La setmana passada vaig visitar Llorenç del Penedès per participar en un club de lectura a la biblioteca. En arribar, la bibliotecària em va confessar que estava una mica amoïnada per si hi vindria prou gent. En un intent de tranquil·litzar-la li vaig comentar que, segons la meva experiència, com més petit és el poble on s’organitza una activitat cultural, més assistència de públic tens assegurada. Tant la bibliotecària com el regidor d’Urbanisme –que havia tingut el detall de substituir la regidora de Cultura, que no es trobava bé– em van interrompre amb vivacitat. “És que Llorenç del Penedès és un cas a part”. I no volien dir que fos un poble més aviat apàtic, ans al contrari: tots dos em van assegurar que és un poble que té una activitat cultural enorme, molt actiu, i que el que temien és que el club de lectura coincidís amb algun altre acte programat. “De vegades ens veiem obligats a quedar malament amb algú perquè no hem de triar alguna de les activitats que coincideixen”, es lamentaven els de Llorenç.

Fa vuit anys em vaig apuntar a una coral de nova creació al Círcol, una entitat centenària de Badalona. Ho vaig fer empesa per la pregunta: per què ja no canto mai, tant que m’agradava?

Una tarda de ruta per les associacions cannàbiques de Barcelona permet veure les diferències abismals que les separen. En algunes s’hi pot entrar directament sense conèixer-hi a ningú: “Si miri, venia a fer-me soci”. La gestió és ràpida: cal mostrar algun document identificatiu, tenir més de 18 anys i pagar una quota que en alguns casos és anual i en altres és vitalícia. “Benvingut a l’associació”. Fins i tot algú de qui sovint diuen que fa cara de policia, com aquest redactor, ho pot aconseguir fàcilment. En cinc minuts passes a ser soci d’una associació cannàbica i ja tens via lliure. Quan la segona porta del local s’obre, descobreix un espai que acostuma a estar ben cuidat i que en la majoria dels casos és molt tranquil. I és que està pensat per a gent que fuma porros. A dins hi ha una barra o un dispensari amb un menú amb els preus dels diferents tipus de cànnabis. “Tens un límit mensual de 80 grams”, explica la noia amb un somriure plàcid. 

Durant molts anys, l'Associació de la Tartamudesa de Catalunya, l'ATCAT, rebia 5.000 euros anuals de subvenció de l'Ajuntament de Barcelona que li servien per fer alguns actes i xerrades de conscienciació i formació de la parla. Però des del 2018 l'entitat ja no rep aquest ajut: els requisits per rebre els diners van passar a ser "molt restrictius" i només els permetien cobrar 1.000 euros, una quantitat tan baixa que ni els sortia a compte fer tota la paperassa. "Hem acabat tirant la tovallola", resumeix el president de l'ATCAT, Josep Sansalvador. El seu testimoni exemplifica, diu, "les dificultats que posa l'administració a les associacions petites".

Les associacions de consumidors de cànnabis es troben en un buit legal des de la seva creació. Tots els partits del Parlament de Catalunya, tret del PP, van aprovar ara fa dos anys una llei per regular-los, però el Tribunal Constitucional la va tombar entenent que envaïa competències de l'Estat. Aquesta falta de regulació els ha jugat en contra des de bon principi, amb grans multes i fins i tot algunes fortes condemnes de presó per delictes contra la salut pública. Ara, amb el confinament obligat per l'estat d'alarma, la falta de regulació els torna a jugar una mala passada: "¿Ens hem de considerar com un estanc, com un bar...?", es pregunta l'Ignasi Torner, president de l'associació cannàbica Cannasalut de la Garriga. Com ell, els responsables de moltes associacions amb locals no saben quan podran tornar a apujar la persiana, i el pagament del lloguer i les nòmines dels treballadors per cada associació comença a pesar.

L’any 1978 uns veïns de Torre Baró segrestaven un autobús per demostrar que era possible fer-lo arribar fins a aquest barri de muntanya i exigir així a l’Ajuntament que millorés el transport públic a la zona. Va ser Manuel Vital, conductor de la línia 47 i veí del barri, qui va liderar aquella acció portant el bus fins on ningú no l’esperava en la que es considera una de les grans gestes del moviment veïnal de Barcelona. N’hi ha hagut moltes més. La modernista Casa Golferichs, per exemple, celebra aquests dies el 30è aniversari de la seva resistència majestuosa a la confluència de la Gran Via amb el carrer Viladomat. Van ser els veïns, que van arribar a ocupar l’edifici, els que la van salvar del picot i van aconseguir convertir-la en un equipament obert al barri. Encara ho és avui. El context de les batalles veïnals, però, ha canviat molt des d’aquells convulsos anys 70 i 80. I, tot i que reivindicacions com les que es van fer per salvar les casetes del carrer Encarnació de Gràcia -amb ocupació del jardí inclosa- hi mantenen un fil conductor, moltes de les lluites dels barris han canviat de to.

La quota d’associacionisme del comerç català és d’un 32,3%. És a dir, a Catalunya només un de cada tres comerços forma part d’alguna entitat representativa del comerç, segons un estudi elaborat pel departament d’Empresa i Coneixement de la Generalitat.

Barcelona va tancar en el seu últim ple tres anys de conflicte amb els restauradors per l'aplicació d'una ordenança de terrasses que, a la pràctica, suposava la reducció de taules i cadires al carrer. Tot i que el govern de Colau va acabar pactant amb el Gremi de Restauració una norma més suau, del conflicte i de la defensa de les terrasses n'ha nascut una plataforma veïnal, amb l'impuls del Gremi, que vol generar opinió sobre temes com la gestió del turisme o la creació d'activitat econòmica i que mira amb ulls crítics algunes de les decisions del govern dels comuns. En el seu manifest fundacional, que s'ha fet públic avui, lamenten, per exemple que l'Hotel Four Seasons no s'acabés instal·lant a l'edifici del Deutsche Bank, a la confluència entre el passeig de Gràcia i la Diagonal, i reivindica la Barcelona que es mou en bici i tramvia, però també la que ho fa en cotxe privat, en moto o en taxi. "Menys prohibir i més acordar i consensuar", defensen en relació a la manera com creuen que s'ha d'abordar l'activitat turística i en el que sembla una clara referència a la moratòria hotelera que va dictar Colau a l'inici del mandat.

"Estem de dol pel nostre company, però no estem enfrontats amb la comunitat gitana". En català i acompanyat per diversos representants d'altres comunitats del barri, el president de la Coordinadora de Senegalesos de Catalunya, Amadou Boka Sa, ha vulgut destacar avui la postura de la seva comunitat i recordar que l'assassinat del jove senegalès el passat dimarts a mans d'un home d'ètnia gitana va ser "un fet aïllat". El nostre propòsit és conviure en pau, buscar la bona convivència en el país on hem decidit viure, que és Catalunya", ha dit.

Dimarts, la seu de la direcció general de Joventut va ser l'espai escollit per presentar el Manual d'orgull laic, una guia que pretén donar eines a les associacions i entitats per tal de facilitar la seva tasca, reconeixement i funcionament, realitzada per organitzacions com Esplais Catalans, Acció Escolta, Casals de Joves de Catalunya i Ateneus Laics i Progressistes. La cessió de l'espai i la presència del nou responsable de joventut del Govern, Antoni Reig, no ha agradat gens al PP de Catalunya, i Jose Antonio Coto, diputat i president de les joventuts populars, les Noves Generacions, ha assegurat que “és un despropòsit i una provocació cap als centenars de milers de joves que tenen dificultats per trobar una feina o per emancipar-se”.