte al matí al terrat de la Pedrera la gran escultura de Jaume Plensa Silent music IV, una de les vuit peces monumentals de l’artista que s'instal·laran a l’edifici amb motiu de l’exposició que obrirà les portes el 31 de març, titulada Jaume Plensa. Poesia del silenci. Es tracta d’un dels característics homes a la gatzoneta de l'artista, en aquest cas fet amb notes musicals, com si fos "la memòria d'un so, d'una música", diu el mateix Jaume Plensa.

Abans d’entrar al Liceu, i fins i tot dies abans, hi havia màxima expectació davant d'un espectacle que ha costat –diuen– dos milions d'euros. La cobertura mediàtica de la nova producció pròpia del Gran Teatre del Liceu també ha estat generosa. I, evidentment, hi havia molta curiositat per veure el debut de Jaume Plensa com a director escènic. I a més, d’una òpera de repertori com Macbeth.

"Porteu kleenex, porteu de tot, perquè plorareu, no per beneiteries, sinó per coses profundes", avisa Jaume Plensa. L'escultor català estrena un projecte amb el qual somiava des de feia temps, una nova producció del Macbeth de Verdi, que es podrà veure al Gran Teatre del Liceu del 16 de febrer al 3 de març. Plensa confessa que el més difícil ha estat l'espera: "El 2019 ja tenia claríssim el que volia fer, amb el confinament vaig fer molts dibuixos de Macbeth i Verdi em confortava", assegura. L'artista català no és un nouvingut al món de la lírica, havia col·laborat amb La Fura dels Baus i ha signat produccions de Manuel de Falla, Claude Debussy o Béla Bartók, però ara, per primera vegada, fa de director d'escena, escenografia i vestuari. A més, introdueix de manera innovadora l'escultura: dalt l'escenari hi apareix des d'una gran peça de metall que simbolitza el tron –i que també funciona com a penya-segat– fins als jocs de llum que creen una sensació d'irrealitat, passant per projeccions i diferents tipografies com ara la que dona forma a la frase "Sleep no more", que ve a dir que Macbeth ja no podrà dormir tranquil després de matar. Els objectes escultòrics, però, no són permanents i en molts moments l'escenari està buit.

Les portes que Jaume Plensa ha fet per al Liceu s'han obert per primer cop aquest dilluns amb poètica wagneriana. Després dels parlaments institucionals, el cor del Gran Teatre del Liceu, dirigit per Pablo Assante i acompanyat al piano per David-Huy Nguyen-Phung, ha interpretat Freudig begrüßen wir die edle Halle, una peça del segon acte de l'òpera Tannhäuser de Wagner que, tal com recorda la direcció del Liceu, celebra "l'entrada dels convidats" i "vol ser un gest simbòlic i metafòric d’unes portes que conviden el públic a entrar i gaudir del llenguatge universal que és la música".

La Fundació Catalunya La Pedrera va aprofitar l’aturada forçosa de la pandèmia del covid per reflexionar sobre la seva feina i aquest dijous ha fet públic el gir que faran en el camp de les exposicions: programaran grans artistes nacionals i internacionals, com Jaume Plensa, Miquel Barceló, Antonio López i Barbara Hepworth, i la novetat serà que per "enriquir el projecte" intensificaran les col·laboracions amb altres institucions per fer activitats paral·leles, com el Liceu, la Filmoteca de Catalunya, la Fundació Foto Colectania, la Fundació Suñol, la Fundació Antoni Tàpies i la Biblioteca de Catalunya.

La presentació fa uns dies de les portes que Jaume Plensa instal·larà als porxos del Liceu al setembre va acabar amb polèmica. El director artístic del teatre, Víctor Garcia de Gomar, va afirmar que les portes, titulades Constel·lacions, són necessàries perquè els porxos s'havien convertit en “un espai difícil, amb violència i poc segur”, i va descriure situacions com “violacions, prostitució, gent punxant-se heroïna, gent dormint-hi perquè no tenen cap lloc més i no volen marxar”. "A les portes del paradís hi hem trobat l’infern”, va afegir. Per la duresa de les declaracions, aquest divendres Garcia de Gomar ha demanat disculpes coincidint amb la roda de premsa de la pròxima òpera de la temporada, Wozzeck. En un breu comunicat, el director afirma que les seves afirmacions van ser "molt desafortunades" i que formen part d'una "inexplicable errada personal".

Jaume Plensa per partida doble al Gran Teatre del Liceu: amb una obra que s’hi quedarà per sempre i una altra que hi farà temporada el 2022-2023. L’artista serà l’autor de les portes que tancaran el vestíbul històric del teatre i també el creador de la posada en escena d’una producció del Macbeth de Verdi.