Mentre es disputa la batalla entre Netflix i Paramount per controlar Warner –responsable d’uns 3.700 milions de la taquilla mundial el 2025, poca broma–, la indústria del cinema es prepara per reconquerir una taquilla postpandèmica que segueix sense aixecar el vol. El 2026 Hollywood tirarà la casa per la finestra amb estrenes dissenyades per atreure el gran públic i revitalitzar l’experiència en sales. També hi haurà, com sempre, pel·lícules a la recerca de la glòria artística. I noves obres d’autors com Albert Serra, Greta Gerwig, Pedro Almodóvar, Christopher Nolan i Steven Spielberg.

El director britànic Christopher Nolan ha rebut crítiques per haver rodat part de la seva pròxima pel·lícula, L’Odissea, a la ciutat de Dakhla, situada al Sàhara Occidental, un territori en disputa ocupat en gran part pel Marroc. En concret, ha estat denunciat pel Festival Internacional de Cinema del Sàhara Occidental (FiSahara), que se celebra als camps de refugiats saharauis d’Algèria. En un comunicat, l’organització afirma: “Dakhla no és només un lloc preciós amb dunes de sorra cinematogràfiques. Per sobre de tot és una ciutat ocupada i militaritzada, i la seva població indígena saharaui està sotmesa a una repressió brutal per part de les forces d'ocupació marroquines. Nolan i el seu equip han de deixar de filmar a Dakhla i solidaritzar-se amb el poble saharaui”.

Qui és el millor director del que portem del segle XXI? Segons la llista publicada pel diari de The New York Times, Christopher Nolan, si més no perquè és el més representat, amb cinc títols, entre les 100 millors pel·lícules estrenades des del 2020 (el diari nord-americà considera que el segle XXI comença el 2000 en comptes del 2001). Els cinc films que han triat de Nolan ocupen els llocs 28, 53, 62, 65 i 89. Si es prioritza la posició en el rànquing, potser tenen més valor les quatre pel·lícules que hi surten de Paul Thomas Anderson (3, 25, 42 i 56), dels germans Ethan i Joel Coen (6, 36, 76 i 83) i d'Alfonso Cuarón (13, 18, 46 i 97). Tanmateix, cap d'aquests cineastes encapçala la llista elaborada amb les votacions de més de 500 personalitats del món del cinema. El número 1 és per a Paràsits, del sud-coreà Bong Joon-ho, del qual hi ha un altre títol al rànquing: Memories of murder (crònica d’un assassí en sèrie).

Oppenheimer suposa la primera vegada que Christopher Nolan concedeix un paper protagonista a Cillian Murphy (Cork, 1976) després de cinc pel·lícules treballant plegats. El director britànic va conèixer l'actor irlandès en una audició de Batman begins (2005). Va quedar fascinat pel talent d'aquell jove intèrpret de profunds ulls blaus, però no es va veure amb cor d'encomanar-li el rol principal, per al qual necessitava una estrella. Tanmateix, el va fitxar perquè donés vida a l'Espantaocells, l'alter ego malèfic del doctor Jonathan Crane, un dels antagonistes del superheroi quiròpter a qui Murphy encarna amb pertorbador atractiu i que reapareix a les dues entregues següents, El cavaller fosc (2008) i El cavaller fosc: la llegenda reneix (2012). Murphy esdevé així un dels col·laboradors habituals en la filmografia de Nolan, que li reserva també aparicions remarcables però igualment secundàries a Origen (2010) i Dunkerque (2017).

Els Oscars han somrigut finalment a Christopher Nolan. El director britànic ha estat el gran triomfador de la nit i s'ha endut el premi al millor director i el de millor pel·lícula per Oppenheimer, el biopic del pare de la bomba atòmica, que ha sumat en total set estatuetes que inclouen també les de millor actor (Cillian Murphy), actor secundari (Robert Downey Jr.), muntatge, fotografia i banda sonora. Un èxit rotund que culmina la carrera del director que amb més tenacitat ha reivindicat l'autoria en el context del cinema espectacle del Hollywood modern.

Christopher Nolan i Robert Downey Jr. han treballat en algunes de les pel·lícules de superherois més populars i lucratives del nostre temps, amb uns repartiments plens d'estrelles. Com és que els dos no havien coincidit en una pel·lícula abans fins ara, fos de superherois o no? Els seus camins es van trobar, una mica, a Batman Begins (en parlarem més endavant). Però per reunir-los finalment va caldre un altre tipus de superproducció d'estiu: un biopic de tres hores sobre els triomfs i les penes d'un físic teòric als anys quaranta.

Oppenheimer segurament no és encara la gran pel·lícula que Christopher Nolan té dins el cap i que, com diu l'amic Faust, de la llibreria Món de Llibres, sens dubte farà algun dia (però encara no ha fet). Simultàniament amb molts de moments de gran cine, la pel·lícula té encara baixades de tensió i una tendència a l'èmfasi (sobretot en l'ús i abús de la banda sonora, excel·lent d'altra banda) que desllueixen una mica els molts moments de brillantor que el film acumula. Les imperfeccions no tenen per què impedir que un cineasta sigui un mestre (Huston o Hitchcock cometien les seves). En Nolan, però, són una nosa, perquè ell sí que aspira a ser un filmmaker perfecte, incontestable, a la manera de Kubrick. I aquí encara no hi és. Tanmateix, totes les pel·lícules de Christopher Nolan són sempre interessants, i Oppenheimer segurament és la més interessant de totes, per com aborda el segle XX, i a través de quina mirada. Com s'ha dit, ha trobat en la història, l'obra i la figura del pare de la bomba atòmica, Julius Robert Oppenheimer, el pretext per a un joc de miralls que li permet fer retrat i autoretrat alhora. Intel·ligència, arrogància, ambició, empatia intermitent, moments d'ofuscació. El científic egòlatra, megalòman a moments, no és gaire lluny de l'artista amb les mateixes característiques.

Quan fa unes setmanes el dissenyador Sean Longmore va compartir a les xarxes el pòster d’una pel·lícula imaginària protagonitzada per Margot Robbie, Cillian Murphy, Robert Downey Jr. i Ryan Gosling, entre d’altres, només estava donant forma a un mem que feia mesos que corria per internet: Barbenheimer, la fusió conceptual de dues de les estrenes de l’any, Barbie i Oppenheimer, que arriben als cinemes aquest dijous. L’estrena simultània de dues pel·lícules tan diferents en estètica i temàtica i alhora tan esperades ha provocat una mena de guerra cultural –i quasi ideològica– entre els partidaris de l’una i l’altra que es dirimeix a les xarxes socials, la taquilla i els rànquings de la crítica (a l’ARA guanya Barbie per poc). I en vista de l’èxit moderat que estan tenint les grans estrenes de l’estiu, des del nou Indiana Jones fins a Elemental, la indústria ha beneït una rivalitat que converteix l’estrena conjunta en l’esdeveniment cinematogràfic de l’estiu i alimenta l’expectació del públic.

La descripció que el nou film de Christopher Nolan ofereix del físic nord-americà Robert Oppenheimer no difereix gaire de la imatge que el cineasta britànic sembla haver construït de si mateix al llarg de dues dècades: un visionari privilegiat amb una manera única i irrenunciable d'observar i entendre el món que el va convertir en un personatge incòmode per a un cert establishment. Oppenheimer és, per tant, un biopic atípic del pare de la bomba atòmica, però podria ser també una mena d'autoretrat d'un cineasta que, com el científic que va dirigir el primer programa nuclear nord-americà al laboratori de Los Alamos durant la Segona Guerra Mundial, va aconseguir una fita inigualable seguida d'una relació tortuosa amb els seus antics superiors (el film és el primer que Nolan dirigeix després de la seva accidentada sortida de Warner, l'estudi que havia produït totes les seves pel·lícules des d'Insomni).

'Tenet'

3,5 estrelles

Direcció i guió: Christopher Nolan. 150 minuts. Regne Unit i Estats Units (2020). Amb John David Washington, Robert Pattinson i Elizabeth Debicki. Estrena als cinemes el 26 d’agost

]]>

El cinema, des del seu naixement fins a l’actualitat, ha estat en constant evolució tecnològica. Des de les pel·lícules en blanc i negre i la manovella dels Lumière fins a l’últim prodigi visual i digital de la factoria Marvel en 4K i Dolby Atmos, hi ha hagut centenars d’evolucions tant de tecnologia com d’estils visuals. Avui podem veure còpies meravelloses de films clàssics i quedar embadalits amb aquell cel blau perfecte de Lawrence d’Aràbia, les sabates vermell robí de la Dorothy a El màgic d’Oz o discernir detalls de la meravellosa Roma de La dolce vita en un gloriós blanc i negre, tot digitalitzat, netejat i polit. Contemplem restauracions cinematogràfiques amb una perfecció tècnica que els autors originals mai van assolir en el seu moment donada la limitació dels suports cinematogràfics fotoquímics. Aquests films clàssics restaurats mai van estar pensats per ser perfectes i moltes vegades en les seves impureses visuals també radica bona part de la seva estètica narrativa.

]]>

L’últim cop que els bessons Stephen i Timothy Quay van visitar el CCCB va ser per presentar l’exposició Metamorfosis, visions fantàstiques, que compartien amb Jan Svankmajer i Ladislas Starewitch. Convertits en clàssics moderns del cinema animat, els germans Quay, nascuts a Pennsilvània el 1947, han construït amb les pel·lícules un dens univers ple de referències artístiques i literàries, captivat per la cultura centreeuropea i la vida amagada dels objectes. Entrar-hi és viatjar al fons de la consciència, abandonar les interpretacions racionals i obrir-se a l’inconscient. Ahir oferien al CCCB una conferència sobre la importància de la música en el seu treball que servia d’aperitiu per a la pròxima edició de l’Animac de Lleida, dedicada precisament als vincles entre la música i l’animació. Com a la seva obra, “en aquesta entrevista no importa qui contesti les preguntes, el Timothy o l’Stephen: la resposta és dels germans Quay”, diuen.

]]> Ostres, com sona Dunkerque, tu! Des de la platea gairebé tenim tanta por que torni a aparèixer al cel un altre Stuka i caigui una altra bomba com el soldats del bàndol aliat que van ser acorralats per l’exercit nazi i van quedar encallats el 1940 a les platges d’aquesta localitat del nord de França. Només amb el que ens entra per les orelles, aquest film bèl·lic ja és una experiència sensorial de primeríssima categoria; a aquesta impressió, per descomptat, hi contribueix l’omnipresent banda sonora de Hans Zimmer (col·laborador habitual de Christopher Nolan), tota l’estona transmetent la calma tensa, el neguit i l’angoixa d’aquests soldats palplantats a la costa del mar del Nord.

]]>

MOUAWAD PER PARTIDA DOBLE AL GREC

Wajdi Mouawad participa en el Grec per partida doble. Hi presenta el díptic Des mourants, que inclou Inflamation du verb vivre i Les larmes d’Oedipe, dues obres escrites i dirigides per ell que culminen la seva adaptació de les tragèdies de Sòfocles.

]]>

Ja és a la xarxa el nou tràiler d''Interstellar', l'avançament del nou film de Christopher Nolan que van presentar la setmana passada a la Comic-Con de San Diego. La pel·lícula narra el viatge d'un grup d'exploradors espacials a la recerca d'un nou planeta habitable per a la humanitat. Liderats per Matthew McConaughey, els exploradors hauran de travessar un forat de cuc, un fenomen que segons la teoria física permetria viatjar en l'espai i el temps. El nou tràiler d''Interstellar' inclou més imatges dels protagonistes a l'espai i del planeta alienígena on aterren. S'estrenarà el 7 de novembre.

]]>

A finals del 2014 ha d'arribar a la gran pantalla la nova pel·lícula de Christopher Nolan, director de les últimes entregues de Batman i de 'Inception'. Aquest dissabte s'ha donat a conèixer el primer tràiler de 'Interestellar', pel·lícula de ciència-ficció protagonitzada per Matthew McConaughey i Jessica Chastain. La pel·lícula planteja un viatge en el temps per part d'una expedició científica.

]]>