El mateix matí que la seva fidel escudera des de principi de legislatura –María Jesús Montero– passava el relleu al seu successor –Carlos Cuerpo–, Pedro Sánchez es reunia amb Imanol Pradales per complaure les demandes que fa temps que li fa el PNB i insuflar una mica d'oxigen a la legislatura a través d'avenços en l'Estatut de Gernika. "Com saben, l'Estatut segueix sense complir-se íntegrament. Hi ha un acord polític, i hem insistit en la necessitat de fer-ho amb celeritat", ha verbalitzat el lehendakari a la sortida. La trobada, acompanyada d'una nova reunió de la Comissió Bilateral de Cooperació Estat-Euskadi, arriba exactament dos mesos després de l'última cita i complint amb l'exigència de celebrar-se abans de Setmana Santa. En aquella ocasió, malgrat haver aconseguit el traspàs de cinc competències, Pradales va marxar frustrat amb els "incompliments" del govern espanyol. Però ara torna a Bilbao "raonablement satisfet" després d'haver subscrit un "acord polític" per a la transferència de set noves matèries. Queda pendent, entre altres coses, el traspàs de les pensions. El més substantiu és que s'ha obert la porta perquè el País Basc pugui participar en la gestió dels aeroports "per primer cop a la història".

Espanya no només té un problema de finançament autonòmic. Té un problema de model. I mentre se segueixi evitant el debat de fons, qualsevol reforma serà un pegat més en una estructura que fa anys que mostra esquerdes.

"Després del que ha passat a Escòcia i el Regne Unit, el Procés català continua i va cap endavant. Ens sentim reforçats pel bon exemple d'una democràcia europea que ha deixat votar. Aquest és el camí". Així s'expressava Artur Mas el novembre del 2014, pocs dies després de la consulta del 9-N, l'avantsala del referèndum que lideraria Carles Puigdemont tres anys després. Des de llavors i durant els anys àlgids del Procés, Catalunya es va emmirallar en diverses ocasions en el cas escocès. 11 anys després d'aquell moment, la realitat que viu el país i els temes que ocupen l'agenda política catalana l'allunyen de qui va ser un model a seguir.

Les paraules de la líder de Podem, Ione Belarra, a l'ARA amb què s'oposa al traspàs de les competències en immigració perquè creu que els Mossos farien "batudes racistes basades en perfil ètnic" han provocat les crítiques de diversos dirigents independentistes, però també del mateix president de la Generalitat, Salvador Illa. "No permetré que ningú posi en dubte la professionalitat del cos de Mossos", ha afirmat en un missatge a X. Hores abans també havia replicat a la líder de Podem la consellera d'Interior, Núria Parlon, que li ha exigit que demani disculpes per "incitar a delictes d'odi" contra els Mossos, ha dit en declaracions a TV3: "És tenir molt poc respecte pels cossos policials". Tot i això, Belarra ha mantingut les seves declaracions inicials i ha afirmat que Illa "no coneix el país i la realitat que governa", apuntant al racisme institucional.

He decidit deixar l’ensenyament, després d’aproximadament 27 anys dedicant-m’hi. Aquesta decisió neix d’una reflexió profunda sobre la meva trajectòria com a alumne i professor.

Un cop més, els titulars d’educació dels darrers dies plantegen el greu problema del nivell de coneixements dels estudiants a Catalunya. En concret, el nivell de matemàtiques a sisè de primària, el més baix de la història, i les dificultats a quart d’ESO en anglès, tot i que el català sembla remuntar. La Generalitat també ocupa titulars anunciant la implementació de mesures addicionals per millorar els coneixements en ciències dels alumnes. Entre altres, ampliar la formació del professorat en didàctica de les ciències per millorar la qualitat de l’ensenyament. Però quina és la causa del problema del baix nivell de coneixement dels alumnes? Segurament és multifactorial. Invertir en mesures addicionals significa que amb el que es fa fins ara no és suficient. Que aquestes mesures incloguin una didàctica perquè els mestres ho facin millor també pressuposa que no ho estan fent prou bé. Cosa pel cap baix discutible, perquè aquests mateixos mestres han estat validats per la mateixa administració que ara planteja ensenyar-los més mètode. Ara bé, ningú proposa una òptica diferent, que permeti girar la truita. Si el problema són els coneixements, per què s’ha de reforçar la didàctica? Aquí vaig. La clau de tot plegat és l’absència d’una reflexió sobre els continguts per un excés de treball competencial. La lògica de les competències, aquesta idea del per a què serveixen els continguts, aquesta mania del saber fer, acaba per anar en detriment del saber, no de tot el saber, però sí de les coses més importants per poder espavilar-se en un món on la intel·ligència ha estat segrestada per les màquines. Per a què serveix saber fer una cerca per internet sense saber si el que hem trobat és correcte perquè no en tenim coneixement? La dificultat avui és esbrinar quins són els coneixements fonamentals que cal haver adquirit per tal de bellugar-se socialment sense que ens donin gat per llebre. Una activitat ha agradat molt als nens, però què han après? No es tracta de fer infants competents, capaços d’aplicar uns coneixements, sinó infants instruïts, cultes, millor dit, amb curiositat per saber coses, no precisament les coses que circulen per les xarxes, sinó les que han vertebrat la cultura. En lloc d’ensenyar com fer servir la IA d’entrada s’ha d’ensenyar quin és el rerefons de la IA, com s’ha inventat, qui, com i sobretot per què. En lloc d’ensenyar anglès jugant a un videojoc s’ha d’ensenyar l’anglès que escrivia Virginia Woolf. Justament perquè no té cap aplicació, cap ni una, més que fer-li dir a l’anglès coses que no hauríem imaginat en altres llengües. 

Una bona amiga, professora, m’envia una de les preguntes de matemàtiques de les proves de competències bàsiques. Són unes proves que es fan a quart d’ESO per avaluar si els estudiants han “assolit” els mínims coneixements que se’ls hauria d’exigir per edat. Una de les preguntes comença amb aquest enunciat: “En Mario té 7 anys. Dissabte a les 21.00 h els seus pares han detectat que té febre. Des d’aleshores, li han pres la temperatura diverses vegades. El gràfic següent mostra en quines hores ho han fet i la temperatura obtinguda”.

L’Institut Català d’Estadística (Idescat) acaba de publicar unes “projeccions demogràfiques” per a la propera dècada en forma de tres escenaris (també fa projeccions fins al 2074, però no em semblen interessants).

Ara resulta que no només l’AVE és radial. També les Rodalies tenen punt de sortida i d’arribada al km 0 de la Puerta del Sol si fem cas de la negativa dels sindicats de treballadors de Renfe a plegar-se al traspàs acordat entre la Generalitat i l’Estat. Un exemple més de la defensa d’un model jacobí de servei públic disfressat de reivindicació d’uns drets socials que no han estat mai en qüestió. A l’Espanya de l’estat de les autonomies no li escau la mentalitat policèntrica que impera en altres estats compostos o en la mateixa UE. La pulsió centrípeta de les elits polítiques i econòmiques de l’Espanya de matriu castellana-andalusa, i la definitiva musculació de Madrid no permeten ni tan sols que Barcelona sigui el Frankfurt o el Milà d’Espanya. Enterrat està el somni de molts federalistes i fins i tot el pacte tàcit a què feu referència Antoni de Capmany a les Corts de Cadis, pel qual Castella havia de fer la política mentre a Catalunya li deixaven fer els negocis. 

Estic desanimada. I em sap greu estar-ho perquè no hi ha res que em faci més feliç que ensenyar història de l’art a segon de batxillerat. Si vau triar aquesta optativa ja sabeu de què us parlo. És una matèria que et canvia per sempre la mirada i fins i tot la manera de viatjar. A mi fins i tot em va canviar la vida perquè, tot i que tenia claríssim que volia ser professora a secundària, no tenia clar de què. Vaig descartar la meva idea inicial (filologia anglesa) per estudiar història de l’art i ara ja fa vint anys que explico l’assignatura. Vint. Però el nou model d’examen de la selectivitat m’ha desinflat. Sé que molts professors esteu igual i suposo que a la resta de matèries també hi ha canvis contundents, però jo us explico la meva.

No només els infants i estudiants catalans i espanyols tenen problemes amb la comprensió lectora i les matemàtiques: els adults tampoc se'n surten amb gaire nota. Així ho revela l'últim informe PIAAC 2023 del programa per a l'avaluació internacional de les competències de la població adulta que elabora l'OCDE amb el ministeri d'Educació. Els resultats d'aquest estudi que podria equivaldre a l'informe PISA dels adults són contundents: els espanyols se situen per sota de la mitjana europea i de l'OCDE en les tres àrees principals d'aprenentatge (matemàtiques, comprensió lectora i resolució de problemes). Són unes dades que no milloren des de fa una dècada.

Gregorio Luri (1955) és mestre d'escola jubilat, pedagog i filòsof. S'ha convertit en una de les veus referents davant la crisi educativa que viu Catalunya i recentment ha publicat el llibre Prohibido repetir (editorial Rosamerón).

És ben sabut que la pandèmia va desgavellar l'escolarització. Entre el 2018 i 2022, un adolescent d'un país desenvolupat es va endarrerir uns sis mesos respecte al progrés esperat en lectura i nou mesos en matemàtiques, segons l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE). El que no és tan conegut és que els problemes van començar molt abans de l'arribada de la covid-19. Un alumne d'un país de l'OCDE no tenia més coneixements de lectura i escriptura o d'aritmètica quan el coronavirus es va desbocar per primera vegada que els alumnes examinats 15 anys abans. Com sosté l'informe Les escoles dels països rics progressen poc, l'educació en els països desenvolupats s'està estancant. Això hauria de preocupar tant les famílies com els responsables polítics.

Se’n sap poc, se’n parla molt. La fonamentació del saber es desdibuixa quan es troba davant de proclames inflamades, que ho deixen anar tot pel broc gros, sense matisos. Alguns afirmen que els que parlen d’escola innovadora rebutgen la memòria. Fals. El que menystenim és el que Kant ja anomenava memòria mecànica, és a dir, una memòria que no ensenya a pensar perquè consisteix en una repetició literal. D’altres estan convençuts que les escoles que volen fer coses noves tenen com a principi el rebuig als llibres de text. Fals. El rebuig és cap a tota la literatura que transmet el saber ja empaquetat i no promou la reflexió. Hi ha qui manifesta que els continguts ara no són importants, que només es té en compte que tothom s’ho passi bé. Fals. El que se sap és que les actituds cap a l’aprenentatge milloren quan en l’entorn predomina un clima càlid. Per acabar, molts gosen convertir el treball per projectes en l’ase de tots els cops. També van errats.

Les negociacions de Junts amb el PSOE en relació amb la immigració tenen dues visions. Per a Junts, aquest és un problema seriós per a Catalunya –la comunitat autònoma amb més immigració–, i per al partit suposa un pas significatiu haver negociat el traspàs de les “competències integrals” en la matèria. Si són integrals, són totes?

Les pròximes eleccions a Catalunya aniran del que van sempre: d’identitat. A vegades és a cavall d’un Estatut, o de la independència, o, ara, de la immigració. Però les eleccions a Catalunya sempre van d’identitat, amb posicions a favor i en contra, i les "en contra" poden ser bel·ligerants o subreptícies, amb allò que l’eix nacional és una mania d’una part del país i que no cal parlar-ne gaire o gens, perquè l’estat de les autonomies ja va donar resposta a qualsevol reclamació.

Resistir és vèncer. Aquest és el dogma de fe de Pedro Sánchez i ho continuarà sent per molt que el seu mandat s’assembli cada cop més a un viacrucis. Qui dia passa any empeny, pensa el president; però és evident que aquesta última setmana la solidesa de l’heterogènia coalició que li dona suport ha quedat en entredit, i ha posat de manifest contradiccions gairebé inassumibles. Però com va dir fa molts anys Macià Alavedra al Parlament català, hi ha una cosa pitjor que una majoria estrafolària, i és una minoria estrafolària. El PP i Vox, amb la seva tendència a l’histrionisme, sempre fan que els mals tràngols del PSOE siguin de més bon empassar.

Escoltades les explicacions de Jordi Turull i Laura Borràs, s'entén que, en aquests dies, el grup parlamentari de Junts a Madrid va passar en poques hores de demanar sancions contra les empreses que van treure la seu social de Catalunya l'any 2017 a trobar-se dins les mans, ben cedides, les competències integrals sobre immigració. Això va passar, com ha pogut veure tothom, gràcies a moltes corredisses pels passadissos, moltes negociacions a hores intempestives, molts papers damunt les taules i alguns passis de màgia de darrera hora. La política espectacle té aquestes coses, i és cert que comporta un enrenou i una xerrameca que poden resultar enfitoses per a segons qui, però a canvi fa que surtin coses dels barrets.

La professora de matemàtiques torna a llegir el correu abans de saludar els alumnes: “El sentit socioafectiu és una de les grans novetats del currículum de matemàtiques”, hi diu, perquè, ara, en l’ensenyament de matemàtiques hi haurà aquest “criteri d’avaluació”. Rellegeix el paràgraf de sota, amb els dos “components clars”. El primer, “la gestió de les emocions i la seva influència en el desenvolupament d’actituds i creences vers les matemàtiques i vers el seu ensenyament i aprenentatge”. El segon, “el desenvolupament de destreses socials orientades a la participació en condicions d’igualtat i respecte”.

El professor de l’Institut d’Educació Secundària Rauw Alejandro ha rebut una circular que diu així: “Molt important. Recordeu que dintre de les vostres matèries s’han d’avaluar les competències transversals següents: competència ciutadana, competència emprenedora, competència personal, social i d’aprendre a aprendre, competència digital”.