Aquest matí, un grup de dotze persones –nou catalans i tres espanyols– han quedat atrapades en un hotel de Trípoli, a Líbia, a causa del conflicte entre milícies que viu el país. Els afectats formen part d'una missió comercial organitzada per la Cambra de Comerç de Tarragona que van arribar al país dilluns i les hostilitats a la zona han fet que aquest dimecres hagin hagut de passar unes hores al soterrani de l'hotel per raons de seguretat.

El bomber amb uniforme vermell dirigeix l'excavació. És el cap de la brigada turca que va arribar poc després que la inundació més mortífera registrada a l'Àfrica des del 1900 arrasés bona part de la ciutat de Derna i deixés almenys 11.300 morts. Des que el 2014 Líbia es va dividir en dues parts, Turquia ha estat un dels grans aliats del govern de l'oest, secundat també per les Nacions Unides i la Unió Europea. Tot i això, Derna és a l'est, sota el control del mariscal Khalifa Haftar, amb el suport dels Emirats Àrabs Units, l'Aràbia Saudita i Rússia. Però la crisi humanitària causada pel trencament de dues preses ha aconseguit apaivagar temporalment, també, les pugnes geoestratègiques internacionals que han dessagnat Líbia des de la caiguda del règim de Gaddafi el 2011, amb intervenció determinant de l'OTAN inclosa. 

L’enfonsament de dues preses a Líbia, que ha provocat unes inundacions torrencials que s’han saldat amb milers de morts i desapareguts, era previsible i evitable. I no seran les últimes grans preses que es trencaran si no eliminem o reparem algunes de les infraestructures velles i obsoletes que ja fa temps que van superar la seva data de caducitat.

Les imatges que arriben de Derna, el nucli portuari de l'est de Líbia devastat diumenge a la nit, continuen sent esgarrifoses. Les crides de socors, demanant, per exemple, bosses per posar-hi els cadàvers que s'acumulen per tot arreu, suggereixen igualment la magnitud del desastre. I hi ha pressa. Perquè cal que s'eviti la propagació d'epidèmies –el còlera, entre d'altres– per la contaminació de l'aigua que poden provocar els cossos en descomposició. Aquest és, a hores d'ara, el risc més gran, afegit a tot el que ja s'ha patit. Una devastació que, segons els darrers comunicats de la Mitja Lluna Roja de darrera hora d'aquest dijous, ja ha causat 11.000 morts.

L'Ussama al-Husadi fa més de tres dies que busca la dona i els cinc fills. Aquest conductor de 52 anys treballava la nit que el cicló Daniel va arrasar la ciutat de Derna, a l'est de Líbia, i des de llavors el telèfon de la seva dona està desconnectat. "He anat a peu a buscar-los, he passat per tots els hospitals i les escoles, però no he tingut sort", explicava a Reuters. "Hem perdut almenys cinquanta membres de la família del meu pare, entre desapareguts i morts", afegeix. Per molt terrible que soni, la d'Al-Husadi és una història que es repeteix aquests dies en aquesta regió de Líbia, on la xifra oficial de desapareguts ja s'enfila als 10.000. El balanç oficial de morts, encara provisional, era de 6.872 dimecres a la tarda.

En menys de dos dies de diferència, el nord d'Àfrica ha patit la virulència de dues catàstrofes naturals que han provocat milers de morts. Al terratrèmol del Marroc, que ha deixat almenys 2.900 morts, s'hi ha sumat un devastador cicló que ha assolat algunes zones del nord-est de Líbia, on la xifra de víctimes podria ser molt més elevada. De moment, les autoritats han reportat més de 5.000 morts, però aquest dimarts la Federació Internacional de la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja (FICR) ha alertat que hi ha unes 10.000 persones desaparegudes.

La ministra d'Exteriors de Líbia, Najla al-Mangoush, ha estat destituïda i s'ha exiliat a Turquia per les protestes que s'han desencadenat arran de la reunió que va tenir amb el seu homòleg d'Israel, Eli Cohen, la setmana passada a Itàlia. La trobada va ser la primera reunió d'alt nivell entre Líbia i Israel, que mai no han mantingut relacions diplomàtiques.

Els carrers de Trípoli han recuperat la tranquil·litat després dels combats entre milícies rivals a finals d'agost en què van morir més 32 persones i més de 150 van resultar ferides. Bona part de les víctimes van ser civils, incloent-hi el còmic Mustafà Baraka, que estava gravant un vídeo prop de la zona en disputa. Els enfrontaments, els més violents dels darrers dos anys, van ser producte de la lluita que lliuren dos governs rivals per aconseguir el control del país nord-africà, i fan témer que hi torni a haver una guerra civil. Més d'una dècada després de la caiguda del règim del dictador Muammar al-Gaddafi, el país magribí continua enfonsat en la inestabilitat i la violència.

Fa nou mesos que Open Arms té un nou vaixell, cedit per un filàntrop, per poder rescatar en millors condicions els migrants que s'han d'endinsar al Mediterrani Central en l'intent d'arribar a Europa. Però les traves en el procediment d'inspecció que han requerit les autoritats espanyoles estan endarrerint el moment en què el vaixell, que serà un dels més grans de la flota humanitària europea, pugui començar a rescatar homes, dones i criatures en perill en la ruta migratòria més mortal del planeta.

La tensió pel bloqueig polític a Líbia ha esclatat als carrers de les principals ciutats del país, on els manifestants han protestat pel deteriorament de les condicions de vida i han reclamat la celebració d'eleccions. Les protestes més violentes es van produir divendres a la nit a Tubruq, ciutat a l'est del país que acull el Parlament. Els manifestants van irrompre a la seu de la cambra legislativa i van provocar incendis a l'exterior.

Hisham Matar és lent. Viu a una velocitat diferent. El dia de l’entrevista arriba puntual a la llibreria on hem quedat, però dedica molts minuts a preguntar. Vol saber com han ordenat els llibres, on és la secció de poesia, on he nascut i on ha nascut la treballadora de l’editorial que ha publicat Un mes en Siena (Salamandra), el seu últim llibre. També pregunta per Barcelona, per l’independentisme, la llengua i l’impacte del turisme. No jutja. Pregunta i observa. “Sí, soc una persona lenta. Llegeixo molt a poc a poc. Parlo lentament i necessito molt de temps per mirar els quadres”, admet amb un anglès perfecte que no amaga la melodia de l’àrab, la seva llengua. Les mans també parlen. Les mou suaument.

L’estampa genera un cert déjà-vu: dos governs paral·lels que es declaren legítims i operen alhora mentre competeixen pel control de Líbia. Una nova fractura que evidencia el fracàs del pla per reunificar les institucions de l’Estat, que continua descompost més d’una dècada després de la caiguda del règim de Muammar al-Gaddafi. El país mediterrani torna a enfrontar-se a un futur preocupant, marcat per la confusió, una creixent divisió interna i una pau inestable i cada cop més fràgil.

Més de 160 persones han mort en dos naufragis, en l'última setmana, mentre intentaven creuar el Mediterrani en pastera des de Líbia. La portaveu de l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM), Safa Msehli, ha explicat que almenys 102 persones van morir a l'instant divendres passat després que s'enfonsés la pastera amb la qual viatjaven i que unes 8 van ser rescatades i retornades a la costa líbia. El segon naufragi va tenir lloc dissabte i, segons la guàrdia costanera de líbia, el nombre de morts va ser de 62. Aquest mateix dia es va interceptar una altra barca que transportava unes 210 persones refugiades.

Quan semblava que havien aconseguit posar tothom fora de perill es van adonar que alguna cosa no rutllava. Havien pogut rescatar 99 nàufrags de la coberta d'una barcassa de fusta, que portava 13 hores a la deriva en les aigües que separen Líbia d'Itàlia, quan un dels supervivents els va advertir que els que anaven a dins del casc no sortien. Que no es movien. "El metge que anava a la llanxa de rescat hi va entrar i va comprovar que hi havia deu cossos, amb senyals evidents d'asfíxia: feia molta pudor de gasolina", explica per telèfon a l'ARA Juan Gil, cap de missió de Metges Sense Fronteres, a càrrec del Geo Barents, el vaixell de rescat de l'ONG al Mediterrani Central. "La barca era molt petita i inestable i a dins eren tants que no es podien ni moure, i inhalaven els gasos del motor. Els supervivents tampoc van saber que eren morts fins que hi vam entrar", explica.

Més de 5.000 persones refugiades i migrants han estat detingudes per les forces governamentals de Líbia en els últims cinc dies, segons Metges Sense Fronteres (MSF), que denuncia detencions massives i aleatòries, incloses dones i criatures. En els últims cinc dies s'hauria triplicat el nombre de detinguts als centres de retenció de Trípoli sota "condicions inhumanes", després d'una onada de batudes en què els migrants han estat sotmesos a una "greu violència física, i fins i tot sexual". Un jove ha mort i hi ha almenys cinc ferits de bala, segons informacions de les Nacions Unides.

A finals del mes d'agost, quan les tropes internacionals a l'Afganistan estaven en caòtica retirada, un avió no tripulat dels Estats Units va dur a terme un atac contra un vehicle que era en un barri residencial de la capital, Kabul. Segons es va apressar a explicar Washington, es tractava d'un atac defensiu contra un presumpte terrorista de la branca local de l'Estat Islàmic que representava una amenaça imminent per a l’aeroport de la ciutat, ocupat aleshores per les forces en replegament i civils amb voluntat de fugir.

Almenys 130 persones van morir dijous en un naufragi en la ruta entre Líbia i Itàlia, al Mediterrani central, quan la barca inflable en què intentaven arribar a Europa es va enfonsar. Durant 48 hores, i enmig d'un temporal amb onades de fins a sis metres d'alçada, una ONG havia seguit l'embarcació i havia informat de la seva posició a les autoritats europees, però cap servei oficial de salvament marítim els va anar a socórrer. El vaixell humanitari Ocean Viking, de l'organització francesa SOS Mediterranée, immediatament es va llançar al rescat juntament amb tres vaixells mercants, però ja era massa tard i només van poder recuperar 13 cadàvers. I no es tenen notícies d'una altra pastera amb 42 persones a bord que va emetre l'útlim missatge ahir al migdia.

Fa uns dies, Dinamarca comunicava a un centenar de refugiats sirians que havien de tornar al seu país perquè ja és segur. Obligar-los a tornar a una Síria en guerra, en ruïnes i sota una dictadura que no oblida ni perdona sembla el penúltim gest d'inhumanitat europea, confirmació que els valors universals i les obligacions legals que un cop van sustentar la Unió i la van convertir en exemple de democràcies són ara un defecte a eliminar.

“Hola, Wail. Com aneu per Trípoli?” “Doncs ja t’ho pots imaginar: Trípoli”. Són anys arrencant així una conversa per telèfon i la resposta és sempre tan previsible com eloqüent. Quan es compleix una dècada de la guerra, Trípoli continua sent sinònim de talls d’aigua o de llum, de combats entre milícies rivals, de bombardejos indiscriminats sobre la població civil o de segrestos de migrants per qui ningú mai no preguntarà. Tornarem amb el Wail després de rebobinar fins a l’any “zero”. El 2011, deu anys després de l’11-S i quan feia dues dècades que s’havia dissolt la URSS, començava amb un terratrèmol que va sacsejar els fonaments del Pròxim Orient i el nord de l’Àfrica i les seqüeles del qual se senten encara avui. A Líbia hi havia una guerra que vam tancar amb el pla del brutal linxament de Gaddafi. El que va venir després eren les guspires d’un curtcircuit del qual mai no ens hem preocupat gaire: aquí el consolat americà cremant a Bengasi (quan van matar l’ambaixador), allà l’aeroport de Trípoli cremant el 2014, i més enllà la capital del califat libi cremant el 2016. També hi havia gent, molta, morint al mar a l'intentar arribar a aquesta riba.  

Líbia era fins al 2011 el principal destí dels migrants africans. Amb una economia inflada per les rendes del petroli, 2,5 milions de treballadors africans s'ocupaven de la construcció, els serveis, la sanitat o el treball domèstic. Rifat Y., un egipci de la minoria copta que ara viu a Tarragona, era un d'ells: "A Líbia guanyava més que a Europa, uns 1.500 euros al mes. Treballàvem durant setmanes fins que acabàvem un edifici i tornàvem cap a casa". Però tot van canviar el 15 de febrer de 2011, quan va esclatar la revolta contra el règim de Muammar al-Gaddafi, que molt aviat va degenerar en una guerra civil.