Benvinguts al món d'ambigüitats, experimentació i fakes carregats d'humor del fotògraf Joan Fontcuberta: des d'aquest dijous fins al dia 13, Fontcuberta serà, juntament amb la seva col·lega Laia Abril, un dels protagonistes de la nova edició del festival de fotografia InCadaqués. Hi porten un projecte amb accent dalinià, en la línia d'encàrrecs que el festival fa per muntar una exposició als jardins de la Casa Museu Salvador Dalí. Així i tot, Fontcuberta i Abril han capgirat les normes i als jardins només presenten una instal·lació que és un reclam de l'exposició que es pot veure a la galeria Cadaqués Dos.

Algunes de les dones de l'artista Marina Núñez (Palència, 1966) tenen el cos i el rostre coberts per una randa daurada molt fina. La pintura digital que exposa a l'estand de la galeria Rocío Santa Cruz dins d'Arco, titulada Botánica (2), podria pertànyer a una pel·lícula de ciència-ficció o a una història fantàstica medieval. Pot semblar, al mateix temps, una deessa o un monstre. I aquesta obra encara té un altre detall curiós: les plantes i flors que el personatge té arreu del rostre dins unes gotes d'aigua estan generades amb intel·ligència artificial, i també ho està tot el vídeo, entre fantàstic i medieval, que ha fet expressament per a la fira.

Joan Fontcuberta és un artista i un assagista capdavanter i extremadament imaginatiu i, alhora, és capaç de tocar els temes socials més sensibles. Els estralls de l'Alzheimer són el fil conductor del muntatge del Winterreise de Franz Schubert que presentarà aquest divendres al Liceu, en el qual les imatges de fotografies degradades de paisatges muntanyosos de la seva sèrie Trauma hi encaixen com un guant. A més, l'obra, que al mateix temps manté l'esperit d'un concert, inclou unes fotografies generades amb intel·ligència artificial per representar la relació del protagonista amb la dona de la qual lamenta la pèrdua en els 24 lieds que componen l'obra.

Al fotògraf Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) el fascina crear imatges amb un caràcter il·lusionista: va representar cels estelats amb una imatge d'un vidre davanter d'un cotxe esquitxat de pols i va crear diferents espècies de plantes i flors amb objectes industrials. És curiós veure com, després d'aquests fakes artesanals, Fontcuberta els va continuar fent amb eines informàtiques, com va ser el cas d'uns paisatges generats amb un software militar.

Nou òperes escenificades, cinc òperes en versió concert, quatre ballets, dotze concerts/recitals, una gala lírica i homenatges a Victòria dels Àngels i Alicia de Larrocha configuren la temporada 2023-2024 del Gran Teatre del Liceu. Entre els noms propis, cantants com Jonas Kaufmann i Lise Davidsen, directors d'escena com Robert Wilson i Elkhanah Pulitzer i directors d'orquestra com Gustavo Dudamel i Simon Rattle. Aquesta vegada el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, aixopluga la programació sota el lema "Esquerdes irreversibles", un concepte que el fotògraf Joan Fontcuberta ha desenvolupat en la imatge del llibre de la temporada. Fontcuberta, a més a més, s'estrenarà com a director escènic amb una proposta a propòsit de Winterreise, el cicle de lied de Schubert.

El fotògraf Joan Fontcuberta és una capsa de sorpreses: es declara trekkie i fan d’altres sagues de ciència-ficció com Star Wars. També el fascinen els dinosaures, que fotografia des dels anys 80 allà on els troba, des de fires d’atraccions ambulants fins a jaciments paleontològics i museus d’història natural. Tot això va cristal·litzar durant el confinament, quan va tenir temps de revisar el material que tenia acumulat i va començar a fer-ne un projecte. La primera part es pot veure fins a l’octubre al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, dins el festival de fotografia analògica Revela’t, amb el títol en la llengua dels klingon –uns humanoides de l’univers Star Trek– de HeghDI’ vem ghaH, tu’lu’ Dinosaur. És a dir, en català, el cèlebre microrelat d’Augusto Monterroso: “Quan es va despertar, el dinosaure encara hi era”. “Els dinosaures no són reals, com l’elefant i la zebra, però van existir. No són llegendaris, com els unicorns, tenen un estatus intermedi entre la realitat i la il·lusió, per com els fem reviure al cinema, la cultura popular i amb aquestes especulacions genètiques d’intentar recompondre’n l‘ADN”, afirma Fontcuberta. 

L’obra del fotògraf Joan Fontcuberta acostuma a estar a impregnada d’humor, i també ho està l’exposició Ressonàncies que presenta al KBr de la Fundació Mapfre. “Amb aquesta exposició tinc l’oportunitat de divertir-me i de divertir amb un experiment”, afirma Joan Fontcuberta. Per aconseguir-ho ha fet dialogar per parelles els treballs de mitja dotzena de clàssics de la fotografia nord-americana dels anys 60 de la col·lecció de la Fundació Mapfre com Lee Friedlander, Garry Winogrand i Diane Arbus amb artistes contemporanis com Miguel Ángel Tornero, Joachim Schmid i Juana Ghost, que són “fotògrafs que han renunciat a fer fotografies”, és a dir, representants de la postfotografia. El principal efecte d’aquest joc és que revela com les imatges dels més joves fagociten les idees dels primers de les maneres més insòlites i, al mateix temps, mantenen l’esperit crític dels seus predecessors. “M’interessa fer servir la col·lecció com una màquina de pensar, com un dispositiu que ens permet anar més enllà i ens permet fer un exercici d’injectar present en el passat”, explica Fontcuberta. 

Quan fa 50 anys Pau Casals va fer el seu famós discurs a les Nacions Unides, va parlar de què era per a ell ser català i va destacar dues coses, la democràcia –va recordar que Catalunya havia tingut el primer parlament democràtic, molt abans que Anglaterra– i el pacifisme. Des d'aquell 24 d'octubre del 1971 fins avui han passat moltíssimes coses. Entre elles, el final de la dictadura o els convulsos esdeveniments polítics dels últims quatre anys. La cultura catalana o què vol dir ser català pot ser molt diferent per a cadascú. Com es viu o com s'explica al món? El 2021 també hi ha artistes catalans que recorren el món i que o bé a través de les seves obres o quan han de parlar davant un auditori expliquen d'on venen. I, a vegades, no és gens fàcil.

"Estàvem instal·lats en la cultura de la predicció i sense que ningú en tingués notícia arriba un virus imprevist", afirma el fotògraf i director de Panoràmic, Joan Fontcuberta. La incertesa i l'atzar seran les temàtiques que lliguen justament el festival Panoràmic, dedicat a la imatge fixa i la imatge en moviment. Des d'aquest dijous fins al 28 de novembre aglutinarà 14 exposicions i mig centenar d'activitats paral·leles entre Granollers, amb epicentre a la fàbrica de les arts Roca Humbert, i Barcelona (a La Virreina, la Filmoteca, el Kbr, FotoColectània i el Santa Mònica).

No ha sigut gens fàcil exposar el mural de marbre titulat Botswana Safari. El seu autor, Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955), diu que l'hi han tombat diverses vegades en galeries, museus i fires com Arco, i fins ara a l’Estat només s’havia vist a Múrcia. Per fi arriba a Barcelona, a Can Framis, en una exposició que estarà oberta fins al 23 de gener i que recull els projectes més recents de l’artista. De lluny, l’obra revela la icònica fotografia del rei emèrit caçant a Botswana. Malgrat que sembli una foto impresa, no ho és, és més solemne i incorruptible que això: de prop és un mosaic fet de vint mil tessel·les de marbre de Carrara. I per si no fos prou kitsch, Fontcuberta hi ha afegit el Petit Nicolás traient el cap de darrere d’un arbre. “Un retaule al·legòric de l’Espanya del tripijoc i les corrupteles”, es pot llegir a la descripció. No en va, el títol de l’exposició és Monstres.

"Què has fet durant el confinament?". És la pregunta que posa en marxa la iniciativa Mirades des del confinament, una gran obra d'homenatge a la solidaritat col·lectiva pel covid-19 impulsada per Òmnium Cultural, el Festival Cruïlla i l'artista Joan Fontcuberta. L'obra es crearà amb millers de fotografies del confinament fetes pels ciutadans i recollides des d'aquest dilluns fins al 19 de maig a la web miradesdesdelconfinament.cat. Un dels precedents formals és el fotomosaic El món neix en cada besada que Fontcuberta va fer el 2014 a la plaça Isidre Nonell de Barcelona.

Per al fotògraf i documentalista Roger Grasas, Joan Fontcuberta és “el fotògraf més important de l’Europa mediterrània”. D’aquesta admiració va sorgir un documental sobre Fontcuberta codirigit per ell mateix i Carles Prats que es podrà veure el dia 8 de juny a TV3 dins El documental. Grasas també és un dels 12 artistes que Joan Fontcuberta ha seleccionat per a l’exposició que es pot veure a partir d’avui a l’Arts Santa Mònica, Un món paral·lel, i que coexisteix amb la d’Isaki Lacuesta. El fil conductor és que les imatges exposades estan obtingudes a través de Google Street View. “No és que jo hagi creat escola, sinó que he constatat que aquesta escola existeix tant a nivell de l’Estat com internacional”, afirma Joan Fontcuberta. “Es tracta de treure un suc al Google Street View que no estava previst -afegeix-, i fer emergir un inconscient creatiu d’un dispositiu que tenia com a missió un cert espionatge”.

A finals dels anys 70, el fotògraf Joan Fontcuberta va conèixer David Balsells i Chantal Grande. Va ser durant l’organització de les Jornades Catalanes de Fotografia, una cita que va sorgir de l’activisme d’una generació de fotògrafs que reivindicaven la fotografia creativa i d’autor com un art autònom i de gran valor cultural dins del sistema artístic del moment (museus, galeries, crítica i circuit editorial). “El David i la Chantal eren parella, havien fundat una galeria a Tarragona i van començar a assistir a les reunions que fèiem per organitzar les jornades”, relata el Joan.

Joan Fontcuberta, in memoriam

L'única cosa que és veritat –o això diu– són les fotografies. Segons explica, les va fer ell, efectivament, a mitjans dels anys 70 al Molino. La resta, però, és un engany minuciosament preparat per demostrar, diu, "com de difícil és verificar la informació si hi ha hagut una bona feina d'infiltració en diferents mitjans". "Jo sóc Ximo Berenguer", proclama Joan Fontcuberta. És a dir, Ximo Berenguer, el fotògraf valencià recentment descobert que va fer unes magnífiques fotos del Molino i que suposadament havia mort en accident de moto el 1978 quan tornava de cobrir el Canet Rock, no va existir mai. És una invenció, una mentida perfectament calculada i preparada amb l'ajuda de diversa gent que n'estava al cas però que desconeixia, es veu, qui eren els altres participants de la conxorxa.

La correspondència entre Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé recull prop de 30 anys d'una relació indissoluble i única que s'inicià l'endemà de la seva primera trobada, el maig de 1897. És l’expressió d'un lligam privilegiat d'afecte, d'amistat i de profunda complicitat intel·lectual i personal que parla d'interessos comuns i de qüestions fonamentals com l’amor, la mort, l'art, el diví o el destí dels homes. És també un intercanvi epistolar excepcional entre un dels més grans poetes de llengua alemanya –autor de 'Sonets a Orfeu' i 'Elegies de Duino'– i una dona intel·lectualment fascinant, lliure, seductora, de pensament independent i impulsora de la psicoanàlisi, que constitueix un preuat testimoni a l’entorn del conflicte inabastable que en Rilke oposava la creació poètica i la vida.

La relació entre art i ciència busca respondre al misteri de la 'desaparició' de l'astronauta rus Ivan Istotxnikov a 'Sputnik: l'odissea del Soyuz 2', l'exposició que aquest divendres s'ha inaugurat al Cosmocaixa, i de la qual el fotògraf Joan Fontcuberta n'és el comissari. Per a ell, les imatges no són un reflex "innocu, escèptic i objectiu del món", tot i que "sovint les entenguem com les mateixes realitats". Aquest n'és el gran perill, com demostra l'exposició.

L'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, ha inaugurat aquest dijous el fotomosaic mural del fotògraf Joan Fontcuberta 'El món neix en cada besada', compost per 4.000 rajoles d'imatges facilitades pels ciutadans que s'agrupen per formar un petó, en un dels actes de commemoració del Tricentenari de la caiguda de Barcelona el 1714.