Les administracions públiques tenen deute amb el 39% de les entitats socials de Catalunya, és a dir, quatre de cada deu acumulen endarreriments en els pagaments acordats a canvi de la prestació de serveis o activitats. Aquesta situació provoca tensions en la tresoreria. És una de les dades que recull L'Anuari de l'Ocupació del Tercer Sector Social de Catalunya 2025 que elabora la Confederació, la patronal d'aquestes organitzacions sense afany de lucre, que s'ha presentat aquest dimecres a Barcelona.

De tenir un cotxet per a criatures totalment de franc a passar per davant dels ciutadans autòctons per rebre una atenció sanitària o una prestació social. Són els rumors que alimenten els discursos d'odi contra els migrants, que sense cap base s'escampen entre una societat que ha vist com, malgrat les millores macroeconòmiques, hi ha molta precarietat social. La degana del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya, Laura Morro, ha advertit que les professionals dels serveis socials municipals bàsics intenten desmentir que hi hagi un tracte favorable cap al veí d'origen estranger alhora que solucionen els problemes que plantegen els usuaris.

Laura Morro va prendre a l'abril el relleu a Conxita Peña com a degana del Col·legi de Treball Social de Catalunya, càrrec que compagina amb la feina com a responsable de treball social del Consorci Mar Parc de Salut. Afirma que s’ha proposat que societat i polítics reconeguin el valor de les professionals.

Arran de la pandèmia, la Generalitat ha augmentat la inversió en polítiques socials per fer front a la crisi social derivada de les mesures restrictives, però ho ha fet 10 punts per sota de la mitjana espanyola. De fet, Catalunya es manté a la cua de les comunitats pel que fa a l'increment de la despesa social entre el 2019 i el 2024, amb un 14,9%, lleugerament per sota dels governs de Madrid i Múrcia (15 i 16,4%). Són dades de l'últim informe de l'Associació Estatal de Directores i Gerents de Serveis Socials publicat aquest dilluns, que denuncia que el creixement pressupostari general en aquest quinquenni postcovid no s'ha reflectit en els capítols de sanitat, educació i serveis socials. La recuperació en els pressupostos socials a Catalunya suposa un increment de 383 euros per càpita, només superant per la mínima d'un euro el Madrid de la popular Isabel Díaz Ayuso, mentre que la mitjana espanyola se situa al voltant dels 660 euros.

Entre la residència o el domicili, l’aclaparadora majoria dels catalans (93%) voldria rebre les cures al seu domicili, segons l’última enquesta Òmnibus. Més malalties cròniques, neurodegeneratives, oncològiques o de mobilitat que s’associen amb l’envelliment, més solitud i més precarietat econòmica –sumades a unes prediccions demogràfiques que apunten que en menys d’una dècada un de cada quatre habitants al país tindrà més de 65 anys– posen damunt la taula l’obligació de les autoritats de fer equilibris entre les preferències i l’oferta de recursos sanitaris i socials.

Si la situació no canvia, aviat la família de la Nadira [nom fictici, com el de la resta de testimonis] complirà un any a l’alberg privat Sant Màrius, derivada pels serveis socials. Hi viu amb les seves quatre filles —de 19, 16, 10 i 9 anys—, després que el seu marit arruïnés la família al casino. Després que els cops es fessin habituals a la relació. Després que la Nadira trobés la força per deixar-lo, per convertir-lo en el seu ex. Després dels judicis i les condemnes, van deixar les nenes indocumentades. Els serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona allotgen, en establiments turístics, unes tres mil persones vulnerables com elles, el 41% de les quals són famílies monoparentals, amb un 92% de dones com a referents adults.

Mares amb criatures grans dependents que han de deixar de treballar. Filles o esposes que cuiden a casa els pares o parelles. “Les famílies, bàsicament dones, es veuen obligades a immolar-se, a fer grans sacrificis de la seva vida”, resumeix Gustavo García, coordinador de l'Índex DESC 2024, amb què anualment l'Associació Estatal de Directores i Gerents de Serveis Socials explica amb xifres oficials l'estat dels serveis socials públics. La frase serveix per il·lustrar fins a quin punt els nous models de cura a domicili que propugnen tots els governs (el ministeri té en marxa una estratègia de desinstitucionalització) fracassen al topar amb la realitat de les llars que han de fer mans i mànigues per tenir cura del familiar dependent amb les poques ajudes públiques que reben.

La dècada dels setanta va ser una època de molts canvis a la societat catalana. En aquell context d’alliberament polític i social, una de les revolucions més silencioses va ser la d’aquelles famílies que tenien un infant amb alguna discapacitat psíquica. Subnormals, retardats, disminuïts, tarats, incapacitats, invàlids i minusvàlids. Eren temps en què no hi havia eufemismes per descriure una càrrega familiar, no sols física, sinó també emocional. Eren temps en què tots aquells amb alguna discapacitat psíquica estaven amagats a les cases, allunyats de les mirades i dels prejudicis d’una societat encara molt immadura.

Aviat farà tres anys que la família de la Marimar [nom fals, com el de la resta de testimonis del reportatge] encadena la vida de pensió en pensió de serveis socials. Hi viu amb tres fills menors i el marit des que els van fer fora de l'habitació que havien rellogat a un matrimoni amic. Com a ells, els serveis socials de l'Ajuntament de Barcelona allotgen en establiments turístics unes 3.000 persones vulnerables, de les quals 1.300 són criatures. En principi, s'estableix una estada màxima de sis mesos, però la realitat dels usuaris i del mercat de l'habitatge a la ciutat impossibiliten complir aquests terminis.

No fa ni 24 hores que Enric Morist (Igualada, 1965) substitueix la veterana Francina Alsina al capdavant de la Taula de les Entitats del Tercer Sector, una plataforma que aplega 3.000 entitats i 37 federacions socials, que es dediquen des del lleure, a la salut mental o l'atenció a la vulnerabilitat i la discapacitat. Al currículum de Morist, que havia estat expresident de l'organització, es destaquen les dues dècades com a responsable de Creu Roja a Catalunya i l'actual direcció de la Fundació Ajuda i Esperança.

En una sala enorme, desenes d’operadors atenen trucades telefòniques i consulten les pantalles dels ordinadors que tenen a sobre de la taula. De tant en tant, se sent: “Florencio, em sent?”, “Bon dia, Maria, com es troba?” Podria ser un call center de vendes o de reclamacions, però és el nucli de la teleassistència de l’Ajuntament de Barcelona, un servei que s’ofereix gratuïtament a tots els residents de més de 75 anys, persones dependents i també a cuidadores familiars. El servei es coneix popularment com la medalla o el botonet, pel polsador que els usuaris es pengen al coll mentre són a casa i que, en cas d’alguna emergència social, els connecta a una xarxa d’uns 250 professionals que treballen ininterrompudament cada dia de l’any. Per resumir-ho, són el 061, el SEM (Servei d’Emergències Mèdiques) dels serveis socials per a la gent gran. Des d’aquestes quatre parets, se solucionen cada dia centenars de demandes d’ajuda social: des d’aixecar una persona que ha caigut i no es pot moure, fins a una higiene personal puntual, passant per casos excepcionals, com ara anar a comprar la medicació urgent, explica Luisa López, responsable del centre d’atenció.

Gairebé la meitat de les 3.075 persones que viuen reallotjades en un hostal de Barcelona són menors d’edat. En concret, són 1.421 infants i adolescents a qui, per haver perdut el seu domicili per diverses causes, l’Ajuntament ha buscat un sostre d’urgència per tal que el nucli familiar pugui refer-se. Són els allotjaments temporals d’urgència (ATU), pensats per a algunes setmanes o mesos, tot i que a la pràctica, la complexitat de les circumstàncies familiars fa que en la majoria dels casos les estades s’allarguin fins més enllà del mig any. Fa un mes que el consistori que dirigeix el socialista Jaume Collboni ha posat en marxa un nou protocol per limitar el temps a sis mesos per als usuaris que entrin a partir d’ara i intentar "potenciar" l’ajuda econòmica a una plaça residencial, segons el gerent de l’Institut Municipal de Serveis Socials, Javier Martínez. La idea és que "només quedin en aquests serveis especialitzats" els col·lectius més vulnerables que necessiten un "acompanyament" i "orientació" dels professionals dels serveis socials municipals, i que la resta puguin trobar un altre habitatge pel seu compte, si cal amb l'ajuda municipal.

Els canvis demogràfics marquen les nostres vides: quant viurem, fins quan treballarem o quants fills tindrem. Però també alteren la nostra societat perquè afecten l’economia i l'estat del benestar, així com les seves potes clau: els serveis socials i sanitaris. Tenim una població cada cop més petita i que viu més temps. Envellim i ens falten criatures, i, sumat a les consecutives crisis econòmiques, i a un mercat laboral i de l’habitatge disfuncionals, això ha fet créixer les demandes d’ajut i suport d’uns serveis públics que sovint no donen l'abast. 

Els jutjats hauran d’informar els serveis socials de l’obertura dels expedients de desnonament abans que s’executin per buscar-hi alternatives i evitar que la família es quedi sense sostre. Aquest és el nou protocol que va arrencar fa un any en proves a Terrassa, Manresa, el Bages i el Moianès i que els departaments de Drets Socials i Justícia han estès ja a totes les àrees bàsiques de serveis socials (ABSS) que hi ha a Catalunya.

La filòsofa Begoña Román presideix el Comitè d'Ètica de Serveis Socials de Catalunya, un òrgan assessor de la Generalitat que vetlla perquè les polítiques socials garanteixin drets públics. Román serà l'encarregada d'inaugurar el IV Congrés de l'Acció Social - Inclusió.cat, que es farà dijous i divendres a l'Atlàntida de Vic.

Acord "històric" per dignificar les condicions dels professionals que treballen al sector social de Catalunya. Vuit patronals, els sindicats UGT i CCOO i el departament de Drets Socials han signat aquest dijous el primer pacte trifàsic per intentar tallar el desnodriment progressiu d'aquestes plantilles amb una entesa inèdita que ha desbloquejat 116 milions d'euros per aquest any (i ha reservat 78,6 milions més per al 2024). Les parts s'han compromès a garantir que aquesta injecció econòmica repercuteixi en els salaris dels treballadors en el marc de cada negociació col·lectiva. "Un model que no tingui bones condicions laborals no és ni just ni sostenible", ha afirmat el conseller de Drets Socials, Carles Campuzano.

Que cada municipi dels que formen part de la gran, gran Barcelona, la dels cinc milions d'habitants, deixi d'actuar tot sol en temes que afecten el conjunt, com l'emergència climàtica i la necessitat d'habitatge. És l'objectiu del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB), una associació privada promoguda per l'Ajuntament de Barcelona i l'Àrea Metropolitana. El seu coordinador, Oriol Estela, demana que la dimensió metropolitana tingui un lloc en la campanya electoral que ara comença perquè, diu, qualsevol promesa que facin els candidats en els grans temes pensant només en un municipi serà enganyosa. L'alcaldessa i candidata a la reelecció, Ada Colau, va agafar aquesta bandera durant una conferència al Cercle d'Economia, en què va considerar que l'àrea metropolitana ja ha quedat petita i cal pensar en la regió.

Els pressupostos de la Generalitat tiren endavant, però sense l'aval per posar en marxa el pla pilot per la renda bàsica universal (RBU), després que socialistes i Junts s'hagin oposat a la votació d'aquest divendres, i es deixa en l'aire què farà el Govern d'Esquerra amb una qüestió que havia pactat amb la CUP per a la investidura de Pere Aragonès. El director de l'oficina del pla pilot és el sociòleg Sergi Raventós, que fa dècades que planteja els beneficis d'implementar una prestació sense condicions per lluitar contra la pobresa.

Primer va ser la pandèmia, que va colpejar les butxaques dels col·lectius més vulnerables i va arrossegar ciutadans i famílies senceres, que fins aleshores se'n sortien, a l'espiral de la pobresa. Ara la inflació ha agreujat encara més la situació, i els serveis socials de Barcelona han pogut constatar a la quarantena de centres que tenen disseminats per la ciutat que no només ha augmentat la demanda, sinó que les necessitats més bàsiques de la població estan descobertes. L'any passat l'Ajuntament de Barcelona va atendre prop de 98.000 persones que necessitaven ajuts per a serveis bàsics, com l'accés a un allotjament i el pagament dels lloguers, o a l'alimentació. Tot i que és una dada equiparable a la del 2021 –quan 97.531 persones van recórrer a aquests recursos municipals–, l'increment és significatiu si es compara amb l'època prepandèmica: avui s'atenen un 23% més de persones el 2019.

"Hem decidit que ja n'hi ha prou. No pot ser que cada vegada anem a pitjor, amb més precarietat, i justament quan es parla tant de cures i de la feminització de la pobresa". Parla una treballadora del servei d'atenció domiciliària de Barcelona, format per 4.000 treballadores (la majoria són dones), que cuida de les persones més vulnerables i que l'Ajuntament té externalitzat a empreses privades. Un punt, aquest últim, que ha generat polèmica en les dues darreres adjudicacions: el 2016, dues empreses mercantils vinculades a Sacyr i ACS (Valoriza i Clece) van desbancar l'ONG Associació Benestar i Desenvolupament (ABD) i es van quedar el servei en dues de les quatre zones en què es divideix Barcelona. I el 2020, aquestes dues empreses van quedar desbancades per Servisar, filial del grup Domusvi, que té com a accionista majoritari el fons Intermediate Capital Group (ICG), amb filials a l'illa de Jersey. Això va generar malestar perquè l'Ajuntament té aprovat des del 2016 que els contractistes no haurien de tenir relació econòmica ni financera amb països considerats paradisos fiscals. Però Jersey, que tradicionalment s'ha considerat paradís, no s'inclou a la llista de la UE de territoris no cooperadors a efectes fiscals. I l'adjudicació va tirar endavant i va reobrir el debat entre les entitats socials sobre la conveniència de "deixar les cures fora de la lògica de mercat".