El debat sobre l’ús del burca i el nicab als espais públics ha tornat a irrompre en l'escenari polític espanyol. Hi ha diverses propostes sobre la taula i sembla que, ara sí, un interès polític per regular-ho. De moment, el Congrés ha rebutjat la proposta de Vox, però la insistència de l'extrema dreta en aquesta qüestió ha estat decisiva perquè la resta de l'arc parlamentari hagi començat a prendre posicions. En aquest sentit, Junts ha plantejat una proposta alternativa centrada en la seguretat i la identificació de les persones –més que no pas en la llibertat religiosa–, una via que el PSOE s'ha mostrat obert a estudiar. També el PP i ERC hi han dit la seva, plantejant una prohibició que no hagi de comportar multes per a les dones, sinó la participació en activitats socials. Tanmateix, la possible constitucionalitat d'una llei d'aquesta naturalesa a l'estat espanyol planteja interrogants jurídics profunds que ens obliguen a mirar cap a Estrasburg i a analitzar els límits del nostre propi sistema de drets fonamentals.

Un dels debats socials més recurrents i apassionats és el de fins a quin punt som lliures a l’hora de prendre les nostres decisions. De les més quotidianes a les més transcendents. Ara mateix es discuteix sobre si les dones que vesteixen el vel islàmic ho fan sota coacció o el porten lliurement. Però el debat és extensible a altres terrenys. Una adolescent que segueix TikTok per tractar la seva pell, ho fa lliurement? L’elecció del destí de vacances al país oriental més de moda, s’ha pres amb llibertat? La moda –que en una estratègia per dissimular-ne el caràcter coactiu ara se’n diu tendència– retalla la nostra llibertat?

L'atleta francesa Sounkamba Sylla va estar a punt de no poder participar en la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics l'estiu passat perquè és musulmana i porta vel. Els esportistes francesos tenen prohibit portar qualsevol símbol religiós durant les competicions internacionals que fan amb els colors de la selecció francesa, però poc abans de l'inici dels Jocs de París el govern va advertir que tampoc permetria portar símbols durant la cerimònia d'inauguració. Sylla, rellevista dels 4x400, es va plantar. Finalment, hi va poder participar després d'arribar a un acord amb el govern: es va posar una gorra, la mateixa amb la qual després va competir als Jocs.

El debat sobre l’ús del vel islàmic em porta inevitablement a una contradicció. Crec en els valors que caracteritzen els estats democràtics de la Unió Europea. Per a mi un d’aquests valors és la llibertat. Però un d’igualment important és la laïcitat. Combinar la defensa de dos valors que sovint col·lideixen és el repte que tenim al davant. I és un repte que ja no és conceptual, sinó que ens porta a la vida quotidiana, perquè els canvis demogràfics han fet que, a Catalunya, la diversitat religiosa sigui una qüestió que està a peu de carrer, i afecta directament una part dels nostres conciutadans.

Sempre m’ha incomodat com, en nom de la interpretació religiosa, les dones (sempre són les dones) han de tapar el seu cos, modificar-lo, deformar-lo, mortificar-lo i odiar-lo perquè no el desitgin. La idea del mocador al cap (no parlem de les perruques de les jueves ortodoxes o dels mocadors de les àvies cristianes perquè per aquí ja no n’hi ha o encara no n’hi ha) ens incomoda pel que representa. En un temps llunyà, sense melics a l’aire, pírcings a la llengua, genolls despullats, ulleres de pasta, diamants a les dents, calçotets i calces a la vista, els cabells femenins eren el símbol (i ho continuen sent) del pecat, de la bellesa, del desig. Calia tapar-los. Les jueves ortodoxes se’ls rapen (i, això sí, es posen perruca). Podem dir, ara, que el mocador és un símbol d’identitat, de feminisme i del que calgui, d’empoderament. Li podem donar la volta com a la paraula queer. I tot depèn, esclar, de la mirada –que és única, que és pròpia– de la dona que accepta o desitja aquesta peça que no serveix per a res (no és un barret per al sol, no és una bota d’aigua) excepte per provocar el confort dels altres. Jo, com amb els toros, faria que aquesta pràctica cultural, ancestral i infame es morís sola amb la següent generació.

El vel islàmic no és ben bé la punta de l'iceberg, però s’hi assembla. El vel és un senyal, un símbol, una prova de com ha canviat el paisatge humà dels nostres carrers, i és objecte de debat polític. 

L'extrema dreta ja fa temps que ha entès que en política és molt important el control de l'agenda, és a dir, decidir quins són els temes que ocupen el debat públic, i per això concentra els seus esforços en situar algunes qüestions en el centre de la discussió. Els seus temes preferits són la immigració, la inseguretat, la corrupció dels partits i en general tot allò que creu que li serveix per vehicular el discurs d'odi al diferent i els seus valors autoritaris i antidemocràtics. Per això resulta difícil d'entendre com un partit com Junts ha pogut caure en el parany d'Aliança Catalana al Parlament i fer saber que té un posicionament similar a la formació de Sílvia Orriols en la qüestió del vel islàmic, tot i que finalment hi ha votat en contra.

Em miro les imatges d’una manifestació de noies abrandades, perquè volen anar a l’institut amb vel islàmic al cap. A les pancartes hi diu: “No ens facis triar entre la nostra religió i la nostra educació”.

No totes, per sort, però a algunes els agafa per explicar-nos a les que hem nascut en aquest context què vol dir ser nosaltres i arriben a conclusions força curioses. Ara és una sociòloga de la Universitat de Londres de nom Sara Farris qui ha decidit que “atacar el vel significa atacar l’islam”. Això és el que li va dir no fa gaire a la Carla Turró en una entrevista en aquest diari. La sentència de l’acadèmica m’ha fet recordar dues cosines meves que em tenien fascinada quan era petita i vivia al poble: eren germanes i van ser les primeres universitàries de la família. Una d’elles anava amb el cap destapat i vestia a la manera occidental, crec que portava pantalons. L’altra vestia d’una manera diferent de com ho feien les adultes de llavors, que duien uns vestits llargs fins als peus però amb un coll força obert i mànigues curtes. La meva cosina sempre es posava colors foscos, no ensenyava els braços ni a casa, amb la família, i feia servir un imperdible per ajustar-se el mocador sota la barbeta. Mai no havia vist que algú se cenyís de manera tan precisa la tela damunt del cap. Com no havia vist ningú d’aquesta edat que resés a les hores que tocava. No ho sabia, però la meva cosina no era només musulmana, sinó islamista. Tampoc sabia que on havia adoptat aquesta forma més rigorosa d’islam havia sigut a la universitat. Als anys noranta aquest moviment religiós va tenir força influència entre els estudiants després que els opositors d’esquerres quedessin esborrats per la repressió ferotge de Hassan II. 

“La llibertat és passejar amb la meva parella, la llibertat és no tenir por”. Ja era hora que TV3 dediqués un programa a parlar de la realitat de les musulmanes catalanes i les terribles conseqüències que té per a nosaltres néixer dins de l’islam. Després d’anys de promoure el mocador en prime time blanquejant-ne el significat fins i tot en programes suposadament dedicats al feminisme, de donar altaveu a aquelles que neguen el nostre masclisme sense confrontar-les mai amb les veus crítiques que haurien pogut desmuntar les reiterades fal·làcies del feminisme islàmic des del coneixement, ara hem tingut de viva veu, donant la cara i amb una honestedat carregada de dignitat el testimoni de les valentes que apareixien al Sense ficció de dimarts passat. Potser per a l’espectador aquesta és una peça audiovisual més, però per a la Sukaina, la Safi, la Hakima, la Khadija i la Wafaa mostrar-se a cara descoberta i dient tota la veritat sobre la seva dolorosa experiència és un acte d’un enorme coratge. Me les puc imaginar, nervioses, pensant en les conseqüències, tenint presents les reaccions de les famílies que les van repudiar. Cada aparició pública, cada denúncia, fa més profunda la ferida, l’escissió que les ha migpartit, la que les va obligar a triar entre pertinença i llibertat. 

Determinació. Dos mesos de protestes diàries, més de 300 morts i entre 15.000 i 17.000 detinguts, i la mobilització continua a l’Iran. Tossuda, valenta, transversal, però encara minoritària. Ja fa més de dos mesos de la mort de Mahsa Amini a mans de la policia, i el poder repressor del règim –vestit de Guardians de la Revolució i amb el control de l’economia del país a les mans– apuntala la teocràcia. Un sistema repressiu i patriarcal, corrupte i envellit, topa amb una joventut formada, connectada per les xarxes socials, conscient de l’empobriment que han patit les classes mitjanes en els últims anys i de la persecució de la dissidència. Hi ha tota una generació, nascuda després de la Revolució Islàmica del 1979, convençuda que les seves aspiracions de futur no són compatibles amb l’immobilisme ultraconservador del règim.

Una cinquantena d'artistes i activistes franceses han publicat aquest dimecres un vídeo a les xarxes socials en què apareixen tallant-se els cabells en solidaritat amb les dones iranianes i per denunciar la repressió contra les protestes per la mort sota custòdia policial de la jove Masha Amini, detinguda per no portar ben posat el vel. Juliette Binoche, Isabelle Huppert, Marion Cotillard i Isabelle Adjani són algunes de les celebritats que han secundat aquesta iniciativa.

Quan una jove de 22 anys és assassinada a l’Iran per dur “mal posat” el hijab, fins i tot els més ferms defensors del vel islàmic es deuen posar les mans al cap. L’excés és tan clar, tan brutal, que pot arribar a desviar-nos de la qüestió de fons, que és precisament la que encara no hem sabut respondre des de la nostra “exemplar” Europa: què fem amb el vel, què significa en aquells països sense policia de la moral (que són la majoria de països islàmics) i què significa entre nosaltres. He volgut evitar el debat sobre si prohibir o obligar, que considero reduccionista (em decanto per la proposta d’un “euroislam liberal” formulada per l’acadèmic Bassam Tibi), i tampoc no vull entrar en l’actitud que hi han de tenir les dones. Em preocupa més, des de fa uns anys, què té a veure el hijab amb els homes. I qui diu el hijab diu els escots,  les faldilles, les minifaldilles, els biquinis, els tangues, els tops, els topless, els shorts, els short-shorts. Què diu de nosaltres, els homes, la fal·lera per mil·limetrar la frontera de la tolerància. I, sobretot, qui ens ha cridat a tolerar res.

El Càndid de Voltaire anava patint les atrocitats més terribles però continuava fent-se la mateixa pregunta: ¿és aquest món, com li havia dit el seu professor de metafísica, el millor dels mons possibles? Aquesta és l’actitud que semblen adoptar algunes esquerres a Occident davant de l’islamisme i la seva imparable penetració en terres europees. A l'Iran les dones són assassinades per no portar el vel, cremen la tela imposada a les places jugant-se la vida, desafien el poder autoritari i teocràtic per conquerir la pròpia llibertat, però aquí encara ens preguntem, càndids del segle XXI, si no deu ser que el deure de cobrir-se el cap té un significat del tot diferent a Catalunya. Com que aquí les lleis no imposen cap hijab deu ser que no, que vivim en un idíl·lic paratge sense violència i decidim, quina casualitat, assumir la imposició que en altres llocs imposen els teòcrates més misògins. Ningú es pregunta com és que es dona aquesta casualitat tan sorprenent: que les dones musulmanes, quan podem viure per primer cop en una societat democràtica on podem triar com vestir-nos, de totes les opcions que tenim a l’abast ens agafi per triar, precisament, allò que és obligatori en altres continents. Els càndids occidentals, postmoderns i relativistes, entre els quals no falten algunes que es diuen feministes, no entenen que per a nosaltres hi ha una llei que està per damunt de totes les que existeixen en democràcia: la llei islàmica, i que hi ha mecanismes molt més efectius per imposar-la que la policia de la moral. Ni són conscients del que observem amb impotència els qui ens mirem la realitat des de dins: que l’islamisme, en totes les seves branques, té una clara agenda política que consisteix en anar incorporant la religió de Mahoma a totes les institucions públiques d'Occident. No és cap deliri conspiranoic ni islamòfob, perquè un musulmà no és necessàriament un islamista, però els islamistes han aconseguit difondre amb èxit la idea que no hi ha cap diferència entre uns i altres. Aquí el que és tremendament racista és no entendre les diferències entre un creient i un moviment político-religiós contrari a la igualtat, els drets humans i la llibertat dels individus.  

El món està revoltat. La tardor demana molt més que un canvi de temps. Els temps han de canviar de debò. 

Quin és el preu de la llibertat? A l’Iran, pot ser molt alt. El delicte que va cometre Masha Amini va ser portar el hijab massa enrere, deixant a la vista part del seu cabell. El final de la història ha donat la volta al món els últims dies. La jove kurda estava visitant la seva família quan va ser arrestada per la policia de la moral a Teheran. Va sortir sense constants vitals de comissaria i va morir a l’hospital. Suposadament, a causa de les contusions cerebrals patides mentre estava sota custòdia policial.

Almenys 15 persones han mort en diferents ciutats del Kurdistan iranià durant els greus enfrontaments entre les forces de seguretat i els manifestants que des de dissabte passat protesten massivament per denunciar la mort de Mahsa Amini. La jove va perdre la vida després de ser arrestada per la policia a Teheran per no portar el vel correctament. Segons dades publicades per l'ONG de drets humans Hengaw, a més dels manifestants morts, unes 733 persones haurien resultat ferides durant els enfrontaments. Les protestes s’han estès a més de 50 ciutats de tot el país, i el nombre de morts podria superar la trentena, segons diferents mitjans internacionals.