El Yamaguchi-gumi, el grup mafiós més influent del Japó, ha informat oficialment la policia sobre la seva voluntat de tancar una etapa d’enfrontaments sanguinaris interns que ha durat més de deu anys. En una carta enviada el 7 d'abril, els líders del grup Yakuza es comprometen a cessar les hostilitats amb les faccions que es van escindir en els últims anys. No obstant això, les autoritats nipones han rebut aquest anunci amb cautela, ja que saben que el control sobre els grups mafiosos segueix sent una qüestió delicada.

Fa anys que a la feina intento no enfadar-me per res. Els primers anys, sobretot, quan vaig anar a parar a centres de màxima complexitat, reconec que em van treure de polleguera en moltes ocasions. Havia fet pràctiques en diferents cursets, però la realitat no té res a veure amb la teoria, sobretot perquè a les aules sempre et trobes situacions impensables, a vegades surrealistes. En aquells anys recordo una certa preocupació professional, no tant per explicar la matèria com per saber trobar el to adequat amb els meus alumnes. Si els alumnes són disciplinats i venen educats de casa és més fàcil, però, malauradament, no és així. Què podia fer, doncs, contra un perfil que qualifico irònicament d’antialumne, més aviat de menor amb nul·les ganes de col·laborar en la seva formació acadèmica? Enfadar-se era contraproduent i nefast per a la meva salut.

Sis de cada deu mestres i professors denuncien haver estat insultats i en alguns casos agredits per alumnes, segons una enquesta sindical. 

Pronunciar la frase del títol està mal vist avui a casa nostra. Vivim en una societat progressivament més permissiva on, a mesura que s'estenen els drets, els deures tenen més mala premsa, fins al punt que parlar de l’establiment de deures que cal complir és vist com un retrocés. 

Aquests dies que l’educació està en tots els debats, un tema recurrent és el de la pèrdua d’autoritat a l’escola. Es debat a les xarxes, als mitjans, a les sales de professors i als seminaris a la universitat amb alumnes, futurs docents, preocupats per com gestionar l’aula. Tot va a parar al fet que, cada cop més, els alumnes són maleducats i no tenen el respecte d’abans a la figura del mestre. Semblaria que a l’escola res no funciona i el malestar docent és fruit d’una professió que es viu encara massa sovint en solitari. Com hem arribat a aquest relat catastrofista de l’escola que ho envaeix tot?

Gran part de la conversa diària amb els meus companys i companyes de feina en reunions d'equip docent, en estones de pati i als passadissos, gira al voltant de la profunda preocupació per les condicions de treball extremadament difícils que estem enfrontant actualment. 

L’adolescència és un període de transició, una època de canvis en què els joves deixen la infància per convertir-se en adults. En general, l’adolescent qüestiona els límits encara que cada jove i cada situació familiar és diferent. El més habitual és que l’adolescència sigui una etapa desafiant on detecten incoherències dels adults del seu entorn i comencen a qüestionar-los a ells i als límits que estableix la família. És important que les famílies sàpiguen que els fills desafiaran els límits. “Hi ha tot un seguit de coses que els pares haurien d’esperar i s’hi haurien de preparar, així no interpretaran malament els canvis, es generaran menys sentiments de culpa i no s’establiran límits ni càstigs a tort i a dret”, proposa Sara Desirée Ruiz, educadora social especialitzada en adolescència. 

El 1958, la filòsofa Hannah Arendt, coneguda per la seva explicació de l’Holocaust a través del concepte de "banalitat del mal", va escriure l’article "La crisi de l’educació", on abordava la qüestió de la pèrdua d’autoritat, paral·lela al que considerava el rebuig dels adults a assumir responsabilitats. "La competència del professor consisteix a conèixer el món i a poder transmetre aquesta coneixença als altres, però la seva autoritat es fonamenta en el seu paper de responsable del món". Des d’aleshores, la pèrdua d’autoritat dels mestres –també dels pares, els periodistes, els metges, els polítics...– ha estat i és progressiva, i internet o les xarxes socials no han fet sinó accelerar-ho.

Un grup s’enfronta als vigilants d’una discoteca de Mataró perquè l’aforament és ple i no poden entrar. Quan arriba un cotxe patrulla dels Mossos d’Esquadra, el vehicle rep una pluja d’ampolles i cops que acaba amb vidres trencats, motiu pel qual els agents han de demanar reforços. És una escena de fa dues setmanes, però la policia assegura que és constant. L’any passat, amb les mesures més restrictives pel covid –com ara el confinament total–, els delictes de resistència i desobediència als agents es van disparar. Tot i que els últims mesos no s’ha assolit el mateix rècord –tampoc s’han repetit unes restriccions tan estrictes–, la violència dirigida a la policia ha continuat. Segons dades dels Mossos i les policies locals, els delictes contra els agents s’han duplicat respecte a abans de la pandèmia.

1. Horitzons. Diu el filòsof Jürgen Habermas que “hem d’actuar en el saber explícit del nostre no saber”. I és en aquest context que els polítics han de prendre decisions. I ho han de fer “en la nítida consciència dels límits del saber dels viròlegs que els aconsellen”. Certament el coneixement científic ens ha aportat molt progrés, però també ens ha portat a vegades a la frontera del possible. La seva informació és imprescindible, però les decisions polítiques han d’atendre una suma complexa de vectors. I un govern incorre en una preocupant elusió de responsabilitat quan utilitza els científics per legitimar les seves decisions.

La presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, ha "aconsellat" al primer secretari dels socialistes catalans, Pere Navarro, que "tingui autoritat" davant els crítics i construeixi una "línia argumental clara al costat dels que defensem la Constitució, la democràcia i dels que no volem que es trenqui Espanya". Malgrat que no ha volgut dir si considera que Navarro ha d'expulsar els tres diputats del PSC que van desobeir la disciplina de vot per votar a favor de la consulta, sí que ha advertit que "Navarro ha de deixar clar que el PSC està amb els que no volen trencar Espanya". I això passa, segons Camacho, pel rebuig frontal i inequívoc a la consulta. I encara ha anat més enllà, i ha instat Navarro a "deixar clar que el PSC és un partit seriós on les mesures s'apliquen", en una clara referència a les amenaces d'expulsió dels diputats díscols.