Estem a les portes de Nadal. Per a molts, tot i la pèrdua de fe, encara té un sentit. Quin? La vida, la mort i la resurrecció de Jesús han estat durant segles la història més important de la cultura occidental. Fa un segle i mig, Darwin, Marx i Nietzsche van començar a fer trontollar el mite del fill de Déu. Però si la vessant divina ha anat caient, la seva figura, malgrat el paper galdós de l’Església oficial, ha mantingut l’autoritat moral: humilitat i generositat, igualitarisme radical, perdó, valentia. Fins i tot un filòsof ateu com Bertrand Russell es preguntava si Jesús era "el més savi dels homes".

Els nazis no van conquerir el poder per la força. Ho van fer amb l'ajuda de les institucions, la classe política, els mitjans de comunicació i l'electorat. No tothom volia Hitler, però aquell home menut del qual alguns es mofaven, va acabar governant i duent a terme algunes de les seves promeses més terrorífiques. A Síndrome 1933 (Gatopardo, 2024), el periodista Siegmund Ginzberg (Istanbul, 1948) es trasllada als mesos previs a l'ensorrament de la República de Weimar i analitza com Hitler va conquerir el poder i fa analogies amb el present.

Els moviments feixistes del segle XX van demostrar a bastament que un moviment totalitari no necessita cap ideologia i amb prou feines un programa: en té prou amb unes quantes consignes, uns eslògans eficaços —“Un poble, una nació, un líder”, “Sang i terra”—, noves banderes, grans concentracions de masses, himnes emfàtics... i tot el poder a la mà. Com va explicar molt bé Hannah Arendt a Els orígens del totalitarisme, posseir una ideologia, un cos organitzat d’idees entrellaçades i subordinades entre si, fa més nosa que servei a un dictador, que ha de poder canviar les frases fetes i els eslògans quan li sembli bé, sense haver d’incórrer en cap contradicció amb una ideologia.

El desig que no em puc treure del cap per a l’any nou és que plogui. Com si n’hi hagués prou amb desitjar-ho. Com si no sabéssim que els anhels també ens abandonen. El desig és que plogui aquí. Perquè com passa sovint, on plou, plou sobre mullat. Aquí fa massa temps que no veiem com cau l’aigua del cel, però el llenguatge encara no ha incorporat un nou dia de sol com “un mal dia”. Tampoc existeix una paraula que parli de l’enyor d’un dia de pluja i caldria inventar-la. És possible que només l’utilitzéssim unes quantes persones, però la pluja la necessitem totes. Que arribi, si pot ser aquest any, un dia en què l’aigua no pari de caure. Sobre els nostres caps i, sobretot, sobre els nostres camps. I a veure si deixem de fer el ridícul preguntant-nos si ens podrem dutxar o no al gimnàs, com si fos la pregunta transcendental del moment. Que sobreviure és un esport de risc, fem el favor. El 2023 ja ens ha ensenyat les orelles, però a nosaltres encara ens manca la capacitat d’escoltar. Que la intel·ligència artificial no ens farà florir els arbres ni ens donarà a menjar. Encara que hi hagi personatges que es nodreixin de destrossar-nos també el cel. 

Alexander Zverev ja és als quarts de final del US Open –on s'enfrontarà a Carlos Alcaraz– després de derrotar l'italià Jannik Sinner en un agònic partit que s'ha allargat fins al cinquè set (6-4, 3-6, 6-2, 4-6 i 6-3). La tensió d'aquest intens duel, però, no s'ha quedat només en la rivalitat per la victòria a la pista. L'alemany d'ascendència russa ha hagut d'aturar el partit perquè un aficionat ha fet una referència a Adolf Hitler que el tenista no ha deixat passar per alt.

El britànic Ian Kershaw (Oldham,1943) és l'autor de la monumental i exhaustiva Hitler. La biografía definitiva (Península, 2010), i segurament un dels historiadors que més han treballat, investigat i intentat entendre els autoritarismes i les dictadures del segle XX. Hi ha una pregunta que sovint aflora quan es mira enrere: ¿van ser les personalitats de Hitler o Mussolini les que van canviar el curs de la història o el seu poder i les seves decisions són fruit de les circumstàncies històriques que els van tocar viure? A Personalidad y poder. Forjadores de la Europa moderna (Crítica), Kershaw analitza dotze personalitats i el seu context històric: des de Lenin fins a Helmut Kohl passant per Churchill, Stalin, Franco, Gorbatxov i Thatcher. L'autor es pregunta què tenen en comú.

El que més desitjava Ernst Hanfstaengl (Munic, 1887-1975) era agradar a Hitler, parlar-li a cau d’orella i que el líder nazi l’escoltés. Hitler el tolerava a estones i estava fascinat per la seva dona, Helene. A Hanfstaengl, que irònicament se’l coneixia amb el nom de Putzi (vol dir homenet en bavarès i ell feia gairebé dos metres), aquest enamorament platònic li anava la mar de bé: sabia que Hitler no intentaria res carnal amb ella perquè el repel·lia el contacte físic. Quan Putzi tocava Wagner al piano, Hitler, obsessionat amb el compositor alemany, entrava en trànsit. Mig alemany, mig nord-americà, i graduat a Harvard, Putzi va ser amic de Hitler, i després informant del president nord-americà, Franklin D. Roosevelt. A partir d’aquest personatge, que a estones sembla un bufó, a estones un manipulador i un seductor, i en algun moment un estrateg que assessora Hitler, l’historiador i periodista francès Thomas Snégaroff explica a Putzi. El confidente de Hitler (Seix Barral) la fascinació que exercia el líder nazi i com molts països van tolerar l’antisemitisme de Hitler.

Divendres passat, 30 de setembre del 1938, es va fer públic a Munic l'acord a què havien arribat el dia anterior el primer ministre francès, senyor Edouard Daladier, el seu homòleg britànic, senyor Neville Chamberlain, el canceller del Reich, senyor Adolf Hitler, i el cap del govern italià, senyor Benito Mussolini. Segons el nostre corresponsal a Berlín, desplaçat a la capital bavaresa per cobrir aquest important esdeveniment,  l'acord permetrà resoldre de manera definitiva la crisi dels Sudets, que ara mateix és la principal amenaça per a la pau a Europa. Esperem, naturalment, que aquest esperit conciliador arribi també ben aviat a la nostra castigada República. Encara que de vegades sembli impossible de dur a terme, la pau ha de prevaldre sempre sobre l'odi i el ressentiment. En l'acord signat divendres passat, els quatre mandataris van donar un exemple al món que amb bona voluntat i una actitud lleial les coses més aparentment difícils poden fer un gir inesperat. Europa viu amb il·lusió aquest gran triomf de la diplomàcia i espera encarar la dècada del 1940 en un clima de pacífica prosperitat. 

¿Els règims totalitaris poden doblegar l'home, fins i tot, infiltrant-se en el seu inconscient? S'ha reflexionat molt sobre com i per què Hitler va convèncer la població alemanya. L’NSDAP, que liderava Hitler havia aconseguit pràcticament un 45% dels vots a les eleccions del 1933. El seu ascens va ser espectacular, perquè el 1924 només havia convençut el 6,6% dels electors. Però potser no hi ha gaires obres que reflexionin sobre com el nazisme fins i tot va arribar a controlar un espai tan privat com els somnis. Charlotte Beradt (Alemanya, 1907-Estats Units, 1986) va recollir 300 testimonis de ciutadans alemanys entre 1933 i 1939 i va transcriure els seus somnis. El més inquietant és que molts es repeteixen. Ara Llibres acaba de publicar la traducció que ha fet Anna Punsoda de l'obra de Beradt: El Tercer Reich dels somnis. El que els alemanys van somiar després de l'ascens de Hitler.

S'acosten les eleccions municipals a Yungar, una localitat peruana de 3.000 habitants a la regió d'Ancash, a uns 400 quilòmetres de Lima. El fet passaria desapercebut si no fos perquè els dos principals candidats es diuen Lenin i Hitler. Concretament, Lenin Vladimir Rodríguez i Hitler Alba Sánchez. No és estrany, doncs, que la pugna per aquesta alcaldia hagi cridat l'atenció de mitjans de comunicació d'arreu del món.

La policia de Berlín ha detingut aquest cap de setmana dos turistes xinesos per fer la salutació nazi davant el Reichstag, la seu del Parlament, un gest que a Alemanya constitueix un delicte penal. De fet, al país, segons la legislació posterior al 1945, tota la simbologia nazi constitueix un delicte d'aquestes característiques.

Gairebé tothom ha sentit parlar de La meva lluita ( Mein Kampf ), però la majoria no l’han llegit i pocs alemanys coneixen el contingut de les gairebé 800 pàgines que té. Un dels motius és que durant 70 anys, a Alemanya, l’estat de Baviera, que en té els drets d’autor, n’ha prohibit la reedició. Aquest 31 de desembre els drets d’autor han expirat però els representants polítics alemanys van exigir que es prohibissin les reedicions no comentades d’un llibre que els crítics contemporanis de Hitler van destrossar. Així doncs, aquest any arribarà a les llibreries una edició de 2.000 pàgines que en fa una lectura amb crítiques i ressenyes a càrrec d’experts de l’Institut d’Història Contemporània de Munic (IFZ). En castellà sortirà una altra edició el 19 de gener que explica com es va gestar el llibre i el seu context: Mi lucha. La historia del libro que marcó el siglo XX, de Sven Felix Kellerhoff (Crítica).

Si en la majoria dels casos el pas del temps és un aliat de l'oblit, l'excepció la constitueixen les obres d'art i els seus drets legals, que queden lliures al cap d'un temps de la mort del seus autors. Un dels casos en què l'expiració del 'copyright' pot aixecar més polseguera és el del llibre 'La meva lluita' ('Mein Kampf'), d'Adolf Hitler. A partir d'aquest 31 de desembre de 2015, quan se superaran els 70 anys de la mort del dictador, el llibre serà de domini públic i perd la protecció a què l'estat de Baviera l'havia sotmès des de l'adquisició dels drets el 1948.

El 31 de desembre expiren els drets d'autor de 'Mein Kampf' d'Adolf Hitler –els tenia l'Estat de Baviera– i, 70 anys després de la seva prohibició, tornarà a les llibreries. Crítica publicarà el llibre amb un estudi de Sven Felix Kellerhoff, actualment cap de redacció de 'Die Welt'. Curiosament, aquest diari alemany va ser fundat al 1946, després de la derrota dels nazis, pels britànics.

La presidenta de la Comunitat Foral de Navarra, Yolanda Barcina, ha carregat aquest dimecres contra les maneres de fer de formacions emergents com Podem i de coalicions com Barcelona en Comú i ha demanat a la ciutadania i als polítics que "reflexionin" entorn dels resultats electorals de diumenge. De Colau ha criticat la seva política d'habitatges i sosté que es tracta d'una persona que "defensa que s'ocupin propietats privades". Respecte als comicis ha dit que s'ha produït un "tsunami" que ho podria fer canviar tot com va passar a "l'Alemanya d'abans de les dues guerres mundials".

El líder del moviment islamòfob alemany Pegida, Lutz Bachmann, s'ha vist obligat a dimitir aquest dimecres, després de la polèmica generada per una fotografia en què imitava Adolf Hitler al seu compte de Facebook, amb el comentari "Ha tornat!".

Un laberint de túnels subterranis formaven el laboratori utilitzat pels nazis a les acaballes de la Segona Guerra Mundial que s'hauria utilitzat per crear i desenvolupar la bomba atòmica. La descoberta es va fer la setmana passada a la localitat austríaca de Sankt Georgen an der Gusen. La construcció, de 75 hectàrees, és molt a prop de la fàbrica Bergkristall, on es va crear el Messerschmitt Me 262, el primer avió de caça a reacció.

TV3 ha assenyalat que el gag del programa 'Polònia' que el PPC ha portat al CAC al·legant que la cadena "va comparar" el president espanyol, Mariano Rajoy, amb Adolf Hitler està "tret fora de context" d'un programa d'"humor i sàtira política". Fonts de Televisió de Catalunya han recordat, en declaracions a Efe, que el gag "és una paròdia d'una escena d'una pel·lícula" ('L'Enfonsament') i que això és un "recurs utilitzat de forma habitual en el programa".