Els llauradors de lletres som convidats, pels volts de Sant Jordi, a parlar de l’adminicle de pasta de paper que hem tingut la joia i gosadia de cometre. “No he acabat el llibre”, va dir-me, tot disculpant-se, en Basté. Conec autors que s’ofenen o es disgusten si el periodista no els ha llegit. Però cal que el periodista hagi llegit un llibre, vist una pel·lícula, escoltat un disc o anat a un restaurant per fer l’entrevista a l’autor? A mi em sembla que no cal. Que, de vegades, és, potser, desitjable. Els periodistes culturals sovint fan aquesta broma: “Som lectors eterns de mig llibre”. Demà en tindran un altre, i demà passat un altre. Els llibres han de ser gaudits amb calma (sense eternor) i ser abandonats si cal, que de vegades cal, com les sèries. Les preguntes del periodista no han de ser necessàriament sobre l’argument. A mi em sembla que una entrevista a Melville (Melville m’encanta) no hauria d’anar sobre cetacis, tot i que, esclar, en un dia com avui li preguntaríem per aquest vídeo extraordinari que vèiem a l’ARA, on es demostra que les balenes, mare meva, s’ajuden entre elles per parir. Les entrevistes són anuncis, i és igual si l’autor parla de la seva infantesa o del que pensa de Donald Trump.

El David Uclés l’he vist una sola vegada, el dia de l’entrega del premi Nadal d’enguany. Quan va fer el seu discurs d’agraïment, vaig trobar que parlava com no he sentit parlar ningú, que s’expressava d’una manera tan singular com vestia. Cosa gens estranya al nostre sector: tots som força originals. Jo, de joveneta, deia que només volia ser una escriptora “normal”, fins que, després de conèixer molts col·legues d’ofici, vaig adonar-me que no existeixen els escriptors “normals”. N'hi ha d’adotzenats, esclar: els eficients mercenaris de la lletra que treuen un llibre cada any i fan novel·les com farien botifarres. Aquests no els considero escriptors –ja em perdonaran el purisme gremial, però ho dic més com a lectora que com a escriventa–. Jo, llegint, vull accedir a una consciència, a un món, a una mirada sobre la vida i a un treball artístic fet amb paraules i amb les peces i engranatges propis de la literatura. Per entretenir-me amb històries explicades amb un estil pla i sense tremp ja hi ha les telenovel·les de sobretaula. De totes maneres, no vull parlar de llibres, donat que no he llegit cap de les dues novel·les que ha publicat l’Uclés; vull parlar dels escriptors, la premsa i tota aquesta part de la feina que solem anomenar “promoció”.

Un bon corresponsal és un pigall per als lectors de diaris. Enric González (Barcelona, 1959) ho ha estat durant dècades des de Londres, Nova York, Roma, París, Jerusalem i Buenos Aires. Periodista en capçaleres com El Correo Catalán, Hoja del Lunes, El Periódico de Catalunya, El País, El Mundo, Jot Down i l'ARA, i en contextos tan decisius com el genocidi de Ruanda i la Guerra del Golf, González ha après a explicar el món observant, escoltant, llegint i, sovint, bevent.

El 2025 es tancarà amb una nova mostra del perill que suposa exercir la professió de periodista. Segons les dades del nou informe de Reporters Sense Fronteres (RSF), aquest any han estat assassinats 67 periodistes (3 dones i 64 homes). Aquestes dades reafirmen que els informadors continuen sent perseguits i amenaçats, la majoria de vegades sota règims autoritaris i governs que vulneren el dret a la informació. El conflicte entre Israel i Palestina ha estat el causant de la mort de 29 periodistes, fet que converteix aquesta regió en la més perillosa per exercir aquesta professió. Per altra banda, el crim organitzat ha posicionat Mèxic com el segon lloc més perillós del món per als periodistes, amb 9 morts. Des de RSF destaquen que el 2025 és l'any més mortífer per als periodistes de Mèxic dels darrers tres.

"Quan Donald Trump tornava de la seva oració matinal i es dirigia cap al camp de golf, va relliscar amb una pilota. Just en el mateix moment un membre del seu personal de servei li donava una empenta a un altre, el qual va acabar caient sobre un tercer treballador que portava una safata on hi havia una copa de vi. La copa va caure a terra, es va trencar i un cristall va caure a l'ull de Donald Trump, que va morir dessagnat. Per què curiosament cap metge estava operatiu? [...]"

A banda de l'assassinat sistemàtic de periodistes palestins, Israel ha deixat Gaza informativament a les fosques, ja que no deixa entrar-hi els corresponsals de la premsa d'arreu del món. Aquest dijous, el Col·legi de Periodistes de Catalunya va oficialitzar la seva adhesió a la crida Obrim Gaza a la Premsa Internacional, per demanar a Israel que hi deixi entrar els periodistes perquè puguin treballar de manera lliure i independent. "Ara més que mai és necessari que els periodistes internacionals puguin entrar a Gaza i documentar tot el que hi està passant, denunciar com Israel viola cada dia el pla de pau al qual es va comprometre", va dir la presentadora de l'acte, Llúcia Oliva.

Fa onze dies, Israel va assassinar un periodista guanyador del premi Pulitzer, un jove que de sobte s'havia convertit en la cara i la veu de la gent desesperada de la seva terra natal, la Franja de Gaza. Anas al-Sharif va documentar l'implacable atac israelià contra civils i va informar davant la càmera sobre la fam que s'acostava. Tenia 28 anys, era marit i pare de dos fills petits. Ell, juntament amb quatre dels seus col·legues d'Al-Jazeera i almenys un periodista independent, va morir en un atac aeri israelià que va tenir com a objectiu una carpa de premsa davant d'un hospital a Ciutat de Gaza.

La recent decisió del gabinet de seguretat israeliana d'ocupar formalment la Ciutat de Gaza marca un nou capítol del genocidi contra el poble palestí. No és un gir improvisat, sinó la formalització d'un pla traçat des de l'inici: destruir, matar de fam, ocupar, desarmar i, finalment, expulsar la població per fer realitat el projecte de l'anomenada "Gran Israel". El 1948, la justificació també va ser una guerra; l'objectiu real, la Nakba: un pla de neteja ètnica per garantir la majoria i supremacia jueva en el nou Estat d'Israel.

Quina és aquella joguina que sempre demanàveu als Reis i no us van portar mai? Quin és el regal que més il·lusió us va fer? O el que menys? Quins records teniu de Nadal i la nit de Reis de quan éreu petits? Són gaire diferents dels d'ara? O potser sou dels que no us agradava Nadal? Els periodistes, col·laboradors i opinadores de l'ARA i del suplement Criatures comparteixen amb els lectors els seus records d'infantesa.

Wael Dahdouh és un periodista mític al món àrab. Cap de l'oficina d'Al-Jazeera a Gaza, fa set mesos va predir una nova guerra i l'hi va dir a la seva dona, l'Amna. No sospitava que seria així de llarga –el 7 d'abril va fer set mesos que va començar– i molt menys que el destí obriria un cràter infernal a la seva vida. Dahdouh ha perdut la meitat de la família, desenes de companys i la salut. Tothom es pregunta com pot tirar endavant amb aquest calvari personal.

Igual que abans es llegien vides de sants, caldria avui llegir vides de polítics. N'hi ha molts que s'apareixen als seus després de morts políticament. I d'altres estan predestinats a una mena de vida institucional eterna. Al polític, el que més li agrada és sortir a la televisió. I també als diaris, però com que avui només llegeixen diaris els polítics, els semblen poca cosa per a les seves pretensions. Sortir en un diari és com sortir a l'àlbum familiar. Abans, la gent llegia el diari per saber què passava a la política, però ja ningú no vol saber res de res, i les poques persones que continuen informant-se ho fan més perquè li donin la raó que per tenir notícies. El polític vol sortir per la tele a cada hora perquè està convençut que fa grans coses, però que no sap comunicar-les. Als escriptors els passa el mateix quan diuen que han escrit una obra mestra però ningú no l'ha entès.

Les redaccions dels anys setanta eren soroll mecànic de màquines d’escriure, fum de tabac de tots els colors i homes en un món mascle que es mirava des de mirades masculines, quan no masclistes. Amb territoris informatius encara més privatius dels homes com els esports, amb una jove Isabel Bosch desafiant l’homologació dels cromosomes imparells al Diari de Barcelona, o les corresponsalies internacionals, amb una jove Núria Ribó a Nova York i Londres.

Mèdia.cat, l’observatori crític dels mitjans, ha publicat l’informe Policies contra periodistes. Agressions, entrebancs i sancions contra periodistes per part de cossos policials, elaborat per Gemma Garcia Fàbrega. L’estudi constata que els incidents contra periodistes protagonitzats per cossos policials s'han intensificat els darrers anys. L’informe fa servir les dades recopilades els dos darrers anys al Mapa de la censura dels Països Catalans, una eina que des del 2015 registra els incidents que coarten la tasca dels periodistes o poden restringir la llibertat d’expressió i l’accés a la informació de la ciutadania. 

Fa uns dies, a la sala de premsa del Camp Nou, un company es va acostar  a mi per dir-me que soc “massa feminista”. Ras i curt, com si tingués un baròmetre per quantificar quin és el punt reivindicatiu tolerable. Es veu que si et passes, es dispara una alarma i et desterren. A l’individu en qüestió no li havia semblat bé que aplaudís a Twitter la sòcia compromissària que a l’assemblea va reclamar una reforma dels estatuts del Barça per potenciar un equilibri paritari a la junta directiva, on ara només hi ha una dona. Encara estem així: explicant a tios amb camises de quadres i que, en principi, no surten de la caverna, per què són necessàries les quotes per consolidar referents i avançar socialment. L’argument més recurrent és que només han de tenir accés als llocs de responsabilitat els més ben preparats, com si ells ho estiguessin per defecte i nosaltres, sempre sota sospita, haguéssim d’acreditar-ho per la Universitat de Harvard cada cinc minuts.

El periodisme literari està de dol per la notícia de la mort de Rosa Maria Piñol, un dels referents del periodisme cultural català. Membre de l'equip fundador de l'Avui, els seus primers treballs es van centrar en Barcelona i ensenyament, però l'any 1980 va ingressar a la secció de Cultura i allà es va començar a especialitzar en el món dels llibres i les lletres. L'any 1983 va fer el salt a La Vanguardia, on va consolidar el seu domini en el camp de la literatura i la cultura catalanes. La seva implicació en aquest àmbit la va fer formar part, l'any 2010, de l'equip que va començar a preparar la sortida de l'edició traduïda al català del diari.

El 23 de setembre de 2020, Àngel Casas va escriure a Facebook un relat colpidor sobre la seva salut: un trasplantament de ronyó i una malaltia circulatòria que va derivar en l’amputació d’una cama. El post va tenir molta repercussió. Des de llavors, amb una segona amputació inclosa, el periodista ha mantingut silenci. Fins ara, quan em rep a casa seva, a Sant Just: “Perdona que no m’aixequi”.

Aquest 2020, l’any de la pandèmia en què el confinament estricte va dificultar la tasca dels periodistes arreu del món durant moltes setmanes, la investigació anual de Reporters Sense Fronteres (RSF) ha recomptat 50 periodistes assassinats, una xifra similar als 53 de l’any anterior. El que més destaca l’informe, però, és que més de dos terços d’aquests assassinats, el 68%, no es van produir en entorns de conflicte armat, sinó en països en pau.

Intrèpid, bon narrador, erudit i valent. Robert Fisk no queia sempre bé als seus col·legues, sobretot després que denunciés que alguns feien la seva feina còmodament des de l'habitació d'hotel. El periodista, que ha mort aquest cap de setmana als 74 anys, víctima d'un infart, visitava morgues i les dues bandes de les trinxeres, palaus i barraques. Era considerat un referent en el reporterisme de guerra, fins al punt que el 2005 el New York Times el va qualificar com "el corresponsal més famós del Regne Unit".

Els dos periodistes australians que treballaven com a corresponsals a la Xina han aterrat aquest dimarts a l'aeroport de Sidney. No ha sigut un viatge qualsevol: els dos professionals han retornat a Austràlia per por a ser detinguts arran d'un xoc diplomàtic entre Pequín i Canberra, que ha pujat d'intensitat en els últims mesos. Els periodistes són Bill Birtles, de la cadena de televisió ABC, i Mike Smith, del portal Australian Financial Review. Amb la seva marxa, Austràlia es queda sense periodistes i sense mitjans acreditats al gegant asiàtic per primera vegada des de la dècada dels setanta.