No sé si el món és un lloc horrible, però els homes el fem un lloc horrible. Pessimista de mena com soc, tendeixo a creure que el bé que puguem fer, difícilment compensa el mal que fan altres. No em sembla que la Mare Teresa de Calcuta compensi Hitler, vaja. Hauríem d’estar demanant perdó contínuament als fills.

La plataforma digital de Mediaset, Mitele, ha estrenat un videopòdcast presentat pel fill d’Ana Rosa Quintana. Álvaro Rojo Quintana és advocat penalista de professió i té un bufet propi. Té l’aspecte d’un jove conservador madrileny, s’assembla a la seva mare, té una manera de fer més discreta i un tarannà amateur davant de la càmera. Durant la celebració d’un judici per assassinat en què Rojo actuava com a defensa, va coincidir amb Juan Manuel Medina Andrés, l’advocat de l’acusació i col·laborador habitual de magazins televisius. D’aquella confrontació en va néixer una sintonia personal i la idea de fer un programa junts que ara s’ha fet realitat. Mis días en la cárcel són entrevistes de mitja hora a presos il·lustres que relaten la seva experiència entre reixes. Qui obre la sèrie és Ángel María Villar, expresident de la Federació Espanyola de Futbol, que el 2017 va passar deu dies a la presó. L’expresident del Barça Sandro Rossell serà un altre dels convidats. El terme il·lustre és més aviat flexible, perquè la resta d’entrevistats no són especialment coneguts ni mediàtics.

Era un dia esplèndid. Feia un sol potent i estàvem fent una ruta de trenta quilòmetres pel cor dels Picos de Europa. Vam sortir del poble de Caín i havíem de tornar-hi després de passar per Bulnes. L’Oriol havia programat la ruta i li feia molta il·lusió. Ens vam preparar a fons per fer-la i dúiem aigua, menjar i tot el material apropiat. Pujàvem caminant i baixàvem trotant. Ens ajudàvem amb els bastons. La ruta no presentava cap perill. Era llarga i tenia molts desnivells, però no era arriscada. No obstant això, ja de tornada, vam perdre les fites del camí, el GPS no rebia senyal i vam haver de buscar la ruta intuïtivament. Ell anava davant i jo darrere a pocs metres. Al fer un gir, el vaig perdre de vista i vaig sentir un cop molt fort. Em vaig acostar al lloc on suposadament era, però ja no hi era. S’havia precipitat muntanya avall fins a caure al riu Cares.

Aquest dilluns surt a la venda No hi ha paraules. Com assumir la mort d’un fill, el llibre número 121 de Francesc Torralba (Barcelona, 1967). L’ofici de filòsof, de teòleg, de professor universitari i d’escriptor s’uneixen per transformar la mort del seu fill Oriol en un text serè i edificant. L’Oriol va morir el 14 d’agost de 2023, mentre feia una excursió pels Picos d’Europa amb el seu pare. El llibre comença amb la crònica detallada d’aquell últim dia que van passar junts i reflexiona després sobre l’absència, la vida efímera i la mort irreversible, alguns dels temes que Torralba ja havia abordat en altres treballs.

Un migdia de principis d’estiu el meu fill Ricard va tornar del casal i es va trobar amb una sorpresa a la seva habitació: el llit de matrimoni en què havíem estat dormint plegats des que el vaig treure del bressol havia estat substituït per un llit individual amb llençols i coixins de Spiderman. “Uala, que guai!”, va exclamar amb la seva permanent veueta de nas tapat (algun dia deixen de tenir mocs, els nens?). En Ricard està a punt de fer quatre anys i la seva obsessió durant els darrers dotze mesos ha estat aquest superheroi amb poders aràcnids que viu a Nova York i que, quan no està participant en alguna missió, treballa de fotògraf en un diari. M’ha fet comprar joguines de Spider, Legos de Spider, contes de Spider, samarretes, pijames i banyadors de Spider, motxilla de Spider, gorra de Spider, motlle de pastís de Spider... “Mamà, anirem a Nova York algun dia?” “Sí, esclar”. “I estarà l’Spider?”

Aida Domènech ja ho va deixar clar el 2023: "Jo crec que de l'any que ve no passa". Efectivament, no ha passat. Aquest dimarts a la una del migdia una de les influencers amb més seguidors de l'Estat ha anunciat amb la seva parella, Alba Paul, que esperen una criatura. La prova que aquesta era una notícia molt esperada entre els seus seguidors l'ha reafirmat el fet que en dues hores gairebé 10.000 usuaris han felicitat la creadora de contingut, més coneguda amb el nom de Dulceida.

Mentre ella estava a la clínica donant a llum, ell celebrava l'entrada d'any amb la seva família. Des del principi, Bertín Osborne va deixar clar que el tema de la paternitat del fill que ha engendrat amb Gabriela Guillén no anava amb ell: "Jo prefereixo ser avi", va sentenciar a la revista ¡Hola!, el mes de maig. Dit i fet, Osborne va ser avi l'última setmana de l'any, quan va néixer la petita Violeta, filla de Clàudia Osborne i José Entrecanales, primogènit del president d'Acciona. Però l'alegria de ser avi per vuitena vegada li va durar pocs dies, ja que el 31 de desembre va néixer el seu setè fill, del qual ha assegurat sense remordiment que no és "desitjat ni buscat".

Robert Pattinson i Suki Waterhouse no han parat de fer passos per consolidar la seva relació en l'últim mes. Aquest divendres un amic comú de la parella ha anunciat que els dos actors tenen intenció de casar-se pròximament. La notícia, publicada al rotatiu nord-americà People, arriba un mes després que es fes públic que Pattinson i Waterhouse esperen un fill.

La paternitat t’ho capgira tot, però no sempre de la manera que et diuen els llibres. De fet, els llibres (o les webs, o els tallers o el que sigui) l’encerten més aviat poc, perquè han de donar una visió genèrica del que vol dir ser pare quan, en realitat, és un procés personal i intransferible que segueix unes normes particulars en cada cas.

Han passat tres mesos des que Roman Pacino va arribar al món, i els seus pares, Noor Alfallah i Al Pacino, ja han signat els papers de la seva custòdia. Segons els documents als quals The Blast ha tingut accés, el guanyador de l'Oscar hauria de fer una quantitat de "visites raonables" al petit Roman, a més també en tindria la custòdia legal i, per tant, tindria la capacitat de prendre decisions mèdiques i escolars sobre el seu fill de tres mesos.

La meva història és més que trista, però és la que m’ha fet com a persona, amb tot el bo i dolent que pugui tenir. Haver viscut en una família marcada per la mort m’ha definit en tot: en els sentiments, en la manera com cuido les coses, en les pors que tinc, en la manera d’estimar la vida.

No t’adones del que significa ser pare fins que tens el teu fill als braços. La teva dona sap què significa ser mare des de molt abans. Fins i tot, potser, des d’abans de quedar-se embarassada. Et donen el nadó i la primera cosa que penses és res, perquè no pots pensar. Rius o plores o rius i plores, però no pots pensar.

"¿No t’agradaria tenir un germanet? Per què no els ho demanes als teus pares?" A aquesta mena de preguntes insistents que em feien de petit, jo sovint responia: "El que vull és un gos!" No sé si per un rampell instintiu de deixar amb un pam de nas qui feia la pregunta –normalment alguna senyora gran del barri– o perquè de debò preferia una mascota abans que un germà.

“Per què em vas deixar?”, li va preguntar Lluís Álvarez (Barcelona, 1935) a la seva mare el dia que la va conèixer. Tenia 21 anys quan va rebre una carta de la Diputació de Barcelona en què hi deia que la seva mare, la Isabel, volia veure’l. Tot i l’emoció de la dona quan es van retrobar, i que li va assegurar que havia estat dues dècades buscant-lo, Álvarez va respondre amb fredor. “Per dins pensava: «Ara sí, però quan més t’he necessitat no t’he tingut». No me la vaig creure, estava segur que m’havia abandonat”, exposa. Álvarez no havia tingut una vida precisament plàcida fins aleshores. Poc després que la seva mare donés a llum a la Casa de la Maternitat i Expòsits de Barcelona, el van enviar a Eivissa perquè fos alletat i cuidat per una dida i la seva família. Era una pràctica habitual en l’època, ja que a Barcelona era difícil trobar dides o les que hi havia demanaven més diners. Les encarregades de dur els nadons de Barcelona a Eivissa eren dues dones, la Margarida i l’Antònia Verdera, mare i filla, en un vaixell que salpava cada dimecres, i un cop allà repartien els nens entre les dides a canvi d’unes pessetes. D’equipatge, els nadons duien una medalla penjada al coll amb el número que els identificava i un relleu de la Mare de Déu del Carme. Estava totalment prohibit treure’ls el collaret; d’aquesta manera s’asseguraven que ningú no els intercanviés.

A la plataforma Movistar+ podeu trobar el documental La desaparición de mi madre. És la història d’una dona d’una setantena d’anys que desitja desconnectar-se del món i fugir, però el fill de la qual, des de darrere de la càmera, intenta impedir-l’hi. Protagonista i director estan units per un fil invisible, un vincle molt fort, però tenen interessos oposats. La mare odia la càmera i un món que sembla obsessionat en la constant producció d’imatges. Però el fill, en canvi, entén que el procés d’enregistrament és l’únic que permetrà retenir la seva mare al seu costat, i s’aprofita del compromís matern d’acceptar ser la protagonista de la pel·lícula. Si tenim en compte qui és la protagonista, tot adquireix un sentit dramàtic en què el poder de la imatge esdevé encara més significatiu. És Benedetta Barzini, una model molt famosa als anys seixanta. Va triomfar als Estats Units i Europa i es va convertir en amiga i musa de Salvador Dalí, Marcel Duchamp, Lee Strasberg, Irving Penn, Bert Stern, Ugo Mulas, Richard Avedon, Henry Clarke, Andy Warhol, Armani... Va ser considerada una de les cent belleses del món per la revista Harper’s Bazaar i es va convertir en la primera model italiana que va ser portada de l’edició nord-americana de Vogue. Fins que, el 1973, ella mateixa va posar punt final a la seva trajectòria com a model, tipa de tot allò que comportava la seva feina. Va tornar a Itàlia i es va afiliar al Partit Comunista i a organitzacions feministes. Ha acabat donant classes en tres universitats diferents sobre estètica i anàlisi de la imatge, posant èmfasi en el rol de la dona. Barzini renega de l’exhibicionisme, i menysprea el seu passat com a top model i tot el negoci al voltant de la bellesa femenina. La protagonista denuncia com la persona desapareix davant del concepte de bellesa i s’anul·len el seu intel·lecte i el seu talent. En el documental descobrim una Barzini misantropa, amb més de setanta anys, sense cap desig per arreglar-se, que viu envoltada d’andròmines, de mal humor i defensant les seves conviccions. Vol deixar-ho tot i marxar, encaminar-se lliure cap a la mort, i Beniamino Barrese, el seu fill i director del documental, enregistra aquest procés de comiat, que no és res més que una excusa per intentar retenir-la. Mentre ella estigui davant de la càmera no podrà marxar, perquè respecta la necessitat del seu fill de fer la pel·lícula. Ella no el vol ferir, però tot té un límit. Per tant, el documental és una lluita entre mare i fill: “Jo no vull tenir res més a veure amb les imatges, i per a tu les imatges ho són tot”, li diu Benedetta a Beniamino. Un combat entre el poder de la càmera per immortalitzar i l’elecció individual de posar fi a la teva existència i a la teva representació física. El documental esdevé una reivindicació amb una paradoxa. És un joc de forces insòlit perquè, fins al darrer moment, la protagonista és víctima d’allò que està denunciant: la tirania de la imatge, fins i tot la que exerceix, des de l’amor més profund, el seu propi fill.

Una mare ha sigut condemnada a dos mesos de presó i se li ha prohibit acostar-se al seu fill de 10 anys durant sis mesos per haver-li donat "un parell de bufetades" després que ell es negués a dutxar-se. La decisió de l'Audiència de Pontevedra confirma la sentència dictada el juliol de l'any passat pel jutjat penal número 4 de Pontevedra, que va ser recorreguda per la dona al·legant que la seva actuació "s'ha d'entendre emparada dins del seu dret de correcció".

Una setmana després que el Parlament celebrés un ple monogràfic sobre la pobresa, Ciutadans ha presentat aquest dilluns una proposició de llei que reclama a la Generalitat posar en marxa una ajuda de 700 euros anuals per cada fill menor de 18 anys per a les famílies en risc de pobresa –amb rendes anuals inferiors als 7.000 euros.

Que no. que no és cert. Que no són com el tòpic els pinta. Ni tirans ni malcriats ni capritxosos ni egoistes ni antisocials. Oblideu-ho: els entesos ho neguen. En general, pel broc gros: més enllà de l’evidència científica, hi haurà casos en què el retrat robot encerti; com a norma, però, llencem-lo a la paperera malgrat la frase de Pessoa: “El mite és el no-res que ho és tot”. Aquestes línies es podrien anomenar “Contra la parelleta” o bé “Germans en perill d’extinció” perquè parlen dels que són, com el 'rar' Albert Serra, fills únics. Abans d’esbrinar per què els experts neguen que els unigènits siguin consentits i volubles com es creu, vegem l’estat de la qüestió: si n’hi ha gaires i per què. I és que els parts s’han reduït a la meitat des de la mort del dictador; en dades absolutes, cada any neixen a Catalunya uns 40.000 nens menys que el 1975. L’odissea econòmica i laboral de reproduir-se en aquests maleïts temps —i el fet de posar-s’hi tard— fa que ho fem cada cop menys i, sovint, una vegada i prou: a l’estat espanyol, un de cada tres nens creix sense germans.