Arnau Tordera: “Si jo morís, Catalunya perdria una peça artística singular que no està capacitada per perdre”

BarcelonaArnau Tordera (Tona, 1986), compositor, guitarrista i cantant, és el líder del grup Obeses, ha creat el musical Sardana Superstar i l’òpera La gata perduda. Potser el vau descobrir en una Marató de TV3 cantant Show must go on; al FAQS, interpretant Els Segadors al cim de Sant Jeroni, només amb guitarra elèctrica; o en alguna de les seves seccions amb Jordi Basté, a RAC1. És llicenciat en filosofia i ha estudiat a l’Esmuc, al Taller de Músics i al Conservatori de Vic. Té talent, discurs i estètica per anar a contracorrent. Les seves maneres em fan pensar, a vegades, en les d’Albert Serra.

A vegades discutim sobre què és literatura catalana. Quina és l’última definició que se t’acut sobre què és música catalana?

— Música catalana és aquella que es vincula, d’una manera o d’una altra, amb la música que s’ha estat fent en aquest país al llarg de segles i de mil·lennis. Tota música que se senti hereva d’aquesta tradició i projectadora de la tradició en endavant és música catalana.

Ha de ser en català o pot ser en castellà?

— La música catalana és en català. La música feta a Catalunya pot no tenir idioma, pot ser instrumental i, si es vincula a aquesta tradició, serà música catalana. Però, naturalment, si té algun idioma, ha de ser el català.

Per tant música en castellà que es faci a Catalunya no és música catalana?

— No, és música que es vincula a una altra tradició, absolutament respectable i en molts casos brillant.

Últimament hi ha un gènere que triomfa a Catalunya i a mig món, el reggeaton. Quin és el secret del seu èxit?

— El reggaeton, en efecte, és una música que neix a Llatinoamèrica, principalment, que d’alguna manera reverbera a Amèrica del Nord, ara a Europa i finalment a Catalunya. Això també caldria analitzar-ho: com és que ens sentim esclaus de la dinàmica mundial a l’hora de consumir certa música? El seu èxit aquí s’explica pel seu èxit allà. Hi ha molts músics a Catalunya que simplement reprodueixen una fórmula que s’ha donat en un entramat de consum massiu.

Tu hauries preferit que el reggaeton no hagués triomfat a Catalunya?

— A mi m’agradaria que Catalunya fos capaç de generar els seus propis estils, estètiques que fossin més genuïnes. Per a mi, reproduir en català tot allò que té èxit arreu del món és una fórmula que està lluny de l’aspiració que jo tindria per a la cultura del meu país.

Tu què diries que és l’últim que has fet per Catalunya?

— Seguir viu. La meva simple existència, davant del posicionament que tinc en aquest ofici, és un acte de bondat cap a Catalunya. En aquest sentit, diria que tot el que faig com a artista ho acabo fent més pel meu país que per mi mateix. Pel patrimoni del meu país.

O sigui, que mantenir-te viu ja és una bona notícia per a Catalunya?

— Jo crec que sí. Sobretot per la singularitat de la meva persona. Si jo morís, parlant en termes artístics, Catalunya perdria una peça singular que no està capacitada per perdre-la, ara mateix.

Quina és l’última etiqueta que t’han penjat?

— D’etiquetes, me n’han penjat moltíssimes, i la majoria pejoratives. Algunes, vinculades a certa projecció davant dels mitjans i d’altres, vinculades a certa autoestima probablement desmesurada. Però per a mi tot això és superflu. Jo soc molt conscient de quin és el meu lloc en aquesta professió i en aquest país. En aquest sentit, tot el que diuen de mi m’és relativament igual, sobretot després d’uns quants anys rebent comentaris diversos i no del tot satisfactoris. A hores d’ara, tinc una obra més extensa i, qui està disposat a endinsar-s’hi, ha comprovat que té una qualitat important. Tots aquests comentaris pejoratius s’han anat diluint i hi ha més gent que ha quedat en evidència.

L’última vegada que parlava de tu amb una amiga em deia: “És un geni i va de sobrat”. Geni és una paraula amb la qual et sents còmode?

— Em fa gràcia la teva amiga, després em passes el seu contacte...

És osonenca.

— Fantàstic. A Osona ja fa molts anys que se’m considera en un bon estatus qualitatiu. La resta del país ha tardat una mica més. No em considero un geni en absolut, malgrat que a vegades per fer la gracieta exalto aquestes característiques. Jo soc una persona molt treballadora, soc un artesà. La qüestió de geni funciona més de cara a la galeria i, fins i tot, des del punt de vista publicitari. Soc conscient de totes les limitacions que tinc com a creador.

En alguna de les últimes respostes ha sortit el concepte “el lloc que jo ocupo dins de la música catalana”. Quin és aquest lloc?

— Ara mateix, el sentiment que tinc és que ocupo un lloc d’alternativa a tota una cosa hegemònica avalada per un seguit d’empreses que dominen el sector, des del punt de vista de la programació, de la promoció, i que estableixen un cànon. Els que tenen un interès exclusivament econòmic en la música el que fan és engrandir aquest cànon.

Quin és el cànon ara a Catalunya?

— Vam tenir uns quants anys de pop-folk, on semblava que allò fos la cúspide de la música catalana. Anys després, certa música de caràcter festiu i ara és obvi que allò anomenat música urbana és el que impera en els mitjans, en els festivals i ja no dic festes majors, perquè han desaparegut, totes s’han festivalitzat. El meu lloc és assenyalar això, perquè he de ser conscient de quin és el meu context social, i després ser alternativa a tot això.

Una alternativa que busca què?

— Una alternativa sempre busca desestabilitzar l’hegemonia que impera a la societat, perquè creu que aquella circumstància no és la millor possible.

Això vol dir que estàs enfrontat amb altres músics o amb els programadors dels festivals que aposten per aquesta música i no per la d’Obeses o d’Arnau Tordera?

— Naturalment. Hi ha una confrontació òbvia. Ells aposten per un model de país i un model artístic que està en contradicció absoluta amb el que jo desitjaria per al meu país.

I com la portes, aquesta confrontació?

— Doncs ara mateix subordinant-me a una nul·la programació a festivals i amb algun conflicte amb col·legues de l’ofici. Hi ha col·legues meus que es van llicenciar a l’Esmuc que tenen el potencial de crear música molt diferent de la que estan fent, però prefereixen deixar-se portar per la placidesa del cànon.

I no té dret cadascú a fer el que vulgui?

— Un artista ha de ser algú que s’acomodi a una circumstància plàcida que no generi res per a la societat? Per a mi, la responsabilitat artística és generar alguna cosa que pugui interferir en la vida de la gent. El cànon el que fa és mantenir un estatus. Això no és art, per a mi. És una cosa supèrflua, innecessària. Per què inverteixes temps en això?

Per fer feliç la gent, per distreure’ls, per fer-los ballar?

— Distreure’ls de què? Mentre tu estàs ballant i distret, en què no t’estàs fixant?

En què?

— Bé, en totes les injustícies del món, que aquí no acabaríem mai. Evidentment jo soc un idealista, però ¿què són els artistes, sinó persones que creuen que tenen la possibilitat de millorar el món?

Has vist la llista de les últimes Creus de Sant Jordi?

— Sí, no sencera. En donen tantes que ja és inabastable. Tot i que va ser ideat com una condecoració d’homenatge a una trajectòria, a uns posicionaments notables, en certa manera s’ha pervertit per l’ús polític que es fa de tot plegat. Per a mi hauria de ser una cosa molt més objectiva i transparent. Crec que la societat també n’és conscient i acaba sent com una cosa còmica. Quan el que es pretenia transcendent i important acaba sent còmic perd tot el valor.

Tu creus que has fet mèrits per tenir una Creu de Sant Jordi?

— No, crec que no. Estic a l’inici de la meva carrera. Jo espero ser un artista de llarga trajectòria, que és una cosa que sempre he admirat de Verdi. Escriu la seva última òpera amb 80 anys.

Tu ets de Tona, a Osona. Diries que últimament a Catalunya ser de barri té més èpica que ser de poble?

— No, de cap de les maneres. Això és el que intenten exposar la gent de barri barceloní, perquè no tenen cap altre argument on aferrar-se. La gent de barri, que acostumen a ser de Barcelona, és gent molt menys viscuda que la gent de poble. Tu no saps res, tu no has marxat mai de la ciutat. En canvi, la gent de poble hem viatjat arreu, sempre hem estat fent trajectes, hem batallat amb la Renfe, hem batallat amb la C-17, hem conegut moltes més circumstàncies que les persones de barri barceloní. És una discussió que he tingut diverses vegades amb gent de barri i al final m’acaben donant la raó. El barceloní és algú que no s’ha mogut de la ciutat, coneix poc el món. Tu no has anat a un poble que està a 20 quilòmetres de casa teva.

Per què una persona de poble és algú més viscut?

— En primer lloc, perquè la cosa feréstega de poble ja t’aporta una vivència vinculada a una dimensió salvatge de la vida. L’home de poble està més vinculat al bosc, a un punt fosc de tot plegat. Si t’hi fixes, hi ha una cosa que per a mi és diàfana: els crims més apassionants que hi ha sempre es porten a terme en aquest marc més rural, més de poble. Els crims de ciutat són més quotidians; en canvi, els crims dels pobles tenen una dimensió que els fa especialment atractius.

Què reclamaves a l’última manifestació en què has participat?

— Uff, això devia ser en el darrer any del Procés. Reclamava el que segueixo reclamant: que aquesta societat catalana, que té la legitimitat per fer-ho, tingui el dret a tenir un estat propi.

Tornem a la paraula artista. Als pobles es fa servir en conya: “Ei, artista!”.

— Sempre és pejoratiu. Si algú en un poble et diu artista i et fa un copet a l’espatlla és que se’n fot de tu.

Hi ha artistes que me’ls imagino al supermercat i altres que no. Tu ets dels que no.

— Bé, és un dels meus petits triomfs, que no se’m pugui projectar en circumstàncies que no enalteixen les virtuts humanes. Tothom té les seves petites conquestes.

Quina és l’última vegada que et vas afaitar les patilles?

— Fa molts anys que dic que ja és hora de buscar una altra aparença física. Em vaig deixar una barba sense bigoti. M’agradava, tenia un punt exòtic, però finalment vaig retornar a aquesta essència. Crec que era menor d’edat quan em vaig deixar les patilles.

Darrere de tota decisió estètica, i més en el teu cas, hi ha un missatge. Quin és el missatge de les patilles?

— Està bé com a titular. El titular seria la teva pregunta. Fa més de 20 anys, portava una cabellera molt generosa; un dia, vaig decidir tallar-me els cabells i hi havia una mancança d’algun element característic de la meva imatge, i vaig dir: “què tens al teu abast?” I el que tenia era pèl facial. Vaig optar per això sense pensar-ho gaire.

I, en canvi, jo et veig les patilles ara i em connecta amb la teva música i amb el desig de vincular-te a una tradició. És una cara que podria ser de finals del segle XVIII o del XIX.

— Per a mi, això també és un elogi. He vist imatges de pagesos del segle XIX, amb barretina i patilles. La gent es pensa que Elvis Presley i tal... Perdona, al segle XIX, els catalans ja portaven patilles d’aquest tipus i tenien una imatge similar a la meva.

Quina cançó estàs escoltant últimament?

— No et diré una cançó, sinó una obra. La darrera que vaig escoltar: una estrena de Bernat Vivancos al festival de Peralada. Va estrenar uns responsoris de Setmana Santa, una obra estrictament coral, que ha estat una de les més commovedores de la meva vida.

Les últimes paraules són teves.

— Bé, doncs, gràcies per aquests moments de coneixença mútua. No havia tingut el plaer fins al dia d’avui de ser entrevistat per tu. De tant en tant, vas pujant de categoria i arriba un moment que ets entrevistat per grans noms del periodisme català. En aquest sentit, em sento cofoi d’haver assolit aquesta nova fita.