Oliver Laxe: “Acceptar el fracàs va fer que ens aixequéssim de nou”

Amb els cabells i la barba desendreçats, certa elegància natural i una mirada transparent, Oliver Laxe sembla sorgit d’un món més poètic, primitiu i pur que el nostre. Com també la seva nova pel·lícula, la magnífica Mimosas, un “ western metafísic” sobre el viatge de tres personatges a través de l’Atles marroquí per enterrar un mestre sufí. Premiada a la Setmana de la Crítica de Canes, ja es pot veure als Girona i al Zumzeig.

Què porta un gallec com tu a marxar deu anys a viure al Marroc?

Una continuïtat amb certs valors de Galícia. Al Marroc hi vaig trobar la mateixa dolça i digna submissió que he viscut amb els meus avis. I no em refereixo a la submissió prosaica del dia a dia sinó a la de l’ànima, a sentir-se petit i conviure bé amb la petitesa davant d’una naturalesa indòmita. És un gest que em commou i em fa sentir com a casa al Marroc.

Al Marroc hi has rodat les teves dues pel·lícules. Quin és el vincle que uneix el teu cinema amb el país?

Al Marroc hi ha un eco del passat i del futur. La cultura, la gent i els paisatges són molt estimulants per a un cineasta, és un espai molt mitològic en tots els nivells. La muntanya, en no tenir flora, mostra les diferents capes de sedimentació i un pot sentir que presencia la creació del planeta. Ara, no sento nostàlgia edènica ni crec que el vincle amb el Marroc em defineixi. De fet, ara marxaré del país i faré les meves pròximes pel·lícules a fora. En el fons visc a la meva província personal i em sento tan estranger a Galícia com al Marroc. Però assumeixo aquesta posició amb naturalitat. La inadaptació és dura, però amb el temps t’adones que és l’espai de l’art.

El teu primer film, Todos vos sodes capitans, és el resultat d’un taller de cinema fet a Tànger amb nois conflictius. Què van aprendre ells i què en vas aprendre tu?

Al principi desafiaven la meva mirada perquè només havien vist cinema de Hollywood. Els nens em deien: agafes imatges d’aquí i d’allà, sense vincle, no hi ha història ni personatges... Criticaven que no fes un cinema més normal. Però després d’un any i mig de feina els vaig preguntar quina pel·lícula volien fer i em van parlar de filmar rostres, arbres, gent que treballa... El cinema que a mi m’agrada, vaja. D’alguna manera, en l’intercanvi de mirades ells es van quedar alguna cosa de mi i jo part de la seva innocència. I mira, al final els he fet cas i la següent pel·lícula que he dirigit, Mimosas, és d’aventures. De vegades cal abandonar-se i sotmetre’s al camí.

Mimosas no és només una pel·lícula d’aventures, sinó que rodar-la va ser tota una odissea, oi?

Va ser una bogeria. Ens movíem en mules i teníem trasllats de quatre hores fins a arribar al punt de rodatge. Havíem arreglat una pista per arribar a un lloc a una hora del campament, però producció no va calcular que els camions no passaven per un pont. Tot un poble, nens i ancians, van haver de fer una cadena humana per transportar càmeres, vestuari... I així i tot no vam poder rodar res i vam tenir la certesa que el rodatge era impossible. Aquella nit vam tenir un procés de Nuremberg en què tothom ens va culpar a nosaltres. Va ser un moment molt dur i jo no sabia si havia pecat d’ambició, d’una fe excessiva o de bogeria.

Com t’aixeques després d’això?

No ens vam aixecar, perquè no vam dormir. S’ensumava el fracàs. Era la bufetada de la meva vida, però ja me l’esperava: jo sempre he sigut molt afortunat, així que sabia que algun dia em tocaria rebre-la. Però crec que va ser acceptar el fracàs el que va fer que ens aixequéssim de nou i acabéssim la pel·lícula. Els obstacles van fer trontollar la meva naturalesa idealista, la meva creença en el fet que si les teves intencions són bones les coses van bé. Però al final tot plegat ha confirmat la meva fe en una certa justícia de la vida.

La trama de Mimosas està plena de reflexos de la vostra aventura.

És una regla d’or del cinema: tot el que passa darrere la càmera acaba reflectit en la pel·lícula. També en els personatges: el protagonista és un brivall que no coneix el camí però diu que sí perquè vol transcendir la seva condició social. Com el cineasta, que és algú que no coneix el camí tot i que secretament sí que el coneix. Tant l’un com l’altre s’han de deixar portar per la intuïció.

Per cert, com va acabar el rodatge de Mimosas i tu mateix dins del film The sky trembles..., del cineasta experimental Ben Rivers?

Ell volia fer una pel·lícula sobre un altre director, una mena de making-of que es transforma en ficció. Però que algú vulgui rodar les teves localitzacions, amb els teus actors, després que tu portis anys lluitant amb les institucions per fer-ho realitat...

És com si s’aprofités de tu?

No, però molta gent em deia “Quina barra que té el paio”. I haig d’admetre que tinc ego i em sorgien pors. Però em deia: “No posseeixes res. Els actors no són teus, les localitzacions no et pertanyen. El que importa és recollir la bellesa dels paisatges i la gent”. I si jo no ho aconseguia, que era molt probable, almenys hi havia algú altre per intentar-ho. Crec que vaig ser generós, perquè l’equip del Ben va engreixar la caravana i això va comportar moltes complicacions. Però quan tu dones, la vida et retorna: hi ha molts plans a Mimosas que ens els va cedir el Ben.