Calixto Bieito: "Això d''enfant terrible' s'ho van inventar els anglesos per vendre entrades"

Barcelona"Fa sol?", pregunta Calixto Bieito des de l'altra banda del telèfon. Surt oportunament l'única ullada de sol d'aquesta setmana de color de bassal i li dic que sí. "Aquí a Viena també", em comunica. Amb aquesta nota meteorològica –que els que viuen per sobre de Tolosa necessiten com vampirs solars– arrenca una conversa amb el director més important sorgit de l'escena catalana i un dels més prestigiosos del món. Amb Bieito no hi ha perill de passar-se de frenada, amb aquestes afirmacions, n'hi ha prou de mirar el seu currículum, el passat i el futur: té dates reservades fins al 2027. I això que mai ha acceptat cap encàrrec: "M'és molt difícil connectar-me a una cosa que no m'agradi. No m'ha tocat fer de Luis Buñuel i intentar capgirar encàrrecs alimentaris", admet.

Aquesta atapeïda agenda va impedir que dimarts assistís a l'ovació que li va dedicar el Teatro Real de Madrid per la reestrena d'El ángel de fuego, de Serguei Prokófiev, perquè estava assajant Tristan und Isolde, de Wagner, a la Staatsoper de Viena. L'himne d'Ucraïna va sonar abans de l'espectacle –Prokófiev va néixer a Donetsk i va morir a Moscou censurat i bandejat pel règim estalinista–, cosa que va afegir una nova lectura a l'espectacle, estrenat a Zuric el 2017. Però ell defuig les metàfores d'actualitat dels seus espectacles. "Estic desconnectat de la política en general. Naturalment, estic preocupat i tinc por a les nits, però és per una cosa majúscula de la qual no vull parlar [es refereix a la guerra]. El que puc fer per ajudar, ho faig", diu.

Tanmateix, les seves obres sí que ofereixen lectures radicalment contemporànies. L'adaptació de L'àngel de Bieito trasllada l'obra a finals dels anys 60 i canvia la possessió diabòlica per una agressió sexual. "Parlar de bruixes és parlar d'agressions a dones, però representar una bruixa medieval és assassinar tota la sensibilitat de la protagonista. I ja n'has vist cinquanta òperes. Jo tenia records d'infantesa de persones que tenen una sensibilitat especial, que volen ser molt lliures, o dones que han patit un trauma i, en petites comunitats, diuen: "Potser és una bruixa". L'obra oferia la possibilitat de veure què passa quan una comunitat agredeix una persona i ella intenta escapar-ne".

Bieito, que va néixer fa 58 anys a Miranda de Ebro (Burgos), volia parlar de la llibertat de Renata, de com es desempallega de ser la boja i la histèrica. Als pobles hi ha sempre ulls que observen i jutgen. "Ara també a les comunitats grans", afegeix, tot i que no trobarem Calixto Bieito atrapat per cap xarxa social. "No m'encurioseix el safareig. Soc una persona que toco de peus a terra. Vaig tirant. Keep going". De fet, es descriu una mica com aquests personatges lliures i senzills que ara retratava. "Això és el que jo vull: aigua fresqueta, córrer pel camp i anar amb bicicleta".

De Barcelona al món

Calixto Bieito és un dels grans enyorats del teatre català, on durant vint anys va marcar el pas de l'escena. Ara ens fem creus d'aquells muntatges que "van anar per tot arreu", recorda: Amfitrió, Company, Tirant lo Blanc, Peer Gynt, Plataforma, El rei Lear... En guarda un record "fantàstic", d'aquella etapa amb epicentre al Teatre Romea. Després va marxar a Basilea, tot i que també li oferien contractes a Oslo i Berlín. "Les ciutats de les quals estic enamorat comencen amb B. Barcelona, Basilea, Bilbao –afirma–. Barcelona és fantàstica, és una història d'amor". Però, en canvi, ja és curiós que a Bilbao dirigeixi el Teatre Arriaga i que sigui director resident de l'Òpera de Basilea i, en canvi, hagi tornat aquí en comptades ocasions. Sembla que tampoc ningú l'ha convidat. "És igual. No és important. Tampoc m'han fet ofertes altres ciutats europees, no ho sé... en trobaria alguna. No passa res, ningú té cap deute amb mi".

"Jo sempre vaig voler anar a Europa i conèixer món, des que veia el Torneig Cinc Nacions de rugbi a Miranda de Ebro", recorda. D'allà va marxar amb quinze anys cap a Vilanova i la Geltrú a causa de la feina del pare. Als anys 80 ja va marxar becat a fer cursos amb Peter Brook, Jerzy Grotowski i Ingmar Bergman, i el seu primer mentor va ser el traductor xilè d'origen hongarès Adan Kovacsics. "Soc una persona totalment intricada amb la cultura centreeuropea, però conec bé el barroc espanyol i m'ha influït el surrealisme català", explica. Treballa a tot el continent, de França a Escandinàvia i d'Anglaterra als països de l'Est. "No parlo totes aquestes llengües, no parlo suec o finès. Però em deixo guiar per la música de les paraules. Les llengües són una cosa molt bonica. Que tots parlem una llengua diferent ens ho han presentat com la Torre de Babel, com un càstig, quan és preciós", afirma. Ell pensa en català, castellà i anglès.

Quan reflexiona sobre què ha trobat nord enllà enumera una indústria forta, grans teatres, cossos artístics fixos i pressupostos impensables a l'Estat. I ho resumeix amb un acudit que si non è vero... "Es veu que quan Martin Heidegger li va demanar a Ortega y Gasset «Com va la filosofia a Espanya?», ell li va contestar «I com van els toreros a Alemanya?»", diu Bieito, partint-se de riure.

La influència de Shakespeare i Bacon

El director també té en cartell a Madrid fins al 10 d'abril Erresuma / Kingdom / Reino, una obra a partir dels vuit drames històrics de Shakespeare que compta amb una troupe d'actors bascos i Josep Maria Pou, a qui ja va fitxar anys enrere per a El rei Lear (2004) i Forests (2012). L'obra retrata les guerres fratricides angleses entre els York i els Lancaster però ell la situa en una final de la Copa del Món entre Anglaterra i Alemanya. "Pots llegir-la com vulguis. Mai m'ha agradat dir-li al públic què ha de pensar. És maco anar al teatre o l'òpera i que et suggereixi alguna cosa de la teva família o de l'actualitat, tot i que jo no penso en el dia a dia per posar-lo a escena", diu.

Quan es va estrenar l'obra al Teatro Arriaga de Bilbao, la premsa hi va veure ecos de la guerra dins del PP, però la cosa no anava gens ni mica per aquí: "Jo no en sabia res. És que ni idea. No visc aquí, no puc opinar", insisteix. Però de nou no és estrany que cadascú en tregui les seves conclusions. "Hi apareix un personatge populista, un altre del qual es burla, un governant té una psicopatia... Difícilment no es relaciona amb moltes coses. Shakespeare treballa amb angles oblics, té moltes coses a dir però les ha de dir de manera que no es notin", explica. L'obra farà gira per Espanya però tampoc passarà per Barcelona.

A Calixto Bieito li agradaria que l'aproximació als seus espectacles fos com posar-se davant d'un quadre, sense context, sense apriorismes. Un dels seus grans referents és el pintor Francis Bacon. "Per com mostra la humanitat, pel seu interès per la carn. M'agrada molt el que diu. Parla de deixar-se guiar per l'instint. «No especulis», els deia als alumnes. Posa un cartell gran: «La vanitat no existeix en els artistes». Busca't. Tingues clar què et mou a fer això. Jo, sense adonar-me'n, i crec que és millor que no me n'adoni, he muntat tota la meva carrera amb això i tinc la sort que la vida m'ha donat molt".

El Tarantino de l'òpera?

Malgrat la plasticitat i la mida dels seus muntatges, el director busca endins les emocions i pensaments que l'incomoden i el remouen, i ho comparteix amb tots els artistes i músics que participen dels seus espectacles. "Tot surt de la complicitat entre nosaltres. Han vingut un munt de directors i m'han preguntat quin és el meu secret. No ho sé. A la sala d'assaig estic relaxat, m'agrada la gent, hi confio, intento dir sí més que no pas no. Jo crec que és com Kung Fu panda: al final obren un paper i no hi ha res escrit. Perquè no hi ha secret", diu recordant les vegades que va veure aquella pel·lícula infantil. Avui un dels seus fills estudia cinema a Bristol i l'altre finances a Rotterdam. "Jo no els he dit mai res [del que han de fer]", però sí que els ha carretejat per viatges i estrenes i exposicions, fins al punt que un dels nanos li va dir: "I hate art".

Des del principi, les posades en escena de Calixto Bieito van sacsejar el públic teatral i operístic per la seva radicalitat, originalitat, simbolisme. Hi ha molta violència i foscor a tocar de la poesia, l'esperança i el misticisme. "Encara em diuen això d'enfant terrible. A mi tant me fa. És màrqueting. S'ho van inventar els anglesos per vendre més entrades, quan Don Giovanni va arrasar a Londres. Em deien «el Tarantino de l'òpera», que em feia bastant riure", recorda. "Soc un home sense grans estratègies, vaig fent, i amb el temps aprens que no has de pensar amb el partit d'abans, hagis guanyat o perdut, has de pensar en el següent". I tot i que deia que no coneixia el secret de l'èxit, així, de manera improvisada, li acaben sortint els ingredients que sap conjugar com si fos el Panoràmix de l'òpera contemporània: "Generositat, llibertat, amor, compartir, confiança... i disciplina, esclar".