En plena era de l'estríming i de les pantalles omnipresents, una part creixent de la joventut està mirant enrere. Vinils, cassets, càmeres de rodet o cintes VHS, formats que fa només uns anys semblaven condemnats a la desaparició, tornen a circular entre els joves com a objectes de consum cultural i símbols d’identitat. Lluny de ser una moda passatgera, el fenomen reflecteix una relació cada vegada més complexa entre la generació digital i la tecnologia que domina el seu dia a dia.

Quatre anys després del seu final, Peaky Blinders, la ficció sobre un grup de mafiosos de Birmingham, torna a les pantalles. Ara, però, no ho fa en format sèrie sinó llargmetratge. Peaky Blinders: l'home immortal s'estrena divendres a Netflix amb bona part del repartiment original, liderat per Cillian Murphy, guanyador de l'Oscar per Oppenheimer. L'actor irlandès es torna a posar en la pell de Thomas Shelby, el carismàtic mafiós a qui els espectadors van acompanyar mentre gestionava apostes il·legals, contraban d'armes i carreres de cavalls i lluitava contra altres màfies. La sèrie va acabar amb Shelby autoimposant-se l'exili, i aquest és precisament el punt de partida de la pel·lícula escrita per Steven Knight, creador de la ficció original.

Fent un repàs als darrers èxits de Prime Video és fàcil detectar un patró: les pel·lícules per a plataforma centrades en històries d'amors adolescents tenen totes les de guanyar. El darrer exemple és Dímelo bajito, una producció espanyola sobre el triangle amorós entre la Kamila (Alícia Falcó) i els germans Thiago i Taylor Di Bianco (Fernando Lindez i Diego Vidales), a qui la protagonista feia set anys que no veia. Els patrons de relació romàntica d'aquesta pel·lícula són tòxics, però això sembla que no importa al seu públic, que l'ha devorat.

Què tenen en comú Michelle Pfeiffer, els Jonas Brothers, Alicia Silverstone i Zooey Deschanel? Doncs que tots ells protagonitzen aquest any pel·lícules de Nadal. Ja fa temps que a les plataformes, seguint el model de la televisió nord-americana, s'ha imposat la moda d'estrenar pel·lícules i sèries de temàtica nadalenca quan s'acosten les festes. La qualitat d'aquestes propostes és variable, però el més habitual és que caiguin en el pou dels telefilms de sobretaula. Repassem quin és el menú nadalenc que enguany ofereixen les plataformes.

Una de les sèries més esperades dels pròxims anys és l'adaptació que HBO Max està preparant de Harry Potter, que recuperarà, catorze anys després, els personatges de la saga de llibres de J.K. Rowling. Per poder fer realitat la nova sèrie, que s'estrenarà el 2027, s'han hagut de buscar nous actors per interpretar personatges tan estimats com Harry Potter, Hermione Granger i Ron Weasley. Aquest dimarts la plataforma anunciava l'inici del rodatge de la sèrie i mostrava una primera imatge del mag amb la cicatriu del llamp al front.

El fabricant nord-americà de joguines Mattel ha rebut una demanda en un tribunal dels Estats Units per haver iclòs per error l'enllaç a una pàgina web de pornografia a la capsa d'una joguina de la pel·lícula Wicked.

El castell d’Alnwick, Anglaterra

Harry Potter

Ha aparegut en diverses pel·lícules de Harry Potter,al film Robin Hood: Príncep dels lladres i també a les sèries Downton Abbey o L’escurçó negre.

]]>

Les pel·lícules dirigides al públic infantil que s’estrenen avui cada cop tenen menys a veure amb les que miràvem nosaltres quan érem petits. Hi ha un seguit d’històries arquetípiques que es repeteixen, però el context cultural ha canviat. Són pel·lícules cada cop més subjectes a una anàlisi crítica en relació a temes com els rols de gènere, la representació de diferents tipus de família o col·lectius que històricament no han aparegut al cinema infantil. Això ha suposat un repte per als grans estudis, com ara Disney, que tenen una posició conservadora que els ha dut a prendre decisions polèmiques.

]]>

Algunes de les pel·lícules són estrenes que trobareu a les sales de cinema i d’altres són novetats a les plataformes.

]]>

Una persona pèl-roja té entre 75.000 i 90.000 cabells al cap. La Mèrida en té 111.700. És pèl-roja, sí, però no és una persona de carn i ossos sinó la protagonista de la pel·lícula d’animació Brave (Indomable), que Pixar va estrenar el 2012. Aquests 111.700 cabells es basen en més de 1.500 cabells esculpits digitalment un per un que, gràcies a una sèrie de funcions matemàtiques, generen la cabellera tan característica de la princesa de DunBroch.

]]>

Com tants i tants avis, Joan Miró també passava estones jugant amb els seus nets. Aquestes estones de joc de pilota es van convertir en un quadre que conté pilotades de tots els colors i els seus característics signes, i que va acabar regalant als nets. Es poden veure a la Fundació Joan Miró, ja que formen part del dipòsit que els hereus de l’artista van fer a la fundació l’any passat. Si les voleu conèixer més profundament i, sobretot, inspirar-vos-hi, no us podeu perdre el taller Davant la lluna, davant el sol, que condueix l’arquitecte i divulgador Miquel del Pozo i que busca que la canalla trobi inspiració en aquestes obres per dibuixar, imaginar i crear històries pròpies, interpretant els quadres com un estímul creatiu i endinsant-nos en la intimitat familiar de l’artista. ¿Sabíeu que són obres que va signar amb el seu nom, Joan, en comptes de fer-ho com a Miró? És una activitat recomanada a partir dels 5 anys i tindrà lloc aquest diumenge a les 11 h a la Fundació Joan Miró.

]]>

Moltes vegades hem cantussejat, sense saber-ho, música que Toni M. Mir ha compost per a campanyes d’Estrella Damm, per a El Corte Inglés o per a la Grossa que s’han convertit en un èxit. Des del 2004, Trafalgar 13 Music House no ha parat de crear bandes sonores per a cinema i publicitat. Ara, ja amb encàrrecs de Warner Bros i HBO sota el braç, Toni Miguel Mir (Barcelona, 1974) s’ha instal·lat a Califòrnia, amb la seva família, el seu estudi i la seva música. Diu que li agrada poc parlar. Segurament perquè s’expressa al pentagrama. Qui el vulgui conèixer a través de l’obra, que escolti la banda sonora d’una de les seves últimes feines: el documental McCurry, the pursuit of colour.

]]>

Ja han passat set anys des que Girona es va convertir en el gran plató d’una gran producció que la va projectar a escala internacional. “Joc de trons va suposar un abans i un després”, coincideixen diferents veus consultades per l’ARA de la indústria audiovisual catalana. Des de llavors que les gravacions de pel·lícules, sèries i també publicitat a les comarques gironines no han parat de créixer. Però la pandèmia va suposar un parèntesi important. No en va, aquest curs ha començat amb força amb el rodatge gairebé simultani de sobretot sèries i pel·lícules tant a Girona ciutat com en diferents punts de la Costa Brava i l’Alt Empordà, així com l’anunci del rodatge de la producció de Warner Bros i Peacock Mrs. Davis. El creador de Lost, The leftovers i Watchmen, Damon Lindelof, gravarà una nova sèrie a la capital gironina coincidint amb les Fires de Girona, pels volts de Tots Sants.

]]>

La setmana que acaba, amb Jordi Bes Lozano

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

No he pogut parar de pensar en ...Alcarràs. La pel·lícula de Carla Simón fa setmanes que es va estrenar, però encara no l’havia pogut veure al cinema. Ara és un bon moment perquè ens porta fins a l’estiu del Segrià entre arbres de fruita de pinyol. M’he emocionat quan el padrí cull figues amb la neta i quan s’ha d’acomiadar del seu camp: aquest mode de vida està abocat a desaparèixer si la pagesia no rep preus més justos per la seva feina.

]]>

Cinc nenes preadolescents –la Kristy, la Claudia, la Stacey, la Mary Anne i la Dawn– s’uneixen per oferir-se com a mainaderes als seus veïns i així guanyar una mica de diners. Aquest és el punt de partida d’El club de las canguros, adaptació d’una saga de llibres molt populars als anys 80,  una sèrie inofensiva i plena de bones intencions. En un moment en què les plataformes s’omplen de ficcions sobre adolescents i preadolescents plenes de dramatismes i angoixes, El club de las canguros fa èmfasi en valors com l’amistat, la diversitat i la responsabilitat. La sèrie només té dues temporades.

]]>

La setmana que acaba, amb Jordi Bes Lozano

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

No he pogut parar de pensar el llibre Elogi de l'ombra, de Junichiro Tanizaki, traduït del japonès (Angle Editorial/ Satori). Tanizaki va escriure’l el 1933, quan comoditats com la llum elèctrica arribaven “amenaçadorament” a les llars. Per a ell, hi havia el risc de perdre’s la capacitat de viure i sentir la subtilesa que ens brinden les ombres. Avui ens interpel·la per no oblidar-nos de mirar cap al nostre interior.

]]> Una de les pel·lícules més intenses, impactants i interessants que podeu trobar ara mateix a les plataformes és Boiling point (Hierve), a Filmin. Dirigida per Philip Barantini, està magistralment protagonitzada per Stephen Graham. És el relat en temps real de tot el que passa durant una nit en un restaurant de moda de Londres, especialment a la cuina, on el xef Andy Jones té dificultats per conciliar l’estrès de la seva feina amb la seva vida personal. La particularitat d’aquesta història, però, és que l’hora i mitja de durada del film està enregistrada en un únic pla seqüència. Tot passa davant la càmera d’una tirada, i s'estableix un ball perfecte i sincronitzat entre la càmera i l’acció. No és només una qüestió purament estilística o una filigrana visual per impactar l’espectador. El fet que la pel·lícula s’hagi rodat sense aturar-se en cap moment contribueix a potenciar aquesta sensació de màxima pressió a què estan sotmesos la majoria de personatges de la pel·lícula. La seva ajudant, la cap de sala, alguns dels responsables de preparar els aliments o els cambrers viuen amb angoixa la seva feina. Mostrar la seva activitat professional tal com la van desenvolupant durant el torn del sopar acaba traspassant la pantalla i imbuint l’espectador. Passes a presenciar les raons de les seves inseguretats i nervis.

]]>

Sentir esperit nadalenc no sempre està ben vist, sobretot si vius envoltat de grinchs, però en un moment o altre tots hem acabat veient una pel·lícula de Nadal arraulits sota una manta, sols o acompanyats de la família. Les plataformes fa temps que han descobert que els productes nadalencs, sèries incloses, són un filó per mantenir els espectadors enganxats al seu servei. Enceneu els llumets de Nadal, poseu-vos roba còmoda i remeneu i trieu entre la selecció de les millors pel·lícules de temàtica nadalenca que podeu trobar a les plataformes (tranquils, hem evitat les dues mil cinc-centes propostes que cada any produeix Netflix)

]]> L’ajudant de la cuinera del ranxo dels germans Burbank busca el conillet que en Peter ha portat a casa. Però el que veurem a continuació provocarà un gir inesperat que convertirà el western en intens, emocionant i ple de matisos. The power of the dog (El poder del perro) és l'excel·lent pel·lícula que ha escrit i dirigit Jane Campion i que trobareu a Netflix. Basada en la novel·la que Thomas Savage va publicar el 1967, el resultat fílmic demostra que un film sobre cowboys dirigit per una dona enriqueix el gènere clàssic i el fa evolucionar sense pervertir-lo. És una pel·lícula plena de tendresa i brutalitat a la vegada. El protagonista és Phil Burbank (Benedict Cumberbatch), un vaquer cruel i prepotent. La por que exerceix a la resta de personatges és el que mourà els fils de la història. El seu germà George (Jesse Plemons), un home bo i prudent, es casarà amb una dona vídua, la Rose (Kirsten Dunst). Ella i el seu fill, el sensible Peter (Kodi Smit-McPhee), aniran a viure al ranxo dels germans per començar una nova vida. Però el so del banjo d’en Phil es convertirà en el recordatori del seu domini en aquella llar prou acomodada al mig del no res. Només els plecs de les muntanyes Rocalloses coneixen els secrets de tot el que passa en aquell indret. Però el jove Peter demostrarà ser el millor en llegir tot allò que no es pot dir. En els westerns més clàssics, sovint eren els rols femenins els que determinaven l’acció que protagonitzaven els homes. Però, en aquest cas, The power of the dog ens mostrarà la cara B del western, on fins i tot veurem plorar els cowboys. Jane Campion intenta explicar tot allò que oculta la virilitat més tòpica del gènere cinematogràfic. La història ens parla de la dependència i rivalitat entre germans, de la manca d’afecte com a generadora d’un buit existencial, de l’agressivitat i la violència com a conseqüència d’aquest sentiment. També de la dificultat per expressar les emocions. Campion respecta la virtut dels westerns per emmarcar el paisatge, que és un personatge més i té un valor místic. L’ensenyarà amb majestuosos plans generals o enquadrant-los a través d’una finestra. El valor dels enquadraments té un pes específic en aquesta pel·lícula. The power of the dog està plena d’olors i de tacte. No es poden notar a través de la pantalla però la directora aconsegueix que els percebem. La pell tindrà un valor metafòric, com la barrera que separa tot el que és extern del que portem a dins. La necessitat de ser tocats, d’acariciar, d’abraçar, de percebre el tacte. Però també el lloc on romanen les cicatrius i s’obren les ferides. The power of the dog és un western ple de delicadesa i ferocitat a la vegada, i no necessàriament per una qüestió física sinó sobretot emocional. En aquesta pel·lícula el perill no prové de l’exterior sinó que és dins de casa. El ritme lent de la trama ens permet intuir lleugerament les intencions dels personatges i, alhora, atrapar-nos a la història. No us la perdeu, perquè un cop l’hàgiu vist us passareu uns quants dies pensant en el poder del gos.

]]>

L’objectiu principal de Kirsten Dunst durant el seu vol cap a Itàlia era dormir profundament a l’avió i beure’s un còctel Bellini a l’arribar. Tota la resta ho considerava un extra, però aquests extres van ser significatius. Dunst viatjava a Itàlia per participar en el Festival Internacional de Cine de Venècia, on s’estrenava The power of the dog, la nova pel·lícula de Netflix dirigida per Jane Campion que compta amb una de les millors interpretacions de l’actriu, de 39 anys. Hi va arribar l’últim dia d’agost, després de mesos a casa criant un fill acabat de néixer i tot un any reclosa per la pandèmia.

]]>