Fa poc Greg Marston, un actor de veu britànic, va descobrir per casualitat a internet el Connor: un clon de la seva veu generat per IA a partir d’una gravació seva del 2003. Era la seva veu pronunciant paraules que mai havia dit.

Un noi es planta davant d’una torre de Pedralbes i toca el timbre. Són les onze del matí d’un dimecres qualsevol. La porta automàtica s’obre i el rep el propietari. Entren al garatge i el noi agafa una bicicleta elèctrica amb una gran cistella de vímet al darrere per començar la seva jornada laboral. Es dedica a recollir els taps de suro d’ampolles de vi i cava que li guarden en diversos bars i restaurants de Barcelona. Quan ja ha completat la ruta d’aquell dia, el noi torna a la torre. Ara toca fer el triatge: sempre es pot colar algun tap de silicona i cal separar les grapes metàl·liques dels taps de cava. Costa de creure, però ara mateix ja s’acumulen vuit o nou sacs de construcció plens de taps de suro reciclats. El volum és tan gran que el propietari s’ha comprat un transpalet per moure’ls. No li estranya, que els veïns tinguin curiositat per saber què traginen en aquell garatge de la zona alta. Però a ell el fa sentir immensament feliç.

La reivindicació del psiquiatre republicà Francesc Tosquelles tindrà la seva posada de llarg amb una gran exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) a mitjans del 2022. Aquesta figura de gran influència a Europa, un personatge excèntric i magnètic –“Entre el professor Tornassol i Groucho Marx”, com diu Jordi Costa, cap d’exposicions–, va reinventar la institució psiquiàtrica des del seu exili francès, on va reunir exiliats, surrealistes i malalts mentals. “Defensava que la bogeria és l’essència de la naturalesa humana i que la cultura és una eina terapèutica per tractar la bogeria i el deliri humà”, explica Judit Carrera, directora del CCCB. Tosquelles deia que són les institucions i la societat les que s’han de curar, i aplicava un nou mètode: el desbarrament.

Si la felicitat fos una imatge seria la cara de Paula Bonet aixecant la persiana del seu local, La Madriguera, al cor de l'Eixample barceloní. Una imatge que ella mateixa podria plasmar sobre un llenç o convertir en una il·lustració per compartir amb la munió de seguidors i sobretot seguidores que aquest divendres l'han acompanyat en la reobertura del seu taller. Una imatge que seria la d'una dona jove amb uns ulls enormes i clars darrere dues portes blanques, amb grans finestrals, a punt de tornar a obrir-se i deixar enrere el patiment dels últims mesos. Uns ulls brillants pel que significa el moment. La Madriguera ja no és un cau on refugiar-se, sinó el que hauria d'haver sigut sempre, un espai de creació, somriures i retrobament. Un espai de felicitat on l'art d'aquesta pintora i escriptora de Vila-real ha tornat a lluir amb tota la seva força després d'un any en què la seva vida s'ha vist condicionada per l'assetjament d'un home.

El periodista Pau Lanao (Anglès, 1955) i l’historiador de l’art Narcís Selles (Olot, 1955) aprofundeixen en les expressions de la contracultura a les comarques gironines al llibre-guia La contracultura. Història i memòries (2020, Diputació de Girona / Obra Social La Caixa) i confien poder organitzar aviat una gran exposició que faci justícia a una sèrie de creadors poc reconeguts que van obrir nous camins.

Les restriccions derivades de la pandèmia del coronavirus i, sobretot, els diversos graus de confinament establerts des del març de l’any passat han incrementat de manera notable la producció literària. Els premis estan rebent força més originals que de costum, igual que les editorials, menys inclinades a donar xifres concretes. Al premi Bertrana, que és el més ben dotat de les comarques gironines, a l'edició del 2020 van optar-hi 77 obres, 26 més que en l’edició anterior. Al Just Manuel Casero, prestigiat des de sempre per la independència del jurat, se n’hi van presentar 53, enfront de les 40 del 2019. “Més quantitat no vol dir més qualitat”, remarca Guillem Terribas, un dels impulsors del Casero. És una constatació que sintonitza amb un aclariment que sovint fa l’escriptor Toni Sala: “Escriure un llibre té poc a veure amb escriure un bon llibre”. Sala també recorda que les epidèmies sempre han estimulat la literatura: “En són bons exemples el Decameró i el Quadern gris, així com El rei Lear, Macbeth i Antoni i Cleopatra”. L’escriptor Vicenç Pagès apunta que llegir i escriure són activitats que han augmentat senzillament perquè es poden fer a casa, però adverteix: “La temptació de passar el temps d’oci en llocs com Netflix és molt alta. Si la gent escriu més però no llegeix més, no avançarem gaire”. Pagès, director de l’Aula d’Escriptura de Girona, informa que les inscripcions han baixat. “Fins ara, al Centre Cultural La Mercè hem ofert uns cursos en què era molt important el contacte personal, però el covid ens ha obligat a fer-los virtuals. Ens hem adaptat bé a les necessitats, però no tots els alumnes estan disposats a fer un curs en línia. El nostre objectiu és reprendre les classes presencials com més aviat millor, tot i que potser oferirem, en paral·lel, més cursos virtuals, ja que el virus ha modificat el paradigma educatiu”, remarca.

Si per casualitat us creueu amb un artista que camina en solitari, penseu-vos-ho dues vegades abans d'estroncar-li el passeig. Potser és un actor que s'està aprenent un paper important, o un escriptor que ordena les idees per a una nova història, o un cineasta muntant la pròxima pel·lícula al cap. Caminar és, sobretot per als artistes, molt més que simple exercici físic: el moviment propicia la inspiració, i per això són molts els que necessiten transitar pels llocs per fer avançar així els seus processos de creació.

La Fundació Carulla ha anunciat la posada en marxa d'un programa per ajudar els creadors culturals, SOS Cultura, dotat amb 100.000 d'euros. "Durant el confinament ha quedat palesa la importància que té la cultura en les vides de les persones i de les societats", afirmen els responsables de la fundació en un comunicat. El programa, que pretén ajudar a pal·liar la crisi causada pel covid-19 en l'àmbit cultural, destinarà vint beques de 4.000 euros cadascuna a les creacions artístiques en l'espai públic.

Disseny i creació 3D amb Tinkercad

Ara fa uns dies vaig publicar una selecció de propostes #joemquedoacasa per apropar-nos al disseny 3D, tot potenciant la creativitat i la iniciativa personal dels més petits de la casa.

]]>

Coneix Tinkercad

Tinkercad és un entorn de treball en línia de la companyia Autodesk que permet el disseny i creació de projectes en 3D. Aquest entorn ofereix una corba d'aprenentatge molt ràpida, en poques sessions podrem dissenyar els nostres projectes personals.

]]>

El col·lectiu de dansa contemporània Iniciativa Sexual Femenina –format per Cristina Morales, Elisa Keisanen i Élise Moreau– busca persones disposades a fotografiar-se els genitals, els pits i l'anus. El grup ha organitzat, juntament amb la investigadora en filosofia de l'espai Sara Pierallini, del col·lectiu artístic Bachini-Bachini, una sessió de fotografies "genitoanals i pectojuganeres" aquest divendres a la tarda a La Caldera de Barcelona. Les impulsores de la proposta, titulada Ballar amb el cony, busquen "persones de qualsevol sexe, edat i condició física" disposades que els fotografiïn aquestes parts del cos.

]]>

Recórrer els paisatges infinits d'Islàndia amb un monocicle, descobrir l'illa de Tenerife sota l'aigua o explorar el Mediterrani navegant només guiats pels estels i sense cap aparell modern. Aquests són alguns dels viatges –especials, atrevits, fora del normal– que formen part d'Eldorado, un projecte de l'estudi barceloní Folch Studio, que recull diferents experiències de viatge i descoberta en suport digital i en paper.

]]> La vida d’algú que es dedica a escriure novel·les, com jo, es pot dividir en diversos períodes. Primer hi ha el període dedicat a 'pensar' la novel·la. Vol dir que passes un temps (en alguns casos setmanes, en d’altres uns mesos, potser anys) recollint idees soltes que poden provenir de les vivències personals –presents o passades– o bé d’allò que llegeixes, escoltes o mires. En algun punt d’aquest procés, comences a lligar caps i comença a créixer una història que t’ha de servir per parlar d’allò que et neguiteja o t’emociona o et fa dubtar. En el tram final d’aquest període et dediques a crear els personatges, triar els escenaris, traçar un camí que et permeti avançar i que de vegades està molt definit i de vegades es redueix a una línia a penes visible entre la boira.

]]>

“Fer ceràmica és una manera de relaxar-te i combatre l’ansietat, de fugir de la velocitat de la vida moderna. És una activitat que has de fer amb les mans i que necessita temps i paciència”, exposa Marta Bonilla, de 36 anys, que en fa dos va deixar la seva feina de professora per dedicar-se a l’ofici de ceramista i ara treballa en un taller compartit al Poblenou. “Per això es diu que és el nou ioga”, afegeix. I potser per això en els últims anys tantes persones s’hi han aficionat, i algunes d’elles fins i tot ho han deixat tot per dedicar-s’hi.

]]> Londiwe Khoza és una jove ballarina sud-africana que ha tingut el privilegi de treballar durant un any amb el coreògraf israelià Ohad Naharin gràcies a la fundació filantròpica de Rolex. Khoza provenia d’una escola de ballet clàssic que, segons Naharin, no li havia permès desenvolupar tot el seu talent. Per això la va convidar a participar a la secció jove de la companyia Batsheva que ell ara dirigeix i que l’any 1964 havia fundat la mítica coreògrafa Martha Graham.

]]>

Espais oberts, diàfans, compartits, amb taules de ping-pong, menjadors o sofàs. És l’última tendència en arquitectura per als espais que necessiten fomentar la innovació o la creació a la feina: els gurus ho anomenen workplace strategy i té l’objectiu d’adaptar l’entorn als treballadors per millorar la generació d’idees i -en definitiva- la producció i els beneficis empresarials. Però encara es pot anar més enllà.

]]> Fa unes setmanes vaig tenir el plaer d’entrevistar Nazario amb ocasió de la publicació del seu estripat llibre de memòries La vida cotidiana del dibujante underground. El ninotaire i il·lustrador va ser un dels símbols més coneguts d’allò que es va arribar a conèixer com l’underground barceloní de finals dels anys setanta. Entre el variat i sorprenent anecdotari va sortir un dels mites d’aquella època, les comunes. Una de les més mítiques va ser la del carrer Comerç, on Nazario vivia, entre d’altres, amb un jove Mariscal. Més endavant va sortir, esclar, el tema d’Ocaña i el seu pis a plaça Reial, on l’oci, el fornici i la creació anaven ben junts i barrejats. Aquella gent no entenia el procés artístic separat de l’expansió vital, que, en aquells anys libèrrims, passava obligatòriament pel llit i el bar.

]]> El PP ha tornat a rebutjar aquest dimecres que el Congrés debati sobre la creació d'una comissió d'investigació sobre la corrupció i el finançament de tots els partits polítics amb representació parlamentària. Esquerra Plural (IU-ICV-CHA) ha plantejat aquest assumpte en la diputació permanent de la cambra i ha rebut el suport del PSOE, UPyD i ERC.

]]> El Parlament ha aprovat amb el vot favorable de tots els grups la creació d'una comissió d'investigació sobre la gestió en l'àmbit sanitari i les relacions entre el sector públic sanitari i les empreses. La creació d'aquesta comissió era una proposta de PSC, PP, ICV-EUiA i Ciutadans.

]]>

El FC Ascó comptarà amb un segon equip amateur que disputarà la lliga de Quarta Catalana que s'estrenarà la propera temporada. Després de la fusió amb el FC Benavent el passat estiu, el club ja havia anunciat la seva intenció de crear aquest equip que, finalment, es fa realitat. Després de consumar-se el descens matemàtic de categoria de la primera plantilla a Catalana, el club ha decidit posar en marxa un segon equip per tal de donar sortida als jugadors del planter així com permetre també als jugadors del poble jugar a futbol.

]]>