Ara que tenen 18 anys, Pau i Jaume Navarro, diagnosticats amb un trastorn de l’espectre autista (TEA), han perdut un grau de dependència respecte al que han tingut durant la infància. Segons es desprèn de l’avaluació de la seva situació, es podria dir que "miraculosament" el seu trastorn ha millorat. En l’última revisió de grau, que la llei de la dependència preveu per a quan s'arriba a la majoria d’edat, el Pau ha passat de tenir un grau de dependència II, que fa referència a una discapacitat severa, a un grau I, que equival a una discapacitat moderada. Per la seva banda, el Jaume ha deixat de ser considerat un gran dependent amb grau III per quedar-se amb un grau II. A la pràctica, aquesta rebaixa suposa que, a partir d’ara, es redueixin les ajudes econòmiques i les hores d’atenció personal assignades. I amb menys ajudes públiques, la família haurà de dedicar-hi més diners.

Les persones dependents a Catalunya han aportat, en conjunt, tants diners com el govern espanyol per pagar els serveis que hi ha en la cartera de la llei de la dependència. En els 16 anys que fa que va entrar en vigor aquesta norma, l’Estat ha anat reduint la partida al mateix ritme que ha crescut l’esforç de les famílies per accedir a una plaça de residència, a un centre de dia o a una cuidadora a casa. En xifres absolutes, les arques estatals hi han posat 3.117 milions d’euros, mentre que els usuaris han hagut de desemborsar de la seva butxaca 2.994 milions. La Generalitat hi ha destinat 12.100 milions en aquest mateix període i estima que el deute estatal en aquest camp suma com a mínim uns 583 milions, comptant els interessos i l’IPC.

Les dades que aportem al diari d'avui són preocupants. Catalunya és la comunitat autònoma que té menys casos reconeguts de persones amb el màxim nivell (el tres) de dependència, que són les que més necessitat tenen d'accedir a residències públiques i assistents personals. Dins d'Espanya, doncs, estem a la cua. Som els pitjors: aquí només s'accepten el 15% de sol·licituds, pel 22% al conjunt de l'Estat. Pel que fa al grau dos, el de dependents severs, la Generalitat se situa, altre cop, per sota de la mitjana espanyola i de comunitats com Madrid i Andalusia, tot i que supera el País Valencià i les Balears. Quinze anys després de l'entrada en vigor de la llei de dependència, aquesta és la trista realitat: els malalts i les famílies més necessitats són els més mal atesos. En el grau u, el més lleu, amb el 34% de totes les resolucions aprovades, Catalunya sí que està per sobre la mitjana de l'Estat (27,8%).

Aquesta crònica hauria d’estar il·lustrada amb una fotografia de Jana Casas i Margalida Maldonado davant dels fogons, enfeinades amb les truites que cada setmana preparen al gust de la vintena de clients que els han anat sortint gràcies al boca-orella. Però hem preferit fer servir una fotografia familiar per no córrer el risc de trasbalsar la Jana, acostumada a una rutina, per l’aparició d’una persona estranya al cerimonial de les truites.

Catalunya és la comunitat que concedeix menys graus III de dependència –el màxim reservat per als anomenats grans dependents–, una condició que obre la porta a places de residència pública o una assistent personal. Pel que fa al grau II, el de dependents severs, la Generalitat se situa, altre cop, per sota de la mitjana espanyola i de comunitats com Madrid i Andalusia, tot i que supera el País Valencià i les Balears, segons constata la comparativa mensual de l’Imserso sobre el Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència.

La llei de la dependència viu un desequilibri cada cop més accentuat. Entre el 2007 i el 2017, el finançament públic ha crescut però no a parts iguals. L’estat espanyol havia arribat a aportar -els primers anys de la llei- més de 300 milions d’euros a Catalunya; ara aquesta xifra gairebé s’ha reduït a la meitat. És més, la diferència ha arribat a un rècord històric, perquè l’any passat l’Estat només va aportar el 15,7% del finançament públic de la llei de la dependència i el Govern el 84,3% -tot i que la llei preveu que l’aportació sigui paritària-. Una part d’aquest desequilibri es deu a una penalització que aplica el govern espanyol: l’any passat va deixar de pagar 30 milions a la Generalitat perquè Catalunya manté la prestació dels cuidadors familiars. El secretari d’Afers Socials i Famílies del Govern, Francesc Iglesias, valora que “penalitzar aquesta figura no té sentit”.

Poques normatives exemplifiquen tan bé com funciona la relació entre el govern de l’Estat i el de la Generalitat com la llei de la dependència. Des que va entrar en vigor el 2007, cada vegada que se n’ha fet balanç numèric la conclusió és la mateixa: l’incompliment i la deslleialtat de l’Estat i la penalització que pateix la Generalitat van a pitjor. La penalització és sobretot econòmica, esclar, però també social perquè l’administració catalana és qui es desgasta havent de respondre davant els afectats, un col·lectiu que, per meres raons demogràfiques, no para d’augmentar. El text (llei 12/2007) preveu que el finançament públic del servei sigui paritari entre els dos governs, però l’Estat mai, mai en els 11 anys de vigència, ha satisfet el 50% que li pertoca. De fet, ni s'hi acosta, fins a l’extrem que en l’últim exercici es va quedar en el 15,7%, un trist rècord.

Un total de 38.000 persones en situació de dependència van morir el 2017 sense haver rebut les prestacions a les quals tenien dret. Així ho ha denunciat el XVIII dictamen de l'Observatori de la Dependència, que alerta que cada dia moren més de 100 persones en aquesta situació.

Tensió en la primera reunió entre la consellera de Treball, Afers Socials i Famílies, Dolors Bassa, i la ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Dolors Montserrat, per la gestió dels diners del 0,7% de l'IRPF que es destina a entitats socials i pel desplegament de la Llei de Dependència. "Ha estat una reunió amb molta tensió, amb bones formes", ha valorat la consellera en una compareixença en solitari després de la trobada.

De l'amor a l'odi, i viceversa. El PSOE és un partit d'extrems, on es pot passar de dalt a baix i de baix a dalt en un obrir i tancar d'ulls. Com bé li ha passat a Pedro Sánchez. En plena crisi de lideratge, Ferraz ha decidit rehabilitar l'expresident del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, abocat a l'ostracisme des que va abandonar la Moncloa el 2011. El grup socialista al Congrés, justament amb la cúpula de la gestora, l'ha rebut amb honor de president aquest dilluns a la cambra baixa en un acte de commemoració dels 10 anys de l'aprovació de la llei de la dependència.