El retrat d'una Espanya amb les fronteres tancades a la immigració perfila una societat més envellida, però també amb pèrdues importants, tant pel que fa a la població com a la mà d'obra en sectors essencials com són les cures, l'educació o la sanitat. També hi hauria un inevitable augment d'impostos i fins i tot el tancament d'escoles, bars, comerços i explotacions agràries. Aquest panorama gairebé distòpic respon a la següent pregunta: com seria l'Espanya del 2075 si els fluxos migratoris es reduïssin un 30% seguint les polítiques restrictives que impulsen gairebé tots els socis de la Unió Europea?

La manca de talent i personal qualificat per cobrir llocs de treball no és només un problema de les empreses, sinó que també afecta el creixement econòmic. La patronal vallesana, Cecot, ha llançat avui aquest crit d'alerta i ha plantejat a través d'un informe titulat Cap a un mercat de treball sostenible 38 propostes per afrontar el problema, que té diferents vessants, que van de la demogràfica als canvis en el mercat laboral. Entre les propostes hi ha adequar l'horari escolar al laboral, promoure la jubilació activa i reversible i fomentar més el teletreball, entre altres destinades a atraure més talent a les empreses.

Quan era el màxim responsable de la diplomàcia de la Unió Europea, Josep Borrell va descriure Europa com "un jardí", en contraposició a la "jungla" que és bona part de la resta del món. Sobre el paper, aquest suposat jardí es basa en una seguretat i capacitat de progressar econòmicament i materialment per part dels ciutadans garantida per un estat fort que redistribueix la riquesa a través dels impostos, però sobretot a través de serveis bàsics. És a dir, l'element diferencial del progrés europeu és l'anomenat estat del benestar.

"Recuperarem el control de l'estat del benestar". Aquesta és una de les promeses que el Partit Socialdemòcrata suec destaca al seu programa polític. A mig any de les eleccions, el debat sobre la gestió dels serveis públics promet ser un dels aspectes que marcaran l'agenda. La Suècia dels anys 80, amb Olof Palme al capdavant, es va convertir en un dels països pioners en la implantació d'un ampli estat del benestar i es va consolidar en l'imaginari global com el model de societat a seguir. El mite, poc o molt, persisteix, sobretot al sud d'Europa, però la realitat és que a Suècia gran part de la gestió dels serveis públics s'ha privatitzat, i aquell suposat paradís del benestar ja no existeix.

George Steiner advertia que la civilització és una capa molt fina: sota la pell de la cultura hi ha sempre la intempèrie. L’estat del benestar europeu va ser, en essència, una resposta a aquesta fragilitat, un sistema dissenyat per reduir l’exposició individual al risc econòmic mitjançant institucions públiques sòlides i mecanismes de redistribució estables.

Les societats europees viuen un malestar difícil de resumir. És econòmic, però també cultural, generacional i territorial. Es tradueix en la sensació que les promeses de la democràcia arriben tard o no arriben mai. I és el context que aprofiten cínics i populistes per erosionar la confiança en les institucions i convertir migrants, feministes o Brussel·les en culpables.

Tothom té al seu cercle de relacions més o menys pròximes persones les condicions de vida de les quals han empitjorat. Estem vivint enmig d’un malestar persistent i creixent.

Finlàndia continua sent el país més feliç del món segons l’Informe mundial de la felicitat, malgrat que la seva economia està lluitant contra l’estancament, el nivell d’atur ja és el segon més elevat de la UE (només per sota d’Espanya), i els desequilibris en els comptes públics estan provocant grans retallades en el seu preuat sistema d’estat del benestar. No fa tants anys, el país nòrdic era un exemple dels anomenats països frugals i un dels socis de la UE amb més disciplina fiscal. Ara les coses han canviat, i el deute públic del país es preveu que arribarà al 90% en el pròxim any, gairebé un 50% més elevat que en el 2019. El dèficit públic també s’ha enfilat aquest any fins al 4,5% del PIB, una xifra més elevada del 3% del PIB que es tolera des de Brussel·les.

Les últimes setmanes hem assistit a un debat intens als mitjans de comunicació, especialment al diari ARA, sobre l’aportació fiscal de la immigració a l’estat del benestar. Una part important d’aquest debat, però, s’ha construït sobre lectures parcials o directament esbiaixades d’un fenomen que és, per definició, complex. En aquesta columna voldria tornar a l’evidència empírica i explicar de manera sintètica què ens diuen els estudis més recents que analitzen el cas espanyol.

El relat econòmic antiimmigració sol sustentar-se en el fet que la majoria dels immigrants només troben feines mal pagades, i això suposa que acabaran rebent del "nostre" estat del benestar més del que hi hauran aportat. Són, per tant, un mal negoci. Un argument que seria econòmicament inapel·lable si no fos que en la mateixa situació es troba una gran part de la població treballadora local. Si els immigrants tenen un cost net per a l'erari públic des que arriben, aquesta part de la població local el té des que neixen.

Fa quatre setmanes vaig publicar un article en què posava de manifest que la immigració poc remunerada –la que atrauen el nostre turisme, la nostra agricultura i els nostres serveis d’atenció personal– soscava l’estat del benestar, atès que els impostos i contribucions socials que aquestes persones suporten són inferiors al cost dels serveis que rebran al llarg de la seva vida.

Comença a ser una falsa veritat comunament acceptada que la immigració fa insostenible l'estat del benestar. Tanmateix, les dades diuen el contrari: les comunitats autònomes amb més immigració tenen major recaptació per càpita –fiscal i de la seguretat social– que les de menor immigració o nul·la. Òbviament, no pas perquè els treballadors siguin o no immigrants, sinò perquè les comunitats amb alta immigració tenen una taxa d'ocupació més alta, que no haurien assolit només amb la població autòctona. 

Una de les lliçons d’economia que més profit m’han fet la vaig rebre d’un dels economistes més importants del segle XX, Paul Samuelson. Explicava que l’economia funciona com una nevera de refrescos que consistiria en un tub obert pels dos extrems; per un s’hi introduiria una ampolla tèbia, i la pressió faria emergir per l’extrem contrari una ampolla freda. La idea és simple: que cal invertir recursos per poder obtenir resultats. Fins aquí, tot molt evident. Però què passa quan un “populista” (era la seva expressió) diu que no cal introduir cap refresc, sinó que basta ficar la mà dins del tub per extreure'n una ampolla freda? I quan aquesta s’acabi, tornar a repetir l’operació una vegada i una altra. En la mesura que l’auditori estigui disposat a tancar els ulls a la realitat (i sempre n’hi ha molts disposats a fer-ho), el populista triomfarà políticament. El problema és que quan el seu mandat s'acabi els que quedin hauran d’introduir moltes ampolles abans de poder extreure’n cap.

Estem en uns moments d’una gran desorientació en la majoria de les nostres societats, i aquesta situació està posant en perill la relativa pau i el progrés que va suposar la segona meitat del segle XX. Ho vivim prou, aquí i per tot el món, i per tant no cal tornar-ho a explicar. Però és urgent analitzar-ne les causes i prendre les mesures necessàries per evitar una veritable i desastrosa crisi per a les persones que viuen i viuran durant els anys vinents. Hem vist i veurem llibres, però em limito ara a una visió específica, tal com reflecteix el títol de l’article.

Humiliació sense pal·liatius per al primer ministre britànic, Keir Starmer. La setmana que havia de ser de la celebració del primer aniversari del retorn del laborisme a Downing Street –es compleix aquest divendres–, ha suposat la setmana en què el poder del premier ha quedat poc menys que reduït a cendres i en què ha sigut acusat de practicar "retallades dickensianes" a les ajudes socials per als més desvalguts. En un cop prou dur per a la seva autoritat moral i per a la legitimitat de la direcció del partit, Starmer ha vist aquest dimarts al vespre com la tramitació de la llei de reforma de les contribucions individuals als discapacitats (coneguda com a welfare bill) ha quedat pràcticament escapçada en el seu nucli fonamental per una revolta interna de proporcions fins ara mai vistes, que ha obligat el govern a plegar-se a la força dels rebels amb concessions de darrera hora minuts abans de la votació. Victòria formal en nombre (335 a 260), però derrota política i moral. Prèviament a la votació de la llei, una esmena per eliminar-la completament ha comptat amb 44 laboristes que s'hi han pronunciat en contra.

No puc deixar de pensar, veient la situació que ens arriba contínuament aquests darrers mesos des de totes les parts del món, que tenim raons per estar molt preocupats. Però, alhora, també crec que tenim l’obligació de fer, dins de les nostres possibilitats, alguna cosa per ajudar a posar-hi remei. Evidentment, deixo de banda les enormes ximpleries i bestieses de què s’enorgulleixen els dirigents polítics d’alguns grans països, el comportament dels quals només em mereix un rebuig total. Em pregunto com pot ser que moltíssimes persones de diferents edats i posicions socials els donin suport, tant en països autàrquics com en democràtics. Penso que estan passant coses que no acabem d’entendre, però malgrat això vull fer algunes consideracions que puguin ajudar a combatre la gran quantitat d’informació falsa o manipulada que circula i que porta a molts a decisions emocionalment intenses però generalment errònies. Si es fa un diagnòstic millor, es podran començar a proposar remeis.

Escric aquest article després d’haver seguit amb preocupació, aquests darrers dies, els resultats de les eleccions al Parlament de la UE amb una important pujada de vots d’extrema dreta i amb el creixement d’una orientació no europeista. També després d’haver vist la victòria inicial de Le Pen a França, amb uns resultats que afavorien els partits dels dos extrems, sobretot la ultradreta. També amb l’evidència al Regne Unit del fort càstig que han patit els conservadors, fruit d’unes polítiques liberals amb insuficient atenció a les necessitats socials i, en bona part, per la decisió equivocada i pitjor gestió del Brexit. I, finalment, la segona votació a França amb una inesperada reacció que deixa una gran incertesa tant a França com a la UE. Tot això, junt amb el que estem veient a Itàlia i també el que passa a casa nostra des de fa ja bastant de temps, em porta a fer algunes consideracions per intentar entendre un xic el què i els perquès.

Si ens preguntessin per les característiques del nostre estat del benestar segurament no tardaríem a parlar del caràcter universal, i gratuït, de serveis públics com l’educació o la sanitat. I si bé algun cop la universalitat de la sanitat pública s’ha posat en dubte, no passa el mateix amb la seva gratuïtat. Liderem els rànquings internacionals d’esperança de vida en néixer i, en comparació amb altres països, no existeixen grans diferències en l’accés a la salut en funció de la renda. Però aquest sistema no està garantit, presenta importants senyals de col·lapse –com les llargues llistes d’espera, o la falta de professionals– i té carències històriques en les dotacions de certs serveis sanitaris. Sembla, però, per les declaracions de la nova ministra de sanitat Mónica García, que alguna d’aquestes carències estan en procés de solucionar-se. 

Li pregunto a A., que acaba de fer 70 anys, per la seva infantesa. La infantesa de qualsevol persona, com li va dir l’actor rus Roland Bikov a la Montserrat Roig, és l’antiguitat de cada ésser humà. O sigui que per entendre l’antiguitat d’una societat, les seves arrels, cal saber com van ser nens els que ara són grans. Però ai!, les relacions intergeneracionals no estan de moda, els dinars familiars són un pal i els vells repapiegen o es repeteixen. Acostumats a l’entreteniment continu i exigint a les persones reals un ritme de tiktoker, la ja coneguda melodia dels més grans es fa feixuga i convida a la fugida cap a la pantalla tan plaent per a la hiperactivitat mancada d’atenció tan característica del nostre temps. Només els qui tenim una naturalesa narrativa i busquem històries en cada bocí de vida continuem escoltant els que es repeteixen com escoltàvem de petits els contes de fades. Els petits canvis que la persona va introduint en un relat ja conegut constitueixen pistes essencials sobre l’antiguitat dels anys previs a les penes i angoixes del món adult. 

“És culpa d’una política d’immigració irresponsable i una integració fallida”. Podrien semblar les declaracions de la consellera d’Educació per justificar els mals resultats educatius dels alumnes catalans a les proves PISA publicades aquesta setmana. Però són d’Ulf Kristersson, primer ministre suec, per parlar de les guerres entre bandes cada cop més habituals al país.