Un cuc amb la cara d'Adolf Hitler diu a un altre cuc, també amb cara de dictador, la de Mussolini, mentre treu el cap de la poma que rosega, on hi ha escrita la paraula Iberia: "Cuc Benet, això no rutlla. Fins ara només trobem pinyols". Pere Calders (1912-1994) publicava aquesta mordaç i imaginativa píndola d'humor gràfic al Diari de Barcelona el 6 de gener del 1937, durant els primers mesos de Guerra Civil, en un dels seus períodes més prolífics com a dibuixant, però també en plena efervescència creativa literària: el 1936, poc abans de la revolta militar de Franco, debutava amb els contes d'El primer arlequí, i no trigaria a publicar la novel·la La glòria del doctor Larén, el desembre d'aquell mateix any.

Annie Ernaux no havia portat mai un micròfon de diadema, d'aquells que fan servir alguns cantants pop als concerts, i no se la veia gaire convençuda mentre l'hi posaven, abans de l'inici de la seva intervenció a la Biblioteca Jaume Fuster, un acte que tancava la feliç celebració (Enhorabona!) dels 25 anys de clubs de lectura de Biblioteques de Barcelona. Li van estirar una mica els cabells, i l'autora no veia gaire clar que li fixessin el cable a la galta amb un tros de cinta adhesiva. Els que l'envoltàvem (jo hi era en tant que entrevistadora) li dèiem que amb aquest micro estaria més còmoda, que així tindria les dues mans lliures, i algú va fer broma dient-li que seria com la Madonna.

Feia anys que el premi Nobel de literatura Mario Vargas Llosa (Arequipa, 1936) no presentava un llibre seu a Barcelona. Se'l va poder veure el 2018 donant suport a la candidatura de Manuel Valls a l'alcaldia. També el 10 d'octubre del 2017, a la manifestació convocada per Societat Civil Catalana, en què va carregar contra els "estralls" que causava el nacionalisme català. "Es necessita molt més que una confabulació colpista dels senyors Puigdemont i Junqueras, i de la senyora Forcadell, per destruir el que han construït 500 anys d'història", va proclamar: a un costat hi tenia Josep Borrell; a l'altre, Xavier Garcia Albiol amb una bufanda d'Espanya embolicada al coll.

Va ser Manuel de Pedrolo qui, l'any 1963, va assumir la direcció d'una nova col·lecció d'Edicions 62, La Cua de Palla. "S'ha convertit en la Bernat Metge popular, dedicada al gènere negre i policíac", afirma Jordi Canal, que juntament amb Joaquim Noguero s'han encarregat de comissariar l'exposició que s'ha inaugurat aquest dijous a la Biblioteca Jaume Fuster. Quan el groc era negre, que es podrà visitar fins al 30 de març, recorda un dels llegats fundacionals del gènere en català.

Si no hagués sigut per la Guerra Civil, Jaume Aymà Mayol probablement no s’hauria dedicat a l’edició. Nascut a Barcelona el 1911, havia sigut professor de català vinculat a la Generalitat des que tenia 20 anys, i una de les conseqüències de la victòria franquista el 1939 va ser la depuració. “ Políticamente es desafecto al Alzamiento por cuanto siempre se manifestó públicamente partidario del separatismo catalán, al extremo que según información no exactamente comprobada parece ser era secretario de Pompeyo Fabra ”, diu l’informe de la Brigada de Información.

En un dels primers capítols de Berta Isla, tretzena novel·la de Javier Marías, la protagonista que dona títol al llibre acaba anant a parar al pis d’un jove banderiller -“De toros?”, li pregunta, i el noi respon: “No, de rinoceronts... De què vols que sigui?”-, i després de curar-li la ferida que ella s’ha fet al genoll en té prou deixant les mans al damunt d’una de les seves cuixes, mentre li estudia el rostre, per seduir-la.

L'editorial La Galera commemora aquest 2013 cinquanta anys del seu naixement, un llunyà 1963 "al menjador de casa de Andreu Dòria i Dexeus". Qui ho rememora és Iolanda Batallé, l'actual directora de l'editorial, des de l'exposició que ha organitzat a la Biblioteca Jaume Fuster per celebrar-ho. En cinc dècades La Galera ha publicat 5.000 títols de literatura infantil i juvenil en català, introduint la lectura a diverses generacions d'infants i joves catalans. La trajectòria de l'editorial ha transcorregut paral·lela a la de prohoms de la literatura infantil i juvenil catalans que van debutar o "agafar volada" publicant-hi, com Emili Teixidor, Jordi Sierra i Fabra o Joaquim Carbó, entre altres.

El Club dels Novel·listes, col·lecció emblemàtica de narrativa de Club Editor, va tenir com a precedent una associació homònima creada el novembre del 1935. El primer Club dels Novel·listes, integrat per alguns dels escriptors que ocuparien un nom central en el catàleg de l'editorial Club Editor durant la dècada dels 60 i dels 70, va tenir una vida efímera, estroncada per la Guerra Civil. "Al primer sopar, celebrat al Restaurant Catalunya el 10 de gener del 1936, s'hi pot veure junts escriptors i intel·lectuals que amb motiu de la Guerra Civil prendrien camins molt diferents -explica Julià Guillamon, comissari deContinuar el combat-. N'hi ha que s'exiliarien, com Mercè Rodoreda, Francesc Trabal i Xavier Benguerel, i d'altres que tindrien un paper important durant el franquisme, cas de Martí de Riquer, Ignasi Agustí i Joan Teixidor".

El Saramago de L'últim quadern és el dels últims mesos: el que encara va ser capaç d'enllestir Caín (Edicions 62/Alfaguara) però que va deixar a mitges Alabardas, alabardas, espingardas, espingardas al mateix temps que seguia escrivint o dictant els textos per al seu blog personal. Aquesta tarda, la paraula de Saramago tornarà a reviure a la Biblioteca Jaume Fuster: disset personalitats del món de la cultura –entre les quals hi ha Carme Riera, Xavier Pàmies, Anna Sallés, Marina Rossell, Imma Monsó i Rosa Regàs– llegiran una selecció de textos de l'últim llibre feta per Josep Maria Castellet. En paraules de Pilar del Río, que en comptes de vídua prefereix ser anomenada com "la nòvia" de Saramago, tots els convidats eren "gent propera" i "amics" de l'escriptor.