Si mira enrere, Sergi López diu que no es pot creure que hagi viscut la vida professional que ha tingut. Ha rodat més de cent pel·lícules, sobretot a França, però també a Itàlia, al Regne Unit, i a altres països. Aquest estiu ha recuperat el seu espectacle teatral Non solum, que fa vint anys que va estrenar, i ha protagonitzat Sirat, pel·lícula d'Óliver Laxe. És de la broma, i un actor de cap a peus amb una vena creativa impressionant.

Sempre respectaré els cineastes obstinats a recórrer un camí impopular. I no hi ha dubte que el periple d’Alberto Morais el porta a un indret solitari: la seva és una trajectòria intractable en la voluntat d’ascetisme, que mai no havia resultat tan manifesta com a La terra negra, un film que retrata l’interior del País Valencià amb el misticisme tel·lúric i l’aridesa dramàtica amb què Bruno Dumont va trucar a les portes de la cinefília ara fa gairebé tres dècades. En el centre del relat trobem Laia Marull (que ja havia treballat amb el director a Las olas i La madre) en la pell de la Maria, una dona que, embolcallada en una aura de fracàs, torna al poble natal per treballar amb el germà en el negoci familiar, un molí industrial. A la feina s’incorpora també el Miquel (Sergi López), un home de passat tèrbol però amb una sensibilitat peculiar i, també, amb un do sobrenatural per influir en els altres. La intimitat que sorgeix entre ells dona els instants més inesperats i càlids d’una pel·lícula que, d’altra banda, no aconsegueix modular de manera plenament convincent els seus girs més hostils, sobretot pel que fa al martiri a què acaba sotmetent el personatge de Marull. Un desequilibri derivat d’una rigidesa autoimposada i una mica afectada que també es trasllada a part dels actors, que Morais tracta com a models bressonians i que a estones semblen lluitar per no seguir l’instint que els duria a un registre més naturalista.

Quan acabi el Festival de Canes i els periodistes acreditats fem un llistat mental de les escenes vistes, les que no ens podrem treure del cap, segurament no faltarà en cap llista la que trenca per la meitat Sirât, la pel·lícula del cineasta gallec Oliver Laxe –amb producció i bona part de l’equip català i el segell de la productora de Pedro Almodóvar, El Deseo– que s’ha presentat aquest dijous a la competició oficial i que, per tant, lluitarà per la Palma d’Or. Sirât és la història d’un pare (Sergi López) que busca amb el fill petit el rastre de la filla gran, desapareguda des de fa mesos. La pista que segueixen els porta a una rave que se celebra al desert marroquí i, amb un grapat de participants habituals d’aquestes festes il·legals, s’embarquen en un nou viatge a la recerca d’una altra rave on, potser, ves a saber, podrien trobar la noia. És la petita esperança que els empeny a travessar un desert ple d’incertesa i perills.

Sergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965) arriba al Teatre Poliorama amb americana i vambes fluorescents, directe de la inauguració del Festival de Canes. "Hem dormit molt poc. No faré més declaracions", deixa anar. Ve a Barcelona en una visita llampec per presentar el seu retorn al teatre català, del 26 al 30 de juny, amb el monòleg Non solum, que fa gairebé vint anys que l’acompanya i que el 15 de juliol representarà en francès a l’off del Festival d’Avinyó. A hores d'ara ja deu ser al Marroc, on estarà cinc setmanes rodant la nova pel·lícula del director gallec Óliver Laxe.

Alice Rohrwacher (Fiesole, 1981), la gran cineasta italiana de l'última dècada, ha rebut aquest dimarts el Premi d'Honor del Festival D'A de mans de Sergi López, amb qui va coincidir a Lazzaro feliç. El seu nou treball, La quimera, és una poètica reflexió sobre el pes del passat que segueix un home turmentat per una pèrdua (Josh O'Connor) i la seva colla d'amics, amb qui saqueja relíquies arqueològiques com a modus vivendi. Hereva de la tradició neorealista italiana, el cinema d'aquesta dona destil·la intel·ligència, veritat, compromís i passió per la gent.

El professor frustrat i la redacció de l’alumne que mai parla

Ho escric d’entrada perquè així ja queda dit: aneu a veure El chico de la última fila a la Sala Beckett. L’obra de Juan Mayorga és esplèndida, i aquesta enèsima adaptació -dirigida per Andrés Lima- no la desmereix gens. A part de l’al·licient d’assaborir el debut de Sergi López en el teatre de text, us seduirà sens dubte la interpretació del jove Guillem Barbosa.

]]>

“Excel·lent”. Aquesta és la nota que posa el dramaturg Juan Mayorga a l’última adaptació del seu exitós text El chico de la última fila, una obra que ha tingut 25 adaptacions teatrals i una de cinematogràfica, ni més ni menys que a mans de François Ozon (A la casa, 2012). I tot i així troba que l’espectacle que ha dirigit Andrés Lima, amb un dream team actoral format per Sergi López, Míriam Iscla, Anna Ycobalzeta i David Bagés, i els joves Guillem Barbosa i Arnau Comas, conté tot el joc i tot l’enigma que podia donar el text, un relat que entrellaça realitat i ficció a partir de la relació que estableix un alumne amb el seu professor i amb la família d’un company de classe.

]]>

REW

<<

“Com es porten els 53 anys? No sé com els porten els altres, però jo me’ls prenc superbé. És una passada. Estic en un gran moment de la meva vida. Et vas fent gran, el cos ja no és el mateix, però em passen coses i tinc la possibilitat de créixer. Sí, ja ho sé, faig una mica de ràbia! Puc llegir projectes molt diferents, i això per a mi és un aliment i una saba brutals. Penso que encara està tot per arribar”, reflexiona Sergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965), el mateix actor que estudiava teatre i es guanyava les garrofes, als inicis dels anys 90, a París: “Vaig arribar a França no exactament amb una mà al davant i l’altra al darrere, però gairebé. Tenia unes peles que havia estalviat i que em permetien pagar-me un any i mig a l’escola. I res més. No sabia parlar francès. Conèixer el mètode d’ensenyament de Jacques Lecoq em va trasbalsar. Em va incitar a buscar el meu propi llenguatge”.

]]> Amb La vida lliure, Marc Recha incorpora Menorca a la seva geografia cinematogràfica, un atles dels Països Catalans resseguits des dels seus marges. Com a la resta dels seus films, el director treballa amb un paisatge despullat d'artificis sobre el qual pesa un transfons històric concret. Aquí la massiva emigració de menorquins a Algèria a principis del segle XX, la principal representant dels quals és Caterina Sintés, la mare d'Albert Camus. L'obra de l'escriptor francès ressona en un film protagonitzat per dos germans, en Biel i la Tina, que després que la seva mare marxi a l'Àfrica, gaudeixen d'aquesta “vida lliure” amb el seu oncle, malgrat l'epidèmia que assola la illa. Mentre esperen retrobar-se amb la mare, els nens converteixen l'exploració del seu entorn en una aventura. Recha parteix d'un context realista on el magnetisme de Menorca, fotografiada per Hélène Louvart amb un naturalisme digne de Néstor Almendros, omple la pantalla, per tendir progressivament cap al conte d'aventures més clàssic. La presència misteriosa d'un llagut vora la costa i la relació que establiran amb en Rom, un mariner les intencions del qual no queden clares, introdueixen en la trama la fascinació pels relats de pirates i contrabandistes, de La posada de Jamaica a L'illa del tresor, passant per les rondalles locals.

]]>

Què et va captivar del personatge?

]]> La propera pellqueda obert a múltiples interpretacionsÀlex Monnerflash-backsLa propera pell

]]>

Des d'una cadira d'oficinista, a pocs centímetres del portàtil, Jorge Picó presentava ahir una nova sessió del cicle 'Fora d'hores'. La premissa de la lectura de Sergi López –estrenada el 2013 al Temporada Alta– era la troballa, en ple festival de Benicàssim, d'un telèfon amb una 'playlist' titulada 'Els meus moments estranys preferits de Shakespeare', poques setmanes després de la cerimònia de proclamació de Felip VI. L'ham monàrquic, exemplificat amb la menció al nou rei, va donar pas a l'enfilall de 'greatest hits' del dramaturg anglès, declamats per López des d'una altra taula d'oficina.

]]>

L'actor Sergi López figura com a últim membre de la llista de la CUP per a les eleccions municipals de Vilanova i la Geltrú. López, nascut a Vilanova i que l'any 2009 ja va donar suport a les consultes populars sobre el dret a l'autodeterminació, ocupa el lloc número 25 de la candidatura.

]]> El músic Lluís Llach i l'actor Sergi López són algunes de les firmes destacades que ha rebut durant els primers quatre dies la "Crida a construir una candidatura unitària per la ruptura constituent", que es va fer pública dilluns. Des de llavors, més de 1.200 persones han subscrit un manifest que crida a configurar una llista "d’esquerres, radicalment democràtica" i que assumeixi la independència per obrir un "procés constituent popular on la gent pugui decidir-ho tot" i garantir que "la dignitat i el benestar de les persones estaran per sobre dels interessos privats, econòmics i financers".

]]>

"N’estem fins als ovaris que ens diguin que 'no'. Volem decidir. Volem dir que 'sí'". Així s'ha expressat aquest dissabte l'actor Sergi López en la intervenció inicial a l'acte central de la campanya de la CUP "Sí per canviar-ho tot" al Barcelona Teatre Musical (BTM). López ha fet un discurs de reivindicació del procés sobiranista que viu Catalunya i el projecte d'unitat popular de l'esquerra independentista com a mitjà per a la construcció d'un nou país i una nova societat. "La transició s'ha donat per 'finiquitada'", ha afirmat, i ha afegit: "N'estem farts que uns pocs decideixin per la minoria". És per això que, agafant el lema de la campanya del triple 'sí' de la formació independentista, ha sentenciat: "Sí que volem un referèndum, sí que volem la independència i sí que volem els Països Catalans lliures".

]]> En l'espot que ha realitzat l'Acadèmia del Cinema Català per promocionar la gala dels Gaudí, Sergi López –vicepresident de la institució– és un monjo del monestir de Montserrat que prega a la Moreneta perquè li ajudi a trobar un presentador dels Premis Gaudí. La resposta a les seves pregàries és l'actor Àngel Llàcer.

]]> L'actor Sergi López estarà present a la 66a edició del Festival de Cannes amb la pel·lícula francesa 'Michael Kohlhaas', dirigida per Arnaud Des Pallières, on comparteix protagonisme amb Mads Mikkelsen, Bruno Ganz, Amira Casar, Denis Lavant i David Bennet, ha informat la representant de l'artista.

]]>

El Festival D'A escalfa motors de cara a la nova edició, que se celebrarà del 25 d'abril al 2 de maig a diversos espais de Barcelona (CCCB, Aribau Club i Filmoteca de Catalunya). En la seva tercera edició, el Festival dedicarà una gran retrospectiva a la nova onada de cinema romanès que, d'una banda, estarà centrada en el director de '4 mesos, 3 setmanes, 2 dies', Cristian Mungiu, i de l'altra, passa revista als autors més importants d'aquesta cinematografia: Cristi Puiu ('La mort del senyor Lazarescu'), Corneliu Porumboiu ('12:08 A l'est de Bucarest') i Cristian Nemescu ('California dreaming'), entre altres.

]]>

El col·lectiu Pau i Treva ha presentat aquest dimecres el manifest 'Catalunya per la seguretat humana i la pau'. Un document que reivindica que siguin aquestes dues màximes les que guiïn el procés cap a la independència i també les que fonamentin el nou estat independent. "Volem, des de la seva gestació, un estat fonamentat en una societat democràtica, solidària, inclusiva, dialogant i pacífica, capaç d'afrontar els conflictes i de garantir una seguretat basada progressivament en mitjans civils no-violents", es llegeix en el manifest, que ha estat signat per més d'un centenar de personalitats del món de la cultura i la societat civil. Una altra de les demandes és renunciar a tenir exèrcit.

]]>