Procliu a les lectures més extremes de les òperes clàssiques i contemporànies, Calixto Bieito va presentar el 2023 el seu espectacle sobre Giulio Cesare de Händel a Amsterdam, i ara arriba al Liceu aquesta obra mestra del músic barroc.

Són molts els al·licients per no perdre's l'òpera Giulio Cesare, de la qual es faran sis funcions al Liceu del 25 de maig al 7 de juny. Un és obvi: l'obra mestra de Händel, estrenada el 1724 a Londres, és un dels cims musicals del barroc. A més a més, el teatre de la Rambla la programa escenificada i no en versió concert com passa massa sovint amb el repertori dels segles XVII i la primera meitat del XVIII a Barcelona. Els altres al·licients els detalla el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar. "Hi ha cinc ingredients que fan molt rellevants aquestes funcions. El primer, Xavier Sabata (Juli Cèsar). Era necessari que fes un Händel al Liceu", diu De Gomar lloant el contratenor d'Avià, que el juliol del 2023 va ser "un descomunal Ottone, musicalment exquisit i actoralment superb", a L’incoronazione di Poppea de Monteverdi, tal com va consignar el crític de l'ARA, Jaume Radigales. El segon és la soprano francesa Julie Fuchs, coronada com a Poppea en aquella mateixa producció i ara convertida en Cleopatra. "És una fantàstica mozartiana i monteverdiana", recorda De Gomar.

Estrenada l’estiu de l’any passat al Teatre Arriaga de Bilbao, arriba ara al Liceu la penúltima òpera d’Hèctor Parra (la darrera, Justice, es va estrenar al gener a Ginebra). Sensible a una lectura exigent i sense concessions, el compositor català ha optat per Orgia, la primera de les peces teatrals de Pier Paolo Pasolini. Un text dur, implacable, que permet reflexionar sobre el descontentament humà davant del desencís de la burgesia i a partir d’una sexualitat destructiva, però que cal llegir més enllà del sexe: la crítica a la societat contemporània, la voluntat de retornar a un món preindustrial, precapitalista i atàvic pels camins de la tendresa però imposant una paradoxal violència destructiva i regeneradora travessen de punta a punta un text ben sintetitzat per Calixto Bieito, director escènic de la proposta.

"La bellesa i l'horror són dues cares de la mateixa moneda. És impossible percebre l'ésser humà només com a amor i tendresa. Malauradament, tenim una cosa realment complicada a dins, i exercim la violència fins al genocidi. I per evitar un nou genocidi s'ha de conèixer molt bé els que es van perpetrar en el passat, i els que s'estan perpetrant avui", diu el barceloní Hèctor Parra, compositor de l'òpera Orgia, que es representa al Liceu en dues úniques funcions, el dijous 11 i el dissabte 13 d'abril. Tendresa i violència hi ha en aquesta obra de 90 minuts amb direcció escènica i llibret de Calixto Bieito coproduïda amb el Teatre Arriaga de Bilbao, on es va estrenar el juny de l'any passat, i el Festival de Peralada.

Una de les característiques dels primers vint-i-cinc anys del nou Liceu és haver produït o coproduït espectacles esdevinguts clàssics de la casa. Ara, i per obrir l’any, el teatre recupera la magnífica posada en escena de Carmen dirigida per Calixto Bieito, vista al coliseu de la Rambla per primera vegada el 2010 (després el 2015), però estrenada el 1999 al Festival de Peralada. Era el debut operístic de Bieito i el muntatge s’ha consolidat com un dels referents icònics del Liceu. La lectura del –no sempre– polèmic director reforça la idea del món masculí que envolta Carmen, una dona empoderada però, per això mateix, maltractada des de la seva primera aparició, tot i lluitar per la seva llibertat.

"És tot un plaer tornar a Barcelona per cantar el meu paper preferit. He interpretat Carmen moltes vegades, també en la producció de Calixto Bieito, que és la meva preferida perquè dona molta energia als cantants", assegura la mezzosoprano armènia Varduhi Abrahamyan, en roda de premsa al Gran Teatre del Liceu. Aquest entusiasme el comparteix la francesa Clémentine Margaine, que també ha cantat l'òpera de Bizet en el muntatge de Bieito, "a París i Viena": "És una proposta molt especial, i no és la més fàcil, perquè gairebé no hi ha decorats, la qual cosa suposa una responsabilitat enorme perquè tot recau en els personatges". Abrahamyan i Margaine alternaran el paper de la treballadora d'una fàbrica de tabac que el novel·lista Prosper Mérimée va imaginar a la Sevilla del 1820 i que Bieito va situar a la frontera de Ceuta els anys 70 del segle XX, a les acaballes del franquisme.

Màxima expectació per a L’incoronazione di Poppea al final de la temporada del Liceu. L’al·licient era constatar si funcionaria l’engranatge entre aquesta estranya parella que formen els dos directors de l’espectacle: Jordi Savall i Calixto Bieito, de tendències estètiques i formacions clarament contrastades.

Quan s'ajunten dues personalitats artístiques de la magnitud del músic Jordi Savall i el director d'escena Calixto Bieito, cal esperar que passin coses interessants, com segurament ho seran les sis funcions de l'òpera L'incoronazione di Poppea, de Monteverdi, que es representaran al Liceu del 10 al 21 de juliol. I de vegades també poden passar coses extraordinàries, fins i tot en una roda de premsa, un terreny on la complaença arracona la discrepància per por a trencar la tebior del consens. Per això, perquè és extraordinari i perquè enriqueix el diàleg artístic, cal celebrar que Savall hagi expressat públicament el seu desacord amb un aspecte concret de la posada en escena de Bieito, alhora que ha confirmat el compromís decidit amb el projecte. "Malgrat tot el meu respecte i admiració per l'original i sempre productiva imaginació del Calixto, crec que avui tinc el deure moral de manifestar honestament, amb la màxima claredat, que no comparteixo l'ús exagerat i innecessari per a mi algunes vegades de tanta violència gratuïta, que s'introdueix en tants moments a la posada en escena d'aquesta òpera", ha dit Savall, assegut al costat de Bieito, dos "titans" d'acord amb l'expressió de Víctor Garcia de Gomar, el director artístic del Liceu.

"Fa sol?", pregunta Calixto Bieito des de l'altra banda del telèfon. Surt oportunament l'única ullada de sol d'aquesta setmana de color de bassal i li dic que sí. "Aquí a Viena també", em comunica. Amb aquesta nota meteorològica –que els que viuen per sobre de Tolosa necessiten com vampirs solars– arrenca una conversa amb el director més important sorgit de l'escena catalana i un dels més prestigiosos del món. Amb Bieito no hi ha perill de passar-se de frenada, amb aquestes afirmacions, n'hi ha prou de mirar el seu currículum, el passat i el futur: té dates reservades fins al 2027. I això que mai ha acceptat cap encàrrec: "M'és molt difícil connectar-me a una cosa que no m'agradi. No m'ha tocat fer de Luis Buñuel i intentar capgirar encàrrecs alimentaris", admet.

"La mirada melancòlica d'una vaca gallega". Aquest era el titular que dedicava a Calixto Bieito un diari alemany, segons ha explicat ell mateix enmig d'una riallada general aquest dimecres en un dinar al Cercle del Liceu. Acabava de rebre el premi Ópera Actual per la seva trajectòria artística de mans del redactor en cap de la revista amb el mateix nom, Pablo Meléndez-Haddad, que s'ha referit a ell com a l'enfant terrible del gènere i el seu renovador: "Ens ha ensenyat a mirar diferent", ha defensat.

“La força de l'òpera” és el lema que ha triat el Liceu per emmarcar la temporada 2019-2020, en què celebra el vintè aniversari de la reobertura del teatre. Per això la programació operística dissenyada per la directora artística, Christina Scheppelmann, inclou una mirada al passat del mateix Liceu, com una mena d'autohomenatge que recupera muntatges emblemàtics com la 'Carmen' de Calixto Bieito i l''Aida' amb els decorats de Mestres Cabanes. La temporada també presenta novetats, com ara l'estrena mundial de tres produccions noves: 'Turandot', de Puccini, amb posada en escena de Franc Aleu; 'Lohengrin', de Wagner, dirigida per Katharina Wagner, la besneta del compositor, i amb les veus de Klaus Florian Vogt i Evelyn Herlitzius, la inoblidable Elektra del 2016, i 'Il barbiere di Siviglia', de Rossini, amb direcció escènica de Josef Ernst Köpplinger i un repartiment de “joves rossinians”, tal com ha recordat Scheppelmann aquest dimarts durant la seva última presentació de temporada com a directora artística del Liceu. “No seria procedent obviar el canvi en la direcció artística”, ha assegurat el president del patronat del teatre, Salvador Alemany, que ha agraït la seva feina Scheppelmann i ha destacat “la transició modèlica de l’activitat artística” que s’està fent amb el seu substitut, Víctor Garcia de Gomar. Scheppelmann, per cert, reconeix que és “una de les candidates” a la direcció de l’Òpera de París.

“Oh, paraula que em manques”. D’aquesta manera es lamenta Moses al final de l’òpera de Schönberg que coprotagonitza el profeta que va treure d’Egipte el poble d’Israel. El compositor austríac mai va completar l’últim acte d’aquesta obra de gran densitat musical i filosòfica, que planteja, a més, formidables reptes interpretatius a la companyia que decideix dur-la a l’escenari. La Semperoper de Dresden se’n va sortir amb els màxims honors en l’estrena d’un muntatge que suposava també el debut de Calixto Bieito en un dels teatres de més rica tradició d’Alemanya.

El llenguatge teatral de Calixto Bieito s’ha anat depurant amb el temps, la qual cosa no implica en absolut que el director català hagi abandonat la mirada crua i directa als racons més foscos de l’ànima humana. La forma pot buscar menys la confrontació (tot i que les ànimes sensibles sempre trobaran excuses per escandalitzar-se), el fons continua essent implacable. Un bon exemple és la nova producció de Die Gezeichneten de Franz Schreker, amb la qual Bieito tornava a un dels seus feus a Alemanya, la Komische Oper de Berlín.

‘Obabakoak’

Teatre Lliure. 25 d’octubre

Bernardo Atxaga és el novel·lista basc de més renom internacional i en gran part gràcies a l’èxit d’'Obabakoak' (1988), un conjunt de relats del qual Montxo Armendáriz va fer una calidoscòpica i íntima versió cinematogràfica cenyint-se bàsicament a tres de les històries per filar un argument.

]]>

Ha dirigit més de vuitanta espectacles. Molts, envoltats de controvèrsia per falta d’ortodòxia. Però Calixto Bieito (Miranda de Ebro, 1963) continua engrescant-se amb els reptes. Durant molts mesos ha passat les nits a Obaba, un poble basc inventat per la imaginació de l’escriptor Bernardo Atxaga. És l’escenari on l’autor va situar les vides dels personatges descrits a Obabakoak, el llibre en euskera de més èxit internacional. Bieito ha perdut el son rere unes vides que són tan grans i tan petites com les de qualsevol perquè les recorren emocions universals: l’amor i el desamor, el desig, la bogeria, la mort. Una obra riu amb onze personatges que el director ha adaptat per a l’escenari amb la intenció de fer-ne una “experiència multisensorial”: projeccions, música, dansa. Dimecres es va estrenar al Teatro Arriaga de Bilbao, del qual Bieito és director artístic, i la setmana vinent arribarà al Teatre Lliure de Barcelona.

]]>

Apoc a poc les sales catalanes s’espolsen la indolència estiuenca per obrir nova temporada (sense oblidar el mèrit de les que no abaixen el teló a l’agost). El retorn amenaça de sobredosi amb el riu de propostes de Tàrrega i Temporada Alta, provoca el pessigolleig de la descoberta en el cas de les estrenes i ens remet a una plàcida zona de confort a les sales que recuperen espectacles del Grec.

]]>

El director d'escena Calixto Bieito, un dels més internacionals i polèmics de la seva generació, ultima un nou Shakespeare portat pel desig d'anar a l'essència de l'obra, aquesta vegada per l'Òpera Nacional de París, on dilluns estrenarà el 'Lear' del compositor berlinès Aribert Reimann.

]]>

Calixto Bieito assumirà durant els propers quatre anys la direcció artística del Teatro Arriaga de Bilbao amb l'objectiu de "convertir-lo en un bon referent del teatre europeu", "com ho ha estat el Guggenheim, en un sentit diferent", ha explicat durant la presentació, al costat de l'alcalde de Bilbao, Juan María Aburto. Bieito, que va dirigir el Teatre Romea durant una dècada (1999-2010) i és director artístic resident del Theater Basel -on segurià vivint-, substitueix Emilio Sagi, que era director des del 2008.

]]>

Aquest vespre, a les 21 i retransmès per La 2, es donaran a conèixer els premis d'arts escèniques Max. La poma amb antifaç de Brossa podria ser per aquests candidats catalans:

]]>

Aquest migdia l'empresa teatral Focus, que representa el 20% de la producció teatral de Catalunya i és també líder a Espanya, ha presentat el seus projectes de cara al 2013. El missatge és clar: tot i el context de davallada d'ingressos (per culpa dels impagaments de les subvencions, de les administracions, la caiguda de públic i de les gires), Focus es compromet a no abaixar el pressupost dedicat a noves produccions teatrals i a no acomiadar personal. Daniel Martínez, president de Focus, ha afirmat: "No estem desmoralitzats, estem cabrejats, les passem putes, però volem donar un missatge d'optimisme".

]]>