El gener del 1982 la primera ministra britànica Margaret Thatcher tenia un munt de maldecaps. Els serveis secrets l'avisaven que segurament la junta militar argentina preparava una invasió de les illes Malvines, es produïen manifestacions contra la seva decisió d'augmentar els impostos i el seu fill havia desaparegut. El 13 de gener del 1982, abans de fer un discurs davant la Federació Nacional d'Autònoms, Thatcher va arribar a perdre l'equilibri, visiblement afectada. La dama de ferro semblava a un pas de trencar-se, ja que en Mark Thatcher, el seu fill, feia cinc dies que estava desaparegut en un dels llocs més inhòspits del planeta: el desert del Sàhara.

Alguns llibres resisteixen fantàsticament el pas del temps. Falso amanecer, de John Gray, n’és un bon exemple. Es va publicar l’any 1998, abans de l’euro, de Vladímir Putin i de les xarxes socials, però la seva diagnosi sobre els efectes del “lliure mercat” –un concepte inventat a mitjan segle XIX– i de la seva evolució lògica, el “capitalisme global”, es manté encertada: desintegració social, impotència de la política i auge brutal de les desigualtats.

Margaret Thatcher va néixer el 13 d'octubre del 1925. Acaba de complir-se'n un segle. La Dama de Ferro (un malnom que li van posar els soviètics quan encara era a l'oposició) va ser pionera en moltes coses. Va ser la primera dona a Downing Street i la primera impulsora del neoliberalisme en un país industrialitzat, per exemple. Però no només això: va ser conscient de la utilitat d'això que després s'anomenaria “finestra d'Overton” quan al nord-americà Joseph Overton, encara adolescent, no se li havia acudit ni tan sols el concepte.

El nacionalisme ultraconservador està en auge. Ho veiem ràpidament esmentant alguns noms: Trump, Orbán, Milei... És en aquest context que l’historiador Eric Storm (Països Baixos, 1966) publica Nacionalismos, una historia mundial (Crítica), un llibre que no se centra ni en un país ni en un continent, sinó que radiografia, com el seu nom indica, la història dels nacionalismes a escala mundial en un exhaustiu treball que permet dibuixar les similituds que hi ha entre regions i entendre per què avança mundialment. 

Dotze anys després de la seva mort, Margaret Thatcher –o el seu fantasma– continua aixecant passions al Regne Unit. A favor, entre els més nostàlgics d’un govern que, després dels convulsos executius laboristes, a partir del 1979 va acabar progressivament amb el poder dels sindicats, canviant per sempre la fisonomia laboral i social del país. En contra, entre l’esquerra més conscient que la Dama de Ferro va ser capaç de “canviar el temps”, segons la referència de l'speaker dels Comuns, John Bercow, en la sessió a la cambra el 10 d'abril del 2013, amb motiu del seu traspàs. Bercow manllevava una cita de Churchill, també al Parlament: "There are some politicians who make the weather [alguns polítics 'canvien el temps' en el sentit que fan història] i Margaret Thatcher sens dubte en va ser una”.

La veritable estrella de la conferència política en homenatge a Margaret Thatcher de dilluns passat a la City de Londres no va ser la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que va actuar com a ponent principal, ni tampoc la líder de l'oposició britànica, Kemi Badenoch, que va cloure la trobada. Amb discursos sense gaire rigor intel·lectual, que probablement haurien fet millor ChatGPT o un estudiant de batxillerat, van causar el mateix estupor que Van Morrisson en els seus concerts: tres cançons i adeu. Va ser l'historiador conservador escocès, resident als Estats Units, Niall Ferguson (Glasgow, 1964), qui va captar l'atenció del públic, un cop Ayuso ja havia marxat de l'escenari. L'autor de textos tan estimulants com polèmics, com ara El imperio británico, El triunfo del dinero i La plaza y la Torre, és professor de la Càtedra d'Europa de la Universitat de Stanford.

Al seu llibre El siglo de la revolución (que fa referència, naturalment, al segle XX) l’historiador Josep Fontana dedica un capítol a la revifada de la Guerra Freda (o si més no del seu esperit), que va comportar el primer mandat de Ronald Reagan com a president dels EUA. Fontana s’ocupa de Reagan com a figura preeminent de la contrarevolució conservadora (així l’anomena) que va tenir lloc durant la dècada dels vuitanta als mateixos EUA, i a tot Occident. Un replegament ideològic cap a la dreta, després d’uns anys setanta que havien transcorregut sota l’influx de moviments revolucionaris com el Maig del 68 parisenc o la Primavera de Praga (i que havien suposat uns anys d’esplendor per a la creació artística, tant en l’àmbit de l’art com en el de la música, la literatura o el cinema).

“El món no se’n surt”, va titular un dels seus últims llibres Tony Judt. Érem a l’any 2010 i vivíem sota l’impacte de la crisi financera del 2008, que havia fet miques la creença que, després de la suposada “fi de la història”, vivíem en el millor dels mons possibles. No, alguna cosa no anava bé en un món “on la riquesa s’acumula i decauen els homes”, per citar el poema del segle XVIII d’on l’historiador britànic establert a Nova York treia el títol original del seu llibre. Per a Judt, en efecte, hi havia alguna cosa profundament errònia en la manera com vivim.

El britànic Ian Kershaw (Oldham,1943) és l'autor de la monumental i exhaustiva Hitler. La biografía definitiva (Península, 2010), i segurament un dels historiadors que més han treballat, investigat i intentat entendre els autoritarismes i les dictadures del segle XX. Hi ha una pregunta que sovint aflora quan es mira enrere: ¿van ser les personalitats de Hitler o Mussolini les que van canviar el curs de la història o el seu poder i les seves decisions són fruit de les circumstàncies històriques que els van tocar viure? A Personalidad y poder. Forjadores de la Europa moderna (Crítica), Kershaw analitza dotze personalitats i el seu context històric: des de Lenin fins a Helmut Kohl passant per Churchill, Stalin, Franco, Gorbatxov i Thatcher. L'autor es pregunta què tenen en comú.

Normalment la paraula populisme s'empra per vilipendiar qualsevol moviment polític que vingui dels "extrems". Així, s'associa a l'extrema esquerra, a l'independentisme i a vegades a l'extrema dreta. Sembla que el populisme no té res a veure amb els partits liberalconservadors, que tindrien cura de les institucions i de l'estabilitat per afavorir l'economia de mercat. Per aquesta regla de tres, doncs, Isabel Díaz Ayuso només pot ser trumpista: és de dretes, és populista i ignora del tot la -suposadament preuada- estabilitat institucional per aconseguir més quotes de poder. S'oblida, però, que el populisme no és propi només "dels extrems" que busquen alinear les masses contra el sistema, sinó que també ha estat una estratègia emprada, i amb èxit, per defensar els interessos dels grans poders econòmics cansats de les polítiques redistributives de l'estat del benestar, tal com vam veure amb Margaret Thatcher.

Estic mirant, a poc a poc, degustant-la bé, la quarta temporada de The Crown. Continua la tirallonga de cretins protagonistes fent de les seves. La reina, la més digna, però també la més dura, la més seca, la més prudent. Sempre el “No fos cas que...” per davant. És fantàstic el capítol en què un ciutadà es cola a Buckingham perquè vol parlar amb ella, li vol fer veure que a peu de carrer ho estan passant malament. És la manera de tocar, ni que sigui amb una pinzellada, el terrible thatcherisme, aquell estat de devastació emocional dels vuitanta que tan bé ens han explicat Ken Loach i Mike Leigh en el seu cinema. Veient The Crown un es pregunta si una sèrie així seria possible a Espanya. La resposta no pot ser més clara: no. Si es fes seria costumisme tronat. No hi hauria risc, ni aprofundiment. Seria anecdotari, com a molt. ¿Recordeu aquell terrible Felipe y Leticia de fa uns anys? Era com una paròdia. Si aquí es fes un The Crown caldria posar-se seriós, caldria tenir un boníssim equip de guionistes, però, sobretot, un projecte audiovisual ambiciós. Costa visualitzar-ho.

Al final d’un dels primers actes de la Biennal de Pensament que va tenir lloc al monestir de Pedralbes a mitjans d’octubre un dels assistents va plantejar una pregunta filosòficament crucial: "Qui som? Quina és la nostra identitat?" La qüestió va ser suscitada per la interessantíssima i informadíssima conferència que havia impartit el genetista Tomàs Marquès acompanyat per l’Antoni Bassas i jo mateix.

Havia de ser l’atemptat definitiu de l’IRA, el que posaria de genolls el govern britànic i l’obligaria a negociar un alto el foc de cara a una imminent reunificació d’Irlanda. Era el 12 d’octubre del 1984. El Partit Conservador, amb la primera ministra Margaret Thatcher i tots els membres del seu gabinet, celebrava la seva convenció anual a l’Hotel Grand de Brighton, una ciutat mitjana de la costa sud d’Anglaterra. Va ser prop de les tres de la matinada quan una bomba, col·locada un mes abans en una de les habitacions de l’hotel, va explotar. Tot i que tant la Thatcher com la plana major del seu govern en van sortir il·lesos, el brutal atemptat va causar la mort de cinc persones i en va ferir de gravetat una trentena més.

El 4 de maig ja fa uns anys que és una data important als calendaris de tots els seguidors de la saga 'Star Wars': és l'Star Wars Day.

Deu contes imprevisibles, plens d'ironia i profunds es relacionen entre ells per explicar la vida de parella i de família amb dosis de sexe, infidelitats, emocions i fins i tot amb la presència de la mort. Hilary Mantel afila el llapis de l'humor a 'L'assassinat de Margaret Thatcher' –traduït per Ferran Ràfols Gesa– per exposar situacions de la vida quotidiana que molts viuen i pocs s'atreveixen a explicar. L'Altra Editorial edita per primer cop en català a l'escriptora britànica guanyadora de premis tan importants com el Costa Book o el Man Booker.

Més de 2.000 polítics, dignataris i celebritats han sigut convidats al funeral de l'ex primera ministra britànica Margaret Thatcher, a la catedral de Sant Pau de Londres la setmana vinent.