Diagonal Manhattan, de Xavier Bosch (Columna); Cor fort, de Sílvia Soler (Univers), i Aquest tros de vida, d'Estel Solé (Planeta) han estat les tres novel·les escrites originalment en català més venudes del 2025 segons la llista de Libridata, plataforma digital online vinculada al Gremi de Llibreters de Catalunya que enregistra la venda diària de llibres a més de 150 punts de Catalunya, entre llibreries i grans superfícies. Bosch, Soler i Solé ja van ser els autors més venuts durant l'últim Sant Jordi, al qual caldria afegir Joël Dicker, que com que es tracta d'una traducció no es té en compte en aquesta classificació.

Més d'una seixantena d'autors catalans han viatjat fins a Mèxic per representar Barcelona a la 39a Fira Internacional del Llibre (FIL) de Guadalajara, en què la ciutat és convidada d'honor. Deu dels participants resumeixen el seu periple a l'altra banda de l'Atlàntic en primera persona.

"Potser des de Josep Pla no teníem un narrador que, amb la mirada periodística tan esmolada, trepitgés la terra, la contemplés i la descrivís amb tanta precisió", afirma l'escriptor Xavier Bosch sobre l'obra literària del periodista Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, Urgell, 1943). L'escriptor va entrar a La Vanguardia a finals dels 60 i ha estat vinculat a la casa durant més de cinc dècades, com a traductor, periodista, corresponsal, opinador, director i altres càrrecs directius. Quan va fer els 70 anys, va començar una segona vida, perquè va començar a escriure llibres "memorialístics, no de memòries" –afirmava– amb La marinada sempre arriba (2013): "He viscut temps interessants i he conegut personatges que han sigut protagonistes de situacions polítiques, però també literàries", justificava a l'ARA. El 2016 va guanyar el premi Josep Pla per Aquella porta giratòria, unes memòries periodístiques.

1. Lluís Bassat va fer l’anunci de “Som 6 milions” el 1987. Era un eslògan magnífic que, tan sols amb tres paraules i en primera persona del plural, integrava tothom i immortalitzava la fotografia demogràfica d’un moment històric. El 2023, Catalunya va superar per primera vegada la xifra dels 8 milions d’habitants i el més greu és que sembla que ningú no ho havia previst. Som dos milions de persones més que fa trenta-cinc anys i hem rebentat les costures del país perquè la política de mirada curta ens ha dut a la situació actual. Els partits polítics sense excepció, quan són al poder, treballen bàsicament per aconseguir vots per a la propera legislatura, s’omplen la boca d’iniciatives a mig termini i s’obliden de planificar per al món dels seus nets. S’obliden que ells passaran, Catalunya quedarà i les properes generacions patiran les conseqüències d’aquestes polítiques de rajolí prim que, a hores d'ara, ens ofeguen.

Quan tenia tretze o catorze anys, Najat El Hachmi treballava a les tardes en una fruiteria del seu barri. "Allà vaig prendre consciència del que costa guanyar diners", recorda. Amb el que va guanyar es va comprar un abric. Des de llavors que no havia fet de dependenta, fins a aquest dijous, que tenia l'encàrrec de la seva editorial de fer de llibretera a la Casa del Llibre de la rambla de Catalunya, al costat d'autors com Xavier Bosch, Martí Gironell, Toni Cruanyes, Estel Solé o Borja de Riquer, preparats per prescriure els seus llibres preferits. El que ha passat, en realitat, és que els clients que han enxampat els escriptors a peu de taulell han aprofitat per comprar-los la seva novetat amb dedicatòria. Era un Sant Jordi avançat, amb més tranquil·litat però sense descompte.

1. El Barça està a una nit de la final de Copa, a dues eliminatòries de la final de la Champions i a nou partits de guanyar la Lliga. Precisament, Hansi Flick va dir, tant al vestidor com a la premsa, que el títol més important és el de la Lliga. I ho té molt bé per guanyar-la en el seu primer any a la banqueta. El Barça, després de golejar el Girona, és líder, treu tres punts al Reial Madrid, té el goal average a favor respecte als blancs i, a més a més, els d’Ancelotti han de venir al Lluís Companys. Futbolísticament, res no hauria de fer patir. L’equip està ben greixat i, en aquest 2025, s’ha fet addicte a la victòria. Tots els jugadors tenen un pla al cap, combinen velocitat i eficàcia amb la pilota als peus i, quan no la tenen, mosseguen com llops per recuperar-la al més aviat possible. La il·lusió del grapat de joves de La Masia, la maduresa de dos polonesos en ratxa i l’estat de forma d’alguns cracs que ja voldrien a qualsevol equip –Pedri, De Jong, Kounde, Raphinha, Ferran– fan que, ara com ara, cap equip jugui més divertit que el Barça a Europa. El nombre de gols d’aquesta temporada (139 en 45 partits), pel camí del rècord, en són una evidència. El fet que la darrera derrota fos el 2024 és un altre exemple de la competitivitat d’aquest equip que ha tornat la rialla al barcelonisme. Fins i tot quan un jugador es lesiona, el seu relleu aconsegueix que no se’n noti l’absència. Va passar amb Casadó per Bernal. O amb Szczesny per Ter Stegen. I quan entra Fermín per Olmo, aconsegueix revolucionar els partits.

1. Aquest mes de març, el Barça ha enviat una enquesta als seus socis per preguntar sobre la cosa que funciona millor del club: el futbol femení. Mira que la pila de carpetes de coses que el Barça hauria de fer més bé cada dia és més alta, però en la consulta telemàtica demanen la valoració sobre el perquè de l’assistència, o no, als partits per veure les campiones d’Europa. Quan has acabat de contestar, et demanen si vols respondre a quina àrea de Catalunya vius, si ets home o dona i “en quina franja d’edat et situes?” I et donen sis possibilitats. 18-30, 31-40, 41-50, 51-60, 61-70, més de 70. Ja entenc que als socis menors d’edat no se’ls consulti, en canvi no deixa de sorprendre que, en gran part de les enquestes, a partir dels 70 ja no es facin més compartiments... Sembla que a partir dels 70 ja entris a l’inquietant calaix de sastre de la vellesa. En tinguis 71, 85 o 94, l’enquesta ja et situa al caire de l’abisme. Més enllà, ja no hi ha res. En tens 60 i mira, encara tens una trajectòria per endavant. Però, al món dels enquestadors, quan en tens 70, tururut. En un club on 8.000 socis en tenen més de 80, en un país on l’esperança de vida és de 84 anys, aquesta limitació esbiaixa els resultats, és una falta de respecte i, sobretot, desmoralitza la població més experimentada.

1. A l’Espanya judicial, uns sempre se’n surten i a d’altres sempre els toca el rebre. La llàstima és que l’absolució de tots els càrrecs o llepar a base de bé no tingui a veure amb la raó ni amb la veritat dels fets. Tot plegat s’emmerda segons de quin partit polític siguis, a quina part del territori hagis nascut i què pensis de la unitat de l’Estat. Aquest any farà cinquanta anys que Franco la va dinyar, al llit, però encara hi ha un bon grapat d’hereus d’aquell règim que no han rentat la toga. Fixem-nos en tres casos ben actuals.

Quan, amb 21 anys, Xavier Bosch (Barcelona, 1967) va visitar la ciutat de Nova York per primera vegada, la impressió va ser tan forta que tres dècades després ha necessitat tornar-hi per escriure-la, però des del punt de vista d'una jove aspirant a publicista, Edda Leveroni. La noia protagonitza Diagonal Manhattan, retorn a Columna de l'escriptor i periodista després d'un breu parèntesi a Univers. Si a 32 de març (2023) es fixava en "els perills de la propaganda política" i anteriorment s'havia capbussat en les llums i ombres del periodisme, aquí "tanca el retaule sobre la comunicació" centrant-se en la seva "branca més lluminosa, la publicitat". I ho fa a partir de la història d'una jove que s'obre camí als Estats Units –i que hi aprèn a estimar– mentre el seu pare prova de resoldre diverses crisis que té a l'agència publicitària que va fundar a Barcelona.

Les editorials despleguen centenars de novetats el primer trimestre de l'any. A l'Ara Llegim en triem 25, ordenades alfabèticament, que tenen molts números de fer forat per Sant Jordi, si els lectors, la crítica i els llibreters les acompanyen. Atenció també a les interessants traduccions d'afany completista de clàssics de la poesia, com Emily Dickinson.

El català no és només una eina de comunicació, sinó també un mitjà d'expressió artística: dos escriptors, amb una llarga, reconeguda i fructífera trajectòria, Maria Barbal i Xavier Bosch, han reflexionat sobre el model de llengua que cal fer servir. Ho han fet en un debat celebrat aquest dimecres a l'Institut d'Estudis Catalans, coorganitzat amb l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Tants caps, tants barrets. I tants escriptors, tantes maneres d’escriure una novel·la. És la conclusió a què han arribat Sílvia Soler i Xavier Bosch, aquest dijous al vespre, en una conversa organitzada pel diari ARA a l’Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona al Raval. "Jo necessito saber com acabarà tot", ha dit Bosch. "Jo, tan bon punt tinc un argument que es pugui resumir en una frase, començo a escriure sense saber quantes pàgines tindrà cada capítol ni com serà el final de la història", ha contestat Soler. Davant una sala plena de lectors, la subdirectora de l’ARA Carla Turró, que ha moderat l’acte, ha recordat que "parlar de literatura és una manera de parlar de moltes altres coses".

1. Després de l’informe PISA de 2022 que situa Espanya a la cua dels països de l’OCDE, i Catalunya a la cua de les comunitats d’Espanya, ha arribat l’autoflagel·lació habitual, la col·lecció de causes per a tots els gustos però, malauradament, cap solució miraculosa. A més a més, som en un país tan covard, i amb una llibertat d’expressió tan precària, que ni tan sols es pot insinuar, en veu baixa, tot allò que a algú li neguiteja escoltar. Algunes veritats s’amaguen per por de trepitjar ulls de poll col·lectius o gremials. D’altra banda, fa deu anys justos, en aquesta mateixa pàgina, vaig explicar quina empresa s’encarregava de les proves PISA, qui les corregia i com es tabulaven els resultats. Mantenia, i sostinc, que se’ls dona una importància excessiva. Per la manera com es fan i com es valoren els exàmens, no tenen la fiabilitat necessària per treure’n conclusions que, de tan definitives, semblen paraula de Déu. En qualsevol cas, el rebombori és important i en setmanes com aquesta, de desorientació pedagògica i de dards enverinats dels uns als altres, trobo a faltar una columna d’anàlisi serena, argumentada, amb coneixement de causa, que no ho trinxi tot, que desdramatitzi però alhora posi el dit a la nafra. Trobo a faltar un article. El d’en Carles Capdevila.

1. La dreta estatal ho està intentant a contrarellotge. Ara, ja, a la desesperada. Amb l’excusa de l’amnistia que s’acosta, malda per impedir la investidura de Pedro Sánchez per tots els mitjans al seu abast. O, si més no, enrarir-la. L’etiqueten d’antidemocràtica, quan els que no respecten el joc de les majories i les negociacions polítiques són ells. Em refereixo a les velles cacatues políticament amortitzades (Aznar, Felipe, Guerra), però també als jutges, la Guàrdia Civil i Antena 3. Els de sempre. Res de nou. Cadascú en el seu àmbit mira d’enverinar els pactes que el PSOE està tancant a cinc bandes amb una capacitat negociadora, i d’empassar-se gripaus, que no s’ha de menystenir.

Robert Gerhard (Valls, 1896 – Cambridge, 1970) “és el compositor de la primera meitat del segle XX més important de Catalunya”, diu el musicòleg Oriol Pérez Treviño al principi de Revolutionary Quartet. L’enigma Gerhard, que aquest dissabte ha guanyat el premi al millor documental musical nacional. Guardó merescudíssim per a un film que analitza i reivindica el llegat del compositor vallenc amb rigor conceptual i imaginació estètica i narrativa.

1. Pedro Sánchez és, des del cap de setmana, més a prop de tornar a ser investit president del govern. Després de tancar l’acord amb Sumar i de passar el tràngol de defensar l’amnistia "en l’interès d’Espanya” davant del comitè federal dels socialistes, Francina Armengol ja pot mirar l’agenda per muntar el ple d’investidura al Congrés. A hores d'ara, el PSOE ja té coll avall els vots favorables de Sumar, del PNB, de Bildu i, malgrat les gesticulacions calculades, també saben que comptaran amb el suport d’Esquerra Republicana. Així doncs, com es veia a venir des de la nit del 23 de juliol, Junts té tots els trumfos a la mà. Han passat tres mesos i Puigdemont, amb paciència, jugant les cartes amb astúcia, ha arribat al final de la partida amb la possibilitat de decidir si guanya Sánchez o si hi perd tothom.

Màrius Serra (Barcelona, 1963) va néixer un 1 de maig i s’ha fet un tip de treballar. En algun moment o altre, tots hem jugat amb la llengua catalana gràcies a l’enginy esmolat d’aquest llicenciat en filologia anglesa. Fa 30 anys que proposa els mots encreuats de La Vanguardia i en fa 17 que ens engresca amb l’Enigmàrius a El matí de Catalunya Ràdio. Té un excel amb una base de dades de cada paraula, el nombre d’encerts i el grau de dificultat de l’enigma. En canvi, no sap quants llibres ha publicat. Moltíssims. La darrera novel·la, La dona més pintada, és un cas –real– com un cabàs. La story-line en deu paraules és ben fàcil: “Maties Palau Ferré, el pintor que cremava els seus quadres”. Val la pena descobrir aquesta història.

És una ànima lliure com n’he conegudes poques. Tan valenta que escala, en solitari, les parets naturals més verticals del planeta. I tan discreta que els mitjans parlen ben poc d’una esportista que assoleix fites que, en les seves condicions, no fa ningú més. Aquest curs l’Ajuntament de Barcelona li va donar el Premi Dona i Esport i va ser llavors, en un acte al Saló de Cent, que vaig tenir notícia que la Sílvia Vidal (Barcelona, 1970) era una llicenciada en INEF que, des de fa 30 anys, desafia la força de la gravetat d’una manera tan preparada com conseqüent. M’adverteix que mai parla de temes íntims. Amb ella al davant, tampoc no m’interessa el safareig terrenal. 

En tot el 2023, Maria del Prado Escoda (Mora d’Ebre, 1981) encara no havia trepitjat Barcelona. Té la feina, la família i els dos fills a Tarragona. La setmana que li fem l’entrevista és jutgessa de l’Audiència de Tarragona, avui ja n’és magistrada. Va estudiar dret a la UPF i ja fa deu anys que és jutge. Li pregunto si tornaria a fer la mateixa carrera i em respon que la repetiria mil vegades. Apareix als mitjans perquè forma part de la comissió de violència de gènere de Jutgesses i Jutges per a la Democràcia. I perquè comunica molt bé. Amb ella parlem dels assassinats masclistes, de l’increment d’agressions sexuals i de la llei del només sí és sí.

No hi ha ningú, a Catalunya, que sàpiga més coses del cafè que ell. El seu avi es va instal·lar al Born el 1919 i hi va obrir una botiga de queviures. El seu pare, als cinquanta, ja va centrar-ho tot en el cafè i ell ha convertit El Magnífico en un referent. Aquest torrador i tastador de cafè ven a l’engròs com a majorista, despatxa al detall per als barcelonins i no para de fer cafès per als turistes passavolants del carrer Argenteria. Pencaire incansable, es reconeix com un boomer del 1960 que ha encomanat l’entusiasme pel cafè i pel negoci als seus fills. Només a Boston trobaríem una altra família a qui es reconegui la Tassa a l’Excel·lència a dues generacions diferents.