El mal funcionament de Rodalies és una realitat des de fa dècades. La Xarxa de Plataformes d’Usuaris de Tren de Catalunya i l'ANC han cridat els catalans a sortir al carrer aquest dissabte per protestar per l'estat de la xarxa i el desemparament dels usuaris en dues manifestacions diferents. El malestar amb Rodalies ve de lluny, i la prova és que, el 2007, Catalunya va viure la primera manifestació massiva contra el caos ferroviari arran de les obres de l'AVE a Barcelona. Van ser 200.000 persones, segons la Guàrdia Urbana, i 700.000, segons els organitzadors, unes xifres que serien la preqüela de les grans mobilitzacions del Procés. El clam als carrers de Barcelona l'1 de desembre del 2007 va ser clar: "Som una nació i diem prou". Prou als dèficits en les infraestructures i el servei ferroviari, però també al constrenyiment sobre l'autogovern que ja s'albirava en l'Estatut retallat.

Pere Aragonès planteja resoldre el conflicte amb l'Estat a partir d'un "acord de claredat", una solució inspirada en el cas del Quebec que el president de la Generalitat ha recuperat durant el debat de política general. No és la primera vegada que des de Catalunya se cita aquest cas i les referències no només han vingut des de l'independentisme. Hi va haver un dia en què fins i tot Miquel Iceta avalava una llei de claredat com la que va acabar fent el Canadà per fixar les condicions d'un referèndum d'autodeterminació.

El president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, ha dit en l'obertura de l’any judicial espanyol (si no tens un calendari a mà es fa difícil escenogràficament saber quin és l’any que s’obre) que "hi ha el risc que, si es materialitza aquesta anunciada desjudicialització, el que acabi produint és una fugida de la llei o, cosa més greu, del principi d'igualtat en l'aplicació de la llei a tots els ciutadans". No sé si sap el president del Suprem que res no ens faria més felices que aturar aquesta anunciada desjudicialització a canvi que s’apliqui el principi d’igualtat a tota la ciutadania. I qui diu ciutadania, diu monarquia. Que dic jo que, tenint en compte que ho ha dit davant del rei d’Espanya, sí que ho deu saber. El dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret internacional escrit i reconegut. Encara que hi ha drets que cauen pitjor que d’altres. A aquest li ha tocat el rebre i se'n fan pocs vídeos de suport a les xarxes. La qüestió és discriminar i fer bullying a qualsevol, sigui una persona, un col·lectiu, un dret o tot alhora. Si la justícia fos igual per a tothom, hi hauria justícia. Però abans de donar-ho per perdut, hi ha la possibilitat de trobar-nos.  

"Iniciar un diàleg obert i constructiu amb totes les forces polítiques de Catalunya, incloses les que s'oposen a la independència, per tal de reforçar la qualitat de la democràcia espanyola, un dels estats més antics d'Europa, mitjançant l'autoritat de l'estat de dret, el bon govern i el respecte total als drets humans, sense recórrer al dret penal però respectant plenament l’ordre constitucional d’Espanya". Potser d'entrada no ho sembla, però aquestes paraules del recent informe aprovat per l’assemblea de parlamentaris del Consell d’Europa torna a situar el dret a decidir sobre la taula.

El lletrat major del Parlament, Joan Ridao, encara els seus últims dies en el càrrec després de set anys al capdavant de l'assessoria jurídica de la cambra, tal com va avançar l'ARA. Ridao hi va arribar el 2016 i el seu pas pel Parlament no ha sigut ni fàcil ni tranquil: ha viscut el període de més intensitat política i jurídica dels últims temps a Catalunya i, al departament legal -fins al 2016 com a lletrat i el 2018 ja com a lletrat major-, ha vist passar la llei del referèndum, les de desconnexió, resolucions que reproven el rei i refermen el dret a l'autodeterminació i, sobretot, com les dues meses amb les quals ha conviscut han acabat en mans de la justícia per desobediència. Amb les experiències viscudes –també com a polític, ja que va ser secretari general d'ERC entre el 2008 i el 2011 i diputat al Parlament i al Congrés–, Ridao, en una entrevista al Punt Avui, és taxatiu a l'hora de valorar quina ha de ser la via predilecta per assolir la independència: el dret a decidir. Argumenta que amb els precedents d'Escòcia i el Quebec, "el dret a decidir és imbatible en termes democràtics de legitimació, perquè parteix de l'experiència d'aquests dos països [el Regne Unit i el Canadà], que són homologables a l'Estat espanyol".

És la cara més visible del partit revelació el 2020 al Congrés: EH Bildu. Amb cinc escons, un menys que el PNB, els abertzales han aconseguit convertir-se en una força clau per a les majories a la cambra en una estratègia coordinada amb ERC. Amb una llarga trajectòria de periodista -va dirigir l’extint Egin i va ser cofundadora i directora de Gara -, Mertxe Aizpurua (Usurbil, Guipúscoa, 1960) va estrenar-se l’abril del 2019 en la política estatal. Tenir per primer cop grup parlamentari propi ha donat a EH Bildu una visibilitat inaudita, però també un context en què veuen una “finestra d’oportunitat” que volen mantenir oberta fins al final de la legislatura de Pedro Sánchez.

En els darrers temps són diverses les veus que assenyalen la necessitat de vincular l’anomenada causa catalana amb els drets de les minories nacionals. En són mostra els al·legats en aquest sentit de l’advocat Gonzalo Boye en la defensa del president Torra. És Catalunya una minoria nacional? Una nació? Una comunitat política subestatal? Des de quin enfocament s’hauria de defensar el procés sobiranista? Apel·lant al dret de les minories nacionals?, al dret a l’autodeterminació?, al dret a decidir?

“Tot home que hagi de viure sota un govern primer ha d’acceptar-lo amb el seu consentiment ferm i explícit”. Ho va dir Thomas Rainsborough el 1647, després de la revolució que va donar lloc al naixement de la democràcia britànica.

El 6 de juliol del 2013 marca oficialment el final de la defensa del dret a decidir per part del PSC. El partit, llavors comandat per Pere Navarro, va renunciar a l’aposta per un referèndum “amb una pregunta clara” i “en el marc de la legalitat” -tal com constava al programa electoral del 2012- i va pactar amb el PSOE la Declaració de Granada, que fixava les bases del projecte federal dels socialistes. Si a principis d’aquell any el PSC trencava la disciplina de vot al Congrés per donar suport a la celebració d’una consulta sobre el futur de Catalunya, l’abril del 2014 s’oposava a transferir a la Generalitat la competència per convocar-la. Un gir programàtic que va precipitar una traumàtica escissió i l’arribada a la primera secretaria de Miquel Iceta (juliol del 2014), que va fer mans i mànigues per recosir i reflotar electoralment el partit. Quan va revalidar el càrrec dos anys després, però, el PSC va flirtejar un cop més amb el dret a decidir. Els impulsors van rebre carabasses.

"¿Els catalans tenen dret a decidir el seu futur com a país votant en un referèndum?" Feia dos anys que el Centre d'Estudis d'Opinió no preguntava pel referèndum, però el primer baròmetre del 2019 recupera una qüestió que continua sent protagonista en el debat polític català. Els resultats es mantenen, si fa no fa, invariables, i el 78,7% dels catalans es mostra "molt o bastant d'acord" amb la convocatòria d'una consulta, que el CEO no detalla si ha de ser sobre la independència. En contra s'hi situen el 14,8% dels catalans.

“¿Els catalans podríem prendre exemple dels negres americans del 1963, que van aplegar 200.000 persones i van anar a Washington encapçalats per Martin Luther King? ¿Nosaltres podríem aplegar una xifra significativa de catalans i fer una marxa a Madrid?” L’activista i exmilitant de CDC Enric Canela llançava aquestes preguntes en un article al Bloc Gran del Sobiranisme el 8 de setembre del 2008. Una crida que es va convertir en l’espurna de la primera manifestació independentista a Brussel·les, de la qual ara es compleixen deu anys. “Un lector va proposar que es fes a Brussel·les en lloc de Madrid perquè allà no se’ns hi havia perdut res i ens va semblar més idònia la proposta”, explica Canela.

El Parlament basc aprovarà demà en el ple una declaració per denunciar "la imposició" de la Constitució espanyola i reclamar el "dret a decidir", segons han informat fonts parlamentàries a Europa Press. De moment el text encara està en procés de negociació entre EH Bildu, que va impulsar el debat, i el PNB, a l'espera de si les converses amb Elkarrekin Podemos prosperen.

Aquests dies post Onze de Setembre, i previs a l’aniversari de l’1-O, hi ha molta gent que es demana, en privat i en públic: i ara, què? La pregunta creix com una onada gegant quan ens aproximem als àmbits polítics. La mobilització popular en favor de la independència, que no afluixa, que és cada dia més serena i tanmateix més profunda, sembla deixar en fora de joc una política que segueix entestada en el joc de les mocions parlamentàries, les declaracions matisades, els comunicats de premsa i la vigilància permanent. I ara, què?, demanen amb un cert neguit els qui ens ho haurien de dir. N’hi ha alguns que surten a la palestra i parlen de fer República, o d’eixamplar la base. Encara no sé exactament què vol dir fer República, i no sé quina base cal eixamplar quan el país respira pels porus del dret a votar. En tot cas, posats a respondre, penso que és possible donar una resposta més precisa, menys necessitada de misticisme, menys genèrica i, sobretot, més operativa. Miraré de donar una resposta en tres nivells diferents, que potser més endavant poden ser objecte de reflexió individualitzada.

Les entitats agrupades a l'Espai Democràcia i Convivència, entre les quals hi ha Òmnium, l'ANC i també els sindicats CCOO i UGT, criden el govern espanyol a respectar el dret a decidir dels catalans. En un manifest que porta per el títol 'Recuperem el diàleg polític i la normalitat democràtica', fet públic quatre dies abans de la primera reunió Torra-Sánchez, les entitats afirmen que "cal donar una oportunitat al diàleg i la negociació política", però remarquen que "qualsevol solució política" al conflicte amb l'Estat ha de "basar-se en el dret que té el poble català a decidir el seu futur polític".

El dret a decidir no entrarà en la reforma de la Constitució que vol tirar endavant el govern de Pedro Sánchez. La ministra de Política Territorial i Funció Pública, Meritxell Batet, ho ha explicat aquest dilluns en una entrevista a RNE. "No tenim en compte la possibilitat de preveure el dret a decidir", ha dit la ministra. De tota manera, Batet s'ha mostrat partidària de comptar amb la participació de les comunitats autònomes a l'hora d'impulsar aquesta reforma de la carta magna, ja que creu que seria "absurd" no fer-ho.

En ple debat al Parlament de Vitòria sobre el nou estatus polític d’Euskadi –que ha de substituir l’Estatut de Gernika–, la reivindicació del dret de decidir va tornar a inundar els carrers i pobles d’Euskadi gràcies a l’entitat Gure Esku Dago. Més de 175.000 persones van participar aquest diumenge en una cadena humana de 202 quilòmetres que va unir Sant Sebastià, Bilbao i Vitòria, superant amb escreix les expectatives que s’havien marcat els organitzadors, que preveien arribar a 100.000 persones.

L'Athletic Club de Bilbao ha mostrat el seu suport "a la reivindicació social del dret a decidir" a través de les xarxes socials mitjançant una piulada a Twitter amb una fotografia de la cadena humana celebrada aquest diumenge a Euskadi. La cadena ha estat de 202 quilòmetres i ha començat a Sant Sebastià i, passant per Bilbao, ha acabat a Vitòria.