Poques vegades passa que a l'espai de premsa del Teatre Lliure pràcticament no hi càpiga la companyia que presenta l'espectacle. Aquest dilluns ha estat així, però l'aglomeració estava justificada: el Festival Grec i el Teatre Lliure compleixen 50 anys el 2026, i per celebrar-ho han decidit tirar la casa per la finestra amb una macroproducció de L'òpera de tres rals de Bertolt Brecht. La dirigirà la creadora gallega Marta Pazos, responsable d'espectacles que han deixat marca al seu pas per Barcelona, com ara l'òpera Alexina B i el muntatge de García Lorca El público. Dani Espasa assumirà la direcció musical de l'espectacle, que comptarà amb una orquestra en directe, les coreografies de Mabel Olea i 12 intèrprets a l'escenari, amb noms de primera fila com Nao Albet, Eduard Farelo, Míriam Moukhles, Júlia Truyol i Roc Bernadí. "Serà una celebració feta des del plaer, el goig i l'esperança", avança el director del Lliure, Julio Manrique. La directora del Grec, Letícia Martín, afegeix que "un espectacle d’aquestes dimensions era perfecte per a les dues inauguracions, d'una banda el festival, el 29 de juny, i de l'altra la temporada del Lliure".

"Ara, per fi, el podrem veure a Barcelona", celebra Leticia Martín, la directora del Grec Festival de Barcelona. Es refereix a Forever, un muntatge de màscares dirigit per Iñaki Rikarte i produït per Kulunka Teatre, el Centre Dramàtic Nacional, el Teatre Arriaga de Bilbao i el Teatre Victoria Eugenia de Donostia. L'obra, premiada amb la millor direcció i millor autoria dels premis Max 2024, es podrà veure en cinc funcions del 23 al 27 de juliol al Teatre Condal de Barcelona. "Cal aprofitar aquesta oportunitat", apunta Daniel Anglès, director artístic del teatre.

Els dos gentilhomes de Verona passa per ser una comèdia de joventut de Shakespeare i, com és habitual, no se sap ben bé quan es va estrenar. El que queda clar per a biògrafs com Peter Ackroyd és que es tracta d’una obra escrita a tota velocitat amb les consegüents incoherències, inspirada, com és habitual en Shakespeare, en altres escrits precedents i a la fi amb l'aire satíric del drama romàntic dels anys vuitanta del segle XVI. I d’aquí l'inesperat final que sembla burlar-se d’aquelles obres, doncs a l'hora de triar entre l’amor i l'amistat Shakespeare es queda amb la relació amical de Proteus i Valentine deixant amb un pam de nas la Julia i la Silvia, les dues joves en edat de merèixer que en la magnífica proposta de Declan Donnellan marxen de la mà. És a dir, que una amistat forjada amb anys d’aventures i confidències no es pot assimilar a un enamorament per bonica que sigui la noia.

La directora d’aquesta mirada contemporània sobre el clàssic de Bertolt Brecht Mare Coratge, Lisaboa Houbrechts, arriba al Grec precedida d’una certa fama per haver crescut a la cuina de la Neecompany de Jan Lauwers i treballat al costat d'Alain Platel i Ivo Van Hove, tots ells protagonistes del millor teatre belga. També per les seves altres mirades contemporànies sobre Medea a la Comedie Francaise o sobre Orfeu i Eurídice dirigit a Hannover. En aquells espectacles barreja —vull creure que amb encert— arts visuals, música, text, coreografia i perfomance.

Poques vegades passa que coincideixin a Barcelona tres grans noms de l'escena internacional amb els seus espectacles més punters. El Festival Grec ho ha propiciat programant aquest cap de setmana els muntatges de dos grans referents de la dansa contemporània, Sidi Larbi Cherkaoui i Christos Papadopoulos, i una de les veus més singulars del teatre actual, Carolina Bianchi. Els dos primers arriben amb les entrades exhaurides i, en el cas de Bianchi, està a punt de fer el ple.

Feia molts anys que l'actriu Emma Suárez no tenia un projecte teatral entre mans, i encara més que no trepitjava el Teatre Goya. "L'última vegada va ser amb Bajarse al moro, als anys 80. Era una adolescent, ara soc una senyora", recorda la intèrpret. Malgrat que en la seva carrera professional el cinema hi té un pes important amb pel·lícules com La ardilla roja (1993), El perro del hortelano (1996), La propera pell (2016) i Julieta (2016), Suárez tenia ganes de tornar al teatre. Ara ho fa amb l'adaptació escènica d'El cuarto de atrás, la novel·la de Carmen Martín Gaite (1925-2000), coincidint amb el centenari del naixement de l'escriptora espanyola. "El text em va posar la pell de gallina, em va commoure, em va provocar, vaig sentir alguna cosa molt poderosa, por i vertigen alhora", explica Suárez. L'espectacle es va estrenar al febrer al Teatro de La Abadía de Madrid i serà al Teatre Goya fins al 27 de juliol, dins del Festival Grec.

Tres dones de tres dècades diferents en ciutats diferents i tres vides marcades per una novel·la: La senyora Dalloway. Tres vides encriptades en unes hores, com a la novel·la de Virgínia Woolf.

Hi ha dos motius pels quals Josep Maria Pou (Mollet del Vallès, 1944) va tirar-se de cap a portar Gegant de Mark Rosenblatt als escenaris catalans. La raó més egoista, admet l'actor i director del Teatre Romea, va ser descobrir que el protagonista era Roald Dahl (Llandaff, 1916 - Oxford, 1990). "A banda de ser un grandíssim escriptor, feia 1,95 m i tenia la mobilitat reduïda després de patir ferides de guerra i moltes operacions. A més, era un home amb un caràcter estrany i complicat. El paper semblava escrit per a mi", bromeja Pou. L'altre motiu –el principal– és la temàtica de l'espectacle. Gegant, que s'estrena el 5 de juliol al Teatre Romea dins del festival Grec, recrea un dia en la vida de Roald Dahl l'agost del 1983, just després que publiqués una ressenya incendiària contra els israelians a la revista Literary Review. En aquell text, Dahl es referia al conflicte amb el Líban del 1982 i deia que durant la invasió "tots van començar a odiar Israel".

L'univers artístic d'Arnau Tordera (Tona, 1986) no té aturador. El músic i compositor ha estat el primer a crear un espectacle de teatre musical vehiculat, des del principi fins al final, al voltant de la sardana. "Fins ara s'havien fet alguns experiments que incorporaven la cobla i la tenora, però aquesta és la primera obra dramàtica que utilitza aquests elements per vehicular tot l'espectacle", subratlla Tordera. Amb aquesta idea va concebre Sardana Superstar, que va estrenar-se a l'octubre a la Fira Mediterrània i que arriba al Teatre Condal de Barcelona del 2 al 6 de juliol dins del festival Grec.

La bombeta de la inspiració de Marc Salicrú (Mataró, 1993) s'encén sovint quan és davant del volant, travessant carreteres i autopistes solitàries que el transporten a mons imaginaris. "Hi ha una espècie de grandiloqüència i d'èpica quan de sobte apareix una brigada netejant la carretera, o asfaltant. Es genera un petit micromón que no acabes d'entendre i que de sobte, al passar ràpid, ja ha desaparegut", explica Salicrú. L'afany de capturar aquesta atmosfera misteriosa l'ha portat fins a idear un dels espectacles més genuïns i insòlits del festival Grec d'enguany. Interferència 02. Breu inici d’aproximació a l’acomiadament del trajecte comtal per la porta de l’arc del darrere. Trajecte a 110 bpm, de Teatres de Campanya, serà una barreja de concert urbà i acte escènic que implicarà prop de 300 persones a l'Arc de Triomf de Barcelona el 5 i 6 de juliol a les 20.30 h.

Si en alguna cosa li ha canviat la vida el Premio Nacional de dansa 2024 a la ballarina i coreògrafa Lorena Nogal (Barcelona, 1984) és que ha "après a dir que no". "M’han arribat oportunitats i ofertes de feina que eren molt interessants, però no les podia introduir a l'agenda que ja m’havia muntat l’any passat perquè m’hauria quedat sense viure. Té una cosa que t’atrapa i t’agrada, però alhora és una mica esclavitzant", afirma. I malgrat els nos, no para mai.

Què en fem, de la monstruositat de la resta? Podem arribar a entendre i dialogar amb algú que ens ha fet mal? Quin paper té la comunitat sobre els responsables d'accions abjectes? El teatre sovint serveix per buscar respostes o, si més no, per portar a escena les preguntes i fer-les ressonar dins l'espectador. Aquest és el motor de dos espectacles del festival Grec capitanejats per monstres: Qui va matar el meu pare?, d'Édouard Louis, dirigit per Pau Roca i protagonitzat per Dafnis Balduz; i El monstre, de Josep Maria Miró, dirigit per ell mateix i protagonitzat per Àurea Márquez, Joan Negrié i Albert Prat. El primer s'estrena l'1 de juliol al Heartbreak Hotel (hi faran tres funcions i ja tenen les entrades exhaurides, però tornaran a la tardor) i el segon serà a la Sala Beckett del 3 al 27 de juliol.

El Grec 2025 va començar dijous a l’hemicicle de Montjuïc amb l’estrena d’una proposta francesa que barreja la dansa, la música i el circ d’un creador que ha visitat el festival en dues ocasions amb espectacles ben rodats: Minuit (2018) i Celui qui tombe (2023). Però les estrenes absolutes són perilloses. Més encara si, com hem sabut, la producció ha passat per molts nervis en la seva entrada al Grec. Si bé aquest Le Petit Cirque té ingredients poètics i visuals força atractius que albiren el que potser serà l’espectacle d’aquí a un temps (quan hagi fet carretera i revisat els problemes de connectors i ritmes que es van evidenciar a Montjuïc), el cert és que la funció inaugural va quedar força deslluïda, com va fer patent el breu i esmorteït aplaudiment dels espectadors. 

Tant si creieu com si no creieu en l'amor, els escenaris del Grec us esperen per qüestionar-lo. En l'àmplia programació del festival hi ha enguany una sèrie d'espectacles pensats per esbudellar l'amor romàntic i treure'n l'entrellat, però també per reflexionar sobre la marca que ens deixa el fet d'enamorar-nos o bé, simplement, per recordar per què ens captiva tant una parella que s'estima fins a l'infinit.

Nit d’estrena i de nervis –dels bons– a la muntanya de Montjuïc. “Qualsevol cosa pot sortir malament en qualsevol moment”, advertia l’acròbata i creador escènic Yoann Bourgeois a la presentació de Le Petit Cirque, la proposta de circ contemporani encarregada d’inaugurar la 49a edició del Festival Grec aquest dijous al Teatre Grec. Estrenat l’espectacle, ha quedat demostrat que la prudència de l’artista francès no era falsa modèstia. L’escenografia havia de funcionar com un rellotge per no desmerèixer les acrobàcies impossibles del muntatge. Res no podia fallar. I no ha fallat. Creat a sis mans per Yoann Bourgeois, la cantautora francesa Pomme i la ballarina Marie Bourgeois, Le petit cirque ha superat amb nota el repte de donar el tret de sortida al gran aparador de les arts escèniques de la capital catalana. 

Just ara fa 30 anys, els creadors sud-africans William Kentridge, Adrian Kohler i Basil Jones van estrenar Faustus in Africa!, un espectacle que es convertiria en un emblema de la seva companyia, la Handspring Puppet Company. Era el 1995 i el seu país acabava de viure les primeres eleccions després de l'apartheid, que van donar la victòria a Nelson Mandela. En aquell context, el trio d'artistes va versionar el Faust de Goethe per submergir-lo en l'escenari del continent africà, imaginant un Faust que se'n va de safari després de signar un pacte amb el diable i es converteix en una metàfora del colonialisme. Tres dècades després, la companyia ha refet l'espectacle per donar-li una nova vida. El nou muntatge es va estrenar l'1 de maig a Ciutat del Cap (Sud-àfrica) i arriba a Barcelona aquest divendres i dissabte, dins del Festival Grec.

Barcelona tindrà, del 21 d'octubre al 2 de novembre, un nou festival que portarà grans espectacles de l'escena internacional a la capital catalana. La iniciativa porta per nom Flaix de Tardor i està impulsada pel Temporada Alta, però està pensat com un festival independent de l'esdeveniment gironí. En la primera edició s'han programat set espectacles: Le voci di Dante, de Toni Servillo; El tiempo todo entero, de Romina Paula; To move in time, de Forced Entertainment; Medida por medida, de Gabriel Chamé Buendia; Phèdre!, de François Gremaud; Coup fatal, d'Alain Platel, i Double bill, de la Dresden Frankfurt Dance Company. Els muntatges es representaran al Teatre Lliure, La Villarroel, el Mercat de les Flors, la Fundació Joan Brossa i el Teatre La Biblioteca.

El Grec està a punt d'esclatar. Del 26 de juny al 31 de juliol, el festival omplirà Barcelona de teatre, circ, dansa, música, lectures i performances amb un bon grapat de talent internacional i local. D'entre les 90 propostes d'aquesta edició, la primera dirigida per Letícia Martín, hem fet una tria dels noms més destacats que pot servir de guia per a qui busqui espectacles per sorprendre's, emocionar-se i gaudir d'un dels esdeveniments culturals més importants de l'estiu.

El primer Festival Grec de Leticia Martín tindrà 90 espectacles que s'estendran per 42 espais de Barcelona. Martín es va proposar fer créixer el festival i, per això, ha augmentat el nombre de muntatges respecte a edicions anteriors (l'any passat se'n van fer 81) i també els escenaris per on passarà el Grec. "No plantejo el festival com un fil conductor únic sinó com l’oportunitat d’analitzar la societat contemporània a través de les visions dels artistes. Vull fer servir l’art com a element que ens ajudi a reforçar les nostres relacions i la nostra societat", afirma la directora. "El primer encàrrec que vam demanar a la Letícia va ser que fongués el festival amb la ciutat de Barcelona. La cultura bull els últims temps, estem en un bon moment. Volem que tots els públics puguin gaudir del Grec", ha dit l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, en la presentació de la programació.

Poques companyies de teatre s'han guanyat el públic amb tanta unanimitat com Dagoll Dagom. Amb títols com Antaviana, Flor de nit i Els pirates, els tres socis de la companyia, Anna Rosa Cisquella, Joan Lluís Bozzo i Miquel Periel, han aconseguit la confiança cega de molts espectadors. Aquest any, després de mig segle al peu del canó, pleguen veles i s'acomiaden definitivament dels escenaris. "Ja tenim una edat –diu Periel–. Dagoll Dagom té 50 anys, però nosaltres en tenim més de 70". A tall de comiat, al setembre estrenaran al Teatre Victòria una quarta versió de Mar i cel, el seu espectacle més emblemàtic. I de l'11 al 13 de juliol, dins el Festival Grec, presentaran La gran nit de Dagoll Dagom, un concert dirigit per Daniel Anglès que reunirà més d'un centenar d'actors i músics. "Fa una mica de vertigen, perquè retrobarem gent de totes les èpoques", diu Periel.