La mà invisible, segons Adam Smith: “Cada persona utilitza el seu capital per satisfer les seves necessitats immediates, però una mà invisible el condueix a promoure un objectiu que no entra en els seus propòsits, promoure mercats eficients en un complex agregat que ningú pot entendre del tot [...]”. La supremacia del mercat. Hayek va descriure aquesta mà invisible com un patró imperceptible i insondable, però sòlid i determinant. La dinàmica del mercat fa possible que les persones actuïn per la seva banda, en la ignorància del conjunt, sense que ningú els hagi de dir què han de fer.

Els sofistes tenen mala fama. Aquells mestres ambulants eren escèptics i relativistes, cobraven per les seves lliçons i buscaven persuadir, mitjançant un argument o el contrari, en comptes de buscar la veritat absoluta, en la qual no creien. Plató i Aristòtil els menyspreaven.

El debat sobre què cal entendre per “democràcia” no és nou. Ningú posa en qüestió que els grecs van inventar la paraula dēmokratia, que vol dir que les decisions polítiques les decideix el poble. Tanmateix, molt abans que els grecs, altres societats van tenir governs participatius o assemblearis que representen formes de govern col·lectiu. D'altra banda, la democràcia no ha seguit una trajectòria lineal des de Grècia fins avui, sinó que s’ha reinventat en diferents èpoques i llocs. Un nou estudi, publicat a Sciende Advance, a partir de dades arqueològiques i textuals de 40 casos històrics en 31 societats d'arreu del món, defensa que a Europa, Amèrica i Àsia van existir mecanismes d’assemblees i consells que prenien decisions comunitàries, sovint vinculades a la gestió dels recursos, l’agricultura i la defensa col·lectiva. Aquestes institucions no eren democràcies en el sentit modern, però permetien participació i certa deliberació col·lectiva.

Vivim, disculpin l'obvietat, temps convulsos. Un nou imperi, la Xina, amenaça l'hegemonia dels Estats Units. Noves tecnologies com la intel·ligència artificial ens projecten cap a terreny desconegut. Les migracions massives alteren l'autopercepció de les societats. Les passions populars més baixes (racisme, xenofòbia, aporofòbia) estan desencadenades, les classes mitjanes s'enfonsen, veritat i mentida es confonen. I ni els mecanismes democràtics més sòlids semblen capaços de sobreviure al caos.

“La veu de la democràcia no serà doblegada pels tecnooligarques de l'algoritme”, diu Pedro Sánchez en una nova i desafiant posada en escena. Fa quinze dies va ser la immigració, l'espantall preferit de les extremes dretes per mobilitzar la ciutadania. El president va anunciar la regularització de tots aquells que portin com a mínim cinc mesos aquí. Reconeixement dels drets i de la dignitat de les persones que, com era previsible, va provocar el rebot d'Abascal i Vox i la indignació del PP, amb l’argument patètic de sempre: venen a prendre la feina als ciutadans i a diluir els valors essencials de la pàtria. Tothom sap que l’economia els necessita i que seguiran venint perquè les empreses hi compten. Però, per a alguns, tot s'hi val si creuen que els dona vots.

Democràcia, cura, veritat i diàleg per fer front al feixisme que creix arreu. És la recepta que el doctor en humanitats i professor a la UPF Jordi Mir presenta a El nostre feixisme (Editorial Càpsula).

Amargament confesso que he vist vides estroncades pel fanatisme, per la cobdícia criminal, per la defensa violenta de dogmes que havien estat desconstruïts, per accidents que no eren accidents sinó la conseqüència de temeritats, per la solitud o per la pobresa, per catàstrofes climàtiques. La mala política té conseqüències, i no són bones.

Els partits polítics són peces bàsiques del sistema democràtic. Indiscutible. I al mateix temps, els partits polítics són avui responsables directes del distanciament ciutadà respecte a la democràcia com a sistema de representació i governació. Aquesta contradicció s’ha anat fent tangible en les últimes dècades com a qüestió crítica i com a part de l’explicació del creixement de les opcions populistes i antidemocràtiques.

A mesura que les eines d’intel·ligència artificial (IA) s’han anat introduint en més àmbits de la nostra vida professional i personal, els elogis al seu potencial han vingut de bracet de preocupacions pels seus biaixos intrínsecs, les desigualtats que perpetuen i les enormes quantitats d’energia i aigua que consumeixen. Ara, però, s’està donant una situació encara més perjudicial: el desenvolupament dels agents d’IA per resoldre tasques autònomament, que introduirà molts riscos nous, sobretot per a les nostres ja fràgils democràcies.

Avui que fa 50 anys que va morir Franco és notícia que el suport a la democràcia a Catalunya és al nivell més baix des del 2012.

"Poder casar-te". "Poder divorciar-te". "Poder ser monàrquica o republicana". "Poder avortar". "Poder haver arribat en pastera i que el teu fill jugui a la selecció espanyola". Són tan sols alguns exemples de la campanya que s'ha començat a fer en diferents llengües oficials de l’Estat titulada La democràcia és el teu poder. La campanya, amb anuncis, vídeos, lones, etc., forma part dels actes que s’estan fent amb motiu del 50è aniversari de la mort de Franco. Si fins ara s’han fet unes 150 activitats, la previsió és fer-ne 480 més entre novembre i desembre.

Mig segle després de la mort del dictador Francisco Franco, la salut de la democràcia trontolla i no és cap casualitat que el malestar social es traslladi amb l'augment de forces populistes d'extrema dreta, segons ha detectat l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) en un estudi. L'informe demoscòpic, presentat aquest dimecres, explica les claus sobre per què el suport a la democràcia a Catalunya està en el nivell més baix des del pitjor moment de la crisi econòmica d'aquest segle, el 2012. En concret un 19,4% dels catalans, vora un milió de persones, estan oberts a un sistema dictatorial –des del 10,9% de persones que es declaren indiferents, fins al 4,9% que en alguns moments preferirien la dictadura, més el 2,6% que no ho saben o no contesten–. El 2012, quan estava en el rècord, el percentatge era del 19,7%. En tot cas, un 80% continuen fidels a la democràcia, però amb una tendència a la baixa.

Ningú ja s’estranya que persones com Mazón arribin al poder, i no és honest estirar-se els cabells ara que és massa tard. Després de les denúncies de censura, finalment s’ha pogut veure el documental Alerta inundable, que denuncia com les pressions a l’ACA han permès edificar en zones inundables. Qui havia de protegir-nos donava els permisos. El programa acabava amb aquesta frase d’una professora de geologia: “No s’hi val a jugar amb el risc dels altres per omplir-me jo les butxaques”.

Els moviments polítics i d’opinió dels darrers temps ens sorprenen pel qüestionament de la democràcia com a règim polític. Donem per fet que la democràcia és el règim polític desitjable, normal i permanent un cop assolit. En canvi, la història ens recorda contínuament com és de vulnerable una democràcia. Impressiona veure que els Estats Units –la democràcia més antiga de totes les que actualment existeixen– podria suprimir-la. Com en prou precedents que coneixem, això pot fins i tot passar per decisió democràtica.

La partida del nou ordre mundial l’estan guanyant els falcons, els del Vell Testament amb el seu ull per ull, els de fer la vida impossible (més encara, els de fer-te la vida impossible) els de la deshumanització, l’odi i la divisió. Només cal sentir amb quin to i amb quin vocabulari ha parlat el secretari de Defensa dels Estats Units, Pete Hegseth, als seus generals.

Torno a Europa des dels Estats Units amb una conclusió clara: els demòcrates nord-americans (del partit que siguin) tenen quatre-cents dies per salvar la democràcia. Si de les eleccions de mig mandat, que tindran lloc la tardor del 2026, en surt un Congrés que comença a frenar el president Donald Trump, disposaran de set-cents dies més per preparar el traspàs pacífic del poder executiu, l’únic que garantirà el futur d’aquesta democràcia. Operació Salvem la Democràcia dels EUA, primera i segona etapa.

Trump sap que el trobem vulgar, que només li fan la gara-gara per la mida dels seus canons i els seus aranzels, i perquè totes les cancelleries han pres nota que la seva mentalitat egomaniàtica necessita que el mirallet màgic li digui cada matí que ell és l’home més temut del món. Tant li fa que li muntin una recepció a porta tancada si la tele el pot ensenyar viatjant en carrossa al costat d’un rei i passant revista a soldadets de plom.

Confesso que no puc evitar que aquest article de principi de vacances tingui un color més aviat gris, fruit de la decepció que m’ha provocat el parcial coneixement i la breu anàlisi que he pogut fer de l’acord d'ara fa uns dies entre el president Trump i la presidenta Von der Leyen sobre el futur de les relacions econòmiques i geopolítiques entre els EUA i la UE. Destaco els adjectius “parcial” i “breu”, perquè no hi ha hagut plena coincidència en les versions que una part i l'altra han publicat dels acords, i perquè he pensat que potser no hem conegut tot el que es va discutir i acordar –o el que es va deixar pendent i no s’ha dit–. Tampoc puc deixar de dir que, si hagués de fer un resum en dues paraules del que crec que ha estat l’acord, serien: “imposició” per una part i “acceptació” per l’altra. La primera, coneixent des de ja fa uns quants mesos el protagonista, no m’ha estranyat; però la segona, coneixent la llarga trajectòria de Von der Leyen, m’ha sorprès, m’ha estat difícil d’entendre i m’ha deixat molt descontent i preocupat. 

Elon Musk vol fundar un nou partit polític als Estats Units, un objectiu que ha posat de manifest el creixent descontentament amb l'actual sistema bipartidista. Una enquesta recent de la CNN ha revelat que el 63% dels estatunidencs donen suport a la idea d'un tercer partit, fent-se eco d'enquestes similars fetes el 2023 i el 2024.

Quan era petita, a la dècada del 1980, els meus pares em van enviar a una escola Waldorf a Anglaterra. En aquella època, l'escola desaconsellava als pares que permetessin als seus fills mirar massa la televisió i, en canvi, els deien que posessin l'èmfasi en la lectura, l'aprenentatge pràctic i el joc a l'aire lliure.